hibernació

Avui tinc aquesta sensació, independentment que coincideixi amb els mesos d'hivern i de la que potser no en vaig ser conscient fins que no vam marxar a viure a Birmingham. Aquí a Suècia estic vivint en una mena d'hibernació constant, en el sentit d'estar esperant sortir de la inèrcia, començar l'activitat real. Amb això no vull dir que no faci coses, en faig moltes. La qüestió és si les gaudeixo. És més, potser no té res a veure amb el fet de viure a Suècia, potser em passaria el mateix a Barcelona o a París, no ho sé. Avui sento això i no vol dir que demà senti el mateix, tampoc vol dir que estigui deprimida.
Vivint un any a Anglaterra vaig gaudir molt, d'una manera que feia anys que no sentia. Si analitzo el perquè, què era diferent allà, què hi havia que no hi hagi aquí, només arribo a la conclusió que hi havia pluralitat d'oferta per: veure, descobrir, comprar, provar, conèixer... També és evident que quan tens un temps limitat per fer quelcom el vols aprofitar al màxim i per això no vam parar de voltar i de visitar llocs fantàstics, cosa que potser no hauríem fet si hi haguéssim anat a viure per una temporada més llarga.
És obvi que a Suècia també hi ha llocs molt bonics per veure, però hi ha certs aspectes que no es poden ignorar: per trobar alguna cosa "diferent" has de fer molts kilòmetres, els preus de l'allotjament són cars quan viatges en família, el paisatge és extremadament monòton de costa a costa, amb l'excepció de Lapònia, els mesos d'hivern fan difícil veure res: d'una banda perquè es fa fosc molt aviat i de l'altra perquè el clima no fa gens agradable la sortida. Quan ja fa anys que hi vius, has vist el més destacat: les cinc ciutats importants amb la seva oferta cultural, la natura i els quatre parcs d'oci (amb animals o amb atraccions o totes dues coses a la vegada). Passejar-se per la majoria de pobles-ciutat és com despertar-se en el dia de la marmota -si recordeu la pel·lícula-. Tots són iguals, amb un carrer principal -com aquells de l'Oest americà del s. XIX- amb botigues a totes dues bandes que són les mateixes a tot arreu perquè formen part d'una cadena o servei. I és clar, això quan vens d'un país on tens mar, plana i muntanya a quatre passes (sobretot si ets de Barcelona) es fa avorridot, què voleu que us digui.  Suècia és un país molt gran (450.000 km2), la meitat del qual està ocupat per boscos, on hi viu en proporció molt poca gent (9.800.000 persones) i on sobretot hi ha viscut molt poca gent, de manera que la Història és força limitada.
Jo visc a 20 km. d'Estocolm en un "poble" que té orígens a l'edat de ferro i al 1630 disposava de tres granges. A finals del s.XIX s'hi van començar a construir torres i actualment hi viuen 18.000 persones, i tot i així no hi ha vida, no hi ha activitat, no s'hi cou res. Jo puc sortir a passejar durant 40 minuts i no trobar-me una ànima i se me'n trobo una ni em saluda. Això s'ha convertit en normal per a mi i és un dels molts factors que provoca l'estat d'hibernació del que us parlava al principi, una mena de mandra constant o d'anar fent dia rere dia perquè toca però on res no fa especial il·lusió. Aquesta hibernació fa que em tanqui en mi mateixa, que les activitats que faig siguin majoritàriament individuals, en una mena d'introspecció infinita que no he triat però a la que les circumstàncies m'hi han acabat portant.
No em malinterpreteu, penso que aquests moments també són necessaris i segur que els trobaria a faltar si visqués en un lloc on no tingués l'oportunitat de gaudir-ne, però voldria poder-los escollir i no que em vinguessin imposats.
En definitiva, sabeu que estava fent enlloc ara fa un moment? Doncs m'he posat a somiar, navegant per Internet buscant empreses a l'estranger on el meu marit podria trobar una feina i on potser hi hauria una escola on jo podria ser mestra. Qui sap? Potser ens espera una nova etapa en un futur no molt llunyà o potser d'aquí dos mesos no recordi res del que us he escrit en aquest post.

Calor i foscor

Ara ja fa temps que no us informo de com va la meteorologia per aquí dalt però avui toca. Mai havíem tingut un desembre tan calorós i pel que sembla a Catalunya us passa si fa no fa el mateix. Vaig sentir dir al Mauri que era a causa del Niño... Sigui com sigui, avui dia 20 de desembre arribarem aquí a Estocolm als 13 graus! La mateixa temperatura que feia la nit del solstici d'estiu.
I deu ser perquè mai estem contents amb el que tenim però el cert és que un Nadal sense neu en aquestes latituds és trist. La conseqüència de la manca de neu i les altes temperatures han fet que els dies -entesos com a hores de llum natural- encara s'hagin fet més curts del que és habitual al desembre. La neu, quan n'hi ha, il·lumina gràcies a la seva blancor i la capacitat refractària que té. I quan fa fred, no hi ha gaires núvols i per tant les poques hores de llum són efectives, es veu el sol i el cel és blau. Ara, en canvi, els dies són grisos i sembla que no s'acabi mai de fer de dia. A les vuit del matí encara no és del tot clar i a quarts de tres de la tarda ja s'està fent fosc.
El gran avantatge és que no has de rascar el vidre congelat del cotxe quan tens pressa al matí i tampoc has d'estar traient neu amb la pala. Però si hagués de triar un mes en el que voldria que hi hagués neu, seria justament desembre. Sort que aviat baixarem a carregar piles a terres catalanes!
Espero que la manca de neu actual no impliqui que la temporada s'allargui per la primavera perquè aleshores encara posa més de malhumor. Imagineu-vos el mes de maig, quan el que vols és veure sortir les flors i encara està tot cobert d'una capa blanca...
En fi, no cal amoïnar-se pel que ha de venir.
Salut i que gaudiu de les festes!

