qui el té més lleig?

Si en el seu moment vau llegir El diari de Bridget Jones o vau veure la peli, us sonarà que el dia de Nadal, la seva mare li fa posar un jersei del tipus que anomenem hortera i que personalment mai em posaria.
Doncs sapigueu, que aquí és una tradició molt arrelada (ignoro quan va començar). És habitual per aquestes dates veure homes i dones sortir dels pubs abillats amb jerseis de punt que fan mal d'ulls: amb Pare Noels, amb rens i les banyes en 3D, amb un arbre de Nadal que s'il·lumina, ninots de neu, etc. Quasi que es podria fer un concurs de qui el porta més horrorós, tot i que també hi ha la línia amb classe. El més increïble és que t'hi acostumes i fins i tot li trobes l'encant a aquesta tradició tan kitx , però no patiu que no crec que m'hagi adaptat tan ràpidament a la vida anglesa!

Us en passo algunes mostres...

 

El (no) pragmatisme dels anglesos

Un mes feia que no escrivia! El blog ja ho té això: a vegades hi ha inspiració i coses interessants a explicar i a vegades no.
Ja feia dies però, que us volia comentar un tema que em ronda pel cap. Es tracta del poc pragmatisme dels anglesos.
Hi vaig començar a pensar un dels primers dies de ser aquí, quan esperava l'autobús. Les parades que tenen aixopluc (tauladeta i mampara de vidre) estan orientades al revés del que estic acostumada, tant a Suècia com a Catalunya. És a dir: la mampara et queda davant els nassos enlloc de l'esquena i tocant al carrer per on circulen els cotxes/autobús. Aquí la foto, per que us quedi més clar.

Com veieu, el vidre molts cops està decorat amb pòsters publicitaris, de manera que tampoc hi veus massa a través seu. El resultat és que o bé t'esperes al costat de l'aixopluc, per veure quan arriba el teu bus o bé has d'anar traient el cap cada cop que en para un, aviam si és el que esperaves. Imagino que el motiu d'aquest disseny és la seguretat dels futurs passatgers, per que no s'arrimin massa a la vorera i puguin ser atropellats, però no les tinc totes. En qualsevol cas, no és gens pràctic.
Un cop arriba l'esperat autobús, només hi ha una porta. La mateixa per la que han de baixar i pujar els passatgers. D'acord, és més difícil que la gent es "coli", però també és força ineficient, tant pel temps que triga com pels moviments dins el mitjà.

Un altre exemple: les finestres de les cases, que com sabeu acostumen a ser de dos o tres pisos. Només s'obra mitja finestra (horitzontalment) i cap enfora o a manera de guillotina. O sigui, des de dins, no pots netejar els vidres de fora. I des de fora, o tens un netejador telescopi o has de pujar a una escala molt llarga. La solució arriba en forma d'empresa netejadora de vidres que disposa de l'equipament necessari. Tant costaria posar finestres com a la majoria de països europeus???  Potser perquè volen mantenir l'estil victorià de les cases...

Més coses: a l'hora de pagar el dinar de l'escola, enlloc de fer una transferència bancària, has d'omplir un sobre amb diners en efectiu o un xec (encara existeixen???) i si cal, et tornen el canvi. El mateix per cada vegada que toca paga un extra (visita museu, pagament d'activitat extra-escolar, etc). I sense sortir del tema escolar, perquè les nenes han d'anar amb aquestes sabatetes tan si fa sol com si plou?

Un altre: per reservar una classe al gimnàs has de trucar per telèfon (amb lo fàcil que seria fer-ho per Internet) i quan arribes, ensenyar la targeta a recepció perquè et donin un paperet que has de donar a l'instructor de la classe...?

Respecte a la higiene també n'hi ha unes quantes, però la més sabuda és la del tema de les moquetes. Us podeu imaginar la de merda que s'acumula? I a sobre, a la majoria de cases la gent no es treu les sabates quan entra!!! Encara hi ha cases que tenen moqueta als banys, per sort la que lloguem nosaltres no. Però si vols passar l'escombra, t'hauràs d'ajupir a l'hora de recollir amb la pala, perquè tampoc han entès que és molt més pràctic i ergonòmic tenir-ne una amb pal.

En fi, potser és que estic massa ben acostumada al pragmatisme suec. :-)

Frankfurt és a Birmingham!

La setmana passada va començar el mercat de Nadal a Birmingham. Concretament, el mercat alemany o de Frankfurt. Sí, sí, tal com ho llegiu. Tot de paradetes en casetes de fusta tipus alpines i amb gent que ve des d'Alemanya per vendre els seus productes. Es veu que és la fira alemanya més gran que hi ha fora d'Alemanya, i la fan cada any.
Hi vam treure el cap ahir i la veritat és que em va decebre una mica perquè m'esperava més varietat. Sobretot hi ha menjar i cerveses germàniques però també artesania i productes típics. Hi havia vàries parades que venien el mateix: pots de vidre per posar espelmes, casetes de porcellana, ninots de fusta... També n'hi havia algunes de més originals on es podien comprar guants i bufandes fets a mà, llibretes de pell, decoracions de ceràmica... Això sí, ambient tradicional de Nadal sí que el creen. No hi falten llumetes, cançons, Pares Noels i tota la parafernàlia.
El cert és que no entenc perquè han d'importar el mercat... No en podrien tenir un de britànic?
De totes maneres, prefereixo les fires nadalenques sueques, què voleu que us digui.

roselles i consulta

cua per votar a la delegació de Londres

Molts ja ho sabeu: ahir vaig arribar-me fins a Londres per poder anar a expressar la meva opinió sobre la pregunta que ens va plantejar el Govern de Catalunya. Vaig fer cua durant dues hores mentre m'anaven arribant whatsapps de família i amics comunicant-me que ja havien votat. No m'entretindré parlant del tema perquè ja en deveu tenir el pap ple entre uns i altres.
Va valer la pena i per sort no va ploure ;-)! I un cop introduïda la papereta vaig anar a retrobar-me amb marit i filles que ja estaven fent el turista.

