dimecres, 26 de setembre del 2012

El Convidat 3a temporada (II)

 Sí senyor! Aquesta vegada m'ha encantat! Quasi (només quasi) m'han vingut ganes de que nevés! Probablement he quedat contenta no tant pel programa en sí sinó pel seu protagonista, en Kilian Jornet. No tinc res negatiu a dir, ni sobre l'entrevistat ni sobre l'entrevistador. En Kilian va omplir tot el programa, l'Om quasi ni feia falta (cosa que es comprova quan ni sentim la veu en off resumint el capítol), tot i que les seves preguntes van ser força encertades per encaminar la conversa. Per cert, no se'l veia massa còmode a la muntanya però m'agrada que s'adapti a la manera de viure de la persona que el convida (almenys per unes hores).
El que més em va impactar no va ser la forma física del Kilian, ni el fet que hagi guanyat tantes competicions extremes. El que em va deixar bocabadada va ser la maduresa d'aquest noi de 24 anys, la seva espiritualitat, la seva façon de vivre i de contemplar el món que l'envolta. Algunes de les seves paraules faríem bé de repetir-les de tant en tant: "fracàs és no ser feliç", "és més important utilitzar els diners o les coses materials per conseguir temps que no utilitzar el temps per conseguir coses materials". Pel que explica, és evident que mentre corre arriba al que es podria definir com un estat de meditació i d'auto-coneixement important. I no obstant, no renega de les noves tecnologies, i és molt realista pel que fa a, per exemple, els diners.
Sembla que la seva mare és una persona clau en la formació de la persona del Kilian i es veu quan l'escoltem parlar. És una dona que irradia tranquil.litat, seguretat, i com sabem, que va ensenyar al seu fill l'amor per la muntanya. El contacte constant amb la natura també és indispensable per arribar a comprendre certes coses. Personalment, el considero indispensable i és una de les parts positives que té viure a Suècia: el bosc a peu de porta, les pistes d'esquí de fons a 10 minuts en cotxe, el llac a la cantonada. Els nens creixen aprenent a conviure amb la natura i en molts casos, en condicions climàtiques extremes, com bé sabeu. Se'm fa inimaginable pensar que molts infants a Barcelona surten a jugar a "l'hora del pati" a una terrassa o pati interior de l'eixample, pobrets.
El que em queda després de veure el programa són ganes de córrer, però sense ambicions. Fa dos anys havia conseguit ser força regular però em vaig lesionar i des de llavors no hi he tornat, tot i que sí que he intentat mantenir les passejades, la bici, el ioga... però sempre massa poc.
Envejo aquestes persones -el meu marit n'és una- que no poden viure sense córrer, que fins i tot es lleven ven d'hora al matí per poder-ho fer abans d'anar a treballar. Admeto que no tinc aquesta força de voluntat. Sé, no obstant, que un cop agafes el ritme, ho necessites.
Vull tornar a sentir aquesta necessitat, aquesta sensació de llibertat mentre corro i de satisfacció quan ja he corregut. Espero sentir-me prou inspirada.




dilluns, 24 de setembre del 2012

El Convidat 3a temporada (I)

