El (no) pragmatisme dels anglesos (2a part)

Fa uns mesos ja vaig escriure sobre el poc pragmatisme anglès en aquest post.

No sé perquè em vaig oblidar d'una coseta que és justament de les més irritants i a més es fa servir diverses vegades al dia. Ara ho entendreu. 
A la majoria dels banys, tant privats com públics, encara hi ha dues aixetes per rentar-se les mans: una per l'aigua calenta i una per l'aigua freda. És a dir, o bé et cremes o bé et queden gelades, perquè anar passant d'una aixeta a l'altra no és massa pràctic, la veritat. A casa també pots posar el tap i barrejar l'aigua de les dues a la pica, però vaja, em sento una mica iaia. En els llocs més moderns, tipus aeroport o centres comercials amb banys molt nous, hi ha només una aixeta " però no pots triar la temperatura, i generalment l'aigua surt bullint! Això sí, hi ha cartells per tot arreu com aquest

que t'avisen que l'aigua surt molt calenta, suposo perquè no els puguis demanar indemnitzacions milionàries. La pregunta és perquè no trien una temperatura més baixa i estalvien una mica?

Com en el cas de les finestres, no entenc perquè els anglesos no s'han modernitzat en l'àmbit de les aixetes. Un misteri més dels seus hàbits. El més estrany és que a la dutxa sí que la majoria de gent té un "monocomandament".

Un altre dels aspectes incomprensibles que em fan ballar el cap és la recollida d'escombraries. El servei l'administra l'ajuntament de Birmingham en els diferents barris de la ciutat. Nosaltres, al barri de Harborne, tenim dos contenidors a l'entrada de casa: un per les deixalles que es cremen i un pel reciclatge de plàstic, vidre i paper. Si pagues una mica més també pots tenir el de les deixalles del jardí. En canvi, no hi ha escombraries orgàniques. La brossa no reciclable es recull un cop per setmana. L'altra cada dues. Fins aquí tot pot semblar força normal, malgrat el poc ecologisme. El que no entenc és perquè al barri del costat nostre no disposen de contenidors. Un cop per setmana, la gent deixa amuntegades les bosses d'escombraries a la vorera, just a fora de casa seva. Seran allà fins que passi el camió i les reculli. La imatge és bastant xocant i pudorosa. No ho entenc! Perquè aquest barri no té contenidors? On acumula la gent les escombraries abans de deixar-les a la vorera?
Vaig fer una foto ràpid i corrents des del cotxe per poder penjar-la aquí.

Preguntes sense resposta evident. Si en sabeu alguna cosa més, no dubteu en deixar-m'ho en un comentari!

El cost d'un somriure

Nota: aquest post el vaig escriure en un paper dalt de l'avió d'Estocolm a Barcelona (el passat 26 de desembre) 

Quant costa un somriure?
Això em preguntava ahir passejant pels carrers quasi deserts del nostre barri -no puc dir poble perquÈ no es pot comparar als pobles mediterranis que probablement teniu com a referència- a les afores d'Estocolm.
Estàvem a uns -5°C i era el 25 de desembre a les 10h del matí. Tot i això, em vaig creuar amb altres vianants, alguns sols, d'altres en parella. En total em deuria trobar unes vuit persones.
Jo estava contenta i disposada a saludar o, si més no, a regalar un somriure a qui vingués en direcció contrària a la meva. Per això quan algú se m'estava apropant, intentava mantenir la mirada en la seva.
Doncs ni una sola persona em va tornar el somriure ni molt menys em va dir hej (hola). De fet, la majoria quan s'estaven apropant desviaven la mirada cap a terra, talment es sentissin intimidats per mi.
Aquests mesos a Anglaterra m'han fet recordar que és normal regalar somriures als estranys, especialment quan en un carrer només hi ha dos passejants que es creuen en un punt determinat del seu itinerari.
Una llàstima que molts suecs (o potser hauria de dir gent d'Estocolm) encara no hagin descobert que és més agradable regalar i rebre somriures que mirar a terra amb cara inexpressiva.

