Això s'acaba!

Aviat hauré de treure del títol del bloc i de l'usuari del twitter la part de Birmingham perquè dimarts que ve ja s'acaba la nostra aventura britànica.
Han estat 11 mesos intensos que han passat volant. Hem viscut una experiència molt enriquidora que recomanaria a tothom a qui se li presenti la oportunitat. Les nenes han absorbit la llengua anglesa com a esponges i s'han impregnat de la història i la cultura d'aquest país. Hem visitat llocs impressionants, hem conegut gent interessant i en definitiva hem guanyat en -m'atreveixo a dir- tolerància, adaptació i coneixement.
Quasi es fa estrany tornar a casa nostra, diria que fins i tot certa mandra. Però primer gaudirem de vacances en família i després de passar uns dies a Estocolm volarem cap a Catalunya a gaudir tres setmanes. Les nenes aquest any gairebé no tindran vacances d'estiu perquè el 18 d'agost ja tornaran a començar l'escola. I jo, a partir de l'1 de setembre, torno a les aules universitàries de la ciutat que em va acollir com a Erasmus al 97, Uppsala. Aquesta vegada, tres semestres que espero que ja siguin els últims, tot per treure'm el títol que em permetrà exercir com a mestra també per alumnes d'estudis secundaris (de 16 a 19 anys).
Demà venen els de la mudança i el més calent és a l'aigüera!

Teatre a la fresca

Mentre molts de vosaltres us estàveu ofegant de calor xafogosa, nosaltres ahir al vespre vam anar a veure un clàssic del teatre, a la fresca. Concretament a 14 °C. L'obra era Somni d'una nit d'estiu, de Shakespeare i l'escenari el jardí botànic de Birmingham.
Els anglesos són els reis dels pic-nics, faci fred o calor, a la que hi ha gespa verda i algun esdeveniment, surten amb les seves cistelles ben proveïdes i amb molta classe: a part dels coneguts sandvitxos no hi falten copes, vi i rebosteria. El cert és que la majoria de gent anava molt més ben equipada que nosaltres. A més a més de les mantes per seure, en duien per tapar-se i molts també portaven cadires plegables per no haver de seure a terra i evitar mals diversos.
La posada en escena era senzilla però feia el fet, i els actors ho van fer molt bé. Llàstima, però, que no utilitzessin micròfons, perquè en un espai tant obert hi havia línies que se les enduia el vent.
El més important és que les nenes també van gaudir de l'obra tot i que al preguntar-los què els va agradar més van dir "la casa de les papallones" que vam visitar a la mitja part i que ja havien vist altres vegades (forma part del botànic) on la temperatura i la humitat son tropicals. ;-P
Dóna gust veure que en aquest país la cultura sí que és valorada -i subvencionada-.

abusos

Tornant de portar les nenes a l'escola escolto la BBC, canal local. A aquesta hora sempre hi ha un programa de debat, però no entre "tertulians" sinó entre locutor i públic que truca o escriu al programa. El presentador proposa un tema relacionat amb l'actualitat i la gent hi diu la seva.
Avui m'ha agafat tanta ràbia escoltant-lo que necessito buidar el pap.
La notícia a discutir és la següent: una jutgessa (sí, lamentablement, una dona) ha considerat que un pare acusat de pegar el seu fill de 7 anys i la seva dona, s'hauria de jutjar tenint en compte la seva cultura d'origen (Índia), on aquest fet no es considera delicte. Podeu llegir-la íntegrament aquí.
A Gran Bretanya, des de només l'any 2004, si un progenitor pega als fills deixant marques visibles, pot arribar a complir una condemna de fins a cinc anys de presó. No es considera malament, en canvi, que els pares peguin als fills per motius disciplinaris, sempre i quan no deixin marques.
O sigui, es podrien discutir dos temes: l'aplicació de les lleis per una banda i el maltractament infantil per l'altra.
El primer dels temes, tot i que fa quasi 20 anys que vaig acabar la carrera de Dret i mai he exercit, penso que és claríssim. Un dels principis del Dret és que la ignorància de la llei no eximeix de complir-la. Encara que no sàpigues que hi ha una llei que diu que has de pagar impostos, si no els pagues estàs incomplint la llei i ja s'encarregaran de fer-te la complir. El de la immigració, és un tema candent a tot arreu. Òbviament hi ha un xoc de cultures quan es barreja gent provinent de llocs molt diversos i amb valors diferents. Però penso que el país d'acollida no és el que s'ha adaptar a la gent nouvinguda, al menys pel que fa a les lleis d'una societat que ja porta molts segles de democràcia.
Pel que fa al segon tema, em sembla al·lucinant que encara es pugui discutir. Hi havia gent trucant dient que si els nens es "porten malament", se'ls ha de pegar perquè aprenguin que no ho han de fer. Que no és el mateix que un maltractament continuat, cremant amb cigarretes o estomacant amb un cinturó. D'acord, no és el mateix, però això no treu que estigui mal fet. Quan s'ha demostrat que les coses s'aprenen rebent estímuls negatius i especialment abusos físics? Ni tan sols als gossos ni als cavalls se'ls ensinistra pegant-los! No ens enganyem, els pares que peguen als fills amb l'excusa d'educar, estan simplement abusant del seu poder i sovint és simplement una reacció d'irritació i frustració envers el fill. De moments d'aquests, tots els que tenim fills n'hem viscut però això no ens duu a fotre'ls una bufetada. Tots aquells que defensen una cleca pel bé de la disciplina, haurien d'acceptar que si fan alguna cosa mal feta a la feina, el seu superior els clavi una bufetada. Així ho aprendran a fer bé.