Vaig una mica tard, però per fi puc tornar a començar la secció crítica sobre El Convidat. Haig de reconèixer que tinc una mena de sentiment amor-odi amb aquest programa. Mentre friso per escoltar paraules interessants de gent coneguda, per veure com i amb qui viuen, estic pendent de tot allò que no m'està agradant de l'episodi. O potser hauria de dir allò que penso que s'hagués pogut fer diferent. Com suposo que tothom, i com ja saben els que segueixen aquest bloc, hi ha programes que penso que han donat molt de sí i d'altres que no tant. Alguns m'han realment irritat mentre els mirava (així va començar el primer post sobre el tema) mentre d'altres m'han sorprès gratament.
El programa amb Jordi Pujol el vaig trobar senzillament avorrit. Fins i tot el mateix Pujol surt badallant dues vegades (!). Penso que una persona amb la tragectòria vital de l'ex-president, per molt que no es vulgui que parli de política, pot aportar converses més interessants. Em sembla que m'hagués agradat més veure la Ferrussola com a centre del programa que no pas el seu marit, però de nou, aquesta temporada els homes prenen el protagonisme i de 12 capítols, només 3 es dediquen a dones. Però deixo aquest tema, (de moment !) i passo a analitzar el cas concret d'en Pujol.
Com a apunt positiu i novetat d'aquesta temporada (pendent queda per veure si seguirà així) és que l'Om s'ha posat una mica més en segon plànol: ja no el veiem afeitar-se, ni ensenyant tipet, ni fent reflexions sobre el perquè ell no té fills. Bé!
Com que, com ja he dit, el capítol no va tenir massa suc, expresso pocs comentaris i –ho sento– la majoria no gaire positius.
Una qüestió que no és exclusiva de Catalunya o Espanya, si no que s'extén a altres països: per què s'ha de seguir anomenant a un ex-president (del que sigui) president? El fet de que algú hagi estat escullit democràticament per un mandat de 4, 8 o els anys que sigui, no li ha de donar perquè un títol vitalici, penso jo. A Suècia, ningú s'adreça o nombra a un antic polític (hagi estat president, ministre o ambaixador) amb el càrrec que ja no té.
I una mica conseqüència del comentari precedent, perquè ha de seguir un ex-president tenint un cotxe oficial? Qui el paga aquest servei? O potser és cosa de Convergència? No va quedar clar. Això per descomptat, no passa a Suècia, on de fet ni tan sols els diputats tenen xòfer. No sé com deu ser ara amb totes les retallades, però als anys 90, a Catalunya no calia pas ser gaire amunt en l'escala de l'administració pública per disposar d'un cotxe oficial a la porta de casa.
En tot el capítol, el Jordi Pujol anomena a la seva dona "ella" o "aquesta", en cap moment li sento pronunciar el nom de Marta. Ho trobo lleig, la veritat. Això sí, sembla que el matrimoni els va prou bé.
Una diferència en els costums socials entre Suècia i Catalunya és que aquí, quan una persona conversa no va tocant al seu interlocutor. De fet, hi ha una distància espaial que sempre es respecta. A mí m'agrada o m'hi he acostumat. Justament, el que no m'agrada és quan algú que pràcticament no em coneix em vagin donant copets a l'esquena o m'agafi del braç. El Pujol ho fa constantment amb l'Om, i sembla que altres membres de la seva familia també ho han heredat, ho dic per experiència, alguns dels que llegeixien ja saben perquè ho dic.
L'Om intenta durant tot el programa fer que l'ex-president faci una mena de retrospecció de la seva vida, quasi filosòfica. I acaba el capítol amb la seva veu en off dient que ha trobat un Jordi Pujol molt reflexiu. És clar, si no ha parat de fer-li preguntes d'aquest tipus!
La veritat, em sembla que el programa hagués valgut més la pena si s'hagués parlat de política.

dijous, 20 de setembre del 2012

Sortim a la premsa!

Abans de marxar cap a la Universitat, no em puc estar d'escriure un petit post.
Una setmana i dos dies després de la manifestació de la diada, DN (el diari principal suec i el que llegim a casa), escriu sobre l'11 de setembre a Barcelona, amb fotografia fins i tot a primera plana. El més bo, però, és que a la foto hi surt el Mas del Polònia! Mireu, mireu (cliqueu a la foto per ampliar-la, si no ho veieu bé).


A la part de notícies internacionals, doble pàgina amb el titular "els nacionalistes amb el vent a favor poden dibuixar de nou tot el mapa". El contingut, però, ja és un mica més confús. El periodista Nathan Schachar, que és el que acostuma a escriure sobre temes tant d' Espanya com d'Israel i Palestina, fa una mena de poti-poti parlant també del País Basc, Navarra, Galicia, València, Balears i Canàries. També treu el tema de si el Barça es quedaria a la lliga espanyola. Bàsicament fa un resum de números (habitants, PNB i deutes) i mini-història de cada "regió".
Tot és bastant correcte, excepte la nota a peu d'una foto d'un manifestant (no el Mas, un altre) que diu "mils de persones es van manifestar a Barcelona la setmana passada, a favor de la independència".
Com sempre que escriuen els diaris sobre notícies que una mateixa coneix, em pregunto quanta part del que llegim a la premsa és cert i quanta part -conscient o inconscient- és manipulat o deformat.

