darrera sortida

Algunes de les coses que hi ha per veure en aquest país -bàsicament les que tenim més aprop de casa- les hem anat deixant pels últims dies. Aquest passat cap de setmana vam anar a una de les visites obligades per la majoria de turistes que venen a Anglaterra: Stonehenge, un monument del neolític que ningú sap del cert perquè servia. La teoria més estesa és que era un lloc de trobada, per fer rituals, festes o sacrificis. Quan més gent s'hi congrega és al solstici d'estiu perquè la llum del sol queda alineada amb les pedres de l'entrada del monument, cosa que fa pensar que en aquells temps ja feien algun tipus de celebració. Stonehenge també inclou unes tombes o enterraments en forma de muntanyetes (això em va recordar a Uppsala) que es van anar fent durant centenars d'anys, un cop ja acabat el cercle petri. A través d'eines sofisticades, s'han pogut veure que hi ha altres construccions enterrades, la més impressionant un segon cercle de pedres gegants que seria molt més gran del que hi ha visible.
És espectacular quan penses que les pedres aixecades pesen moltes tones i algunes venen fins i tot des de Gales. El monument ha sofert diversos canvis al llarg del temps i des dels inicis (fa 4000 anys) fins l'acabament (que no és exactament tal i com es veu ara) van passar uns 800 anys. És bonic i interessant de veure, però no entenc perquè s'ha convertit en un lloc de peregrinatge de turistes, que per altra banda sembla que els importi més fer-se un selfie amb les pedres darrera que realment contemplar l'escena. Això encara es fa més evident quan vas a la zona de l'exposició i no hi ha ni la quarta part de gent que a les pedres. I és allà on hi ha la informació arqueològica i històrica, així com objectes i esquelets que s'han trobat en la zona.
També ens vam arribar fins a Salisbury per veure la famosa catedral i hi vam escoltar part d'una missa cantada. És allà on es preserva la Carta Magna, primer document on es limitaven els poders d'un rei anglès i que aquest any ha celebrat els 800 anys. Als que heu llegit Els pilars de la terra de Ken Follet us farà gràcia saber que es va inspirar en aquest edifici per escriure el seu llibre.
L'endemà vam visitar Oxford, un altre dels llocs preferits dels turistes i grups de joves italians i espanyols enviats pels pares a "aprendre" anglès durant un parell de setmanes. La ciutat és bonica i evidentment amb molta càrrega històrica, si més no per tota la gent que ha passat per la seva universitat i colleges. La biblioteca que per llei rep un exemplar de tots els llibres que es publiquen a GB, és al·lucinant. També vam anar a una exposició de llibres antiquíssims i alguns manuscrits originals d'autors britànics. Molts dels colleges eren tancats al públic, suposo que ja estan farts de tant turista i amb raó.  Les nenes van voler anar al museu d'història natural i les hi vam portar. Per acabar, ens vam passejar pel jardí botànic, que no té res a envejar al de Birmingham, però que té el seu mèrit.

cap al Nord

Avui toca crònica de viatge. Aquesta vegada, aprofitant que les nenes tenien vacances escolars (ara ja no en tindran més fins al 19 de juliol) vam marxar divendres al matí cap a Escòcia, concretament a Edimburg. El camí d'anada el vam fer per la part oest de l'illa i ens vam parar a Cheshire i al Lake District (Cumbria). El de tornada, el vam fer per l'est i vam parar a Yorkshire, tant a la costa nord com a l'interior. Vam arribar a casa dimarts a la nit o sigui que han estat uns dies apretadets, amb molta activitat però que han condit de valent. També hem tingut sort amb el temps: no ens ha plogut cap dia!
Edimburg és una ciutat molt bonica, tot i que després de Londres és on més turistes he trobat a Gran Bretanya. Allà ens vam trobar amb uns amics de l'època Erasmus i ens van fer de guies, cosa que s'agraeix. Entre altres llocs, com que la Júlia és una fan del Harry Potter, vam anar al cafè on la J.K. Rowling va escriure la primera entrega de la sèrie, quan era una total desconeguda. Als propietaris els ha tocat la loteria perquè és lloc de peregrinatge dels entusiastes d'aquests llibres. Us deixo foto del  lavabo, plena de gargots adreçats a no se sap ben bé qui.
Amb aquest viatge ja són 23 els llocs del National Trust que hem visitat en el que portem d'any i costa de dir quin ha sigut el millor. Em sembla que tot i haver mencionat aquesta entitat en altres posts no he explicat mai en què consisteix. Un dia, quan ja hagi acabat tots els exàmens, n'escriuré un.
Penjo algunes fotos, aviam si us entren ganes de visitar Escòcia o Anglaterra!

