Teatre a la fresca

Mentre molts de vosaltres us estàveu ofegant de calor xafogosa, nosaltres ahir al vespre vam anar a veure un clàssic del teatre, a la fresca. Concretament a 14 °C. L'obra era Somni d'una nit d'estiu, de Shakespeare i l'escenari el jardí botànic de Birmingham.
Els anglesos són els reis dels pic-nics, faci fred o calor, a la que hi ha gespa verda i algun esdeveniment, surten amb les seves cistelles ben proveïdes i amb molta classe: a part dels coneguts sandvitxos no hi falten copes, vi i rebosteria. El cert és que la majoria de gent anava molt més ben equipada que nosaltres. A més a més de les mantes per seure, en duien per tapar-se i molts també portaven cadires plegables per no haver de seure a terra i evitar mals diversos.
La posada en escena era senzilla però feia el fet, i els actors ho van fer molt bé. Llàstima, però, que no utilitzessin micròfons, perquè en un espai tant obert hi havia línies que se les enduia el vent.
El més important és que les nenes també van gaudir de l'obra tot i que al preguntar-los què els va agradar més van dir "la casa de les papallones" que vam visitar a la mitja part i que ja havien vist altres vegades (forma part del botànic) on la temperatura i la humitat son tropicals. ;-P
Dóna gust veure que en aquest país la cultura sí que és valorada -i subvencionada-.

darrera sortida

Algunes de les coses que hi ha per veure en aquest país -bàsicament les que tenim més aprop de casa- les hem anat deixant pels últims dies. Aquest passat cap de setmana vam anar a una de les visites obligades per la majoria de turistes que venen a Anglaterra: Stonehenge, un monument del neolític que ningú sap del cert perquè servia. La teoria més estesa és que era un lloc de trobada, per fer rituals, festes o sacrificis. Quan més gent s'hi congrega és al solstici d'estiu perquè la llum del sol queda alineada amb les pedres de l'entrada del monument, cosa que fa pensar que en aquells temps ja feien algun tipus de celebració. Stonehenge també inclou unes tombes o enterraments en forma de muntanyetes (això em va recordar a Uppsala) que es van anar fent durant centenars d'anys, un cop ja acabat el cercle petri. A través d'eines sofisticades, s'han pogut veure que hi ha altres construccions enterrades, la més impressionant un segon cercle de pedres gegants que seria molt més gran del que hi ha visible.
És espectacular quan penses que les pedres aixecades pesen moltes tones i algunes venen fins i tot des de Gales. El monument ha sofert diversos canvis al llarg del temps i des dels inicis (fa 4000 anys) fins l'acabament (que no és exactament tal i com es veu ara) van passar uns 800 anys. És bonic i interessant de veure, però no entenc perquè s'ha convertit en un lloc de peregrinatge de turistes, que per altra banda sembla que els importi més fer-se un selfie amb les pedres darrera que realment contemplar l'escena. Això encara es fa més evident quan vas a la zona de l'exposició i no hi ha ni la quarta part de gent que a les pedres. I és allà on hi ha la informació arqueològica i històrica, així com objectes i esquelets que s'han trobat en la zona.
També ens vam arribar fins a Salisbury per veure la famosa catedral i hi vam escoltar part d'una missa cantada. És allà on es preserva la Carta Magna, primer document on es limitaven els poders d'un rei anglès i que aquest any ha celebrat els 800 anys. Als que heu llegit Els pilars de la terra de Ken Follet us farà gràcia saber que es va inspirar en aquest edifici per escriure el seu llibre.
L'endemà vam visitar Oxford, un altre dels llocs preferits dels turistes i grups de joves italians i espanyols enviats pels pares a "aprendre" anglès durant un parell de setmanes. La ciutat és bonica i evidentment amb molta càrrega històrica, si més no per tota la gent que ha passat per la seva universitat i colleges. La biblioteca que per llei rep un exemplar de tots els llibres que es publiquen a GB, és al·lucinant. També vam anar a una exposició de llibres antiquíssims i alguns manuscrits originals d'autors britànics. Molts dels colleges eren tancats al públic, suposo que ja estan farts de tant turista i amb raó.  Les nenes van voler anar al museu d'història natural i les hi vam portar. Per acabar, ens vam passejar pel jardí botànic, que no té res a envejar al de Birmingham, però que té el seu mèrit.