Demà és el dia de l'Armistici o Remembrance day, quan es recorda tots els caiguts (britànics i aliats) durant la Primera Guerra Mundial i en general en totes les guerres posteriors on ha intervingut Gran Bretanya.
Una de les maneres que tenen de commemorar aquest fet és mitjançant el que anomenen poppy appeal (vindria a ser "crida de la rosella") i que s'ha fet des de 1921. Es decoren llocs públics amb roselles de paper o plàstic i també se'n venen per portar a la solapa de la jaqueta i els beneficis van destinats a ajudar als veterans. El disseny és el mateix per Anglaterra, Irlanda del Nord i País de Gales però diferent a Escòcia, Canadà o EUA. Jo, que sóc molt ignorant, no en tenia ni idea que existís aquesta tradició, però vosaltres potser ja la coneixíeu. El cas és que diumenge a les 11h es van guardar dos minuts de silenci i el mateix es farà demà, per recordar que l'11 de nov. de 1918 a les 11h es va acabar la Gran Guerra.
La rosella es va escollir perquè un soldat canadenc va escriure un poema (En els camps de Flandes) l'any 1915 a Ypres. Va veure un amic seu morir i descriu el paisatge arrasat per la conflicte juntament amb la bellesa de les roselles que creixen en els camps, malgrat la destrucció.
Aquest any, coincidint amb el centenari del començament de la Guerra, s'ha creat una instal·lació  molt especial, que vam visitar ahir. S'ha omplert tot el voltant de la Torre de Londres, on normalment hi ha gespa, amb 888 246 roselles de ceràmica (una per cada soldat britànic mort durant la Gran Guerra). El resultat és espectacular, una marea roja que impressiona. El lloc estava a petar!
De nou, m'entra aquest doble sentiment respecte a les organitzacions caritatives: per una part em sembla molt lloable que els britànics se sentin tan orgullosos dels seus soldats i el seu país i que vulguin ajudar als que han tornat ferits de la guerra, o simplement recordar els que hi han mort. Per altra banda, penso que és una vergonya que no sigui l'Estat el que s'encarregui d'ajudar els ex-combatents i les seves famílies.
Bé, aquí us deixo unes quantes fotos. Espero que es pugui apreciar la vermelló de les flors.

Feliç

Diumenge vam veure un documental que potser alguns ja heu vist i que si no, us el recomano. Es diu Happy i el podeu llogar i saber-ne més coses aquí.
La qüestió central de la pel·lícula és sobre l'eterna pregunta "què és el que ens fa feliços". Una de les primeres afirmacions que es fan és que les investigacions han establert que el 50% del nostre estat d'ànim ve determinat genèticament, un 10% ve donat per les circumstàncies que ens envolten i un 40% per el que fem nosaltres mateixos.
L'interessant és, evidentment, aquest 40%, sempre i quan les circumstàncies siguin mínimament bones. És a dir, un cop tenim les necessitats bàsiques cobertes (aliment i habitatge) el demés no importa tant com un s'imagina. Tornem doncs a la típica frase "els diners no fan la felicitat". De fet, mai estem satisfets amb els diners (vegis amb el què fem amb els diners) que tenim i sempre en voldríem tenir més.
Però concentrem-nos en aquest 40% restant... Què és el que ens fa feliços? Hi ha algunes variants que es repeteixen entre tots els humans, independentment del lloc on viuen (món occidental o no) i de la cultura. Un d'aquests aspectes l'haureu experimentat en pròpia pell: es tracta de la companyia. Viure en família o entre amics, estar envoltat de gent amb qui compartir el temps, les experiències, etc.I sobretot, ajudar als demés, sentir-nos útils.
Un altre factor, al meu entendre molt important, és fer aquelles coses que ens fan sentir bé. Aquelles activitats que ens fan produir dopamina, altrament anomenada hormona de la felicitat: fer exercici físic, aconseguir fites que ens proposem, escoltar música, escriure o llegir, activitats artístiques, estar en contacte amb la natura, etc.
En el meu cas, una de les coses que més bé em va és la de treballar amb les mans. Em va a èpoques. Ara mateix (i des de fa poc més d'un any) estic fent ganxet i també gaudeixo molt amb el tema de repintar mobles o trastos vells.
Imagineu-vos la meva alegria quan l'altre dia em vaig trobar pel carrer aquestes potes de banc, fetes de ferro colat. No sé d'on provenien (un parc?), però estaven tirades i aconseguir una d'aquestes coses totalment gratis, encara fa més il·lusió! Me les enduré a Suècia i compraré la fusta per fer-ne un banc pel jardí l'estiu que ve. Potser el Joan podria fer-me'n 5 cèntims.

el castell de Warwick

Aprofitant que hem tingut visites, hem anat a fer una mica el turista. Bé, de fet no parem d'anar a descobrir coses però diguem que les atraccions on s'hi arriba amb transport públic (només disposem d'un cotxe i la gent no vol llogar i conduir per l'esquerra) i que són, d'alguna manera, més espectaculars, les guardem per quan ve gent.
Dissabte vam arribar-nos fins al castell de Warwick, que és bastant impressionant. La primera construcció data del s.XI, però es va anar eixamplant i transformant al llarg de diferents etapes. Des dels anys 70 s'ha estat restaurant i és obert al públic (pagant, és clar!). L'empresa que el gestiona també s'encarrega de fer espectacles que fan més atractiva la visita: petits teatres, llançament d'una bola de foc amb catapulta, activitats pels nens, etc. Les sales del castell que es poden visitar inclouen una gran col·lecció d'armadures i armes de diferents segles, tapisseries i mobles. També hi ha bastantes figures de cera que recreen diferents ambients. Hi ha dues atraccions que s'han de pagar a part, però que no vam visitar: la presó -amb sala de tortures inclosa- i la Torre de Merlí. A la presó s'hi poden veure instruments utilitzats en tortures o càstigs, que fan pensar que els humans estem més sonats del que un s'imagina.
Com que aviat és Halloween, aquest cap de setmana tenien un munt d'activitats relacionades amb el tema i la decoració estava inspirada amb la nit de les ànimes, bruixes, carabasses i tot el que s'escaigui d'aquestes dates.
El poble de Warwick també és molt bonic i val la pena visitar-lo. Fins i tot hi ha un restaurant català! I el paisatge tardorenc el trobo preciós.
Us en deixo algunes fotos.

Un gust

Una de les coses més gratificants que hi ha és fer exercici. Ja sé que és un tòpic i sóc la primera a qui fa mandra agafar els trastos i anar cap al gimnàs. Un cop hi ets, però, i si ho fas de manera mínimament regular, és un gust. Els primers deu minuts costen, però després només vols seguir suant. Probablement perquè saps que quan acabis, t'espera una dutxa calenta i un cop neta i polida, un merescut cafè i una xocolatina.
No cal anar al gimnàs, el sol fet de sortir a caminar amb ritme o durant una bona estona produeix el mateix efecte. La diferència, però és que t'hi has de passar més temps.
Bé, què us haig de dir que no sapigueu? La cultura de l'esport, del córrer, de les activitats a l'aire lliure estan de moda i són molts els que s'hi han afegit. En conec uns quants, però, que no hi ha manera que s'animin, tot i ser plenament conscients del benefici saludable que comporta fer exercici...
I canviant radicalment de tema, enganxo aquí sota la meva participació (no vaig guanyar, però em van donar un accèssit) al concurs de micro-relats de St. Fost que enguany havia d'estar inspirat en l'obra de Saint-Exupéry, El petit príncep. D'aquí l'aire carrincló del relat.

Un altre quadrat a la pila. N’afegeix tres cada vespre i si no té son i escolta per la televisió quelcom que li agrada, a vegades fins i tot cinc. És el seu moment:  ganxet i llana i anar teixint quadrats. Ja en deu tenir un total de cinquanta-sis, però per fer-ne la flassada que vol, en necessitarà molts més.

El nét s’apropa amb ulls curiosos.

--Àvia, per que són tots aquests quadrats?

--Són per fer una manta molt especial.

