El mur

Ja sabeu que jo la TV la miro a la carta. Així ho he fet també amb el programa El Mur, que per si no ho sabeu consistia en que 6 participants es posaven el repte de córrer la marató de Barcelona. La idea em sembla bona. Al principi em va interessar sobretot perquè donaven consells que podien servir per qualsevol a qui li agradi o s'hagi aficionat a córrer recentment. Després, però, ja no hi havia tants consells ni entrenaments que els televidents poguessin veure i admeto que alguns capítols els feia anar més ràpid, perquè les vides privades dels concursants o la forma de les seves caques no m'interessava massa.
Avui he vist el programa de diumenge, que era l'últim. És a dir, el dia de la marató.
És admirable que un senyor de més de 60 anys estigui en la condició física del Manel i la corregués en només 4 hores. Molt bonic que a més, ho fes amb el seu fill. També cal dir que era el participant més acostumat a fer esport. Dos concursants d'uns 50 anys aprox. la van acabar cansats però bé i en un temps normal tenint en compte les condicions (cinc hores un i una mica més l'altre). Un dels participants no la va acabar, cosa que considero força normal, tenint en compte que abans no feia res d'exercici i que en tres mesos no es poden demanar miracles. Dues noies van acabar-la amb Déu i ajuda i en sis hores, perquè des del principi ja se sabia que tenien lesions físiques. Una al genoll i l'altra al maluc. Ambdós mals, m'arrisco a afirmar, fruit de l'intens exercici físic al que van sotmetre el seu cos, el qual no estava acostumat a aquests "trots".
Jo fa quatre dies que corro. No puc dir que m'encanti mentre ho faig, però sí la sensació de després i també la de superació personal. També sé que ni boja em posaria a córrer una marató, ni d'aquí a tres mesos ni d'aquí a dos anys.
M'agradaria fer alguns comentaris:
- Tot i no ser del ram de la sanitat, dubto que aquest stress físic al que s'ha sotmès a aquests participants sigui bo. Encara em sembla més inconscient que s'hagi animat a dues persones amb lesions a córrer 42 km. Entenc que pugui fer ràbia haver-se posat un repte i no poder-lo assolir, però algú els va explicar les conseqüències de fer-ho?
- M'agradaria que fessin un programa de "després del mur". Com ha quedat aquesta gent? Segueixen corrent? Com han evolucionat les lesions?
- Des de la TV pública penso que s'ha de ser una mica responsable. Que una persona que no fa cap mena d'exercici passi en tres mesos a córrer una marató és una animalada. Sobretot tenint en compte que aquesta gent a més d'entrenar també treballava. Penso que haguessin pogut fer el mateix programa en un període de temps més llarg. Per exemple en nou mesos o un any. Però és clar, el cost  econòmic hagués estat un altre. El cost físic dels participants també.

què fer?

Divendres vaig tenir l'últim examen. Dissabte vaig córrer la cursa a la que m'havia apuntat amb una amiga catalana que també viu per aquí i després vam dinar molt a gust a casa seva amb tota la família, perquè el parc (enorme, amb bosc, prats, llacs) on vam córrer és molt a prop. Va anar bé, la gràcia era que es feia per recollir diners per la investigació contra el càncer. Jo, sobretot gràcies a un donant anònim que va posar-hi un pessic molt gran, he arribat a les 140 lliures, tot i que encara hi ha alguna gent més que n'afegirà (o això m'han dit).
Estic contenta perquè últimament puc córrer 5 km a un bon ritme. Les cames no em fallen, les ganes tampoc. El que més em costa és el respirar. Per poder seguir corrent, haig de parar al cap dels 5km i caminar per recuperar un pols més o menys estable. La fita seria fer-ne 10, i ara que comença a fer bon temps intentaré superar-me. Poc a poc allargaré la distància i aviam fins quan arribo, perquè alguns dies, el genoll dret se'n ressent. Sempre és la cama dreta la que em porta problemes: el taló, el nervi ciàtic... Però com que no veig que empitjori quan corro (o faig altres esports), doncs segueixo.
Ara tinc tot l'estiu per endavant: cap obligació a part de les familiars i el voluntariat al museu un cop per setmana. De sobte tinc tant temps que no sé què fer. Moltes idees però a l'hora de dur-les a la pràctica, les hores em passen volant i el més calent a l'aigüera! El que és segur és que puc llegir els llibres que em vinguin de gust enlloc dels obligatoris del curs!
La pena és que les nenes no acaben l'escola fins el 17 de juliol, o sigui que tampoc podem tornar abans cap a casa (on el jardí necessita molta mà) o cap a Catalunya. Intentarem doncs aprofitar al màxim el temps que ens queda a Anglaterra.
Dissabte anirem a un lloc molt especial -sobretot per la Júlia- però com que és una sorpresa, encara no n'escriuré res. Ja us ho explicaré quan tornem.

