feines i feines

Cada matí escolto un programa de radio de camí cap a la feina. Els locutors són 2 noies i un noi que ronden la trentena. El que m'agrada del programa és que combina humor, música i entrevistes interessants. Com molts altres, debeu pensar. Però és que aquests tres és com si no treballessin, com si només estiguessin de xerrameca, prenent cafè i comentessin les noticies, la pel.li d'ahir o el que els ha passat aquest matí abans d'entrar a la ràdio. I la veritat és que tenen molta gràcia. Sobretot el noi i una de les noies. Són d'aquesta gent que sempre tenen una sortida a punt.
I als convidats que porten, que poden ser des d'un ministre a un artista, els fan preguntes diferents, amenes i originals.
La veritat és que sembla que s'ho passen de conya a la seva feina. I em fan enveja.
No és que jo ho passi malament, ni molt menys. Però a vegades trobo a faltar el "tronxar-se" de riure.
A més, sempre he pensat que els presentadors de programes de "tertúlia" tenen una feina molt interessant. Imagineu-vos poder preguntar tantes coses a gent de tota mena: polítics, escriptors, actors, músics... Amb el que a mi m'agrada xerrar i entrevistar a la gent, m'ho passaria bomba. Es clar que hi ha tota una feina darrera les càmares o micròfons que no veiem i que probablement no és tan glamurosa...

Canviant de tema, avui l'Elna fa 2 anyets i demà és el meu aniversari. Sé que sona a vella, però com passa el temps! I per dins una se sent igual que quan en tenia 25, però per fora és una altra cosa! Quan era més jove pensava que a l'edat que tinc ara seria un persona molt més segura, que sabria què fer en tot moment, que no m'angoixaria per segons què... Però ai las! Ara m'adono que no s'arriba mai a aquest estat, per més que passin els anys.

cofoia

Dimarts vaig tornar a anar al gimnàs, tal i com m'he plantejat fer un cop a la setmana, per comencar. Aviam si endureixo els abdominals!
Diumenge al vespre em vaig deixar el telèfon inalambric a fora i va ploure durant la nit, total que la pantalla estava ental.lada i a més se sentia malament. Abans de decidir que el telefon ja estava per reciclar, el vaig anar desmuntant i vaig aixugar les peces amb secador (alguns elements, com el petit altaveu estaven ben xops) i ara funciona perfectament!
Aquestes dues coses m'han fet sentir tota cofoia de mi mateixa.

Ahir vaig tenir una reunió d'aquestes que fem amb l'alumne i pares, per parlar de com van les coses, en què s'han d'esforcar, etc. En teoria la xerrada l'ha de preparar l'alumne, que previament ha llegit l'informe que els profes de cada assignatura han fet. Bé doncs aquesta alumna, que ja vaig tenir l'any passat, és una noia treballadora però que no arriba a més. Les seves notes són bastant mediocres però tampoc no suspen res. La mare només parla de notes. Sempre que hem tingut reunió o a vegades fins i tot truca, pregunta que què és el que la seva filla ha de fer per treure millors notes... No per aprendre més, sino per tenir més excel.lents en el paper. Aquesta vegada la mare estava indignada perque segons ella jo li havia quasi promes que li posaria un notable (aquí només es posen suficients, notables i excel.lents) de castella i només va treure un suficient. El que jo havia dit era que si la nena seguia treballant bé molt possiblement arribaria al notable. Pero lamentablement els seus coneixements no arriben a tant i entre altres coses la vaig enganxar copiant a la prova de final de curs (això a la mare no li vaig dir, tot i que m'hagués agradat). Que resulta que en una escola del mateix municipi la mestra va posar excel.lent a tots els alumnes de la classe i no saben res de res i que com pot ser. Que perque som tan estrictes a la nostra escola, que només pel fet de assistir a classe i fer els deures ja hauria de tenir un suficient i blablablabla...
QUIN PAL! I pobra filla! Tipica mare que projecta les seves frustracions en la nena, que segons ella, vol ser metge i que clar, amb aquestes notes no podra entrar on ella vol, etc. A l'alumna se li endivina que vol treure bones notes per complaure a la mare, però pobreta, no dóna més de sí.
Vaig intentar explicar-li a la mare amb bones paraules que la seva filla "no hi arriba", dient-li que no tothom té la mateixa facilitat pels idiomes, per molt que estudii i que les notes les posem en funció dels coneixements, no en funció de si els alumnes fan els deures i s'esforcen. Però la dona semblava que m'estigués demanant "què t'haig de donar perque li posis excel.lent a la nena?"
Ah, i no us ho perdeu: divendres passat la noia va tornar de 2 setmanes de vacances, just un parell de setmanes després de que comences el curs!

agobio

Estic a la classe, vigilant uns quants alumnes que han de treballar "independentment" perque tenen una hora de temps propi. I no foten ni cop. Es més, n'hi ha un parell que tenen ordinador (deixat per l'escola) per poder treballar ja que tenen problemes de dislèxia i l'únic que fan és surfejar per Internet.