--Uf, però en caldran molts, trigaràs una eternitat a tenir-la acabada! Podries anar a la botiga i comprar-ne una per pocs diners i aquesta nit ja la podries fer servir.

--Però aleshores ja no seria especial, oi?

--Què vols dir?

--Doncs fixa’t: cadascun d’aquests quadrats són quinze minuts de felicitat per mi. I tota l’estona que passaré després cosint per unir-los en una gran manta serà un moment de goig. Així, quan l’hagi acabada, podràs tapar-te amb una flassada que conté un munt d’hores d’alegria! I quan et fiquis al llit i notis la seva escalfor, recorda que l’important no és la manta sinó el temps que hauré perdut teixint-la.

més curiositats

 Suposo que a Suècia estàvem molt ben acostumats al contacte amb l'aire fresc i la natura. Per raons òbvies, el temps no importa gaire a l'hora de decidir si un surt de casa o si els nens van a jugar a fora en les estones d'esbarjo de l'escola. Tothom surt: que et toqui l'aire és sa, bo i relaxant, encara que estiguis a graus negatius i envoltat de neu o encara que t'hagis de posar pantalons i jaqueta impermeables.
Per això m'ha sorprès que en un país com Anglaterra, on plou tant, no tinguin també aquesta filosofia.
El primer dia de l'escola vam preguntar si les nenes havien de dur les botes d'aigua per tenir-les allà (així és a Suècia) i ens van dir que no. Pensava que era una qüestió d'espai, però ara entenc que hi ha un altre motiu: quan plou no surten al pati! Enlloc d'això tenen el que anomenen wet play (joc mullat) que simplement consisteix en quedar-se dins la classe jugant. Ho trobo fatal, no em puc ni imaginar el mal de cap que m'agafaria si fos la mestra que s'ha de quedar allà dins tot el dia...
Recordo que a Barcelona, quan era petita també ens quedàvem dins quan plovia i sempre acabàvem tots massa esvarats. La diferència, però, és que a Barcelona no plou pas tant com aquí i per tant són contades les vegades que els nens han de jugar dins la classe.

Com diuen els suecs, no hi ha mal temps si no mala roba.
En altres paraules, si estàs ben equipat, el clima no ha de perquè ser un impediment per gaudir de l'aire lliure.

etiquetatges diferents

 Una moda que suposo que també arribarà a Catalunya, si és que encara no ho ha fet, és l'etiquetatge original o divertit de productes.
Al principi fa gràcia, però quan ja n'has llegit uns quants deixa de ser original. Al final el que serà "diferent" serà llegir l'etiqueta de tota la vida.
Us poso uns quants exemples, entre parèntesi la meva traducció lliure i no acurada al català:


En un esprai pel cabell: Shake before use (it, not you!) (= Sacsejar abans d'usar -l'ampolla, no tu!-)

En una beguda de civada, en el costat on apareix la informació nutricional: If this side bores you, please read no further. flip the carton around and have a wonderful day (si aquest costat t'avorreix, si us plau no llegeixis més, gira el tetrabrik i tingues un fantàstic dia).

En una caixa de cereals: In the addmitteldy-pretty-hard-to-imagine event that you're not overjoyed with any X product, please let us know, and we'll do what we can to make you happy again (en el molt-difícil-d'imaginar cas que no estiguis encantat amb qualsevol dels nostres productes, si us plau fes-nos ho saber i farem el que puguem per tornar a fer-te feliç)

En una capsa de galetes: ...a perfect addition to the lunchbox of anybody who needs to be mentally and physically in tiptop shape all day, like pilots, surgeons and primary school kids (un suplement perfecte per la carmanyola de qualsevol que necessiti estar mental i físicament en bona forma tot el dia, com els pilots, els cirurgians i els nens de primària.

Aquests són els que tenia per casa però a les botigues n'he vist bastant més. Curiós, si més no. Ja n'heu vist algun de similar pels supermercats catalans?

La festa de la collita

Se celebra a Anglaterra a finals de setembre-principis d'octubre, depenent del calendari lunar. Es tracta, bàsicament, de donar les gràcies (a la natura, a Déu o a qui es cregui més convenient) per els aliments que s'han recol·lectat. Almenys, això és l'origen del Harvest Festival  que és com l'anomenen els britànics.
Avui en dia, aquesta festa -que enguany s'ha celebrat aquest cap de setmana), també implica música en els parcs, mercats a l'aire lliure amb venta directa de l'agricultor i la recollida pel banc d'aliments que s'organitza sobretot a les escoles. Com a Catalunya, el banc d'aliments ajuda a famílies que es troben en un moment de necessitat o a gent sense sostre.
Això em porta a parlar d'un altre assumpte: el del voluntariat i les organitzacions caritatives, de les quals n'hi ha moltes aquí a Birmingham (i suposo que s'estén a tot el territori de GB).
El voluntariat pot anar des de estar-se al carrer per captar a nous donadors fins a anar a fer dinars a un menjador social o jugar amb nens malalts. Però també hi ha voluntaris en llocs no tan habituals, com per exemple a l'escola.
A molts establiments (gimnàs, botiga, escola, biblioteca...) hi ha guardioles de diferents ONGs perquè la gent hi pugui dipositar una donació.
És un tema que em desperta sentiments diversos i a vegades oposats. Per una banda, em sembla molt lloable que hi hagi gent que dediqui el seu temps a ajudar gratuïtament als altres. Un dels treballs de voluntariat que més hi ha és el de dependenta en una botiga d'objectes de segona mà. Aquestes botigues són una de les fonts d'ingressos de moltes organitzacions. Està bé, perquè compleixen una triple funció: la de reciclatge i recollida d'objectes que d'altra manera anirien a parar a les escombraries, la d'oferir a bon preu aquestes coses a un públic interessat i la de guanyar uns diners per finançar una "bona obra". Només en el nostre carrer major, hi ha més de cinc botigues d'aquestes: una per la lluita contra el càncer, dues d'Oxfam, una per la gent necessitada de Birmingham, una pels nens orfes, una per les malalties cardíaques i encara m'en deixo.
També em sembla que per gent a qui sobra el temps (pel motiu que sigui), és una manera de trobar-se amb altres persones, sentir-se útil, col·laborar amb coneixements i experiència, alhora que pot ser molt enriquidor i donar també una experiència. Quan vaig arribar a Suècia vaig oferir-me a un munt de llocs per treballar gratuïtament i cap em va voler agafar perquè aquesta possibilitat no es contempla. En el meu cas m'hagués servit molt per aprendre la llengua i practicar els meus coneixements jurídics acabats d'adquirir. Enlloc d'això em vaig haver de posar a treballar d'una cosa no gens relacionada amb el que havia estudiat.
Per altra banda, però, penso que moltes d'aquestes activitats que duen a terme les organitzacions caritatives haurien de ser finançades amb diner públic i no haurien de dependre de la bona voluntat d'uns quants (que no necessàriament són els més afortunats en termes monetaris). Per exemple, a l'hora de pagar impostos, estaria bé poder triar amb què volem que s'inverteixi una part de la nostra aportació: investigació de malalties, educació, ajuda social...?
En quant a la feina del voluntari, a vegades acaba sent una explotació si pensem, per dir-ne un, amb el cas de recent llicenciats que com que no tenen experiència no els vol contractar ningú i es veuen obligats a treballar un munt d'hores "voluntàriament". Però algunes feines que fan els voluntaris també podria ser oferta a algú que estigués a l'atur i pagar-li un sou, enlloc d'haver-li de donar els diners/ els aliments que s'obtenen mitjançant la feina feta gratuïtament per algú altre.
Enfi, és un tema que em fa reflexionar i voldria conèixer més el seu funcionament per poder-me pronunciar amb més fonament. Algú de vosaltres ha treballat mai com a voluntari? En una ONG?

què mengen els anglesos?