Pràctica acabada

Aquesta ha estat l'última setmana de pràctiques a l'Institut.
Ha estat una setmana especial pels alumnes, no perquè fos la meva última sinó perquè era una setmana temàtica on els alumnes que estudien ciències i tecnologia fan shows diversos i decoren els passadissos de l'escola d'acord a diferents temes. Força currat, la veritat. Durant tota la setmana hi ha hagut una discoteca muntada a la cafeteria on quasi no es podia ni passar (a l'hora de dinar).
Hi ha una sèrie de personatges que cada any es repeteixen, representats per alguns alumnes de l'últim curs (17-18 anys). Sempre hi ha uns "pijos", uns "frikies", uns enrotllats, etc. La setmana va començar amb els pijos arribant a l'escola en helicòpter! Un de veritat, que va aterrar allà mateix. Flipant...
El què trobo més fort és que de pijos n'hi ha bastants en aquest institut: molts van amb roba de marques que no comentaré per no fer-los publicitat, només diré que hi ha bastantes peces que costen dels 100 euros cap amunt. A la vegada, hi ha alumnes que arriben dels suburbis més deprimits econòmicament i per tant el contrast és prou palès no només pel color de la pell sinó per l'estil del vestuari.

Us deixo algunes fotos de les decoracions i la disco i de pas veieu l'aspecte d'un institut molt sol.licitat a Estocolm.

Racó de morrejar-se

la disco...

atenció als jubilats (a la porta de la sala de personal)

N per Natur i T (feta amb llaunes) de Teknik

Un novembre ocupat

No dono per més: entre estudis, pràctiques i viatges llargs en transport públic quan arribo a casa el que menys ganes tinc és de posar-me a escriure al blog, però tampoc m'agrada deixar-lo abandonat, pobret.
Ja tenim el novembre aquí, el mes que molts suecs consideren el pitjor de tot l'any: s'ha canviat l'hora i per tant es fa fosc abans (cap a les 16h i cada dia una mica més aviat), els dies són grisos o plujosos i normalment fa fred. Aquest any, però, està sent excepcionalment càlid. Només hi va haver una setmana d'octubre que vam baixar a graus negatius, la resta de dies hem tingut entre 4 i 10 graus. Això fa que tot plegat sigui més portable. Lamentablement la glaçada de mitjans d'octubre va cremar la majoria de plantes que ja han perdut les fulles i les flors. Les hortènsies estaven precioses i d'un dia per l'altre van quedar ben pansides. Els arbres en canvi, han aguantat aquesta bellesa tardorenca de grocs, taronges i vermells. Mireu les fotos!
 

Fins a finals de novembre estaré fent pràctiques en un institut (que aquí va dels 16 als 19 anys). Té 2000 alumnes i funciona una mica diferent de la majoria d'instituts suecs. Els alumnes tenen un horari amb "blocs". No pertanyen a una classe sinó que per cada assignatura que han triat (hi ha un munt de possibilitats) pertanyen a un grup. Per exemple, el grup on fan esport no és el mateix que el que fan anglès o matemàtiques. Només hi ha un grup inamovible durant els tres anys que dura l'institut i és de 16 alumnes però només es troben un cop per setmana a l'hora de "tutoria". A mi m'agrada el sistema: pel professor també implica més rotació i als alumnes els ensenya a ser més socials i a conèixer i col.laborar amb gent de totes les línies. No tinc ni idea de com funciona actualment el batxillerat a Catalunya però aquí ja no és només ciències, lletres i mixtes. Pots triar entre economia, humanitats, idiomes, esport, tècnica, dret, ciències naturals, ciències socials, i altres. Si et vols encaminar més aviat cap a una formació professional també hi ha moltes altres línies (però cap de torero ni mestressa de casa, quin horror!)
Espero poder-vos explicar més detalls d'aquesta experiència ben aviat.