Marató i caritat

Ahir vam tornar de Londres on el Tomas va córrer la marató diumenge. Deixeu-m'ho dir perquè em fa sentir molt cofoia, no us enganyaré. Tot i que no és, òbviament, la mateixa sensació que si participa un mateix, el fet que el teu estimat creui la línia de meta i ho faci en un temps prou bo per ser un aficionat, fa il·lusió i emociona. Fins i tot t'entren ganes de fer-ho alguna vegada (però les ganes se't treuen quan surts a córrer 6 km i quedes morta).
Desconec com és a la marató de Barcelona, però a Estocolm hi ha una diferència molt gran amb la de Londres. No es tracta del recorregut ni de la organització sinó dels participants i els que els animen. La majoria de gent que corre ho fa "patrocinant" alguna de les tantes ONGs que existeixen en aquest país. De fet, és un intercanvi interessat. M'explico: gairebé és impossible inscriure's per lliure a la marató perquè no hi ha places buides, però en canvi, les ONG tenen una quota de places amb les que atraure participants. Si vols córrer, t'ofereixen una plaça a canvi que aconsegueixis aportar una quantitat de lliures (mínim 1500 = 2000 eur) per la seva causa. A part, pagues el que costa la inscripció (aprox. 30 lliures). Per aconseguir aquests diners, crees amb ajuda de "Virgin money" una pàgina web on la gent pot fer les aportacions. Per tant, es tracta de fer màrqueting perquè familia, amics i companys de feina hi posin calés. Si no arribes al mínim indicat, hauràs de posar tu els diners que faltin... El dia de la marató també corres amb la samarreta de la ONG, per si algun espontani li agafa per voler posar-hi alguna cosa. El Tomas va corre per una organització que fomenta l'esport entre els nens amb discapacitats. Això a Suècia no es fa.
Com ja us vaig comentar aquí, els anglesos estan molt habituats a donar diners (caritat) per diferents causes, cosa que no passa a Suècia, on s'entén que tot ha d'anar a través dels impostos, que ja són prou alts. I ha quedat prou clar en el cas del Tomas: un, només UN, amic suec ha posat diners per la causa. La resta ha vingut de la família, l'empresa on treballa i els companys de feina anglesos. I sí, ha arribat al mínim i una mica més.

Un gust

Una de les coses més gratificants que hi ha és fer exercici. Ja sé que és un tòpic i sóc la primera a qui fa mandra agafar els trastos i anar cap al gimnàs. Un cop hi ets, però, i si ho fas de manera mínimament regular, és un gust. Els primers deu minuts costen, però després només vols seguir suant. Probablement perquè saps que quan acabis, t'espera una dutxa calenta i un cop neta i polida, un merescut cafè i una xocolatina.
No cal anar al gimnàs, el sol fet de sortir a caminar amb ritme o durant una bona estona produeix el mateix efecte. La diferència, però és que t'hi has de passar més temps.
Bé, què us haig de dir que no sapigueu? La cultura de l'esport, del córrer, de les activitats a l'aire lliure estan de moda i són molts els que s'hi han afegit. En conec uns quants, però, que no hi ha manera que s'animin, tot i ser plenament conscients del benefici saludable que comporta fer exercici...
I canviant radicalment de tema, enganxo aquí sota la meva participació (no vaig guanyar, però em van donar un accèssit) al concurs de micro-relats de St. Fost que enguany havia d'estar inspirat en l'obra de Saint-Exupéry, El petit príncep. D'aquí l'aire carrincló del relat.

Un altre quadrat a la pila. N’afegeix tres cada vespre i si no té son i escolta per la televisió quelcom que li agrada, a vegades fins i tot cinc. És el seu moment:  ganxet i llana i anar teixint quadrats. Ja en deu tenir un total de cinquanta-sis, però per fer-ne la flassada que vol, en necessitarà molts més.

El nét s’apropa amb ulls curiosos.

--Àvia, per que són tots aquests quadrats?

--Són per fer una manta molt especial.

--Uf, però en caldran molts, trigaràs una eternitat a tenir-la acabada! Podries anar a la botiga i comprar-ne una per pocs diners i aquesta nit ja la podries fer servir.

--Però aleshores ja no seria especial, oi?

--Què vols dir?