64% dels britànics pateix sobrepès

No és estrany veure gent amb sobrepès pels carrers de Birmingham. A molts els sobren uns quants quilos però també n'hi ha que pateixen obesitat mòrbida d'aquella que fa feredat. Mai havia vist tanta gent extremadament obesa des de que vaig ser a Estats Units.
No costa gaire entendre el perquè d'aquesta tendència: l'acompanyament habitual en els dinars són patates fregides i mongetes seques en salsa i el plat principal és peix o pollastre arrebossat. Les patates xips  son un berenar habitual i a totes les cafeteries hi ha un gran assortit de cup-cakes (aquestes magdalenes amb cobertura bomba calòrica), pastissos de tota mena i altres gourmandises. I les porcions són enormes!
El pitjor, però, és veure que ja de ben petits hi ha molts anglesos que pesen més del que seria recomanable per la seva salut. Penso que és una responsabilitat que hauria de recaure en els serveis públics perquè les conseqüències d'aquest mal també afecten el sistema de salut pública. No només es tracta d'informar a la gent i fer una campanya anomenada five a day ("cinc al dia", referint-se a que s'han de menjar cinc peces de fruita o verdura al dia) si no d'inculcar ja a l'escola uns bons hàbits d'alimentació i d'activitat física. Però res més lluny de la realitat! Les nostres filles van a una escola pública on ofereixen dinar per 2 lliures l'àpat. De fet, per la petita és gratuït (fins els 7 anys) i per la gent a l'atur o que no arribi a uns mínims també.
I què hi ha per dinar? Doncs els alumnes poden escollir entre tres o quatre menús diferents al dia, d'entre els quals sempre n'hi ha un de vegetarià i un que és un wrap de pollastre. El tercer pot ser des de pizza a lasanya passant per un estofat. Evidentment, tot acompanyat de patates o mongetes. I de postres sempre hi ha l'opció d'una fruita o un pastisset, mousse o qualsevol altra cosa dolça. D'aigua sempre n'hi ha, però si pagues 30 penics, pots veure suc (de concentrat, és clar). Els menús es repeteixen cada tres setmanes, però us en poso un d'exemple.
Els nens que estiguin conscienciats intentaran triar el que és millor per ells, de manera que tinguin una dieta equilibrada. Però no ens enganyem: quin nen tria una amanida enlloc d'una pizza o un plat de patates fregides amb pollastre? I si poden triar entre pastisset o quatre grans de raïm? En tot cas, la meva de 7 anys no ho farà pas. La gran, per sort, sí que s'hi mira més perquè sap que s'ha de menjar sa.
Si a sobre es queden a la ludoteca després de l'escola (les meves ahir ho van fer per primera vegada) berenaran pa amb Nutella i fins i tot els donaran un xupa-xup (no sé si és que ahir era l'aniversari d'algú o si és habitual).
Si a tot això hi afegim que l'assignatura d'Educació física deixa molt a desitjar (entre altres coses van amb pumps, una mena de sabatilla amb sola prima, semblant a les de fer ballet i no hi ha dutxes, de manera que tampoc no suen gaire) no és estrany que nens de 6 a 11 anys ja presentin un físic que hauria de disparar alarmes. Per cert, la majoria de mestres també tenen sobrepès (!).
I jo pregunto: perquè deixen triar als nens el que menjaran? Perquè incloure un postre dolç? Perquè donar l'opció de veure suc amb el dinar quan tothom sap que el millor és simplement l'aigua? Perquè hi ha d'haver Nutella per berenar? No poden tenir formatge, fruita, fins i tot cereals?
Em sembla que en aquest aspecte els anglesos tenen molt a aprendre dels països mediterranis i dels nòrdics també. Desperti Sr. Ministre de Salut!

Els anglesos i la seva cortesia

-->

Ja comencem a estar més instal.lats. Ja tenim compte bancari, metge de capçalera assignat, wi-fi a casa, telèfon fixe i comencem a conèixer els carrers i les botigues de la zona.

Em trobo diàriament en situacions en les que se m’ocorren comentaris per posar al bloc i si puc, ho apunto en algun lloc per anar-vos posant al dia. Tinc una llista de temes i mica en mica els aniré explicant aquí.

Avui volia comentar un aspecte que m’encanta: la bona educació dels anglesos. Em refereixo a les normes de correcció social, com el saludar i donar les gràcies. Tothom és súper amable: des de la caixera del supermercat fins al vellet que et trobes a la parada del bus o la noia que t’aguanta la porta perquè entris abans de que surti ella. En comparació amb Suècia, es fa molt més fàcil demanar indicacions, saludar a desconeguts, preguntar a les botigues... amb això s’assemblen molt més als catalans del que em pensava. 

Cal també concretar que hi ha tanta diversitat d'orígens ètnics que ningú s'estranya de la teva aparença ni qüestiona d'on véns, cosa que no puc dir de Suècia (on per cert, el partit populista-racista ha esdevingut la tercera força més votada en les eleccions de diumenge). Això sí, a l'hora d'omplir el formulari per l'assignació del metge, et pregunten la teva ètnia i diferencien entre "blanc britànic", "blanc irlandès" o "blanc altres". A part, òbviament de totes les altres opcions (negre africà, negre del Carib, negre i blanc, indi, etc...)

A l’hora de conduir, i amb això no que no s’assemblen a nosaltres, tothom respecta als altres conductors, no fan servir la botzina gairebé mai i et cedeixen el pas quan en un carrer estret no hi caben dos cotxe; el primer que troba un forat s'hi posa per deixar passar el que ve de cara. Si sóc jo la que cedeixo el pas, l'altre conductor em donarà les gràcies alçant la mà o fent-me llums. Això ho experimento sovint perquè el carrer on vivim nosaltres hi aparquen cotxes a ambdós costats (la zona blava, excepte al bell mig del centre, pràcticament no existeix) i és de doble sentit. Per sort, nosaltres tenim garatge i no ens hem de preocupar de trobar lloc per aparcar, perquè us asseguro que no és la norma. Vivim en una zona que abans era un poblet i ara és un barri de Birmingham, amb les típiques cases angleses enganxadetes, d'obra vista i força estretes. La majoria, sense pàrquing inclòs -suposo que perquè quan es van construir no hi havia tants cotxes com ara.

Apa, un altre dia, més!

UK

Tinc moltes coses per explicar… Fa una setmana i mitja que estem vivint a Birmingham i mica en mica ens anem adaptant.