Tatton Park, primera parada

lavabo al cafè The Elefant House

Castell d'Edimburg

Lake district, Aira Force

Castell de Dunstanburgh al nord-est d'Anglaterra

al costat del mateix castell

Whitby (costa nord-est)

Abadia de Whitby

Fountains Abbey, jardins aquàtics. Darrera parada

Fountains Abbey

visites

La setmana passada van venir unes amigues de Suècia amb les que tenim un "club de lectura". Som 4, totes casades amb homes col·leccionistes de whisky i totes treballem o hem treballat en el món de l'escola. Les nostres edats es mouen entre els 39 i els 45 anys i les dels nostres fills entre els 14 i els 7 anys.
Ens vam conèixer quan vivíem en un barri de cases adossades i teníem els nens petits. Ara ja ningú viu en aquell barri però hem mantingut l'amistat.
De fet, el club de lectura va sorgir com una excusa perquè els nostres marits es trobaven per fer tasts de whisky un cop al trimestre i vam decidir que nosaltres també ens volíem trobar sense fills regularment. L'al·licient afegit és que fem un viatge a l'any i intentem buscar un llibre que hi tingui alguna relació. L'any passat vam anar a Berlin i allà mateix vam decidir que aquest any tocaria Birmingham, tenint en compte que jo hi viuria. El llibre que hem llegit és "El curiós incident del gos a mitjanit". Si no m'equivoco, estan fent l'obra de teatre a Bcn (a Londres també).
Total, van arribar dimecres a la nit a Londres i jo m'hi vaig afegir dijous. Divendres a la nit vam agafar el tren cap a Birmingham i elles van tornar cap a Suècia diumenge a la tarda.
Tot això per dir-vos que si aneu a Londres i teniu temps o ja hi heu anat altres vegades i per tant no voleu veure "tot el que s'ha de veure", aneu als roof gardens de High Street Kensington. Són a la teulada d'un hotel i es poden visitar gratuïtament. Un oasi al mig de la ciutat, molt recomanable. Els jardins tenen diferents estils: moresc, mediterrani, japonès... Fins i tot tenen flamencs passejant per allà. El que no entenc és a nivell arquitectònic: com afecten les arrels dels arbres a l'edifici? A més, no és nou d'ara, es va fer als anys 30!
Al mateix carrer també hi teniu un mercat que es diu Whole food market on hi podeu trobar tot tipus de productes i menjars preparats ecològics, així com delicatessen per celíacs o intolerants a la lactosa entre altres. Només per veure com estan exposats els productes ja val la pena. Ara acabo de veure que és una cadena que té botigues també a EUA.
Només afegiré que les visites van quedar sorpreses de trobar tantes coses boniques a Birmingham, perquè es pensaven que només era una ciutat industrial sense cap gràcia. El cert és que la capital de West Midlands també ofereix petits tresors desconeguts per la majoria.

Cornwall

Sóc experta en procastinació i com que acabem de tornar de vacances i tinc un munt de textos per llegir i exercicis per fer, no se m'acut res millor que escriure un post per ensenyar-vos les meravelles paisatgístiques de Cornwall. Si no hi heu estat i teniu la intenció de viatjar cap a Anglaterra, no us ho penseu i arribeu-vos hi!

La costa de l'oest anglès ofereix tant platges de sorra fina i blanca com penya-segats dels més espectaculars. Nosaltres teníem només 4 dies però els vam exprimir el màxim i vam anar de Looe a Tintagel passant per Penzance i "la fi del país", el punt més a l'oest. Pel camí vam visitar tres jardins impressionants, dos dels quals del National Trust del qual som membres des que vam arribar l'agost passat. El moment ideal per veure les magnòlies, les camèlies i els rododendres en flor. I com que com diu el tòpic val més una imatge que mil paraules, us en deixo unes quantes perquè tasteu aquest indret tan bonic.