El blues del retornat

No sé si el títol de l'entrada a aquest post és un síndrome real o si ni tan sols hi ha quelcom descrit que s'hi assembli.
El fet és que, tant si s'hi ha posat una etiqueta com si no, jo pateixo d'aquest mal. Sempre he dit que t'enduus alguna cosa de cada lloc on vius (si bé dels dos anys viscuts a Madrid no m'enduria res).
Hem tornat a Suècia després d'un any a Anglaterra i de tres setmanes de vacances a Catalunya. Vivim a la nostra casa confortable, amb els nostres mobles, el jardí que nosaltres mateixos hem plantat. Tinc tot allò material que trobava a faltar quan érem a Birmingham, de lloguer. Tinc una família sana que estimo i m'estima. D'aquí a una setmana torno a la Universitat per acabar de treure'm el títol que m'exigeixen per ensenyar a la franja de 16 a 19 anys. Portem una setmana de bon temps (cosa inèdita per les dates en les que ens trobem).
Doncs bé, tot i aquesta llista de positivitat, no estic del tot a gust. Em falta quelcom, com cada vegada que torno cap aquí acabades les vacances. Aquesta vegada, però és diferent. S'hi afegeix el fet de que he comprovat que viure en un altre país amb el que no tenia cap tipus de relació prèvia m'ha agradat molt. Conèixer gent i llocs nous, aprendre d'una altra cultura i d'una altra llengua. Veure que hi ha una zona grisa entre la quadrícula sueca i el caos català. Sentir que malgrat la pluja, l'hivern és més lluminós i la primavera comença més d'hora. Notar que formes part de la diversitat social i cultural sense sentir-te segregada. Observar que no només és en els països mediterranis on la gent xerra amb desconeguts.
Potser és que el silenci em cansa o que aquí no ric mai com quan sóc a Catalunya. Potser és que sempre em sentiré una estranya en aquestes terres, per molt bé que parli la llengua i per molt  integrada que estigui en la societat sueca. Sabeu què no vaig trobar a faltar quan era a UK? Doncs les amigues sueques, senzillament perquè després de viure més d'una dècada aquí, les amistats que tinc son malauradament supèrflues i prescindibles.
Però no patiu, la nostàlgia em passarà, com sempre, quan ocupi les hores amb els viatges a Uppsala, les classes, els estudis, i totes aquestes tasques que ens ocupen als adults amb fills.

El cost d'un somriure

Nota: aquest post el vaig escriure en un paper dalt de l'avió d'Estocolm a Barcelona (el passat 26 de desembre) 

Quant costa un somriure?
Això em preguntava ahir passejant pels carrers quasi deserts del nostre barri -no puc dir poble perquÈ no es pot comparar als pobles mediterranis que probablement teniu com a referència- a les afores d'Estocolm.
Estàvem a uns -5°C i era el 25 de desembre a les 10h del matí. Tot i això, em vaig creuar amb altres vianants, alguns sols, d'altres en parella. En total em deuria trobar unes vuit persones.
Jo estava contenta i disposada a saludar o, si més no, a regalar un somriure a qui vingués en direcció contrària a la meva. Per això quan algú se m'estava apropant, intentava mantenir la mirada en la seva.
Doncs ni una sola persona em va tornar el somriure ni molt menys em va dir hej (hola). De fet, la majoria quan s'estaven apropant desviaven la mirada cap a terra, talment es sentissin intimidats per mi.
Aquests mesos a Anglaterra m'han fet recordar que és normal regalar somriures als estranys, especialment quan en un carrer només hi ha dos passejants que es creuen en un punt determinat del seu itinerari.
Una llàstima que molts suecs (o potser hauria de dir gent d'Estocolm) encara no hagin descobert que és més agradable regalar i rebre somriures que mirar a terra amb cara inexpressiva.

xarop de saüc

La cultura dels "xarops" que es dissolen amb aigua la conec des de petita per part de mare. A França,  quan anàvem de visita a casa d'algú sempre oferien sirop (sobretot als nens) com a beguda. Generalment era de grosella o cassis (grosella negra) però també podia ser de gerds o llimona. Recordo molt bé aquelles ampolles de llauna en forma cilíndrica...
A Catalunya, en canvi, no me n'havien ofert mai, de xarop. I que jo sàpiga, no és gens habitual el seu consum.
A Suècia, com a França, hi ha una gran varietat de xarops (saft). La majoria de famílies en tenen a casa, sempre a punt per si hi ha visites infantils. Avui en dia en pots comprar amb o sense sucre, de gustos molt diversos i fins i tot de barreges ben exòtiques (guayaba i plàtan o kiwi i maduixa, per exemple). Però un dels xarops més clàssics és el de flor de saüc (en llatí Sambucus nigra) que és boníssim i més si és casolà. Us en deixo la recepta per si mai el voleu provar:

Fläderblomssaft (xarop de flor de saüc)

2kg de sucre (se'n pot posar menys, depèn del gust de cadascú)
2 litres d'aigua
3 llimones
50 gr d'àcid cítric (opcional)
40 flors de saüc

1- Esbandeix les flors i fica-les dins un bol.
2- Renta les llimones i talla-les a rodanxes.
3- Afegeix l'àcid cítric i les llimones al bol.
4- Fes bullir l'aigua amb el sucre i aboque-ho al bol damunt les flors, la llimona i l'àcid cítric. Remena-ho bé i deixa-ho reposar quatre dies en un lloc fresc (remenant un cop al dia).
5- Al cap dels quatre dies, passa el líquid per un colador i ... voilà! Le sirop est prêt!

Com que la conservació d'aquest xarop és limitada, el millor és congelar-lo a porcions (glaçons) que després pots afegir a la gerra d'aigua (o en fer sorbets o postres). És súper refrescant!

kanelbullar

Vam fer kanelbullar amb les nenes

Des de la setmana passada torno a treballar al 100% i per això no he tingut gaire temps d'escriure.
Fa un parell de setmanes li vaig passar la recepta a la meva mare i una amiga també me l'ha demanat, així que he decidit fer-la pública per tots els que us agrada aquesta pasteta sueca que tan bé entra amb el cafetó: kanelbulle (kanelbullar en plural). Sé que a Estats Units també se'nn troben però com és habitual per aquelles contrades, són de mida XXL i per tant, no ben bé igual. Allà s'anomenen cinnamon roll i sovint les empastifen d'altres porqueries vàries (tipus cup-cake).
Faig una traducció pròpia de la recepta bàsica, que és ben senzilla. Tingueu en compte que com que s'ha de deixar reposar la massa en dos moments diferents, el procés s'allarga unes dues hores.