Sant Jordi des de l'estranger

Ja he escrit posts altres vegades sobre l'enyor de les tradicions; només cal clicar a les etiquetes de "nostalgia" i us n'apareixeran uns quants, però avui toca.

M'hi ha fet pensar la Mireia (@holaiquetal a twitter) que viu a Suïssa. Aquest matí la seva piulada citava el que li ha dit la seva filla Elna (sí, com la meva!):

-Mama, ahir vas dir que era #SantJordi i avui encara no ha arribat! I ara què els hi dic al Kindergarten???!! :-/ #Bon dia

M'ha fet molta gràcia perquè concentra en un comentari com se senten molts fills de catalans a l'estranger: contents de celebrar tradicions però sense acabar d'entendre com funciona tot plegat. Molts, a més, es queden amb el coneixement dels dies senyalats a mitges. Per exemple, la majoria d'expatriats torna a Catalunya per Nadal i/o Reis i conseqüentment, els nens coneixen de primera mà el tema del tió o el de la cavalcada i els regals de l'endemà (d'aquí la confusió de la filla de la Mireia). Malauradament, és més difícil viatjar en altres moments especials de l'any, com ara Sant Jordi, per qüestions pràctiques i econòmiques. Una altra conseqüència  dels viatges a Catalunya -en el nostre cas- és que les nenes adquireixen la visió d'un país només quan són de vacances i en dues èpoques de l'any: hivern i estiu. No et pots fer la idea de com és viure allà perquè no has vist el dia a dia amb les seves obligacions ni has pogut olorar la mimosa florida, ni has vist les castanyeres pel carrer. Aquest any, per sort, han viscut Pasqua per primera vegada!
Per molt que els vulguis transmetre el que tu has viscut i coneixes, el fet de no experimentar-ho en pròpia pell fa que no s'impregnin de la sensació, que desconeguin el significat que el pas del temps ha donat a cada diada, a cada celebració particular. Per més que ens hi esforcem llegint llibres que tracten els temes de les tradicions catalanes, des d'en Teo fins a la Mercè de "I ara què ve?" (molt recomanable, per cert), passant per les llegendes en versions mil: qui no ho viu no ho pot entendre. Ho pot imaginar, ho pot idealitzar, fins i tot ho pot anhelar, però que ho entengui ja és més complicat.
Sant Jordi és molt més que regalar roses i llibres. De llibres, les meves en reben tot l'any. Sant Jordi és l'aire de primavera que es respira en un ambient molt nostre, és veure les senyeres i les roses fresques a primera hora del matí, és passejar-se pel centre de la teva ciutat i contemplar el somriure de la gent que torna a casa amb un exemplar firmat, és sortir de l'escola després d'haver guanyat (o no) els jocs florals.
Amb tot, però, hi ha una cosa positiva que rebem els que som fills de dos països: adquirim una gran capacitat de comprensió i adaptació a diferents cultures, aprenent a valorar les tradicions i la gent diferents. Jo també ho he viscut en la dualitat Catalunya-França, però de la mateixa manera que en el bilingüisme sempre hi ha una llengua que acaba pesant més que l'altra, en el tema de les tradicions, hi ha una cultura que s'acaba imposant: la del país on creixes.

qui el té més lleig?

Si en el seu moment vau llegir El diari de Bridget Jones o vau veure la peli, us sonarà que el dia de Nadal, la seva mare li fa posar un jersei del tipus que anomenem hortera i que personalment mai em posaria.
Doncs sapigueu, que aquí és una tradició molt arrelada (ignoro quan va començar). És habitual per aquestes dates veure homes i dones sortir dels pubs abillats amb jerseis de punt que fan mal d'ulls: amb Pare Noels, amb rens i les banyes en 3D, amb un arbre de Nadal que s'il·lumina, ninots de neu, etc. Quasi que es podria fer un concurs de qui el porta més horrorós, tot i que també hi ha la línia amb classe. El més increïble és que t'hi acostumes i fins i tot li trobes l'encant a aquesta tradició tan kitx , però no patiu que no crec que m'hagi adaptat tan ràpidament a la vida anglesa!