Un dels llocs més interessants és The Minack Theatre, construït des dels anys 40 per una dona amant del teatre i d'aquell paisatge.

el castell de Warwick

Aprofitant que hem tingut visites, hem anat a fer una mica el turista. Bé, de fet no parem d'anar a descobrir coses però diguem que les atraccions on s'hi arriba amb transport públic (només disposem d'un cotxe i la gent no vol llogar i conduir per l'esquerra) i que són, d'alguna manera, més espectaculars, les guardem per quan ve gent.
Dissabte vam arribar-nos fins al castell de Warwick, que és bastant impressionant. La primera construcció data del s.XI, però es va anar eixamplant i transformant al llarg de diferents etapes. Des dels anys 70 s'ha estat restaurant i és obert al públic (pagant, és clar!). L'empresa que el gestiona també s'encarrega de fer espectacles que fan més atractiva la visita: petits teatres, llançament d'una bola de foc amb catapulta, activitats pels nens, etc. Les sales del castell que es poden visitar inclouen una gran col·lecció d'armadures i armes de diferents segles, tapisseries i mobles. També hi ha bastantes figures de cera que recreen diferents ambients. Hi ha dues atraccions que s'han de pagar a part, però que no vam visitar: la presó -amb sala de tortures inclosa- i la Torre de Merlí. A la presó s'hi poden veure instruments utilitzats en tortures o càstigs, que fan pensar que els humans estem més sonats del que un s'imagina.
Com que aviat és Halloween, aquest cap de setmana tenien un munt d'activitats relacionades amb el tema i la decoració estava inspirada amb la nit de les ànimes, bruixes, carabasses i tot el que s'escaigui d'aquestes dates.
El poble de Warwick també és molt bonic i val la pena visitar-lo. Fins i tot hi ha un restaurant català! I el paisatge tardorenc el trobo preciós.
Us en deixo algunes fotos.

Viure a Birmingham

Sí, potser hauré de canviar el nom del blog. D'aquí un mes i poc comencem una nova aventura tota la família, que durarà un any. Marxem a viure a la segona ciutat més gran d'Anglaterra: Birmingham.
L'empresa on treballa el T. va oferir-li la possibilitat d'anar a treballar un any a l'oficina d'allà i vam pensar que era una bona oportunitat. El moment no podia ser millor: jo no tinc feina fixa, les nenes encara tenen una edat on l'adaptació a un nou lloc i l'aprenentatge d'una nova llengua són prou fàcils.
Total, que a finals d'agost agafem els trastos (no gaires perquè la casa que lloguem està moblada) i cap a Birmingham falta gent! Ens ve de gust canviar d'aires, de societat i sistema per una temporadeta.
Jo estudiaré a distància part dels punts que em queden per treure'm la "llicència" de mestra i la resta del temps, quan no m'hagi d'ocupar de les filles, espero poder dedicar-lo a mi.

Però tot això serà després de passar unes setmanes per Catalunya i França, de vacances familiars ben merescudes (bé, jo i les nenes ja en fa tres que estem de vacances... avantatges de treballar de mestra!)

absència

Ja fa dies que gairebé no entro a la blog-esfera; ni per escriure ni per llegir. Fa dos caps de setmana era a Berlin amb unes amigues i després vaig haver de baixar cuita-corrents a Bcn per motius familiars. Entre setmana, impossible seure davant l'ordinador, entre la feina, les activitats de les nenes, el marit de viatje cada 2 x 3... I aquests dies estem gaudint d'un temps fantàstic, cosa que em fa voler ser a fora de casa el màxim possible.
Dimecres anem a passar quatre dies a Anglaterra i tampoc no podré escriure.
Però prometo que quan tingui un momentet o quan plogui i tingui festa, seuré a fer-vos cinc cèntims de les coses que estan passant per aquí!

Fins aviat!

És al vespre que hi veig clar

J.V. Foix va dir "és quan dormo que hi veig clar". A mi em passa una mica el mateix, tot i que potser
modificaria una mica la frase, perquè jo hi veig clar quan sóc a punt d'adormir-me, o als vespres quan ja tot està tranquil. És llavors quan em poso a "escriure" mentalment, amb els ulls clucs i reflexionant sobre temes que durant el dia no tenen cabuda. M'adormo pensant frases, descrivint les imatges que apareixen a vegades lentament, sovint més ràpid del que voldria. Al matí, però, la majoria d'idees ja s'han volatilitzat.
Per això em costa trobar el moment i la inspiració per escriure al blog: en part perquè tinc altra feina, en part perquè quan tinc temps no sé què escriure.
La setmana passada vam estar als Alps suïssos. Vam gaudir d'un temps i un paisatge fantàstics, unes pistes que no te les acabaves i uns àpats més cars del que realment valien. Les nenes s'ho van passar estupendament amb les seves cosines i nosaltres, els grans, contents de veure-les felices però una mica estressats per la logística dels cursets, dels colors de les pistes, dels diferents nivells, de qui es queda amb qui, etc.
I un cop retornats, les fulles de les tulipes comencen a treure el cap, sobrevivint, tot i la neu que encara va caure aquest cap de setmana.