Ingredients per la massa:
150 gr de mantega o margarina a temperatura ambient (o 1,5 dl d'oli)
5 dl de llet
50 gr de llevat fresc (el que s'ha de guardar a la nevera, em sembla que es diu "de París"). Aquí es troba a qualsevol supermercat però pel que he sentit, a Catalunya es compra a la fleca.
1 dl. de sucre
mitja cullereta (mida cafè) de sal
dues culleretes (mida cafè) de cardamom (no és estrictament necessari, però queda molt bo!)
800 gr. de farina

Ingredients pel farcit:
150 gr de mantega a temperatura ambient
1 dl de sucre
2 culleres de postre de canyella en pols

Per decorar abans de ficar al forn:
1 ou
sucre en perla o ametlla picada

Preparació:

1. Escalfa la llet a 37 °C (proba-ho amb el dit, ha d'estar a la mateixa temp.)
2. Esmicola el llevat en un bol d'uns 3 o 4 litres de capacitat. Avoca-hi la llet escalfada i remena (el llevat s'ha de desfer). Afegeix la mantega (o oli) a trocets, el sucre, la sal i el cardamom.
3. Afegeix la farina però guarden una mica (1/2 dl) per després.
4. Treballa la massa amb força, durant 10 minuts (si tens un robot de cuina, amb 5 min n'hi ha prou). Ha de quedar com quan fas pa, una mica enganxosa.
   
5. Cobreix el bol amb un drap net i deixa reposar la massa 30 min a temperatura ambient (s'ha d'inflar).
6. Treu la massa del bol i treballa-la sobre la taula (com quan es fa pa o pizza). Talla-la en quatre parts iguals. Estira i aplana cada part en forma allargada, amb el corró  (veure foto)
7. Barreja els ingredients del farcit (ha de quedar cremós) i unta'n una fina capa a cada tros de massa.
   
8. Enrotlla la massa com si fessis un braç de gitano.
9. Talla aquest braç en trossos de més o menys un centímetre i ves-los posant plans en una plata de forn (posa-hi primer un paper perquè no s'enganxin, també pots fer servir fundes de magdalena). Pensa que s'inflaran més, deixa espai entre les "bullar". Tapa la safata amb un drap de cuina i deixa reposar uns 40 min. Escalfa el forn a 225-250°C.
   
10. Bat un ou i fes-lo servir per untar les "bullar". Posa el sucre en perla o les ametlles per damunt.
11. Cou al mig del forn durant 5 minuts (si han quedat molt grans es poden necessitar 10 min.).
12. Deixeu-les refredar sota un drap, així queden més esponjoses. Bon profit!

primer dia de primavera... o no.

La setmana passada feia un temps fantàstic. Per una vegada, hem tingut un hivern molt tranquil metereològicament parlant; ha nevat molt poc i no ha fet massa fred. Com deia l'altre dia, fins i tot les tulipes ja feien un bon pam i els iris estaven florits. Massa maco per ser veritat.
Ahir va nevar tot el dia i avui segueix. A més, com que estem entre graus positius i negatius, la neu és de la que pesa, "neu molla" que diuen aquí; enganxosa, ideal per fer ninots i boles però per res més.
I aquest cap de setmana hi ha la fira de jardineria de cada any, i tornaré a ser-hi, treballant voluntàriament per l'estand de l'associació i comprant plantes i altres cosetes. El problema és que tal i com està el tema -com podeu comprovar en les fotos- encara no podré plantar res, i ficar plantes exteriors dins de casa no és el millor... Però és el que hi ha.
Nota: per fer les fotos he rascat una mica la neu, si no, no es veurien les flors perquè estan colgades.