El (no) pragmatisme dels anglesos

Un mes feia que no escrivia! El blog ja ho té això: a vegades hi ha inspiració i coses interessants a explicar i a vegades no.
Ja feia dies però, que us volia comentar un tema que em ronda pel cap. Es tracta del poc pragmatisme dels anglesos.
Hi vaig començar a pensar un dels primers dies de ser aquí, quan esperava l'autobús. Les parades que tenen aixopluc (tauladeta i mampara de vidre) estan orientades al revés del que estic acostumada, tant a Suècia com a Catalunya. És a dir: la mampara et queda davant els nassos enlloc de l'esquena i tocant al carrer per on circulen els cotxes/autobús. Aquí la foto, per que us quedi més clar.

Com veieu, el vidre molts cops està decorat amb pòsters publicitaris, de manera que tampoc hi veus massa a través seu. El resultat és que o bé t'esperes al costat de l'aixopluc, per veure quan arriba el teu bus o bé has d'anar traient el cap cada cop que en para un, aviam si és el que esperaves. Imagino que el motiu d'aquest disseny és la seguretat dels futurs passatgers, per que no s'arrimin massa a la vorera i puguin ser atropellats, però no les tinc totes. En qualsevol cas, no és gens pràctic.
Un cop arriba l'esperat autobús, només hi ha una porta. La mateixa per la que han de baixar i pujar els passatgers. D'acord, és més difícil que la gent es "coli", però també és força ineficient, tant pel temps que triga com pels moviments dins el mitjà.

Un altre exemple: les finestres de les cases, que com sabeu acostumen a ser de dos o tres pisos. Només s'obra mitja finestra (horitzontalment) i cap enfora o a manera de guillotina. O sigui, des de dins, no pots netejar els vidres de fora. I des de fora, o tens un netejador telescopi o has de pujar a una escala molt llarga. La solució arriba en forma d'empresa netejadora de vidres que disposa de l'equipament necessari. Tant costaria posar finestres com a la majoria de països europeus???  Potser perquè volen mantenir l'estil victorià de les cases...

Més coses: a l'hora de pagar el dinar de l'escola, enlloc de fer una transferència bancària, has d'omplir un sobre amb diners en efectiu o un xec (encara existeixen???) i si cal, et tornen el canvi. El mateix per cada vegada que toca paga un extra (visita museu, pagament d'activitat extra-escolar, etc). I sense sortir del tema escolar, perquè les nenes han d'anar amb aquestes sabatetes tan si fa sol com si plou?

Un altre: per reservar una classe al gimnàs has de trucar per telèfon (amb lo fàcil que seria fer-ho per Internet) i quan arribes, ensenyar la targeta a recepció perquè et donin un paperet que has de donar a l'instructor de la classe...?

Respecte a la higiene també n'hi ha unes quantes, però la més sabuda és la del tema de les moquetes. Us podeu imaginar la de merda que s'acumula? I a sobre, a la majoria de cases la gent no es treu les sabates quan entra!!! Encara hi ha cases que tenen moqueta als banys, per sort la que lloguem nosaltres no. Però si vols passar l'escombra, t'hauràs d'ajupir a l'hora de recollir amb la pala, perquè tampoc han entès que és molt més pràctic i ergonòmic tenir-ne una amb pal.

En fi, potser és que estic massa ben acostumada al pragmatisme suec. :-)