Us en passo algunes mostres...

 

el castell de Warwick

Aprofitant que hem tingut visites, hem anat a fer una mica el turista. Bé, de fet no parem d'anar a descobrir coses però diguem que les atraccions on s'hi arriba amb transport públic (només disposem d'un cotxe i la gent no vol llogar i conduir per l'esquerra) i que són, d'alguna manera, més espectaculars, les guardem per quan ve gent.
Dissabte vam arribar-nos fins al castell de Warwick, que és bastant impressionant. La primera construcció data del s.XI, però es va anar eixamplant i transformant al llarg de diferents etapes. Des dels anys 70 s'ha estat restaurant i és obert al públic (pagant, és clar!). L'empresa que el gestiona també s'encarrega de fer espectacles que fan més atractiva la visita: petits teatres, llançament d'una bola de foc amb catapulta, activitats pels nens, etc. Les sales del castell que es poden visitar inclouen una gran col·lecció d'armadures i armes de diferents segles, tapisseries i mobles. També hi ha bastantes figures de cera que recreen diferents ambients. Hi ha dues atraccions que s'han de pagar a part, però que no vam visitar: la presó -amb sala de tortures inclosa- i la Torre de Merlí. A la presó s'hi poden veure instruments utilitzats en tortures o càstigs, que fan pensar que els humans estem més sonats del que un s'imagina.
Com que aviat és Halloween, aquest cap de setmana tenien un munt d'activitats relacionades amb el tema i la decoració estava inspirada amb la nit de les ànimes, bruixes, carabasses i tot el que s'escaigui d'aquestes dates.
El poble de Warwick també és molt bonic i val la pena visitar-lo. Fins i tot hi ha un restaurant català! I el paisatge tardorenc el trobo preciós.
Us en deixo algunes fotos.

viatge en el temps

Ahir em vaig agafar el dia "lliure" per fer de mare acompanyant en una excursió de la classe de la Júlia. És una sortida que fan cada any tots els alumnes de tercer de la regió. La destinació és un poble de l'edat de ferro (una rèplica, és clar) i l'objectiu és passar el dia imaginant que vius en aquella època, fent activitats pròpies del període.
La classe es va dividir en quatre grups i activitats de manera que cada nen/a tenia temps de fer dues activitats (una pel matí i una per la tarda). Un grup preparava el dinar (o el berenar), un feia feltre i tenyia llana amb herbes, un feia un objecte amb fusta i un altre un objecte de ferro. Evidentment tot estava mig preparat, però almenys se'n van poder fer una idea. Jo vaig ser tot el dia a l'estació de la llana i va ser prou divertit: per tenyir la llana de verd, vam fer servir les herbes que teníem a l'abast, i us asseguro que no eren moltes (la foto de la capçalera no és d'ahir). El millor d'aquest tipus d'excursions és que els nens aprenen, molt més que llegint-ho en un llibre. Suposo que a Catalunya també fan aquests tipus d'activitats (a Moià, per exemple, a les coves del Toll?)
A Escandinàvia, l'edat de ferro va del 500 a.c. al 1 050 d.c. És a dir, un període de 1 500 anys... sempre m'ha sorprès aquesta manera d'agrupar les èpoques històriques: m'estan dient que es vivia igual durant tots aquests anys? El que és una llàstima és que com que la gent vivia en cases de fusta, no han quedat edificis de l'època i els únics objectes que es troben són bàsicament els de ferro o os, enterrats en tombes. De tant en tant, quan construeixen alguna carretera o urbanització, es descobreixen nous jaciments. L'arqueòloga va explicar que hi havia a uns 500 metres d'allà mateix, al mig d'un camp, restes d'un poblat, però que estava prohibit excavar (!) i fins que no construissin alguna cosa no es podria veure el material. Ho vaig trobar flipant: donen permissos per construir però no per fer excavacions arqueològiques? Estem parlant d'un lloc al mig del no-res!