Les diferències més òbvies que ens afecten son el conduir per l’esquerra i tenir el volant a la dreta del cotxe i el sistema educatiu.

En quan a la conducció, quasi és com quan t’acabes de treure el carnet. Has d’estar súper atent, sobretot a les rotondes i pensar dues vegades a quin carril t’has de situar quan entres a un carrer on no hi ha altres cotxes passant. A més, tinc la tendència d’apropar-me massa a la vorera (que em queda a la banda esquerra, és clar). Però vaja, ens anem acostumant per força perquè cada dia em toca portar i anar a buscar les nenes a l’escola en cotxe. Una llàstima, perquè vivim ben a prop de dues escoles amb bona reputació però que no tenien lloc per les nostres filles. Total, que hem hagut d’anar a parar a un altre municipi, a 15 min. (quan no hi ha trànsit) de casa nostra.

El més diferent per nosaltres respecte a l’escola és el sistema disciplinari i el tema de l’uniforme. Com probablement ja sabeu, tots els alumnes de les escoles al Regne Unit han de portar uniforme. Absolutament tots, vagin a una escola pública o privada. M’he quedat positivament parada del preu dels uniformes que son més barats que la roba “normal”. Per exemple, pots comprar un parell de polos blancs per 3 lliures (que venen a ser uns 3,8 euros). La qual cosa m’ha fet pensar que les cadenes de roba per a nens no deuen fer gaire negoci en aquest país, perquè només la necessiten els caps de setmana i les vacances. De fet, no sé perquè hem portat tanta roba des de Suècia, que només agafa lloc a l’armari.

En quant a la disciplina... heu vist alguna vegada el programa aquell de la super nanny? Doncs més o menys, el mateix principi: guanyar estrelletes que comporten algun premi, situar-se en una línia o altra depenent de si et portes bé o malament a la cua per anar a dinar, etc. A Suècia d’això res de res! L’interessant serà veure si hi ha diferència en com es comporten els nens i en si aprenen més o menys.

El que trobo que està força bé és la presència d’adults a la classe. Per exemple, a la classe de la Júlia (6è) son 31 alumnes pels quals hi ha una mestra i dues “assistents”.

Bé, continuaré un altre dia, a casa encara no tenim Internet i ara haig de marxar d'aquest cafè.

Quanta merda!

Ja hem tornat de Catalunya. El segon dia de ser-hi vaig trobar-me amb una amiga que treballa a la part alta de Barcelona i vam quedar per allà. Com que em sobrava temps vaig passejar-me pel barri. Feia temps que no hi anava per allà: Sarrià, Tres Torres, Bonanova... Mentre caminava per uns carrers tranquils, florits, amb noies sud-americanes o filipines que cuiden nens rossets vestits amb polo i bermudes blau marí, vaig recordar que quan estudiava COU en una escola privada de la capital, vaig anar a casa d'alguns companys de classe i vaig flipar bastant: pisos de més de 200 m2, amb dues portes d'entrada i fins i tot dos ascensors (un pel servei i un pels habitants del pis, no fos cas que ens contagiessin alguna cosa), enormes menjadors que es dividien amb portes corredores, terrasses d'àtics ajardinats, piscina, etc. Les decoracions anaven des del gust més exquisit fins al carregament hortera típic dels nou-rics. I recordo que ja aleshores pensava: de què deuen treballar els pares d'aquest/a per poder-se permetre tot això?
Tret de contades excepcions, estic convençuda que qui viu en aquesta zona de la ciutat ha aconseguit els diners d'una manera deshonesta: no pagant els impostos que li pertoquen, explotant treballadors, especulant o traficant amb armament. Altres dels ocupants son descendents de l'escòria franquista que va ocupar el poder a Catalunya durant les dècades dictatorials i que òbviament també va enriquir-se d'una manera il·lícita. Per últim, l'altra espècie d'aquest habitat: els polítics corruptes de casa nostra, amb en Pujol i la seva prole en els primers llocs de la llista.
No deu pas ser casualitat que els seus fills van estudiar tots al mateix centre on jo vaig cursar el COU.
Espero de debò que quan arribi la independència es faci net amb tota aquesta gentussa!

Viure a Birmingham

Sí, potser hauré de canviar el nom del blog. D'aquí un mes i poc comencem una nova aventura tota la família, que durarà un any. Marxem a viure a la segona ciutat més gran d'Anglaterra: Birmingham.
L'empresa on treballa el T. va oferir-li la possibilitat d'anar a treballar un any a l'oficina d'allà i vam pensar que era una bona oportunitat. El moment no podia ser millor: jo no tinc feina fixa, les nenes encara tenen una edat on l'adaptació a un nou lloc i l'aprenentatge d'una nova llengua són prou fàcils.
Total, que a finals d'agost agafem els trastos (no gaires perquè la casa que lloguem està moblada) i cap a Birmingham falta gent! Ens ve de gust canviar d'aires, de societat i sistema per una temporadeta.
Jo estudiaré a distància part dels punts que em queden per treure'm la "llicència" de mestra i la resta del temps, quan no m'hagi d'ocupar de les filles, espero poder dedicar-lo a mi.

Però tot això serà després de passar unes setmanes per Catalunya i França, de vacances familiars ben merescudes (bé, jo i les nenes ja en fa tres que estem de vacances... avantatges de treballar de mestra!)

xarop de saüc

La cultura dels "xarops" que es dissolen amb aigua la conec des de petita per part de mare. A França,  quan anàvem de visita a casa d'algú sempre oferien sirop (sobretot als nens) com a beguda. Generalment era de grosella o cassis (grosella negra) però també podia ser de gerds o llimona. Recordo molt bé aquelles ampolles de llauna en forma cilíndrica...
A Catalunya, en canvi, no me n'havien ofert mai, de xarop. I que jo sàpiga, no és gens habitual el seu consum.
A Suècia, com a França, hi ha una gran varietat de xarops (saft). La majoria de famílies en tenen a casa, sempre a punt per si hi ha visites infantils. Avui en dia en pots comprar amb o sense sucre, de gustos molt diversos i fins i tot de barreges ben exòtiques (guayaba i plàtan o kiwi i maduixa, per exemple). Però un dels xarops més clàssics és el de flor de saüc (en llatí Sambucus nigra) que és boníssim i més si és casolà. Us en deixo la recepta per si mai el voleu provar:

Fläderblomssaft (xarop de flor de saüc)

2kg de sucre (se'n pot posar menys, depèn del gust de cadascú)
2 litres d'aigua
3 llimones
50 gr d'àcid cítric (opcional)
40 flors de saüc

1- Esbandeix les flors i fica-les dins un bol.
2- Renta les llimones i talla-les a rodanxes.
3- Afegeix l'àcid cítric i les llimones al bol.
4- Fes bullir l'aigua amb el sucre i aboque-ho al bol damunt les flors, la llimona i l'àcid cítric. Remena-ho bé i deixa-ho reposar quatre dies en un lloc fresc (remenant un cop al dia).
5- Al cap dels quatre dies, passa el líquid per un colador i ... voilà! Le sirop est prêt!