nous temps

Fa trenta anys jo tenia deu anys. Són els que té la meva filla gran, la Júlia.
A la seva edat, jo anava a 5è d'EGB i quan era l'hora del pati, jugàvem a "gomes", a "pitxi" (una mena de baseboll amb pilota de tenis i sense bat, feiem servir el braç), al "tris-tras" o al que en aquell moment ens inventàvem. També teníem les nostres trifulgues i baralles, sobretot entre grupets de nenes, mal em dolgui admetre-ho. Els nens, generalment, jugaven a futbol i alguna nena, probablement més llesta que la resta, també s'hi apuntava.
En fi, aquest escrit no pretén ser cap elogi nostàlgic dels anys 80. Simplement vull constatar en què es diferencien les estones lliures de la meva filla respecte a les meves a la mateixa edat.
La part més evident ve condicionada per les anomenades "noves tecnologies". De bon matí, abans d'anar cap a l'escola, ja li ha sonat el xiulet del whatsapp unes cinc vegades -com a mínim-. Els missatgets són del nivell "bon dia!", "ja he arribat a l'escola i no hi ha ningú", "quan vens?", etc. Quan les veig a l'entrada del cole, estan totes mirant la pantalla del mòbil.
Al vespre abans d'anar a dormir continua la piuladissa amb missatges igual de transcendents.
Una de les seves primeres inèrcies a l'arribar a casa és agafar l'Ipad o seguir-se enviant missatges amb les amigues que acaba de deixar.
Aquest cap de setmana han estat filmant una pel·lícula que volen presentar a un concurs. Sense massa guió ni organització, però una interessant iniciativa, sobretot perquè eren un grup de nens i nenes de la classe (uns deu) que van ser capaços de muntar certa logística sense ajuda dels pares.
Fins aquí, tot em sembla normal, tenint en compte les eines del moment que té a l'abast, i sobretot perquè per part nostra també imposem restriccions: temps que s'hi pot passar, moments del dia, prioritats, etc. No cal dir que, per sort, també juga a jocs clàssics o inventats. També fa karate dos cops per setmana i munta a cavall cada dimarts.
El que ja em sembla més preocupant -perquè no depèn de les modernitats del moment sinó probablement d'una tendència social-, és la fal·lera que tenen algunes nenes de la seva classe per maquillar-se, perfumar-se o portar segons quina roba. I no em refereixo a que ho facin un dia de festa, sinó que té companyes que van a l'escola pintades, es posen colònia Victoria's secret, porten "tops" sense tenir pits i sabates de taló. Perquè tanta pressa? Només porten deu anys en aquest món i ja sucumbeixen a totes aquestes imposicions socials i al consumisme! D'acord, hi ha un parell de nenes que ja han entrat a l'adolescència (si mirem el seu desenvolupament físic), però les demés són nenes.
El que no entenc, és com els pares ho permeten. Totes les nenes tendeixen a voler imitar les noies més grans o fins i tot les mares. Però una cosa és jugar a disfressar-se i l'altre -ben diferent- és maquillar-se per anar a l'escola. Contràriament al que molts puguin pensar, crec que aquestes nenes no estaran agraïdes als seus pares per haver permès això.
La Júlia em diu: "em puc comprar un perfum Victoria's secret? I jo dic no, perquè trobo que fan una pudor horrorosa. També afageix: "tal nena o tal altre sempre es maquillen, perquè jo no puc?". O em comenta: "només som quatre a la classe que no portem top sota el jersei". I jo responc: "cada cosa al seu temps. No tinguis pressa per voler ser més gran! Gaudeix del moment i de la teva infantesa que ja tindràs temps de portar sostens la resta de la teva vida un cop et creixin els pits!

Por i ràbia

Vivim en una zona molt tranquil.la, a les afores d'Estocolm. Per molts, es podria considerar fins i tot idíl.lica: cases amb jardins, molt poc trànsit, carrers buits de gent, el bosc a quatre passes i l'escola aprop, de manera que molts nens tornen sols caminant fins a casa quan acaben les classes (que, com ja he dit altres vegades en aquest blog, pel meu gust acaben massa aviat).
Fins aquí tot bé, però ahir va passar una cosa que va fer trontollar aquesta petita comunitat. Un home va intentar convèncer una nena de que entrés al seu cotxe. Quan la nena s'hi va negar, l'home va sortir del cotxe i la va agafar pel braç però la nena va sortir corrents i no va parar fins arribar a l'escola. Eren les dues de la tarda i la nena, que farà nou anys aquest 2014, anava caminant cap a casa, que és a cinc minuts de l'escola.
Ja us podeu imaginar el rebombori: la policia va anar a l'escola a pendre declaració a la nena, la direcció va informar a tots els pares via mail, els mestres no van deixar marxar cap nen sol cap a casa... Bé, cap nen no. Només els que tenen dret a quedar-se al fritids (esplai) fins que els vinguin a buscar els seus pares. És a dir, els nens fins als 10 anys. A partir dels 10 anys s'entén que ja son prou grandets per espavilar-se, per anar cap a casa solets i quedar-s'hi fins que arribin els pares. No importa que acabin les classes a la una de la tarda o a les tres (que és quan més tard que acaben).
Tothom, nens i pares estan espantats. I si torna a passar? Ara tothom pren precaucions; els que havien començat a anar sols cap a casa es quedaran al fritids. Els que han d'anar sols perquè no els toca altre remei, s'organitzaran per anar uns a casa els altres, en companyia.
Ja sé que és un clàssic, però ho haig de dir: sempre ha de passar alguna cosa perquè la gent reaccioni. A mi sempre m'ha fet basarda veure com fins i tot nens de la classe de la meva petita (6 anys) van sols cap a casa sense altre companyia que la d'un germà un parell d'anys més gran. En què pensa la gent? Realment hi ha tanta ingenuïtat? Ja no penso en pedòfils, lladres o exhibisionistes. Poden passar altres coses que per una criatura són traumatitzants i que cito perquè han passat a coneguts: que caiguin i es facin mal i no hi hagi ningú per ajudar-los (sí, la majoria tenen un mòbil i trucaran al pare o la mare, però és clar, si són a la feina trigaran una estona en arribar), que saltin els ploms i la casa es quedi a les fosques (penseu que aquí al desembre a les 15h ja és de nit), obrir la porta a un desconegut que intenta vendre alguna cosa, etc. Cosetes que per un adult són tonteries, però que per un nen poden implicar molt més.
Por, perquè no vols que cap fet similar al d'ahir passi a les teves filles. Ràbia perquè aquest pervertit encara està en algun carrer, esperant la seva víctima. Ràbia perquè per qüestions econòmiques fem créixer els nens abans d'hora.