--Doncs fixa’t: cadascun d’aquests quadrats són quinze minuts de felicitat per mi. I tota l’estona que passaré després cosint per unir-los en una gran manta serà un moment de goig. Així, quan l’hagi acabada, podràs tapar-te amb una flassada que conté un munt d’hores d’alegria! I quan et fiquis al llit i notis la seva escalfor, recorda que l’important no és la manta sinó el temps que hauré perdut teixint-la.

És al vespre que hi veig clar

J.V. Foix va dir "és quan dormo que hi veig clar". A mi em passa una mica el mateix, tot i que potser
modificaria una mica la frase, perquè jo hi veig clar quan sóc a punt d'adormir-me, o als vespres quan ja tot està tranquil. És llavors quan em poso a "escriure" mentalment, amb els ulls clucs i reflexionant sobre temes que durant el dia no tenen cabuda. M'adormo pensant frases, descrivint les imatges que apareixen a vegades lentament, sovint més ràpid del que voldria. Al matí, però, la majoria d'idees ja s'han volatilitzat.
Per això em costa trobar el moment i la inspiració per escriure al blog: en part perquè tinc altra feina, en part perquè quan tinc temps no sé què escriure.
La setmana passada vam estar als Alps suïssos. Vam gaudir d'un temps i un paisatge fantàstics, unes pistes que no te les acabaves i uns àpats més cars del que realment valien. Les nenes s'ho van passar estupendament amb les seves cosines i nosaltres, els grans, contents de veure-les felices però una mica estressats per la logística dels cursets, dels colors de les pistes, dels diferents nivells, de qui es queda amb qui, etc.
I un cop retornats, les fulles de les tulipes comencen a treure el cap, sobrevivint, tot i la neu que encara va caure aquest cap de setmana.

El Convidat 3a temporada (II)

 Sí senyor! Aquesta vegada m'ha encantat! Quasi (només quasi) m'han vingut ganes de que nevés! Probablement he quedat contenta no tant pel programa en sí sinó pel seu protagonista, en Kilian Jornet. No tinc res negatiu a dir, ni sobre l'entrevistat ni sobre l'entrevistador. En Kilian va omplir tot el programa, l'Om quasi ni feia falta (cosa que es comprova quan ni sentim la veu en off resumint el capítol), tot i que les seves preguntes van ser força encertades per encaminar la conversa. Per cert, no se'l veia massa còmode a la muntanya però m'agrada que s'adapti a la manera de viure de la persona que el convida (almenys per unes hores).
El que més em va impactar no va ser la forma física del Kilian, ni el fet que hagi guanyat tantes competicions extremes. El que em va deixar bocabadada va ser la maduresa d'aquest noi de 24 anys, la seva espiritualitat, la seva façon de vivre i de contemplar el món que l'envolta. Algunes de les seves paraules faríem bé de repetir-les de tant en tant: "fracàs és no ser feliç", "és més important utilitzar els diners o les coses materials per conseguir temps que no utilitzar el temps per conseguir coses materials". Pel que explica, és evident que mentre corre arriba al que es podria definir com un estat de meditació i d'auto-coneixement important. I no obstant, no renega de les noves tecnologies, i és molt realista pel que fa a, per exemple, els diners.
Sembla que la seva mare és una persona clau en la formació de la persona del Kilian i es veu quan l'escoltem parlar. És una dona que irradia tranquil.litat, seguretat, i com sabem, que va ensenyar al seu fill l'amor per la muntanya. El contacte constant amb la natura també és indispensable per arribar a comprendre certes coses. Personalment, el considero indispensable i és una de les parts positives que té viure a Suècia: el bosc a peu de porta, les pistes d'esquí de fons a 10 minuts en cotxe, el llac a la cantonada. Els nens creixen aprenent a conviure amb la natura i en molts casos, en condicions climàtiques extremes, com bé sabeu. Se'm fa inimaginable pensar que molts infants a Barcelona surten a jugar a "l'hora del pati" a una terrassa o pati interior de l'eixample, pobrets.
El que em queda després de veure el programa són ganes de córrer, però sense ambicions. Fa dos anys havia conseguit ser força regular però em vaig lesionar i des de llavors no hi he tornat, tot i que sí que he intentat mantenir les passejades, la bici, el ioga... però sempre massa poc.
Envejo aquestes persones -el meu marit n'és una- que no poden viure sense córrer, que fins i tot es lleven ven d'hora al matí per poder-ho fer abans d'anar a treballar. Admeto que no tinc aquesta força de voluntat. Sé, no obstant, que un cop agafes el ritme, ho necessites.
Vull tornar a sentir aquesta necessitat, aquesta sensació de llibertat mentre corro i de satisfacció quan ja he corregut. Espero sentir-me prou inspirada.

estiu o tardor?