Com que la conservació d'aquest xarop és limitada, el millor és congelar-lo a porcions (glaçons) que després pots afegir a la gerra d'aigua (o en fer sorbets o postres). És súper refrescant!

fi de curs

Ja tenim l'estiu aquí, el jardí està frondós i les barbacoes del veïnat omplen l'aire de flaires que fan venir gana. Però estiu no vol dir necessàriament calor, més aviat comporta inestabilitat climatològica total: no saps mai si farà sol o pluja ni quines temperatures hi haurà. D'un dia per l'altre o fins i tot del matí a la tarda pot canviar radicalment. Per això sempre t'has d'endur com a mínim un jersei quan surts de casa.
Divendres va acabar l'escola pels alumnes. De fet, de fet, durant les dues últimes setmanes, l'únic que han fet és participar en activitats lúdiques o esportives. Les notes ja estan posades des del 2 de juny, o sigui que ja us podeu imaginar les ganes que hi posen! Els mestres, però, encara hem de treballar uns dies més.
Dijous vam anar amb la classe dels de 14-15 anys a escalar (amb els profes de gimnàs, clar). Va ser una excursió guai: vam agafar dos busos i després vam caminar sis km fins arribar a la roca on havíem d'escalar i menjar. Mai havia provat l'escalada i em va agradar força. El dia va ser fantàstic fins a les 15h, quan ja havíem de plegar i tornar. El cel "es va obrir" (expressió sueca) i va caure una tempesta que amb 30 segons ens va deixar xops. Pujar per les roques quan plou, trona i llampega no és massa divertit i alguns alumnes es van acollonir, però ara ja tenen alguna cosa per recordar! El pitjor va ser haver de caminar els 6 km de tornada amb les bambes xopes, seguides dels 50 min. d'autobús. Però vaja, tot va anar bé i la vista des del lloc era preciosa. Us en deixo unes fotos.

Carmanyola i Era digital

 

No, no parlaré de la carmanyola en l’era digital, sinó que són dos temes diferents.

La carmanyola, perquè sempre he trobat curiós que aquí quan els nens van d’excursió i han de portar el dinar de casa, el menú sol ser crêpes (més gruixudes, el que els americans en diuen pancakes i els suecs pankakor) amb melmelada de maduixa o gerds. De fet, no només és un menú d’excursió sinó el típic plat per nens als restaurants (aleshores també es serveix amb nata), juntament amb els espaguetis amb mandonguilles. A l’escola també sempre cau algun dia al semestre que toca això per dinar. Personalment no m’agrada gens com a dinar o sopar, ho considero com un postre.

Quan jo era petita, el que acostumàvem a portar a la carmanyola era arròs amb croquetes o amanida de pasta, sense oblidar les mandarines, és clar!

Respecte el segon tema, volia comentar la paperassa i burocràcia a la que un s’ha de d’adaptar quan tracta amb les autoritats espanyoles.

A Suècia, una s’acostuma a que amb tan sols dir el seu “número personal” (núm. d’identificació), qualsevol autoritat o administració pública pot accedir als registres civils. A les visites mèdiques o al dentista, només cal dir el mateix número. Si vas a fer-te el passaport, igual. I així amb un munt de tràmits que es poden fer tant per telèfon com electrònicament. Quan es requereix certa seguretat, el que està a l’ordre del dia és utilitzar la “identitat bancària” que consisteix en identificar-te mitjançant la targeta bancària (amb un aparell que es connecta a l’ordinador) i una clau secreta. Si vull que m’enviïn un certificat d’empadronament només cal que truqui o el demani per internet i me l’envien a casa per correu.

Bé, doncs ara resulta que els bancs a Espanya (i conseqüentment -de moment- a Catalunya) han de tenir actualitzades les dades del DNI de la gent que té comptes o fons bancaris. Les meves filles tenen un compte a La Caixa i per això hem de presentar els seus DNI, que no tenen. De fet no tenen ni passaport espanyol. Total, que per poder-los fer el DNI, haig de registrar-les a l’Embaixada com a espanyoles residents a Suècia. Per fer-ho, he hagut d’omplir un formulari adjuntant fotocòpies vàries i enviar-ho al Consulat. Un cop tramitat, m’enviaran un certificat de residència que hauré de presentar quan siguem a Catalunya per anar-los a fer el DNI...

I què me’n dieu del llibre de família? Quina cosa més obsoleta, per la mor de Déu! Que som a l’era digital per haver d’anar ensenyant una llibreteta pel món!

Ah! I oblideu-vos de fer res a través de la xarxa! No puc ni demanar hora per fer-los el DNI a l’estiu perquè em fan omplir dades que no tinc (domicili: no consta la residència a l’extranger).

nouvinguts

Com ja vaig comentar, fa vàries setmanes que treballo al 100% i és el principal motiu pel qual no puc escriure tan sovint com voldria. Doncs bé, a part d’ensenyar castellà als alumnes de 12 a 16 anys, estic amb un grup de ”nouvinguts” de les mateixes edats. Quan arriben nens nous a Suècia, els posen primer en una aula d’acollida però generalment només s’hi queden 3 mesos. Després, els traslladen a una escola ordinària però estaran en un grup apart durant uns mesos (la durada varia depenent de la velocitat d’aprenentatge de l’alumne). Aquí a l’escola hi havia dues mestres que s’ocupaven exclusivament d’aquest grup però una d’elles està de baixa per malaltia i hem hagut de cobrir la seva plaça entre quatre mestres. Haig de dir que trobo la feina molt interessant, tot i el caos que suposa: diferents cursos, diferents hàbits escolars, diferents coneixements...

El orígens dels alumnes són: Afganistan (2), Ghana (2), Sèrbia (5), Sri Lanka (1), Egipte (1), Perú (1), Espanya (2) i... Catalunya (1)!. Excepte els dos d’Afganistan i la d’Egipte, tots han vingut perquè els pares busquen un futur millor en quan a feina, ajudes socials, etc. per la seva família.

El de Catalunya és nascut a Xile i fill de xilens que van emigrar a Barcelona buscant-se la vida. Parla català prou bé i està aquí jugant amb un dels millors equips de futbol de Suècia (aquí no hi ha “Masies”). El suec, però, li costa bastant. I d’anglès, tot i haver-lo estudiat durant 6 anys no en té gaire idea per no dir gens.

Els altres espanyols són de Pamplona i Alacant. La de Pamplona és filla de colombiana que també havia buscat una millor vida a Espanya.

El d’Alacant és nét d’espanyols que havien vingut a Suècia als 60 com a força de treball però que se’n van tornar quan la seva filla tenia 15 anys (mare del nen) i ara la filla ha tornat per trobar  feina.

També en aquests dos casos, anglès patètic i el suec costa molt.

Els d’Afganistan són un cas apart: van venir sense pares i viuen en famílies d’acollida. L’única escola a la que van anar va ser una escola del Cora on el maltractament era el pa de cada dia. Han hagut d’adaptar-se a una nova societat, un nou alfabet, una nova llengua, un nou clima... en fi: com començar de zero! Un d’ells és molt bo en lluita lliure i entrena cada dia per poder competir representant Suècia.