any nou

Quants dies sense escriure! Ahir vam tornar de Barcelona i no vam trobar ni una mica de neu. Em sembla que és la primera vegada des que sóc aquí que fa un hivern tan "càlid". Però segons el diari, a partir de demà comencen a baixar les temperatures i diumenge nevarà. Ja va bé, així podrem esquiar, jugar una mica i mantenir-nos en forma fent anar la pala! ;-)
Hem passat uns dies molt agradables en familia i amics i no hi ha hagut res especial a destacar.
L'única cosa que m'ha cridat l'atenció ha estat això de les cigarretes electròniques: botigues que han sorgit com bolets (com les immobiliàries de fa 10 anys) i gent fent servir aquests artilugis que jo no havia vist mai. Aquí a Suècia, no n'he vist ni una d'aquestes botigues! I per primera vegada, ahir a l'avió van informar, com sempre, que estava prohibit fumar (hi ha algú que encara no sàpiga que està prohibit fumar als avions???) però van afegir que tampoc es podien fer servir aquestes cigarretes electròniques... Que potser produeixen interferències? No ho sé ni m'interessa, la veritat.

Venècia

Ahir vam tornar de la nostra escapada a Venècia, on vam cel.lebrar l'aniversari de l'Elna i el meu.
És una ciutat molt especial, bonica i diferent. Tot i que el temps no ens va acompanyar massa, hem passat uns dies molt agradables.
Em sembla però, que mai havia estat en una ciutat amb tants turistes, i això que no era temporada alta! No em vull ni imaginar com deu estar als mesos de juliol i agost!
Els grups més grans de turistes eren nord-americans (molts fent una pausa de creuer pel Mediterrani) o japonesos, però també xinesos i russos. Com sempre, vam sentir alguna conversa en català i alguna en suec, però poca cosa.
Normalment quan anem a visitar llocs intentem passejar per carrers més apartats del nucli turístic, que és on se solen trobar restaurants i botigues més pels habitants de la ciutat/poble que pels turistes, però haig de reconèixer que a Venècia ha estat difícil, potser també més perquè anàvem amb les nenes que no aguanten tant caminant.
Realment em sorpren que totes les botigues de souvenirs puguin sortir rentables quan són una al costat de l'altre i venen exactament el mateix: sobretot vidre de Murano i màscares (la majoria fetes a Xina i de plàstic si no vas a una botiga artesanal), però també unes quantes especialitzades en papers pintats a mà i objectes diversos de papereria. I no és que s'amunteguin només en un carrer, hi són a tot arreu i la veritat és que embafen. Als restaurants de la zona més turística, al voltant de la plaça San Marco, pràcticament només hi treballen homes vinguts de Sri-Lanka, Indonèsia o altres països asiàtics.
Segons el gondolieri que ens va fer la visita obligada pels canals (50 minuts = 120 eur!) està tot controlat per la mafia xinesa i la russa, que a més, compren edificis sencers que cap venecià es pot permetre, fent pujar els preus. Fa certa tristor veure cases i cases tancades i quasi en runes. La majoria de gent viu a Mestre, que és la ciutat a les afores i on poden permetre's pagar un lloguer o comprar un pis. Espero que això no arribi a passar mai a Barcelona!

Aquestes eren fetes artesanalment a la mateixa botiga

London calling

L'últim viatge d'aquesta tardor ha estat un cap de setmana a Londres amb unes amigues. Dos dies intensos passejant per llocs que no són els més típics ni turístics. Totes hi havíem estat abans i per tant, no calia. Erem en un hotel d'Eastend (recordeu "Gent del barri"?), molt bé de preu, net, ampli, un minut fins la parada de metro encara en la zona 1, en definitiva, totalment recomenable ("city hotel"). La zona està basicament poblada per gent d'origen paquistanès, indi i de Bangladesh, tot i que als vespres s'omple de joves de tot arreu que tenen ganes de gresca. Hi ha hagut bastantes compres o més ben dit, moltes visites a botigues i mercats, i una mica de compres. Quan vius en un pais en que l'oferta bàsicament es limita a 3 o 4 cadenes de roba o a botigues amb preus exorbitants, s'agraeeix anar a llocs on es poden trobar coses molt diferents, originals, artesanals i a preus accessibles. També vam tenir molta sort amb el temps perquè no ens va ploure gens i fins i tot ahir vam tenir un dia amb sol i sense ni un núvol.
Com que les altres tres volíen tan sí com no menjar "fish and chips" -perquè erem a Londres, i "s'ha de fer" (?)- vaig haver de tornar a provar aquest horror de gastronomia. La resta va ser indi i italià. Ahir abans d'agafar l'avió, un "afternoon tea" que per mi no val ni molt menys el que et fan pagar.