Dissabte va ser el dia de juny amb la temperatura màxima més baixa dels últims 84 anys a Estocolm. No vam passar dels 5 graus en tot el dia. Fins i tot vam encendre el foc! A part, va estar plovent des de divendres de matinada fins ahir que parava de tant en tant.
També era el dia de la marató d'Estocolm i ja us podeu imaginar als pobres que malgrat tot van participar-hi, ben congeladets. En aquest enllaç podeu veure un video de 4 minuts per fer-vos en una idea i perquè veieu que no exagero!
Avui fa més o menys el mateix temps però al menys hem pujat a 15 graus.
Sabeu què és el pitjor de tot? Doncs que per molt que l'estiu s'endarrereixi, la tardor no començarà pas més tard i, conseqüentment, el periode estiuenc d'aquest any es farà molt curt, almenys pels que es quedin per aquestes contrades.  Nosaltres ens assegurem uns dies de calor baixant a Catalunya! ;-)

sobre el llac glaçat i nevat

Avui ha fet un dia fantàstic: sol i 0 graus, després d'haver fet una setmaneta freda i de neu. Total, que avui hem agafat els trastos i cap a Lida falta gent! És una reserva natural que tenim a 6 km. de casa, on a part de bosc i camins també hi ha un llac. A l'estiu ens hi banyem, a l'hivern s'hi pot patinar o esquiar o ambdues coses, com veureu a la foto. La part més ampla és per patinar i després hi ha la part amb "vies" per fer esquí de fons.







 
Penjo també un parell de fotos que vaig fer l'altre dia a l'escola de l'Elna, d'ella baixant per un "tobogan natural" de gel, que s'ha fet després de que els nens llisquessin per la baixada nevada una i altra vegada... ;-). Observeu les proteccions al voltant dels obstacles!

petit post per desfogar-me

Just abans de marxar cap a "Pilates". Com que des de fa quasi tres setmanes que no puc córrer, m'ha tocat passar-me a les gimnàtiques on no es carrega el taló. No sé si per culpa de les bambes o perque tinc un taló d'esperó (cosa que no sabia que existia fins que el meu pare em va il.lustrar) però em va agafar tan de mal que em pujava des del taló fins al cul, fins i tot quan estava en repòs. Ara ja estic millor, (potser gràcies al coixinet especial que em poso a les sabates) però no m'atreveixo a tornar a comencar abans de comprar unes bambes noves. I ara que ja portem dos dies que no passem dels 8 graus, ja no em vé tan de gust posar-me a córrer. Millor anar al gimnàs.
Avui ha estat un dia d'aquests que malgrat haver treballat bastant, tinc la sensació de no haver fet prou. A sobre, i per culpa d'altres factors que no vénen al cas m'he anat posant de mala llet. O sigui que em vindrà bé anar a cremar calories, tot i que no suii massa...

He tingut el bloc una mica abandonat els últims dies...
Com sempre, un munt de coses a fer i el més calent a l'aiguera!
 He penjat una foto de la vista des d'una de les pistes on vam esquiar dissabte. Va ser un gust, feia super bon temps! A més, la Júlia ens va sorprendre a tots de la poca por que tenia. Era la 2ona vegada que esquiava alpí i després d'una horeta amb una monitora, ja se sentia súper segura. Vam baixar algunes verdes i després blave i vermelles. Ella sense pals i sense por, quasi bé sense ni girar, tirant pel dret i arribant abans que nosaltres al final! Increïble.
Jo, per fer tant que no esquiava, m'en vaig sortir prou bé. S'ha de dir que amb el "nou" (des de fa uns 10 anys, però per a mí nou) tipus d'esquís que en anglès es diuen "carving" és més fàcil, si més no es controlen d'una altra manera i es té més estabilitat que amb els clàssics perquè són més curts i més amples. La tècnica és una mica diferent però s'apren aviat.
Una altra novetat -que no sé si ha arribat per terres catalanes- és que quasi bé tothom porta casc, petits i grans, cosa impensable fa 15 anys.
Tampoc no sé si també n'hi ha d'aquests "telearrastres" a Catalunya, però aquí n'hi ha uns que es diuen "d'àncora" i que tenen la forma que el seu nom indica. (vegeu foto més avall) És per poder-hi anar 2, un a cada costat del pal. No em va agradar gens perquè costa més de deixar-lo anar. La prova és que en una de les últimes pujades, s'em va enganxar la punta de l'àncora a la cama i em va arrossegar mig metre més, amb la conseqüència que m'ha quedat un blau-lila ben maco a la cama !
Per últim, també vam poder veure dos minusvàlids que esquiaven amb una mena de trineu que maniobraven amb les mans. Trobo que està super bé que puguin gaudir d'un esport com aquest.