operació nostàlgia

Divendres passat vam fer un sopar amb gent de l'escola d'EGB. Tinc un parell d'amigues amb qui encara tinc molt bona amistat, però la resta feia 20 anys que no els veia. Va ser molt divertit veure com havia canviat tothom (o no) i ens ho vam passar de conya, jo al menys vaig riure moltíssim recordant coses. És curiós la sel.lecció que fa la memòria de cadascú. Alguns recorden fets que als altres se´ls han oblidat completament... Em va fer molta il.lusió que tothom fós tan carinyós.
Encara que "El Jueves" va fer un especial enfotent-se'n del Facebook, a nosaltres ens va servir per retrobar-nos, cosa que hagués estat molt difícil d'una altra manera.
La nostra era una escola petitona, amb una classe per cada curs. Escola catalanista, privada -concertada i no ens enganyem, els pares dels alumnes amb un cert nivelll cultural (i adquisitiu, és clar). Fa impressió de veure el percentatge de llicenciats... de 28 que érem: 3 metges, 3 advocats, 1 psicòleg, 3 ingenyers industrials, 1 ingenyer informàtic, 1 ingenyer forestal, 1 filòloga, 2 dissenyadores, 1 interiorista, diversos empresaris, 1 joiera... Enfí, ningú a l'atur i la gent guanyant-se bé la vida. És benbé allò que diuen, "dinero llama a dinero".
Només som dos que vivim fora de Catalunya: un a Suïssa i jo. La majoria encara viuen a Barcelona o als voltants (Sant Cugat, Sitges, Llavaneres...), un a Cardedeu i un a Palma de Mallorca.
Doncs res més. A no sé que hi hagi algun fet interessant a comentar, no crec que torni a escriure fins que tornem a Suècia.

correcció i fòssils

Haig de fer una correcció sobre el post anterior. Segons el meu germà, que ha viatjat molt per Europa, hi ha molts altres aeroports que no tenen seients ni butaques per seure (per ex. el de Ginebra). A més, es veu que a la T1 hi ha una sala de descans pels vols transoceànics que està la mar de bé, però no sé si només és sala VIP o si és per tothom...

Canviant de tema, som a Moià i ahir vaig anar a passejar per uns camins que conec bé i on sempre hi trobo fòssils. I amb els fòssils em passa una mica el mateix que amb les maduixetes del bosc que us comentava fa unes setmanes: quan en trobo una no puc parar de buscar-ne més. La diferència és que els fòssils no atipen i m'hi podria passar hores buscant-ne! Quasi sempre són petxines o cargols, però sempre tinc la il.lusió de trobar alguna cosa més exòtica o algún molt ben format.

a Catalunya

Vam arribar dissabte, a la nova terminal 1 de l'aeroport de Barcelona. Molt maca i neta i molt deserta. 16 cintes de recullir maletes però les de tots els vols sortien per una sola, la num. 9. Bastant absurd quan tota la sala estava buida, els únics passatgers tots apilotonats... Després em vaig enterar que hi havia una vaga de zel, potser era per això. El cotxet havia de sortir per la 14E (equipatges especials) i després d'esperar una bona estona i veure que no venia cap cotxet, vam anar a l'altra punta de l'estància (hi ha dues cintes per equipatges especials, una a cada extrem) i allà era. Ni un sol banc, ni una sola cadira en tot el lloc! Diu que el Bofill volia que fos un espai llivià, ben obert... Sí, molt maco, però pràctic???? Si vas a qualsevol aeroport important del món, pots aparcar el cul a un munt de diferents tipus de seients, fins i tot n'hi ha on et pots apalancar en butaques on gairabé t'estires completament, cosa que s'agraeix molt quan véns d'un vol transoceànic, per exemple, i has de fer escala esperant unes quantes hores abans d'agafar el següent avió.
Així ens volem posar a nivell internacional? Potser tenen por que la gent es quedi a dormir a l'aeroport, sinó, no m'ho explico.
Dit això, comentar-vos que no crec que escrigui massa aquests dies que seré per aquí... Que no us extranyi.