cap de setmana a l'arxipèlag

Aquest cap de setmana passat vaig anar a una caseta que té una amiga a les afores. Erem només quatre dones sense marits ni fills. La casa la van fer nova fa un parell d'anys on abans hi havia una caseta típica de l'arxipèlag d'Estocolm, propietat de la familia del seu marit. A diferència de les "torres de cap de setmana" dels barcelonins, les casetes a les afores d'Estocolm es podrien titllar de cabanes. La majoria són petitones, no tenen aigua corrent ni WC. En general, només es fan servir a l'estiu, entre altres coses perquè t'has de rentar al llac i fer les necessitats en una lletrina (fora de casa, clar). A mi, sincerament, aquest rotllo no m'acaba d'agradar, què voleu que us digui... Això sí, el paisatge és idíl.lic.
En qualsevol cas, aquesta casa sí que està totalment equipada i hi vam estar molt a gust. Vam fer una cosa molt típica d'Escandinàvia (sobretot a Finlàndia): pendre una sauna. Això no tindria res d'especial si no fos perquè per fer-ho bé, ja ho sabeu, s'ha d'anar entrant i sortint de la sauna. Els més puristes fan un forat al gel del llac i es tiren a l'aigua cada vegada que surten de la sauna. Nosaltres ens vam contentar amb rodolar per la neu. La veritat és que no m'imaginava capaç de fer-ho, però un cop ho vaig probar, encara ho vaig (i vam) fer quatre vegades més. És un gust! Ens hi vam estar ben bé una hora i mitja.
Pel demés: bon sopar (al qual vaig col.laborar fent crêpes de postres), bon vi i molta (massa) xerrera...
Per cert: ja he esborrat el Hay Day del meu mòbil i estic molt contenta d'haver-ho fet!

Ens ha tocat

Aquest any, per primera vegada, ens ha tocat ser els anfitrions per la trobada familiar de Nadal. Sempre la feiem a casa els meus sogres però s'han venut la casa i en el pis on s'han traslladat no hi ha lloc per tots, més que res perquè s'ha de quedar a dormir gent.
En part em fa una mica pal haver de ser la "responsable" del menjar, tenir-ho tot a punt, etc. Però per altra banda em fa il.lusió perquè per primera vegada fem arbre de Nadal i he fet alguns centres decoratius amb plantes. Fins ara no teníem arbre perquè primer anàvem a casa els sogres i al cap de dos dies ja volàvem a Barcelona i per trobar-lo tot sec i amarronat quan tornéssim després de Reis, no valia la pena!
Aquí l'arbre no es decora ben bé fins la setmana abans del 24. Jo he instaurat una nova tradició familiar: el posem el dia 13 i per cada dia que passa, cada membre de la familia hi pot penjar alguna cosa. La majoria de decoracions són fetes per nosaltres i fa més gràcia. Algunes vénen amb regalet inclòs a l'interior!
Us en deixo una mostra i quan tinguem tot l'arbre engalanat ja us en penjaré una foto!
Per cert, no hi ha ni mica de neu!!!!

cançonetes

Si hi ha una cosa que no puc sofrir de tota la histèria consumista del Nadal, són les cançonetes que ens obliguen a escoltar dia sí, dia també. Que els aparadors posin ornamentacions nadalenques al novembre, que els carrers s'il.lumin i els amics et convidin a glögg i lussebullar, d'acord. Però que et matxaquin el cervell amb tonades que es repeteixen any rera any, no hi ha qui ho aguanti, tu! Penso en els pobres treballadors de les botigues que per nassos han de sentir aquesta música. La deuen odiar! Aquí a Suècia la majoria són nadales anglòfones i van des del "Let it snow" fins al "All I want for Christmas is you" de la Maria Carey, sense oblidar l'odiós "Last Christmas" del George Michael o el "Santa Claus is coming to town". També hi ha les encara més clàssiques com "Gingle bells" o les més religioses com "Joy to the world" (en català Joia en el món). Evidentment també se senten les sueques, com , "Nu tändas tusen juleljus", "Oh heliga natt" i les versionades en suec que venen d'Alemanya o d'EUA.
HORRORÓS!!! Les músiques i lletres poden ser maques però s'arriben a fer tant pesades que al final acaben deixant d'agradar. I quan arriba Nadal (el de veritat, no el comercial) ja ningú les vol sentir!
La solució és escoltar la meva pròpia música o la ràdio amb auriculars quan vaig per les botigues. El problema és que amb la tonteria igual acabo tenint tinitus!
Suposo que a Catalunya hi ha el mateix problema amb l'agreujant que les compres nadalenques s'allarguen fins al 6 de gener. I sincerament, les típiques nadales catalanes cantades per corals infantils no són pas més agradables.