dilluns, 17 de setembre del 2012

Independentisme noruec

Mal em dolgui reconèixer-ho, llegir en anglès pensaments hermenèutics d'autors clàssics alemanys de nom impronunciable -vegis Shcleiermacher-, és un pal, per no dir una paraula més forta. Després, tocarà la no més fàcil tasca de comentar la lectura en suec, amb professor i companys del curs...
M'ha agradat molt llegir les vostres reaccions al meu anterior post, tant dels coneguts com dels anònims i els nouvinguts. Com també em va agradar l'empenta del president Mas que va demostrar a Madrid.
Respecte a la temàtica independentista, només volia fer un petit afegitó perquè en els incontables debats s'ha tret sovint l'exemple de l'independentisme noruec respecte de Suècia. Cada nació té la seva història i les comparacions sempre són odioses, malgrat a vegades ens puguin servir per tirar cap a un costat o l'altre. En aquest cas, us volia fer alguns aclariments, perquè no anem pel món simplificant els fets històrics a benefici nostre.
Primer: Noruega i Suècia van signar -després d'unes setmanes de guerra- l'any 1814 un acord d'unió -que no de submissió- en el que s'establia que el rei suec seria a partir de llavors el monarca d'ambdós països. Noruega no va deixar mai d'anomenar-se així i als seus habitants no se'ls va imposar cap llengua extranya, ni tan sols un sistema fiscal administrat des de Suècia. L'únic àmbit en el que van perdre autonomia va ser en la monarquia i en els afers de política extrangera.
Cap a finals de s.XIX els noruecs ja en començaven a estar farts de no poder tenir el seus propis consulats i control de les seves exportacions. De manera que al 1905 es van declarar "independents" de Suècia, amb el risc d'haver de tornar a combatre amb el país veí. No obstant, rei suec i govern noruec es van reunir per arribar a un acord pacífic i Noruega gaudeix des de llavors de la seva independència, amb el parèntesi de la 2a guerra mundial on va ser ocupada pels nazis (ocupació sobre la qual els suecs, tot i que més aviat ho amaguen, en van fer els ulls grossos quan no la van fins i tot "facilitar").
Segon: un altre aspecte molt important a tenir en compte és que en el moment en que Noruega es declarava independent, encara no s'havia trobat el petroli que a partir dels anys 70 van començar a explotar en aquest país nòrdic, en gran part, l'origen de la seva riquesa i la no pertanyença a la UE. Si al 1905 hi hagués hagut una "vaca" d'aquestes característiques, dubto molt que Suècia l'hagués deixat escapar tan fàcilment.
Per cert, ahir el diari sí que portava una foto i notícia redactada per corresponsal sobre la manifestació a Moscú contra el govern de Putin. Segons xifres dels organitzadors, es van manifestar 150 000 persones. És a dir, 1 350 000 menys que a Barcelona.
PD: La carta no me la van publicar.