tenyint la llana

Sempre m'ha agradat la Història (de fet vaig estudiar el primer any de carrera abans de passar-me al Dret) i he trobat molt atractiva la feina de l'arquòleg. Us imagineu quina emoció trobar objectes que han fet servir gent de fa cents o mils d'anys? La gràcia de tot el que es troba és que és força únic: són peces fetes a mà, no n'hi havia en grans quantitats, eren fetes amb materials de la natura... Sovint penso que els que estudiin la nostra època en un futur no tindran aquesta sort: no hi haurà cap valor en un munt de deixalles electròniques, plàstics, roba i altres coses fabricades industrialment. Una llàstima!

per cardar la llana

Barcelona ven

Divendres em va arribar el correu setmanal que m'envia l'Instituto Cervantes d'Estocolm.  Ara llencen un curs de... (atenció!)  gastronomia, cultura i llengua catalana! No sé com reaccionar a aquesta  notícia. Que jo sàpiga, puc estar equivocada, és el primer cop que imparteixen classes de català. Cursos de gallec i d'euskera tampoc he vist mai que en donéssin, tot i que en la pàgina web del Cervantes hi diu que un dels objectius és promocionar "el español y las lenguas cooficiales de España". He tingut certa relació amb aquesta institució i sé que aquí a Suècia els cursos no ténen molta demanda perquè l'educació pública ja cobreix prou bé el tema de l'aprenentatge d'idiomes. No hi ha, com a casa nostra, acadèmies de llengües a cada cantonada.
El mes passat ja van tenir una exposició sobre Barcelona. Potser va ser arrel d'aquesta, potser gràcies a les notícies que des de setembre van apareixent de tant en tant en la premsa sueca sobre Catalunya el que ha fet que hi hagi un interès per oferir aquest curs. Ho desconec. En qualsevol cas, em sembla bé que es faci difusió del català, però em preocupa des de quin angle s'impartiran les classes. Tot dependrà del professor que espero que sigui una persona de seny, perquè sinó, es pot donar una imatge molt esbiaxada de tot plegat.
Barcelona ven. Ja fa temps que la ciutat està de moda entre europeus i països occidentals en general. I els espanyols, mentre siguem part d'Espanya aprofitaran tant com puguin aquest fet, amb sentiments contrariats.
Al "Salon du livre" de Paris, Barcelona és aquest any la ciutat estrella. Entre els convidats hi ha més autors en llengua catalana que castellana, la qual cosa m'il.lusiona. Només un petit matís: dels 29 honorats (contant també els difunts) només 8 són dones. Això no m'agrada tant. De fet no m'agrada gens i trobo molt trist que no hi hagin anat més personalitats femenines catalanes, perquè d'haver-n'hi, n'hi ha, i moltes.
Avui em trobo de nou amb que Barcelona ven. Llegeixo a la revista Esguard una entrevista amb Marc Pastor; la seva novela La mala dona es publicarà en breu en versió anglesa i es dirà... Barcelona shadows! L' escriptor comenta que l'editorial va ser qui va triar el títol perquè "Barcelona ven".
A mi Barcelona m'enamora, és on vaig créixer, però no deixem que s'endugui tot el protagonisme. Catalunya és molt més, i no oblidem que per mooooooolta gent -de dins i de fora- Barcelona encara es veu com la segona ciutat més important d'Espanya. Encara hi ha molta feina per fer, però espero que quan l'Institut Ramon Llull obri la seva seu a Estocolm em tingui en consideració.