Viatge al passat

A la BBC* han començat un programa la idea del qual trobo molt bona, si no fos perquè han fet un híbrid amb aquest tipus de show on hi ha "celebrities" locals que han de superar una sèrie de proves.
La part bona és que aprens part de la Història que no t'expliquen a l'escola: com era la vida diària del poble, dels de més avall de l'escala social.
El programa està gravat íntegrament en un lloc molt aprop de casa que vam visitar fa uns mesos en companyia catalana. És el Black Country Living Museum (BCLM), un d'aquests anomenats museu a l'aire lliure on s'hi reprodueix un poble del passat. S'hi han traslladat edificis reals, carrers pavimentats amb llambordes antigues, botigues plenes d'objectes autèntics, una escola amb pissarres i pupitres del s. XIX i fins i tot hi passa un tramvia. L'època que s'hi reprodueix és la Victoriana, és a dir la que va del 1837 al 1901 que són els anys de regència de la reina Victòria. És el període d'expansió de l'Imperi Britànic, de la Revolució Industrial, del creixement econòmic, de l'augment de població a les ciutats, etc.
Black Country (= país negre) és el nom de la regió que tenim al costat de casa: el municipi on van les nenes a l'escola en pertany. Es diu així perquè de tanta indústria i mines que hi havia fins ben entrat el s.XX, el cel estava sempre ple de fum negre. La majoria d'indústria estava relacionada amb el ferro: des de l'extracció a la mina fins a la manufactura de productes. Va ser el primer "paisatge industrial" del món. Al museu s'hi pot visitar una mina i un guia t'explica -en el seu accent ben característic i difícil d'entendre- com s'hi treballava: nens, dones i homes en condicions inimaginables per nosaltres.
Tornant al programa, el que fan els participants és traslladar-se en aquest ambient durant quatre dies. Han de viure com ho haguessin fet en el temps victorià, i a més, és l'hivern. Van vestits com aleshores, mengen el que hi havia, treballen en feines com treure la merda de les latrines, separar el carbó de les cendres i altres objectes, espolsar catifes, dormen en espais reduïts i a terra... A més cobren sous i paguen els preus com els d'aleshores. Si no fan les feines no cobren i no poden pagar el lloguer ni comprar el menjar, lògicament. Això era el primer capítol. En el proper hauran de treballar com a servei d'una casa de rics. Entremig de tot això hi ha professors d'història que van explicant com es vivia. Un d'ells és "l'amo" que els dóna feina i els paga.
Deixant a part l'aspecte de concurs, la idea la trobo molt atractiva. A mi m'encantaria viure l'experiència de passar-me quatre dies en el passat -sabent que tornes, és clar-, sense totes les coses que donem per garantides: des d'un raspall de dents fins a l'electricitat. Per mi, el més impactant, però, és pensar que encara hi ha molta gent al món que viu en aquestes condicions.

*la producció és del grup Endemol, o sigui que potser arribarà també a Catalunya. Tot i que no conec cap lloc que reprodueixi un poble del passat català (existeix?).

** Per cert, el dia internacional del treball no es celebra al Regne Unit

etiquetatges diferents

 Una moda que suposo que també arribarà a Catalunya, si és que encara no ho ha fet, és l'etiquetatge original o divertit de productes.
Al principi fa gràcia, però quan ja n'has llegit uns quants deixa de ser original. Al final el que serà "diferent" serà llegir l'etiqueta de tota la vida.
Us poso uns quants exemples, entre parèntesi la meva traducció lliure i no acurada al català:


En un esprai pel cabell: Shake before use (it, not you!) (= Sacsejar abans d'usar -l'ampolla, no tu!-)

En una beguda de civada, en el costat on apareix la informació nutricional: If this side bores you, please read no further. flip the carton around and have a wonderful day (si aquest costat t'avorreix, si us plau no llegeixis més, gira el tetrabrik i tingues un fantàstic dia).