dimecres, 12 de setembre del 2012

Diada, mitjans informatius, ressò internacional

Avui tinc un doble sentiment paradoxal. D'una banda, estic molt contenta de veure com els catalans es van unir ahir per una causa comuna que des de la distància, com sabeu, recolzo totalment. Em va emocionar veure tota aquella gentada, les fotos dels amics i familiars participant de la manifestació. Vaig estar seguint la jornada per la ràdio, les estones que vaig poder, i per TV3 a l'Ipad les estones que el directe no deixava de funcionar (que malhauradament eren moltes). Ara només desitjo que això no es quedi en l'anècdota, en el debat radio-televisiu o les fotos emmagatzemades als mòbils. Espero de tot cor que la cosa segueixi endavant.
Per altra banda estic emprenyada amb els mitjans informatius suecs. El dia 10 vaig contactar DN (el diari de més tirada) i la televisió sueca per fer-los saber el que es preparava el dia 11. Ahir vaig tornar-ho a recordar al diari. A les notícies de les 21h, esperava impacient que es digués alguna cosa, però RES, ni una trista menció. D'acord, ahir va ser un dia important a nivell de notícies sueques perquè dos periodistes d'aquí que havien estat més de 400 dies empresonats a Etiopia, per fi podien tornar a casa. Aquest tema va ocupar la meitat del temps del telenotícies. En quant a l'esfera internacional, es va parlar (com no!) de l'aniversari de l'atemptat a NY i, (ara ve el més bo) sobre un reportatge sobre les dones egípcies que se senten agredides verbalment pels homes egipcis. Sembla ser que des de la revolució, els homes es dediquen a piropejar i dir obcenitats més freqüentment del que ho feien abans. Amb tots els respectes per les egipcies, no considero que sigui una notícia fresca ni especialment interessant.
De Catalunya, INGENTING (que vol dir res)! Ja em perdonaran, però que 1,5 mil.lions de persones es manifestin en un país europeu, destí turístic preferit dels suecs, em sembla una dada prou rellevant per, com a mínim, esmentar-la. Només cal donar un cop d'ull a les portades d'altres països amb molt més pes internacional que Suècia, per adonar-se del ressò que sortosament va tenir la manifestació.
Aquest matí sí, al diari, en una trista mini-nota de l'agència TT, ens feien saber que més d'un mil.lió de persones es van manifestar per demanar la independència de Catalunya, com a causa de la crisi econòmica que pateix Espanya (res de pròpia llengua, pròpia cultura, etc.). Vegeu la foto: la notícia de baix de tot a mà esquerra. *La notícia gran parla d'una metge somalí que fa una obra admirable al seu país.
Mitjançant RAC1, em vaig assebentar que una diputada sueca (del partit dels verds), Bodil Ceballos, casada amb un català i que va viure a Catalunya durant el anys 80, plantejarà al Parlament la qüestió de quina posició adoptaria Suècia en cas de que Catalunya esdevingués un nou Estat europeu. Per molt que em dolgui, dubto que mediàticament se'n faci ressò.
Quan Kosovo, Montenegro o Macedònia van tenir els seus processos d'independència, se'n va parlar molt. Probablement perquè hi ha molts immigrants d'aquests països que viuen des de fa temps a Suècia i per tot el què va comportar la guerra dels Balcans a nivell periodístic.
Barcelona és molt bonica, Espanya és un país amb platges fantàstiques, sol, menjar i beure barato, on a part de la crisi, no hi passa massa més cosa. Aquesta és la idea que en tenen els suecs i no serà fàcil canviar-la si els mitjans informatius segueixen amb els ulls clucs davant una realitat que molts d'altres ja han transmès als seus ciutadans que volen una informació actualitzada del que passa a Europa.

divendres, 7 de setembre del 2012

nou tema de tertúlia

Escolto en directe a Catalunya Ràdio la roda de premsa al Palau de la Generalitat. El nou projecte d'inversió a la nostra terra: Barcelona World. Què aporta de nou a la nostra economia aquest projecte de 6 bil.lions de dolars? Diuen que per començar, vint mil llocs de treball. La idea és muntar un complexe hoteler temàtic, basat en diferents països o regions. Per exemple, Europa (què faran? encabir la Tour Eiffel, el Big Ben, la torre de Pisa etc perquè els ianquis quan vinguin amb el creuer ja no hagin d'anar passejant pel continent??), Rússia (perque puguin invertir el diner negre els mafiosos d'aquell país?), Índia i Xina (hi ha tanta gent que segur que en troben que vulguin invertir) i, com no, Estats Units. D'Àfrica no hi haurà res. Hotels, restaurants, i... casinos!
No sembla que hi hagi massa diferència entre Bcn World i Eurovegas, sincerament.
Tornem al de sempre: invertir en servei turístic, construcció i -a sobre- possibilitat de blanquejar diners i obrir la porta a altres negocis no desitjables.
Però encara hi ha més: sembla ser que el senyor darrera l'empresa principal que mourà tot això és un valencià que es va enriquir justament amb la "bombolla inmobiliària" i l'especulació del sòl. Un senyor que va marxar a viure a l'extranger i que va seguir especulant a Amèrica Llatina. Trist, molt trist.
Torno al que ja vaig comentar en el post sobre Eurovegas: els països dels considerats "més desenvolupats" (els del nord d'Europa, per exemple) no inverteixen en turisme, tenen fites més ambicioses i a llarg termini: pensen que és més important posar els diners en l'educació dels seus ciutadans, en la investigació, en la producció, etc.
Si un dia Catalunya arriba a ser independent -cosa que espero de tot cor-, volem seguir sent aquest lloc al que van els turistes (i bàsicament perquè hi ha sol, platja i festa –no ens enganyem–), on cada vegada queda menys terreny verge? O volem ser un país de referència del sud d'Europa?
Jo voldria un país que propiciés la cultura, un país on les universitats siguin prestigioses, un país d'on no n'hagin de marxar els seus professionals, en definitiva, un Estat que no hagi de dependre del preu dels seus hotels i del que gastin els russos, els alemanys o els anglesos en els restaurants.