Refranys

Després d'haver llegit el post de l'amic Isern ressenyant el llibre Els 100 refranys més populars en català (Pàmies i Palou) i el d'en Garbí sobre una proposta de varietat refranera, m'han agafat ganes d'escriure també sobre el tema.
La meva àvia de 97 anys, ha recopilat en una llibreta els refranys que li anaven venint al cap. Em sembla que era un exercici de memòria, però també pot servir com a legat valuós.
A mi m'agrada molt utilitzar refranys o frases fetes quan parlo català. Encara recordo les classes amb la Montserrat Cabré (2on d'EGB) on n'apreníem i havíem de fer un dibuix que il.lustrés la dita o frase feta. Per cert, els poemes que més recordo també els vaig aprendre amb aquesta mestra.
Per altra banda,  és un dels aspectes que més costa fer servir en una llengua extrangera. Per una banda, solen ser força diferents a la pròpia (si bé n'hi ha que són presents en molts idiomes) i per tant costen de recordar, i per altra banda és molt fàcil ficar la pota (a vegades el significat canvia molt només amb una preposició equivocada) i de retruc fer el ridícul o si més no convertir-se en la riota del grup.
És a dir, en suec quasi bé no n'utilitzo, tret de dos o tres que són els que més he sentit. Les frases fetes són més habituals, sobretot a nivell de premsa. En un dels cursos de suec que vaig estudiar fa anys a la Universitat, hi havia un parell de llibres que recopilaven frases fetes i argot, amb exercicis per practicar el seu ús, però de refranys no en vam aprendre, o sigui que tots els que sé els he après escoltant a la gent. Us deixo alguns exemples perquè aprecieu les diferències i semblances idiomàtiques entre català i suec. El que segueix a l'original suec és la traducció literal i després explico el significat, si crec que cal.

Refranys:

• Det som göms i snö kommer fram i tö = "el que s'amaga a la neu es mostra amb el desglaç" = s'acabarà veient/descobrint/trobant
• Den som gapar efter mycket mister ofta hela stycket = "el que crida molt per alguna cosa acostuma a perdre-ho tot" = si demanes massa et quedaràs sense res (vegeu la diferència amb el "qui no brama no mama", aquí si vols que et donin alguna cosa, millor que estiguis calladet)
• Den som har han spar = "el que té, estalvia"
• Idag rik i morgon lik = "avui ric, demà cadaver" 
• Lata armar gör tomma tarmar = "braços ganduls fan budells buits" = qui no treballa no menja
• Vill man vara fin får man lida pin = "si vols estar guapo has de patir" = molt semblant al "per presumir s'ha de patir"
• Prisa inte fisken förrän du har den på disken = "no posis preu al peix fins que no el tinguis al taulell" = seria la versió sueca de "no diguis blat fins que no sigui al sac i ben lligat"
• Så kan det gå när inte haspen är på = "això és el que pot passar quan no es tanca el baldó" = això és el que passa quan... (fas/ no fas quelcom)

Expressions:

• Ha tummen mitt i handen = "tenir el polze al mig de la mà" = sé molt poc manetes
• Låsas som om det regnar = "fer veure com si plogués" = ignorar (molt semblant al "fer com si sentís ploure" català)
• Plocka russinen ur kakan = "treure les panses del pastís" = triar el millor d'una cosa (aquest s'utilitza molt) 
• Rulla tummarna = "fer girar els polzes" = rascar-se la panxa, no tenir res a fer
• Måla fan på vägen = "pintar el diable a la paret" = ser pessimista, veure-ho pitjor del que és
• Vara rund under fötterna = "ser rodó sota els peus" = estar borratxo

Enfí, us en posaría molts més però no us vull agoviar.