En una caixa de cereals: In the addmitteldy-pretty-hard-to-imagine event that you're not overjoyed with any X product, please let us know, and we'll do what we can to make you happy again (en el molt-difícil-d'imaginar cas que no estiguis encantat amb qualsevol dels nostres productes, si us plau fes-nos ho saber i farem el que puguem per tornar a fer-te feliç)

En una capsa de galetes: ...a perfect addition to the lunchbox of anybody who needs to be mentally and physically in tiptop shape all day, like pilots, surgeons and primary school kids (un suplement perfecte per la carmanyola de qualsevol que necessiti estar mental i físicament en bona forma tot el dia, com els pilots, els cirurgians i els nens de primària.

Aquests són els que tenia per casa però a les botigues n'he vist bastant més. Curiós, si més no. Ja n'heu vist algun de similar pels supermercats catalans?

La festa de la collita

Se celebra a Anglaterra a finals de setembre-principis d'octubre, depenent del calendari lunar. Es tracta, bàsicament, de donar les gràcies (a la natura, a Déu o a qui es cregui més convenient) per els aliments que s'han recol·lectat. Almenys, això és l'origen del Harvest Festival  que és com l'anomenen els britànics.
Avui en dia, aquesta festa -que enguany s'ha celebrat aquest cap de setmana), també implica música en els parcs, mercats a l'aire lliure amb venta directa de l'agricultor i la recollida pel banc d'aliments que s'organitza sobretot a les escoles. Com a Catalunya, el banc d'aliments ajuda a famílies que es troben en un moment de necessitat o a gent sense sostre.
Això em porta a parlar d'un altre assumpte: el del voluntariat i les organitzacions caritatives, de les quals n'hi ha moltes aquí a Birmingham (i suposo que s'estén a tot el territori de GB).
El voluntariat pot anar des de estar-se al carrer per captar a nous donadors fins a anar a fer dinars a un menjador social o jugar amb nens malalts. Però també hi ha voluntaris en llocs no tan habituals, com per exemple a l'escola.
A molts establiments (gimnàs, botiga, escola, biblioteca...) hi ha guardioles de diferents ONGs perquè la gent hi pugui dipositar una donació.
És un tema que em desperta sentiments diversos i a vegades oposats. Per una banda, em sembla molt lloable que hi hagi gent que dediqui el seu temps a ajudar gratuïtament als altres. Un dels treballs de voluntariat que més hi ha és el de dependenta en una botiga d'objectes de segona mà. Aquestes botigues són una de les fonts d'ingressos de moltes organitzacions. Està bé, perquè compleixen una triple funció: la de reciclatge i recollida d'objectes que d'altra manera anirien a parar a les escombraries, la d'oferir a bon preu aquestes coses a un públic interessat i la de guanyar uns diners per finançar una "bona obra". Només en el nostre carrer major, hi ha més de cinc botigues d'aquestes: una per la lluita contra el càncer, dues d'Oxfam, una per la gent necessitada de Birmingham, una pels nens orfes, una per les malalties cardíaques i encara m'en deixo.
També em sembla que per gent a qui sobra el temps (pel motiu que sigui), és una manera de trobar-se amb altres persones, sentir-se útil, col·laborar amb coneixements i experiència, alhora que pot ser molt enriquidor i donar també una experiència. Quan vaig arribar a Suècia vaig oferir-me a un munt de llocs per treballar gratuïtament i cap em va voler agafar perquè aquesta possibilitat no es contempla. En el meu cas m'hagués servit molt per aprendre la llengua i practicar els meus coneixements jurídics acabats d'adquirir. Enlloc d'això em vaig haver de posar a treballar d'una cosa no gens relacionada amb el que havia estudiat.
Per altra banda, però, penso que moltes d'aquestes activitats que duen a terme les organitzacions caritatives haurien de ser finançades amb diner públic i no haurien de dependre de la bona voluntat d'uns quants (que no necessàriament són els més afortunats en termes monetaris). Per exemple, a l'hora de pagar impostos, estaria bé poder triar amb què volem que s'inverteixi una part de la nostra aportació: investigació de malalties, educació, ajuda social...?
En quant a la feina del voluntari, a vegades acaba sent una explotació si pensem, per dir-ne un, amb el cas de recent llicenciats que com que no tenen experiència no els vol contractar ningú i es veuen obligats a treballar un munt d'hores "voluntàriament". Però algunes feines que fan els voluntaris també podria ser oferta a algú que estigués a l'atur i pagar-li un sou, enlloc d'haver-li de donar els diners/ els aliments que s'obtenen mitjançant la feina feta gratuïtament per algú altre.
Enfi, és un tema que em fa reflexionar i voldria conèixer més el seu funcionament per poder-me pronunciar amb més fonament. Algú de vosaltres ha treballat mai com a voluntari? En una ONG?

què mengen els anglesos?