més curiositats

 Suposo que a Suècia estàvem molt ben acostumats al contacte amb l'aire fresc i la natura. Per raons òbvies, el temps no importa gaire a l'hora de decidir si un surt de casa o si els nens van a jugar a fora en les estones d'esbarjo de l'escola. Tothom surt: que et toqui l'aire és sa, bo i relaxant, encara que estiguis a graus negatius i envoltat de neu o encara que t'hagis de posar pantalons i jaqueta impermeables.
Per això m'ha sorprès que en un país com Anglaterra, on plou tant, no tinguin també aquesta filosofia.
El primer dia de l'escola vam preguntar si les nenes havien de dur les botes d'aigua per tenir-les allà (així és a Suècia) i ens van dir que no. Pensava que era una qüestió d'espai, però ara entenc que hi ha un altre motiu: quan plou no surten al pati! Enlloc d'això tenen el que anomenen wet play (joc mullat) que simplement consisteix en quedar-se dins la classe jugant. Ho trobo fatal, no em puc ni imaginar el mal de cap que m'agafaria si fos la mestra que s'ha de quedar allà dins tot el dia...
Recordo que a Barcelona, quan era petita també ens quedàvem dins quan plovia i sempre acabàvem tots massa esvarats. La diferència, però, és que a Barcelona no plou pas tant com aquí i per tant són contades les vegades que els nens han de jugar dins la classe.

Com diuen els suecs, no hi ha mal temps si no mala roba.
En altres paraules, si estàs ben equipat, el clima no ha de perquè ser un impediment per gaudir de l'aire lliure.

Carmanyola i Era digital

 

No, no parlaré de la carmanyola en l’era digital, sinó que són dos temes diferents.

La carmanyola, perquè sempre he trobat curiós que aquí quan els nens van d’excursió i han de portar el dinar de casa, el menú sol ser crêpes (més gruixudes, el que els americans en diuen pancakes i els suecs pankakor) amb melmelada de maduixa o gerds. De fet, no només és un menú d’excursió sinó el típic plat per nens als restaurants (aleshores també es serveix amb nata), juntament amb els espaguetis amb mandonguilles. A l’escola també sempre cau algun dia al semestre que toca això per dinar. Personalment no m’agrada gens com a dinar o sopar, ho considero com un postre.

Quan jo era petita, el que acostumàvem a portar a la carmanyola era arròs amb croquetes o amanida de pasta, sense oblidar les mandarines, és clar!

Respecte el segon tema, volia comentar la paperassa i burocràcia a la que un s’ha de d’adaptar quan tracta amb les autoritats espanyoles.

A Suècia, una s’acostuma a que amb tan sols dir el seu “número personal” (núm. d’identificació), qualsevol autoritat o administració pública pot accedir als registres civils. A les visites mèdiques o al dentista, només cal dir el mateix número. Si vas a fer-te el passaport, igual. I així amb un munt de tràmits que es poden fer tant per telèfon com electrònicament. Quan es requereix certa seguretat, el que està a l’ordre del dia és utilitzar la “identitat bancària” que consisteix en identificar-te mitjançant la targeta bancària (amb un aparell que es connecta a l’ordinador) i una clau secreta. Si vull que m’enviïn un certificat d’empadronament només cal que truqui o el demani per internet i me l’envien a casa per correu.

Bé, doncs ara resulta que els bancs a Espanya (i conseqüentment -de moment- a Catalunya) han de tenir actualitzades les dades del DNI de la gent que té comptes o fons bancaris. Les meves filles tenen un compte a La Caixa i per això hem de presentar els seus DNI, que no tenen. De fet no tenen ni passaport espanyol. Total, que per poder-los fer el DNI, haig de registrar-les a l’Embaixada com a espanyoles residents a Suècia. Per fer-ho, he hagut d’omplir un formulari adjuntant fotocòpies vàries i enviar-ho al Consulat. Un cop tramitat, m’enviaran un certificat de residència que hauré de presentar quan siguem a Catalunya per anar-los a fer el DNI...

I què me’n dieu del llibre de família? Quina cosa més obsoleta, per la mor de Déu! Que som a l’era digital per haver d’anar ensenyant una llibreteta pel món!