Wertgonya

Com diu l'Iu Forn (avui a l'Ara), el cognom Wert permet molts jocs de paraules. El més extès en les últimes hores és el de "wertgonya" i "wertgüenza", però el "wertedero" o "werteatupueblo" tampoc estan malament. Ni tan sols entraré a analitzar el contingut de la LOCME a nivell general (patètic des del punt de vista pedagògic), sinó que em concentraré en el tema que més ens afecta, que ja us l'imagineu. Com piulava el Toni Soler ahir: la realitat ha superat la ficció i els del Polònia ténen feina.
Tinc una amiga madrilenya que ja fa temps em va dir que considerava injust que els espanyols que vivien en Comunitats Autònomes on només es parlava castellà no tinguessin dret a aprendre alguna altra llengua de les oficials a l'Estat Espanyol. Ahir quan li vaig comentar el tema de la nova llei (no se n'havia enterat, viu aquí a Estocolm) va tornar a insistir en com li semblava de trist que enlloc de proposar que tot espanyol tingui la possibilitat de triar com a optativa el català, el gallec o l'euskera, ara resulti que a sobre fins i tot a Catalunya s'intenta eliminar. Fins i tot, deia podria ser la manera d'unir als espanyols. Tal i com li vaig fer saber, lamentablement no crec que sigui la línia que la majoria dels "espanyols" vulguin en la reforma escolar. Avui he escoltat la consellera en funcions I. Rigau que es veu que havia proposat diverses vegades que en tot l'Estat els nens haguessin d'apendre un poema en les 4 llengües oficials i que mai li van fotre ni cas, fins i tot es va sentir algun comentari "solo faltaría eso".
Pels espanyols (i per d'altres nacions històricament colonitzadores i prepotents) hi ha llengües i llengües. N'hi ha de primera categoria i n'hi ha de segona. No veuen l'aprenentatge de llengües com un enriquiment personal sinó com una arma més dins la guerra bruta d'unificació de l'estat. Així els va: un embaixador a Londres que no sap parlar anglès, un president d'Estat que tampoc, i suposo que si anem mirant les llistes de tots els impresentables, els que coneixen alguna altra llengua a part del castellà es conten amb els dits d'una mà (excepte l'Aznar, que parla català en la intimitat, ho recordeu?).
A Suècia, on hi va haver una política represiva contra la nació lapona/sami (que parlen una llengua totalment diferent a la sueca -podríem fer un símil entre euskera i català-) fins els anys 70, o contra la comunitat gitana (romani, que també parla una altra llengua), es van adonar del seu error. Ara hi ha escoles només en la llengua sami (a Lapònia) i els gitanos també tenen dret a l'escolarització en la seva llengua, si bé són molts menys i més dispersats per tot el territori.
Però això no és tot, ja ho he dit altres vegades però ho torno a repetir: els alumnes que a casa parlen una altra llengua diferent del suec tenen dret a una hora setmanal de classes en aquesta llengua. Això sí, a la comarca hi ha d'haver un mínim de 5 nens que vulguin les classes. En el nostre cas, lamentablement, som els únics a voler-les en català, de manera que la meva filla gran reb classes de castellà. Ho veig de manera positiva: a casa es parla suec i català i amb nou anys, apren anglès i castellà a l'escola. Als 12 anys haurà de triar una segona llengua extrangera. Acabarà l'ensenyament obligatori amb el coneixement (en diferents nivells) de 5 llengües. Qui estarà més preparat a nivell d'idiomes? Un espanyolet de Madrid o una sueca d'Estocolm? Vosaltres mateixos.
Ah! I tampoc ens equivoquem: aprendre espanyol pels catalans també és molt important, com aprendre anglès, francès o xinès. Que també conec gent (sobretot de poble) que té un castellà que fot pena (per no parlar de qualsevol altra llengua que no sigui el català).
Espero que cap de vosaltres tingués plans de venir a passar el pont a Estocolm perquè amb "la que està queient" (de neu!) han cancel.lat tots els vols. Avui no vaig al gimnàs, agafo la pala!

Cultura????