sirenes i pits

Dilluns, mentre sentia la sirena com cada primer dilluns quatrimestralment,
vaig pensar que havia de fer un post sobre el tema i també fa dies que volia comentar una nova llei polèmica que ha entrat en vigor a Suècia.
La sirena no és cap ésser marí si no una de les que fa soroll. Sona, com us deia, cada primer dilluns no festiu dels mesos de març, juny, setembre i desembre a les 15 h. El senyal dura set segons seguit de catorze segons de pausa durant dos minuts. Un cop passat el "perill" hi ha un senyal llarg de trenta segons. Quan sona aquests dies concrets és només una prova de que el sistema funciona i potser també per instruir a la gent, que reconeguin la sirena en cas de que s'hagi de fer servir de debò. Si se sent un altre dia o a una altra hora, voldrà dir que hi ha un perill per la vida humana, la propietat o el medi ambient. El que s'ha de fer és entrar a casa, tancar finestres i sistemes de ventilació i posar la ràdio, per saber què ha provocat l'alarma. Ara que hi penso, nosaltres no tenim cap ràdio que funcioni amb piles o sigui que en cas de catàstrofe, si ens quedem sense electricitat, no ens entererem del què passa. Enfi, és si més no curiós. Llegeixo que segons una directiva de la UE, tots els països n'haurien de tenir una d'aquestes alarmes. Que jo recordi, però, a Catalunya no he sentit mai cap cosa similar...
La llei polèmica és sobre la prohibició d'anunciar llet per nadons. Fins ara, en els paquets d'aquest tipus de llet ja hi havia un text informant que la millor llet és la de la mare i que convé parlar amb professionals de salut infantil abans de donar biberó. Ara, volen prohibir la publicitat, a més d'escriure en el pot "donar només en cas de recomenació d'un professional de salut" i "la llet materna té aventatges". El debat ha sorgit per varies raons: les mares sueques (juntament amb les noruegues) ja són les que més alleten als seus fills a nivell mundial i per tant és innecessari haver de fer una llei al respecte. Per altra banda, una dona adulta ha de poder decidir sobre el seu cos i l'alimentació del seu nadó. A més a més, els biberons a Suècia es preparen amb l'aigua de l'aixeta sense risc de cap tipus de contaminació. A les maternitats sueques quasi t'obliguen a donar el pit. I si el nen té gana i a la mare no li ha pujat la llet, n'hi dónen d'un banc de llet materna amb gotet, no fós cas que s'acostumés a la tetina del biberó... Els xumets també estan prohibits la primera setmana. En definitiva, sembla que aquesta llei serveixi per fer sentir malament a les mares que decideixen donar biberó en lloc de pit.
Personalment vaig alletar les meves filles durant deu mesos i ho recomanaria a tothom, sobretot perquè a part de ser la millor llet pel nadó, és molt pràctic. Ara bé, reconec que al principi costa i pot fer bastant mal. I tampoc no jutjaria mai una mare que trii la llet en pols pel seu bebè. Suposo que les coses ara han canviat, però amb la meva filla gran (que ara té deu anys) vam viure a Madrid els seus primers quatre mesos de vida i pel carrer, restaurants, cafès o altres llocs públics no es veia ni una dona donant el pit. Semblava que t'haguessis d'amagar per alletar i era molt frustant, la veritat.
En definitiva, tots els extrems són dolents i el que és més important: deixeu que les dones decideixin per elles mateixes què volen fer!

catalanets

Em sembla que no us ho havia comentat, però des de principis de semestre que cada tres setmanes vaig a fer de mestra de català a nens i nenes del casal a Estocolm. Són onze nanos, tot i que no sempre vénen tots. Tenen entre dos i sis anys, o sigui que no fem res d'escriure sinó que bàsicament són manualitats, cantar cançons, explicar contes, etc. L'important és que parlem català i que senten altres nens i persones adultes -que no són el seu pare o la seva mare- parlant la llengua.
De pas, els pares ens trobem i socialitzem una estona, que sempre va bé. Perquè la veritat, a vegades també es fa pesat estar parlant en una llengua que no és la teva tot el sant dia.
Avui els he llegit un conte sobre l'origen del tió, hem cantat una de les cançons per fer-lo cagar i hem construït cadascú el seu mini-tió. Han quedat super macos i és ben fàcil! Hem agafat el cartró d'un rotllo de paper higiènic, n'hem tapat els forats retallant cartolina, li hem dibuixat la cara i finalment hi hem posat una manta (de paper) per damunt que prèviament els nens havien decorat.
Llàstima que no n'he fet cap foto!
M'ho passo molt bé i els crios són tots maquíssims!

socialitzar

Un dels prejudicis que molta gent té sobre els suecs, o nòrdics en general, és que són persones fredes, com el clima que els ha tocat viure la major part de l'any. Evidentment no es pot generalitzar. Jo mateixa m'he trobat en diferents situacions on es confirma o es desmenteix aquesta idea. Hi ha, però, un patró que es repeteix bastant, a diferència del que sol passar a Catalunya. Em refereixo als encontres periòdics però curts amb el mateix grup de gent. Per exemple, si vas a fer un curset o una classe de qualsevol activitat en el teu temps lliure.
Posaré un cas concret que em passa ara mateix: vaig a yoga, un cop per setmana, una horeta. La classe és a un nivell molt individual i a part de les instruccions de la profe, alguna música i alguns mantres de meditació no se sent res més. Això és normal, almenys en el Kundalini yoga.
Però és que aquest silenci s'allarga abans i després de la classe. Com a molt, algú (una minoria de la que formo part) deixa anar un hej o un hej då (hola i adéu). Cap comentari mentre ens canviem al vestuari, mentre baixem les escales o pujem a l'ascensor.
Potser pensareu que és qüestió de l'activitat en sí, gent tranquil.la, silenciosa que practica yoga (?). Però aquesta mateixa situació me l'he trobada en altres llocs: tant en activitats que he fet jo com en les que fan les nenes. A no ser que et coneguis d'alguna altra banda (escola, feina, veí de davant o costat de casa), la gent no parla!!! No diguem quedar per fer un cafè, que ja seria el no va més! No sóc l'única que ha experimentat aquesta mena de reclusió personal dels suecs, m'ho ha explicat altra gent extrangera. Ara mateix a mi no m'importa, ja m'hi he acostumat i ja tinc els meus coneguts. També m'he cansat de ser jo qui enceti la conversa, tot i que a vegades em surt de dins fer un comentari. Però reconec que al principi és força desesperant, sobretot si vius sol o amb algú que tampoc és del país.
I ara l'excepció: una mare que porta el seu fill al curs de natació on va l'Elna, amb qui ja un dels primers dies vam començar a parlar una mica. Portem nou setmanes i ja sabem que en L té dos germans, una dutxa platejada a casa, l'escola on va i a quin barri viu. Tot un rècord!