64% dels britànics pateix sobrepès

No és estrany veure gent amb sobrepès pels carrers de Birmingham. A molts els sobren uns quants quilos però també n'hi ha que pateixen obesitat mòrbida d'aquella que fa feredat. Mai havia vist tanta gent extremadament obesa des de que vaig ser a Estats Units.
No costa gaire entendre el perquè d'aquesta tendència: l'acompanyament habitual en els dinars són patates fregides i mongetes seques en salsa i el plat principal és peix o pollastre arrebossat. Les patates xips  son un berenar habitual i a totes les cafeteries hi ha un gran assortit de cup-cakes (aquestes magdalenes amb cobertura bomba calòrica), pastissos de tota mena i altres gourmandises. I les porcions són enormes!
El pitjor, però, és veure que ja de ben petits hi ha molts anglesos que pesen més del que seria recomanable per la seva salut. Penso que és una responsabilitat que hauria de recaure en els serveis públics perquè les conseqüències d'aquest mal també afecten el sistema de salut pública. No només es tracta d'informar a la gent i fer una campanya anomenada five a day ("cinc al dia", referint-se a que s'han de menjar cinc peces de fruita o verdura al dia) si no d'inculcar ja a l'escola uns bons hàbits d'alimentació i d'activitat física. Però res més lluny de la realitat! Les nostres filles van a una escola pública on ofereixen dinar per 2 lliures l'àpat. De fet, per la petita és gratuït (fins els 7 anys) i per la gent a l'atur o que no arribi a uns mínims també.
I què hi ha per dinar? Doncs els alumnes poden escollir entre tres o quatre menús diferents al dia, d'entre els quals sempre n'hi ha un de vegetarià i un que és un wrap de pollastre. El tercer pot ser des de pizza a lasanya passant per un estofat. Evidentment, tot acompanyat de patates o mongetes. I de postres sempre hi ha l'opció d'una fruita o un pastisset, mousse o qualsevol altra cosa dolça. D'aigua sempre n'hi ha, però si pagues 30 penics, pots veure suc (de concentrat, és clar). Els menús es repeteixen cada tres setmanes, però us en poso un d'exemple.
Els nens que estiguin conscienciats intentaran triar el que és millor per ells, de manera que tinguin una dieta equilibrada. Però no ens enganyem: quin nen tria una amanida enlloc d'una pizza o un plat de patates fregides amb pollastre? I si poden triar entre pastisset o quatre grans de raïm? En tot cas, la meva de 7 anys no ho farà pas. La gran, per sort, sí que s'hi mira més perquè sap que s'ha de menjar sa.
Si a sobre es queden a la ludoteca després de l'escola (les meves ahir ho van fer per primera vegada) berenaran pa amb Nutella i fins i tot els donaran un xupa-xup (no sé si és que ahir era l'aniversari d'algú o si és habitual).
Si a tot això hi afegim que l'assignatura d'Educació física deixa molt a desitjar (entre altres coses van amb pumps, una mena de sabatilla amb sola prima, semblant a les de fer ballet i no hi ha dutxes, de manera que tampoc no suen gaire) no és estrany que nens de 6 a 11 anys ja presentin un físic que hauria de disparar alarmes. Per cert, la majoria de mestres també tenen sobrepès (!).
I jo pregunto: perquè deixen triar als nens el que menjaran? Perquè incloure un postre dolç? Perquè donar l'opció de veure suc amb el dinar quan tothom sap que el millor és simplement l'aigua? Perquè hi ha d'haver Nutella per berenar? No poden tenir formatge, fruita, fins i tot cereals?
Em sembla que en aquest aspecte els anglesos tenen molt a aprendre dels països mediterranis i dels nòrdics també. Desperti Sr. Ministre de Salut!

Els anglesos i la seva cortesia

-->

Ja comencem a estar més instal.lats. Ja tenim compte bancari, metge de capçalera assignat, wi-fi a casa, telèfon fixe i comencem a conèixer els carrers i les botigues de la zona.

Em trobo diàriament en situacions en les que se m’ocorren comentaris per posar al bloc i si puc, ho apunto en algun lloc per anar-vos posant al dia. Tinc una llista de temes i mica en mica els aniré explicant aquí.