Mica en mica es van integrant a les classes ordinàries; comencen en participar a les d’anglès, les de dibuix i gimnàs i la idea és que el curs que ve ja puguin estar totalment integrats.

M’agradaria molt saber com funciona el sistema d’acollida a Catalunya. Algú m’ho explica?

absència

Ja fa dies que gairebé no entro a la blog-esfera; ni per escriure ni per llegir. Fa dos caps de setmana era a Berlin amb unes amigues i després vaig haver de baixar cuita-corrents a Bcn per motius familiars. Entre setmana, impossible seure davant l'ordinador, entre la feina, les activitats de les nenes, el marit de viatje cada 2 x 3... I aquests dies estem gaudint d'un temps fantàstic, cosa que em fa voler ser a fora de casa el màxim possible.
Dimecres anem a passar quatre dies a Anglaterra i tampoc no podré escriure.
Però prometo que quan tingui un momentet o quan plogui i tingui festa, seuré a fer-vos cinc cèntims de les coses que estan passant per aquí!

Fins aviat!

kanelbullar

Vam fer kanelbullar amb les nenes

Des de la setmana passada torno a treballar al 100% i per això no he tingut gaire temps d'escriure.
Fa un parell de setmanes li vaig passar la recepta a la meva mare i una amiga també me l'ha demanat, així que he decidit fer-la pública per tots els que us agrada aquesta pasteta sueca que tan bé entra amb el cafetó: kanelbulle (kanelbullar en plural). Sé que a Estats Units també se'nn troben però com és habitual per aquelles contrades, són de mida XXL i per tant, no ben bé igual. Allà s'anomenen cinnamon roll i sovint les empastifen d'altres porqueries vàries (tipus cup-cake).
Faig una traducció pròpia de la recepta bàsica, que és ben senzilla. Tingueu en compte que com que s'ha de deixar reposar la massa en dos moments diferents, el procés s'allarga unes dues hores.



Ingredients per la massa:
150 gr de mantega o margarina a temperatura ambient (o 1,5 dl d'oli)
5 dl de llet
50 gr de llevat fresc (el que s'ha de guardar a la nevera, em sembla que es diu "de París"). Aquí es troba a qualsevol supermercat però pel que he sentit, a Catalunya es compra a la fleca.
1 dl. de sucre
mitja cullereta (mida cafè) de sal
dues culleretes (mida cafè) de cardamom (no és estrictament necessari, però queda molt bo!)
800 gr. de farina

Ingredients pel farcit:
150 gr de mantega a temperatura ambient
1 dl de sucre
2 culleres de postre de canyella en pols

Per decorar abans de ficar al forn:
1 ou
sucre en perla o ametlla picada

Preparació:

1. Escalfa la llet a 37 °C (proba-ho amb el dit, ha d'estar a la mateixa temp.)
2. Esmicola el llevat en un bol d'uns 3 o 4 litres de capacitat. Avoca-hi la llet escalfada i remena (el llevat s'ha de desfer). Afegeix la mantega (o oli) a trocets, el sucre, la sal i el cardamom.
3. Afegeix la farina però guarden una mica (1/2 dl) per després.
4. Treballa la massa amb força, durant 10 minuts (si tens un robot de cuina, amb 5 min n'hi ha prou). Ha de quedar com quan fas pa, una mica enganxosa.
   
5. Cobreix el bol amb un drap net i deixa reposar la massa 30 min a temperatura ambient (s'ha d'inflar).
6. Treu la massa del bol i treballa-la sobre la taula (com quan es fa pa o pizza). Talla-la en quatre parts iguals. Estira i aplana cada part en forma allargada, amb el corró  (veure foto)
7. Barreja els ingredients del farcit (ha de quedar cremós) i unta'n una fina capa a cada tros de massa.
   
8. Enrotlla la massa com si fessis un braç de gitano.
9. Talla aquest braç en trossos de més o menys un centímetre i ves-los posant plans en una plata de forn (posa-hi primer un paper perquè no s'enganxin, també pots fer servir fundes de magdalena). Pensa que s'inflaran més, deixa espai entre les "bullar". Tapa la safata amb un drap de cuina i deixa reposar uns 40 min. Escalfa el forn a 225-250°C.
   
10. Bat un ou i fes-lo servir per untar les "bullar". Posa el sucre en perla o les ametlles per damunt.
11. Cou al mig del forn durant 5 minuts (si han quedat molt grans es poden necessitar 10 min.).
12. Deixeu-les refredar sota un drap, així queden més esponjoses. Bon profit!

primer dia de primavera... o no.

La setmana passada feia un temps fantàstic. Per una vegada, hem tingut un hivern molt tranquil metereològicament parlant; ha nevat molt poc i no ha fet massa fred. Com deia l'altre dia, fins i tot les tulipes ja feien un bon pam i els iris estaven florits. Massa maco per ser veritat.
Ahir va nevar tot el dia i avui segueix. A més, com que estem entre graus positius i negatius, la neu és de la que pesa, "neu molla" que diuen aquí; enganxosa, ideal per fer ninots i boles però per res més.
I aquest cap de setmana hi ha la fira de jardineria de cada any, i tornaré a ser-hi, treballant voluntàriament per l'estand de l'associació i comprant plantes i altres cosetes. El problema és que tal i com està el tema -com podeu comprovar en les fotos- encara no podré plantar res, i ficar plantes exteriors dins de casa no és el millor... Però és el que hi ha.
Nota: per fer les fotos he rascat una mica la neu, si no, no es veurien les flors perquè estan colgades.