Festes importades

L'altre dia vaig llegir un tuit que em va fer pensar. Deia alguna cosa així com "aviat ens veurem cel.lebrant el dia d'acció de gràcies". Feia al.lusió, evidentment a tot el tema de Halloween que sembla que també ha anat envaint competències a Catalunya. Dic també perquè aquí a Suècia ja fa temps que convivim amb aquesta tradició made in USA. Potser la diferència amb Catalunya és que aquí la diada de Tots Sants no es cel.lebra de cap manera especial, si no és la tradició d'anar al cementiri a deixar flors o encendre espelmes. Per tant, és més fàcil introduir una nova manera de fer consumir a la gent i fins i tot, si voleu, de passar-ho bé. Els nens, aprofitant la setmana de vacances de tardor, es disfressen, fan festes, van de porta a porta demanant caramels, etc. I això que a Suècia el dia 1 de novembre no és ni festiu!
Però a Catalunya hi ha tradicions ben maques com menjar castanyes i panellets, cuinar moniatos, etc. I realment seria una pena que es perdés en pro de l'americanització, que a més sempre implica més consumpció.
És clar que es pot fer tot i no cal eliminar una festa perquè se'n cel.lebrin d'altres, però la qüestió és perquè han de prendre lloc justament aquestes que venen dels Estats Units. Suposo que la raó cal buscar-la en la influència que ens ve directament donada a través del cinema, la televisió i la música.
I justament seguint la mateixa lògica, hi ha el perill de que qualsevol dia ens trobem tota la familia reunida al voltant d'un gall d'indi farcit acabat de sortir del forn, sense saber ben bé perquè i a qui hem de donar les "gràcies".

colors

Aquest cap de setmana hem tingut un temps fantàstic que ha suposat una mena de bonus allunyant ni que sigui per uns dies la sensació de que tenim l'hivern a la cantonada.
La tardor està sent més seca del que acostuma a ser, sense massa vent i amb poques nits amb graus negatius. Suposo que això és el que ha fet que puguem gaudir d'uns paissatges fantàstics: les fulles  reflexen una paleta de colors que va dels verds al vermells passant per grocs, marrons i taronges i es mantenen a les branques.
Us en deixo algunes fotografies, perquè pogueu entendre de què parlo. Bona setmana!

mirant-nos el melic - blog enllaçat

Quan marxes del lloc on has passat la infància, l'adolescència i part de la joventut per anar a viure a una terra ben diferent de la que coneixíes, és fàcil fer-se una imatge idealitzada del que has deixat enrera. A la vegada, també t'adones de les mancances del teu país, quan les compares amb el nou lloc que t'acull. Jo, després d'haver passat els últims quinze anys fora de Catalunya, trobo a faltar moltes coses. També he après a apreciar moments i situacions quan sóc de vacances per la meva terra, que quan vivia a Barcelona no valorava.
L'atzar fa que nasquem en un determinat territori i el temps durant el que hi vivim fa que ens l'estimem, que ens el sentim nostre. Com el lligam que es té amb amb els pares, hi ha quelcom que ens uneix a una terra, una llengua, una cultura, unes tradicions i una manera de fer especials. Generalment a la pàtria li trobarem moltes virtuts i també defectes, però ens l'estimarem igual. Estimar Catalunya, per mi, no vol dir tenir pa a l'ull i omplir-me la boca de les maravelles que ofereix el nostre país. Penso, com us deia al principi que el fet de sortir a conèixer món m'ha servit per apreciar moltes coses de les que ara no puc gaudir, però també per veure els aspectes millorables del nostre petit país. Per això considero tan important fer possible que Catalunya sigui un nou estat d'Europa, perquè tal i com funciona el món, cal ser un estat per tenir el poder de resoldre els problemes interns de cada territori.
Vull que quan digui que sóc catalana la gent no em miri amb cara d'interrogant, que no hagi d'explicar quina diferència hi ha entre el català i el castellà quan em senten parlar amb les meves filles. Vull sentir-me orgullosa de ser d'on sóc i treure'm de sobre aquesta vergonya que em provoca tenir la nacionalitat espanyola. Vull que la gent pugui decidir.
I per seguir la cadena de blogs per la independència, jo enllaço amb el blog 205 del Josep Lluís: "Però...això és un blog?"