Avui fent el meu passeig habitual de primera hora, m'entero gràcies a Catalunya Ràdio que s'ha presentat una iniciativa legislativa perquè tornin les curses de braus a Catalunya. Indignant, tràgic, patètic... No sé com qualificar-ho, però almenys ha provocat en mi una reacció. Fent la pausa del cafè, em poso a llegir la notícia a l'ara.cat per informar-me'n millor.
No només és que relacioni els "toros" amb una més de les impostures espanyolistes i que no la consideri part de la cultura catalana. És que per a mi és una aberració que, malgrat molts s'entestin a anomenar-la "cultura", és una expressió més del barbarisme humà. Què té de cultural la tortura d'un animal? Potser en el moment en el que va sorgir aquesta pràctica no hi havia gran cosa més a fer per distreure al poble, tot s'ha de mirar històricament. Els romans també entretenien la gent al circ, llençant als lleons els seus presoners.
Sota el terme "cultura" s'hi fan encabir moltes coses, entre elles les tradicions que en algun moment han sedimentat en una societat. Dins aquest paraigua s'hi aixoplugarien també aspectes com el que aquests dies han fet indignar a més d'un: la interpretació de l'alcorà per l'imam de Terrassa, segons la qual seria totalment justificable la violència de gènere. Molts us dirien que això pertany a la cultura islàmica. Hi estaríem d'acord?
No senyor. Per a mi cultura és moltes coses: tota expressió artística que faci reflexionar a la gent d'una manera crítica, allò que ens distingeix dels animals (=pensar), és la llengua, potser fins i tot un tarannà que la gent d'una comunitat pot compartir com a fruit d'experiències viscudes.
En tot cas, cultura no serà mai quelcom que impliqui fer patir a un altre ser vivent -sigui persona o animal- per la pura diversió del que ho fa i el que s'ho mira.
Per això no puc més que indignar-me en llegir declaracions com les fetes pel president dels taurins catalans, segons el qual cal fer el possible perquè "aquesta cultura arribi als nostres fills i néts". DEPLORABLE i una vegada més, manifestació de l'enderreriment mental, social i cultural -valgui la redundància- espanyol.
Espero que algú se li ocorri recollir més de 587 000 signatures (les presentades per aquests insensats, entre les quals hi ha la de Rajoy i probablement tots els membres del PP) per contratacar aquesta iniciativa.

safrà i Generació D

Advent a Suècia és sobretot llumetes decoratives que il.luminen la foscor: estrelles que decoren les finestres, lamparetes LED que discretament aporten lluminositat en els jardins altrament invisibles a partir de les 15h. Però les setmanes abans de Nadal són també olor de taronja i canyella, vi calent -amb espècies, panses i ametlles- (glögg) i safrà. I no exactament a la paella, sinó sobretot en una mena de brioxos (vegeu foto) que s'anomenen lussekatter o lussebullar.
La primera part de la paraula ve de "Sankta Lucia" (13 des.) que aquí, como ja he dit altres vegades, es cel.lebra molt: és el dia que els nens  es disfressen de Sta. Llúcia, galeta de gingebre o Pare Noel i canten nadales pels pares i mares a l'escola/guarderia.
Total, que m' acabo de menjar un lussebulle amb el meu cafetó del dia.

L'altre part del títol ve, com ja us podeu imaginar, del programa que van emetre a TV3 -cadena que gràcies a l'Ipad segueixo molt més que abans-.

Ignoro si s'emet cada 7 anys, o si les entrevistes les han guardat durant tot aquest temps per fer el programa que vaig veure l'altre dia. En tot cas, jo no l'havia vist mai abans.
Em va fer molta gràcia perquè jo formo part d'aquesta generació. Com la majoria dels entrevistats, vaig néixer l'any 1973 i òbviament, reconeixia totes les músiques triades, el tipus de roba que duien en les diferents èpoques, etc. M'encantaria que m'haguessin fet aquestes entrevistes a mi i poder veure com era i com pensava en diferents etapes de la vida, perquè els records que una té sempre són triats i subjectius.
Tot i que considero que no es pot fer un retrat d'una generació amb una mostra de tan poca gent, reconec que el programa té cert ganxo. Suposo que van decidir agafar persones de diferents llocs del país. Pels accents, em sembla reconèixer 2 de Bcn, 2 d'Osona o del Berguedà (?), un de les terres tarragonines i un de les de Lleida. Cap de Girona (em sembla), però no em feu massa cas perquè tampoc en sé tant de reconèixer accents. En qualsevol cas, m'hagués agradat que diguessin d'on eren.
Interessant veure gent que té una vocació professional tan clara des dels 16 anys i alleujant veure que la majoria canvien i s'adapten a diferents circumstàncies i poden canviar de rumb (no sóc l'única!).
Les idees polítiques semblen en canvi, estar molt clares des de l'adolescència, la qual cosa em fa suposar que té molt a veure amb el que es viu en l'àmbit familiar i escolar.
Sorprenent veure que hi ha un tan alt percentatge d'accidents de cotxe (!)
Entristidor veure que per algunes dones el temps passa i no han pogut tenir els fills que en un moment donat desitjaven.