nous temps

Fa trenta anys jo tenia deu anys. Són els que té la meva filla gran, la Júlia.
A la seva edat, jo anava a 5è d'EGB i quan era l'hora del pati, jugàvem a "gomes", a "pitxi" (una mena de baseboll amb pilota de tenis i sense bat, feiem servir el braç), al "tris-tras" o al que en aquell moment ens inventàvem. També teníem les nostres trifulgues i baralles, sobretot entre grupets de nenes, mal em dolgui admetre-ho. Els nens, generalment, jugaven a futbol i alguna nena, probablement més llesta que la resta, també s'hi apuntava.
En fi, aquest escrit no pretén ser cap elogi nostàlgic dels anys 80. Simplement vull constatar en què es diferencien les estones lliures de la meva filla respecte a les meves a la mateixa edat.
La part més evident ve condicionada per les anomenades "noves tecnologies". De bon matí, abans d'anar cap a l'escola, ja li ha sonat el xiulet del whatsapp unes cinc vegades -com a mínim-. Els missatgets són del nivell "bon dia!", "ja he arribat a l'escola i no hi ha ningú", "quan vens?", etc. Quan les veig a l'entrada del cole, estan totes mirant la pantalla del mòbil.
Al vespre abans d'anar a dormir continua la piuladissa amb missatges igual de transcendents.
Una de les seves primeres inèrcies a l'arribar a casa és agafar l'Ipad o seguir-se enviant missatges amb les amigues que acaba de deixar.
Aquest cap de setmana han estat filmant una pel·lícula que volen presentar a un concurs. Sense massa guió ni organització, però una interessant iniciativa, sobretot perquè eren un grup de nens i nenes de la classe (uns deu) que van ser capaços de muntar certa logística sense ajuda dels pares.
Fins aquí, tot em sembla normal, tenint en compte les eines del moment que té a l'abast, i sobretot perquè per part nostra també imposem restriccions: temps que s'hi pot passar, moments del dia, prioritats, etc. No cal dir que, per sort, també juga a jocs clàssics o inventats. També fa karate dos cops per setmana i munta a cavall cada dimarts.
El que ja em sembla més preocupant -perquè no depèn de les modernitats del moment sinó probablement d'una tendència social-, és la fal·lera que tenen algunes nenes de la seva classe per maquillar-se, perfumar-se o portar segons quina roba. I no em refereixo a que ho facin un dia de festa, sinó que té companyes que van a l'escola pintades, es posen colònia Victoria's secret, porten "tops" sense tenir pits i sabates de taló. Perquè tanta pressa? Només porten deu anys en aquest món i ja sucumbeixen a totes aquestes imposicions socials i al consumisme! D'acord, hi ha un parell de nenes que ja han entrat a l'adolescència (si mirem el seu desenvolupament físic), però les demés són nenes.
El que no entenc, és com els pares ho permeten. Totes les nenes tendeixen a voler imitar les noies més grans o fins i tot les mares. Però una cosa és jugar a disfressar-se i l'altre -ben diferent- és maquillar-se per anar a l'escola. Contràriament al que molts puguin pensar, crec que aquestes nenes no estaran agraïdes als seus pares per haver permès això.
La Júlia em diu: "em puc comprar un perfum Victoria's secret? I jo dic no, perquè trobo que fan una pudor horrorosa. També afageix: "tal nena o tal altre sempre es maquillen, perquè jo no puc?". O em comenta: "només som quatre a la classe que no portem top sota el jersei". I jo responc: "cada cosa al seu temps. No tinguis pressa per voler ser més gran! Gaudeix del moment i de la teva infantesa que ja tindràs temps de portar sostens la resta de la teva vida un cop et creixin els pits!

És al vespre que hi veig clar

J.V. Foix va dir "és quan dormo que hi veig clar". A mi em passa una mica el mateix, tot i que potser
modificaria una mica la frase, perquè jo hi veig clar quan sóc a punt d'adormir-me, o als vespres quan ja tot està tranquil. És llavors quan em poso a "escriure" mentalment, amb els ulls clucs i reflexionant sobre temes que durant el dia no tenen cabuda. M'adormo pensant frases, descrivint les imatges que apareixen a vegades lentament, sovint més ràpid del que voldria. Al matí, però, la majoria d'idees ja s'han volatilitzat.
Per això em costa trobar el moment i la inspiració per escriure al blog: en part perquè tinc altra feina, en part perquè quan tinc temps no sé què escriure.
La setmana passada vam estar als Alps suïssos. Vam gaudir d'un temps i un paisatge fantàstics, unes pistes que no te les acabaves i uns àpats més cars del que realment valien. Les nenes s'ho van passar estupendament amb les seves cosines i nosaltres, els grans, contents de veure-les felices però una mica estressats per la logística dels cursets, dels colors de les pistes, dels diferents nivells, de qui es queda amb qui, etc.
I un cop retornats, les fulles de les tulipes comencen a treure el cap, sobrevivint, tot i la neu que encara va caure aquest cap de setmana.

Dèficits d'atenció

Les opinions que emetré es basen únicament en el que he pogut veure en la meva feina de mestra a l'escola sueca. No sóc psicòloga ni psiquiatra i per tant parlo des del desconeixement científic.
Vull parlar dels casos de TDA i TDAH, (és a dir, els trastorns de dèficit d'atenció amb o sense hiperactivitat), la dislèxia, la discalculía i altres diagnòstics que fan més difícil l'aprenentatge d'alguns alumnes.
Pel que veig per la xarxa, la tendència catalana és similar a la sueca: cada dia es diagnostiquen més casos. Probablement no és que hi hagi més casos d'aquests trastorns sino que ara es diagnostiquen i abans no. Qui no tenia el típic "cul inquiet" a la classe o el que havia d'anar amb la mestra de reforç perquè no hi havia manera de que llegís amb fluïdesa? En els pitjors casos, hi havia el gamberro que no treballava, pegava, destrossava coses, etc i que acabava sent un cas perdut. En una escola privada sempre es podia "aconsellar" als pares que canviessin al nano d'escola i s'acabava "el problema". Suposo que a les públiques era més difícil. No em vull ni imaginar com era la situació en el temps de les escoles de frares i monges...
A mi el que em sembla preocupant és que tot el que es fa per ajudar als alumnes amb aquest trastorn és perquè s'adaptin al que es considera "normal". Per això es posa al seu abast tota mena d'eines que els ajudaran a seure quiets, a concentrar-se, a poguer escriure sense errors, etc. És a dir, es parteix de la idea que la millor manera d'aprendre és la de sempre: un grup de nens asseguts que escolta el mestre i fan els que aquest els diu, fan els exercicis, els dibuixos, llegeixen, escriuen, fan proves, etc. En definitiva, els nens produeixen un resultat. Aquest, a la vegada, serà jutjat com a bo, millorable o dolent. Si tot va com ha d'anar, els pares estaran contents en veure que els seus fills van adquirint els coneixements que s'exigeixen en cada etapa.
Però perquè hem de veure aquests trastorns com a problemes? Perquè no s'intenta treure un profit d'aquesta diferència? Perquè no hi ha un ensenyament alternatiu?
Curiosament (o no), hi ha una representació molt elevada de gent amb aquests tipus de diagnòstics entre empresaris que s'han fet mil.lionaris, esportistes d'èlit o artistes. Els casos més coneguts són els d'Ingmar Kamprad (fundador d'Ikea, dislèxic), Richard Branson (fundador de Virgin, dislèxic i amb fracàs escolar), Steve Jobs (creador d'Apple, TDAH), Michaels Phelps (nadador olímpic, TDAH), Will Smith (actor, TDAH), Picasso (pintor, dislèxic). N'hi ha molts més, els podeu trobar googlejant una mica.
Lamentablement aquests trastorns també es troben sobre-representats en àmbits no tant atractius com ara la criminalitat o les adiccions. Lògicament es tracta d'una cadena de fets, no costa massa imaginar-se com un nen que no pot seguir el ritme "normal" de l'escola comença a deixar d'anar a l'escola, s'ajunta amb altres que tampoc hi van, un dia prova alguna cosa que el fa sentir millor, etc.
Però si ens centrem en els que han conseguit l'èxit veurem que la clau es troba en les estratègies alternatives, les que no ens ensenyen a l'escola i les que han desenvolupat la gent amb aquests trastorns: l'emprenadoria, la creativitat, l'amplitut de mira, la perserverància...
Potser ja fóra hora que ens replentagessim tot el sistema d'educació enlloc de voler fer encabir les persones on no hi caben.