La gent del carrer, però, sempre molt amable i disposada a ajudar quan els demanes indicacions. També m'he quedat parada de la quantitat de gent que tenen treballant en el transport públic: persones que només hi són per informar als passatgers, comprovar que ningú es queda enganxat a la porta del vagó o simplement ajudant a comprar els bitllets a les màquines.
Avui, hauria de llegir un munt de textos però tinc el cap súper espès, després d'haver dormit poc i a deshores. Ahir no vaig arribar a casa fins les 02:30h, un pal, però és el que té volar barato!
Ara ja, no hi haurà cap avió fins que sigui hora d'anar cap a Bcn durant les vacances de Nadal.

Sous le ciel de Paris

Aquest any he gaudit d'un dia d'aniversari molt agradable, sota un cel blau i amb el sol de tardor parisenc escalfant-me, en companyia de familia i amics, menjant baguettes i bebent bon vi a Versailles.
Un dia d'Eurodisney que paga la pena només per veure la cara d'il.lusió de les nenes. Amb un dia n'hi ha més que de sobres perquè et passes més hores fent cues que l'estona de l'atracció. El servei de restauració, un desastre!
La resta dels dies els vam dedicar a visitar els llocs més típics: pujar a la Tour Eiffel, passejar pels jardins des Tuilleries, passar davant el Louvre, creuar ponts del Seine, veure Notre Dame i el Sacré Coeur des de fora, sopar a Montmartre i finalment, caminar pels jardins de Versailles.
Realment és una ciutat que mai em cansaria de visitar, m'encanta i ja tinc ganes de tornar-hi.
Però de nou a la realitat sueca, haig d'esmentar que els diaris s'han posat les pil.les i Déu n'hi do el que escriuen sobre Catalunya i Espanya, sempre també esmentant el tema del País Basc i el partit de nova creació Bildu.

M'agrada escoltar la ràdio catalana per estar al dia de l'actualitat, tot i que a la vegada em cansa sentir sempre el mateix: que si tal polític del PP ha dit això, que si l'altre li contesta allò altre, que si la Constitució, que si naps que si cols. Tinc ganes de que arribi ja el dia 25 de novembre i es vagi avançant una mica amb fets i actuacions i no tantes paraules. A més, al mon també passen altres coses, no tot s'ha d'acabar a Catalunya ni a Espanya.
No obstant, aquest matí escoltava la consellera Rigau i haig de dir que m'agrada molt com parla i el que diu. Podria ser una bona candidata per substituir en Mas quan aquest es retiri.

tornada

L'Elna encara no s'acaba de situar: fa dos dies que hem tornat i encara diu "hola" a la gent que veu pel carrer (ja és poc usual de per sí saludar a extranys, però en català ja ni us ho explico!), i altres paraules barrejades enmig de les frases en suec parlant amb amics...
Es veu que aquí ha plogut bastant durant l'estiu, de manera que el jardí està frondós i hi ha molta feina, però és de la que agrada. A més aquesta setmana farà bo: de 20 a 25 C i sol i núvols. S'ha d'aprofitar perquè no se sap quan pot ser l'última setmana d'estiu en aquest país.
M'he endut de Catalunya un munt de sensacions, de sentiments, de vistes, d'olors i d'estones agradables. Records que aniran resurgint en el dia a dia, especialment quan faci presència la nostàlgia, i que es reviuran quan mirem les fotos. Hem fet un munt de coses i tot i així se n'han quedat sense fer, que hauran d'esperar una millor ocasió. Per exemple, no he pogut veure tota la gent que m'hauria agradat, però per altra banda he estat molt relaxada. En qualsevol cas, tinc matèria per anar escribint entrades, a mida que vagi païnt les impressions i la tornada se'm faci menys feixuga.
He llegit tres llibres -que probablement mai hagués comprat (per desconeixement)- escrits per "coneguts" i que m'han sorprès gratament. El primer, escrit pel meu pare i un amic, sobre metges i malalties en la història del cine, que us puc recomenar fervorosament si us interessa la temàtica. El segon, escrit per un empordanès que destil.la amor per la seva terra i que ha demostrat posseir una sensibilitat que pocs homes deixen aflorar. El tercer, que estic acabant, va guanyar un premi i per tant pot ser que sigui més conegut, sobre el caos polític i militar a la Barcelona del maig del 37. Tots tres ben diferents però de grata lectura.
També he tingut temps de llegir-ne dels de gran tirada, entre els quals, el més recomanable, "Adéu a Budapest" de Sándor Márai.

De moment, algunes fotos d'instants viscuts aquest estiu... Ja tinc ganes de comprar un zoom de debò.