Després em toquen els de 8è que són com bastants insuportables i em fa un pal horrorós. Tinc 23 alumnes dels quals mínim 5 no paren de parlar i haig d'interrompre les frases a cada moment. Són bons nanos però no callen i les classes es fan molt pesades.

Per altra banda, la setmana passada vaig enviar un mail a una mare d'una alumne de 7e perque la nena té una actitud super negativa, parla tota l'estona, no vol fer el treball amb el grup de 4 que li ha tocat, etc. La mare contesta defensant la filla, dient que si té una actitud negativa per l'assignatura també depèn de mí, que cap del seu grup va treballar i espera que també hagi escrit als altres pares, que la filla se sent injustament tractada, etc. Collonut! Segons ella tenen una relacio molt oberta entre ella i la filla i aquesta li explica com van les classes i tot el que passa a l'escola. Em pregunto si també sap que la cria fa servir el mòbil a classe, riu amb els amiguets, fa dibuixos obscents i altres coses. Es clar que no cal que li expliqui perque només m'ho negaria tot dient que la seva filla té un altre punt de vista. I de fet, a qui creurieu vosaltres? A la filla de 13 anys o a la mestra adulta?

llar de foc

M'encantaria tenir llar de foc a casa o el que aquí s'anomena "kamin" i en francès "poêle" que no sé com es diu en català, potser estufa de llenya? (foto)

Quan van fer la casa no van preveure l'obertura, però és molt fàcil d'arreglar, pel model que ens agradaria a nosaltres (vegeu 2a foto). Només és una qüestió de dinerets, que no és que ens en sobrin, precisament. Penso que més que una qüestió d'escalfor de la temperatura de la casa (que ja s'aconsegueix amb el sistema de calefacció que tenim), és un element que fa l'estància més acollidora, agradable, "cosy" que dirien els anglesos. Sobretot en els mesos foscos de l'any.

Tot i que ja fa dos anys que vivim aquí, hem dedicat tan de temps (i diners) al jardí, que trobo que encara ens falta arreglar la casa per dins per fer-la més "nostra". La casa era nova quan vam entrar-hi a viure i les parets totes blanques. A l'habitació de les nenes hem penjat quadres i al menjador a part de quadres vam pintar una paret rosa fucsia que contrasta amb el moble blanc i on en teoria hi haviem de pintar una cita o frase que ens agradés (en blanc) i que encara no hem trobat. A la resta de parets practicament no hi hem fet res. A més a la nostra habitació els armaris també són blancs... M'agradaria posar una foto ben gran que ocupés la paret del capcal del llit.

Bé, dilluns vaig acabar de pintar aquesta pissarra a la paret del despatx, però m'arrepenteixo una mica perquè un cop fet no sé si és el més pràctic...

Enfí, m'en vaig a aprofitar el solet que hi ha al jardí, que no se sap fins quan durarà!!!!

més sobre periodisme

Aquesta vegada, però, per reconèixer que també hi ha bons periodistes. Justament sobre el mateix tema: Zlatan i Barcelona. En el diari que no és el que habitualment rebem, sinó l'altre de gran tirada, Svd. Diumenge hi havia un reportatge de tres pàgines sobre Barcelona i Catalunya, molt ben documentat, amb fets històrics, dades autèntiques i tot el que els catalans volem que se sàpiga arreu: que parlem una altra llengua, que tenim una altra cultura, que Bcn és la capital de Catalunya, que en el seu moment va ser una terra independent, perquè es diu que el Barca és més que un club, que hi ha opinions de tot,etc. A part d'entrevistar gent i buscar informació en fonts fiables, la pròpia periodista sembla haver estat uns dies vivint a la ciutat i escriu en propietat. Felicitats Johana Garå! Em sembla que li enviaré un mail i tot!