Millenium i més de Sanitat

Si feu click aquí, podreu llegir el post de J.J. Isern que parla sobre el bestseller "Millenium". A mi m'ha fet especial gràcia perquè arran de la seva consulta (sobre els títols dels llibres en la versió original) i com que la majoria de amics i familiars catalans ja se'ls havien llegit i els havien agradat, em vaig decidir a comprar-me finalment, el primer volum de la sèrie que espero poder comencar el dissabte a l'avió, tot i que jo és ser molt optimista. Més que res perque viatjo sola amb les dues nenes i per poder llegir, una hauria de dormir-se i l'altra jugar a la consola. Si no, tampoc passa res, el comencare qualsevol altra dia.
El que m'ha sorprès del que diu en Joan és que la versió catalana s'ha fet a partir de la traducció al francès de l'original i em pregunto perquè. No serà perquè no hi hagi gent capacitada per traduïr del suec al català; en conec uns quants que viuen a Estocolm. I no em refereixo a catalans que viuen a Suècia, sinó a lingüistes, professors universitaris i traductors professionals. És una qüestió econòmica? O simplement és per manca d'esforc de l'editorial per buscar un traductor suec-català?
Ho trobo una mica trist perquè la qualitat òbviament no pot ser la mateixa. Es com el joc aquell d'anar-se dient una cosa a l'orella i quan arriba l'última persona la frase ja no és la primera que al comencar...

Canviant de tema, fa unes setmanes us comentava que es tanquen per vacances algunes plantes d'hospitals universitaris (el cas d'infantil, per ex.). Doncs ahir llegeixo al diari que la Inspecció de treball i una altra autoritat han valorat la situació en 8 hospitals universitaris i es considera alarmant. Entre altres coses, a l'estiu es disminueix en un terc la capacitat d'acceptar pacients, que s'han de moure entre diferents plantes, augmentant el risc d'infecció. Habitacions previstes per 2 o 4 persones s'hi fiquen més pacients amb menys de 80 cm. entre els llits, que és el que diu la llei que hi ha d'haver. Hi ha malalts que han d'estar en camilla al passadís, altres que són en habitacions on no hi ha timbre, lavabo ni oxigen.
Suècia és el país d'Europa occidental amb menys places hospitalàries per càpita, menys fins i tot que a EUA. Oi que no us ho imaginaveu? Abans de tornar-vos a queixar sobre la sanitat a Catalunya, penseu-vos ho dues vegades, perque jo trobo que està super bé.

smultronstället

Als que sigueu cinèfils us sonarà el títol del post perquè així es diu una pel.lícula de l'Ingmar Bergman de l'any 57, traduïda al castellà com a "Fresas salvajes". La paraula però, no vol dir exactament "maduixetes del bosc" sinó "lloc on creixen maduixetes del bosc". A més, també té un sentit figurat o diguem que la paraula s'utilitza també per descriure un lloc preferit, un entorn idílic, allà on ens trobem a gust, un lloc especial per la persona que en parla.
Bé, doncs al que anava: des de petita que les maduixetes del bosc (jo els anomeno així, però no sé quina seria la traducció més correcte... potser maduixes silvestres?) m'han encantat. A Catalunya, no són fàcils de trobar, però a Franca per la zona on he passat tots els estius de la meva infantesa, sí que se'n podien trobar de tant en tant. El que les fa tan especials no és només el seu aroma i sabor intens, sinó que n'hi hagi tan poquetes i s'hagin de degustar amb lentitut.
Al venir a Suècia per primera vegada, l'estiu del 97, vaig al.lucinar que es poguessin trobar tantes d'aquestes fruitetes, que generalment es localitzen en grups, en aquests "smultronställen" (la paraula del títol en plural) i on et pots parar a omplir-te'n les mans! Normalment, s'enfilen en un bri llarg d'herba, com si passesis perles en un collaret, per poder-les dur sense que s'aixafin (vegeu foto). Això, entre moltes altres coses més importants, va ajudar a crear-me una imatge idealitzada d'aquest país.

Al jardí de casa també en tenim i a la Júlia li encanta anar-ne a collir, però és quan passejo pel bosc quan més m'agrada fer troballes de "smultron" (maduixetes). De sobte, se t'obra una clariana i tot de puntets vermells et diuen "agafa'm" i després pots seguir caminant durant una bona estona sense trobar res... Suposo que s'assembla a la sensació de trobar un lloc ple de rovellons pels que els agrada anar a buscar bolets.

Quan torni de Bcn a l'agost, ja serà el temps de gerds i mores, però això ja és una altra història...