Avui volia comentar un aspecte que m’encanta: la bona educació dels anglesos. Em refereixo a les normes de correcció social, com el saludar i donar les gràcies. Tothom és súper amable: des de la caixera del supermercat fins al vellet que et trobes a la parada del bus o la noia que t’aguanta la porta perquè entris abans de que surti ella. En comparació amb Suècia, es fa molt més fàcil demanar indicacions, saludar a desconeguts, preguntar a les botigues... amb això s’assemblen molt més als catalans del que em pensava. 

Cal també concretar que hi ha tanta diversitat d'orígens ètnics que ningú s'estranya de la teva aparença ni qüestiona d'on véns, cosa que no puc dir de Suècia (on per cert, el partit populista-racista ha esdevingut la tercera força més votada en les eleccions de diumenge). Això sí, a l'hora d'omplir el formulari per l'assignació del metge, et pregunten la teva ètnia i diferencien entre "blanc britànic", "blanc irlandès" o "blanc altres". A part, òbviament de totes les altres opcions (negre africà, negre del Carib, negre i blanc, indi, etc...)

A l’hora de conduir, i amb això no que no s’assemblen a nosaltres, tothom respecta als altres conductors, no fan servir la botzina gairebé mai i et cedeixen el pas quan en un carrer estret no hi caben dos cotxe; el primer que troba un forat s'hi posa per deixar passar el que ve de cara. Si sóc jo la que cedeixo el pas, l'altre conductor em donarà les gràcies alçant la mà o fent-me llums. Això ho experimento sovint perquè el carrer on vivim nosaltres hi aparquen cotxes a ambdós costats (la zona blava, excepte al bell mig del centre, pràcticament no existeix) i és de doble sentit. Per sort, nosaltres tenim garatge i no ens hem de preocupar de trobar lloc per aparcar, perquè us asseguro que no és la norma. Vivim en una zona que abans era un poblet i ara és un barri de Birmingham, amb les típiques cases angleses enganxadetes, d'obra vista i força estretes. La majoria, sense pàrquing inclòs -suposo que perquè quan es van construir no hi havia tants cotxes com ara.

Apa, un altre dia, més!

UK

Tinc moltes coses per explicar… Fa una setmana i mitja que estem vivint a Birmingham i mica en mica ens anem adaptant.

Les diferències més òbvies que ens afecten son el conduir per l’esquerra i tenir el volant a la dreta del cotxe i el sistema educatiu.

En quan a la conducció, quasi és com quan t’acabes de treure el carnet. Has d’estar súper atent, sobretot a les rotondes i pensar dues vegades a quin carril t’has de situar quan entres a un carrer on no hi ha altres cotxes passant. A més, tinc la tendència d’apropar-me massa a la vorera (que em queda a la banda esquerra, és clar). Però vaja, ens anem acostumant per força perquè cada dia em toca portar i anar a buscar les nenes a l’escola en cotxe. Una llàstima, perquè vivim ben a prop de dues escoles amb bona reputació però que no tenien lloc per les nostres filles. Total, que hem hagut d’anar a parar a un altre municipi, a 15 min. (quan no hi ha trànsit) de casa nostra.

El més diferent per nosaltres respecte a l’escola és el sistema disciplinari i el tema de l’uniforme. Com probablement ja sabeu, tots els alumnes de les escoles al Regne Unit han de portar uniforme. Absolutament tots, vagin a una escola pública o privada. M’he quedat positivament parada del preu dels uniformes que son més barats que la roba “normal”. Per exemple, pots comprar un parell de polos blancs per 3 lliures (que venen a ser uns 3,8 euros). La qual cosa m’ha fet pensar que les cadenes de roba per a nens no deuen fer gaire negoci en aquest país, perquè només la necessiten els caps de setmana i les vacances. De fet, no sé perquè hem portat tanta roba des de Suècia, que només agafa lloc a l’armari.

En quant a la disciplina... heu vist alguna vegada el programa aquell de la super nanny? Doncs més o menys, el mateix principi: guanyar estrelletes que comporten algun premi, situar-se en una línia o altra depenent de si et portes bé o malament a la cua per anar a dinar, etc. A Suècia d’això res de res! L’interessant serà veure si hi ha diferència en com es comporten els nens i en si aprenen més o menys.

El que trobo que està força bé és la presència d’adults a la classe. Per exemple, a la classe de la Júlia (6è) son 31 alumnes pels quals hi ha una mestra i dues “assistents”.

Bé, continuaré un altre dia, a casa encara no tenim Internet i ara haig de marxar d'aquest cafè.