Per últim, xocant, una vegada més, veure que sóc més vella del que em pensava. Realment tinc aquest aspecte? Em sento tan jove encara!

Afegit: què pinta aquell altre noi de l'entrevista de l'any 89 al Xavi? Perquè no van editar la imatge per treure'l?

La Caputxeta Vermella

Vaig pensar que escriuria aquest post quan l'altre dia llegia el conte a l'Elna.
La versió que la majoria de nosaltres coneixem és la que van popularitzar els germans Grimm. No crec que sigui necessari, doncs, transcriure-la. Hi ha algunes variacions en el final: un llenyataire o un caçador és el salvador que mata al llop o el fa fugir. A vegades l'àvia és a l'armari, altres dins la panxa del llop d'on en surt "vivita y coleando" quan disseccionen l'animal.
El que molta gent no sap és l'origen d'aquest conte i les implicacions que té.
En la tradició oral, la història ja existia a l'Edat Mitjana, tot i que poques semblances tenia amb la versió "actual". La protagonista i heroïna era la nena i el dolent el llop. En cap moment hi havia la intervenció d'un home. La Caputxeta s'encarava al "món", un cop arribada l'adolescència (simbologia del vermell-sang menstrual) amb l'ajuda dels consells de la seva mare i per arribar a la saviesa de l'àvia. Tres dones, en tres periodes diferents de la vida, juntes contra el "mal" personificat en el llop. Una mena de ritus d'iniciació a la maduresa, podriem dir. El més interessant és que en aquesta versió, la Caputxeta se'n sortia tota soleta i amb la seva astúcia aconseguia evitar ser menjada pel llop.
Al s. XVIII, el francès Charles Perrault publica la primera versió escrita, però en canvia totalment el missatge, amb un objectiu clarament disciplinari. La protagonista és una nena de classe alta, ingènua, bonica i crèdula, que no escolta els consells/ordres de la mare (autoritat) i que sense adonar-se de la seva capacitat "seductora" (culpa i simbologia sexual), acaba devorada pel llop.
Finalment, ens arriba la popular versió dels Grimm, on la crueltat que es veia en Perrault es matitza, però on s'introdueix l'element masculí-salvador, sense el qual, és evident, les dones no poden sortir-se'n. En aquest cas, es barrejen els objectius didàctics de Perrault (obediència a l'autoritat) amb l'element masclista de la inutilitat de la nena que si no fos pel caçador, acabaria dins la panxa del llop.
Tot això són teories molt simplificades per apropar-vos a una mirada més crítica dels contes que en un principi semblen tan innocents... Quina versió explicarieu a les vostres filles?
Amb tot això en ment, l'argentina Luisa Valenzuela va escriure un conte, "Si esto es la vida, yo soy Caperucita Roja", que us recomano que llegiu.
*El resum que he fet de les versions i teories l'he tret d'un article de Willy O. Muñoz, on analitza l'obra de Valenzuela.
Haig d'afegir que en els últims anys s'han fet arribar moltes variacions del conte, entre elles l'episodi de "Les tres bessones", que em sembla bastant acertat.

Sant Jordi

En aquests temps que córren de noves tecnologies, (amb l'eufòria de l'IPad entre altres), i tenint en compte que la setmana que vé és Sant Jordi, m'ha semblat divertit fer-vos partíceps d'aquest video que m'ha passat un col.lega:

Avui fa un sol preciós! Espero poder gaudir del jardí aquesta Setmana Santa...