Ah! I oblideu-vos de fer res a través de la xarxa! No puc ni demanar hora per fer-los el DNI a l’estiu perquè em fan omplir dades que no tinc (domicili: no consta la residència a l’extranger).

nous temps

Fa trenta anys jo tenia deu anys. Són els que té la meva filla gran, la Júlia.
A la seva edat, jo anava a 5è d'EGB i quan era l'hora del pati, jugàvem a "gomes", a "pitxi" (una mena de baseboll amb pilota de tenis i sense bat, feiem servir el braç), al "tris-tras" o al que en aquell moment ens inventàvem. També teníem les nostres trifulgues i baralles, sobretot entre grupets de nenes, mal em dolgui admetre-ho. Els nens, generalment, jugaven a futbol i alguna nena, probablement més llesta que la resta, també s'hi apuntava.
En fi, aquest escrit no pretén ser cap elogi nostàlgic dels anys 80. Simplement vull constatar en què es diferencien les estones lliures de la meva filla respecte a les meves a la mateixa edat.
La part més evident ve condicionada per les anomenades "noves tecnologies". De bon matí, abans d'anar cap a l'escola, ja li ha sonat el xiulet del whatsapp unes cinc vegades -com a mínim-. Els missatgets són del nivell "bon dia!", "ja he arribat a l'escola i no hi ha ningú", "quan vens?", etc. Quan les veig a l'entrada del cole, estan totes mirant la pantalla del mòbil.
Al vespre abans d'anar a dormir continua la piuladissa amb missatges igual de transcendents.
Una de les seves primeres inèrcies a l'arribar a casa és agafar l'Ipad o seguir-se enviant missatges amb les amigues que acaba de deixar.
Aquest cap de setmana han estat filmant una pel·lícula que volen presentar a un concurs. Sense massa guió ni organització, però una interessant iniciativa, sobretot perquè eren un grup de nens i nenes de la classe (uns deu) que van ser capaços de muntar certa logística sense ajuda dels pares.
Fins aquí, tot em sembla normal, tenint en compte les eines del moment que té a l'abast, i sobretot perquè per part nostra també imposem restriccions: temps que s'hi pot passar, moments del dia, prioritats, etc. No cal dir que, per sort, també juga a jocs clàssics o inventats. També fa karate dos cops per setmana i munta a cavall cada dimarts.
El que ja em sembla més preocupant -perquè no depèn de les modernitats del moment sinó probablement d'una tendència social-, és la fal·lera que tenen algunes nenes de la seva classe per maquillar-se, perfumar-se o portar segons quina roba. I no em refereixo a que ho facin un dia de festa, sinó que té companyes que van a l'escola pintades, es posen colònia Victoria's secret, porten "tops" sense tenir pits i sabates de taló. Perquè tanta pressa? Només porten deu anys en aquest món i ja sucumbeixen a totes aquestes imposicions socials i al consumisme! D'acord, hi ha un parell de nenes que ja han entrat a l'adolescència (si mirem el seu desenvolupament físic), però les demés són nenes.
El que no entenc, és com els pares ho permeten. Totes les nenes tendeixen a voler imitar les noies més grans o fins i tot les mares. Però una cosa és jugar a disfressar-se i l'altre -ben diferent- és maquillar-se per anar a l'escola. Contràriament al que molts puguin pensar, crec que aquestes nenes no estaran agraïdes als seus pares per haver permès això.
La Júlia em diu: "em puc comprar un perfum Victoria's secret? I jo dic no, perquè trobo que fan una pudor horrorosa. També afageix: "tal nena o tal altre sempre es maquillen, perquè jo no puc?". O em comenta: "només som quatre a la classe que no portem top sota el jersei". I jo responc: "cada cosa al seu temps. No tinguis pressa per voler ser més gran! Gaudeix del moment i de la teva infantesa que ja tindràs temps de portar sostens la resta de la teva vida un cop et creixin els pits!

Feina

Em vaig oblidar de comentar que des de divendres torno a treballar a l'escola on ja havia treballat ara fa quasi quatre anys. És una substitució fins a finals de curs. Tres dies a la setmana, ensenyant castellà als alumnes de 12 a 16 anys.
M'he trobat amb nanos que quan vaig marxar encara eren dolços i ben educats i que ara s'han transformat en monstres adolescents... Alguns segueixen, però, siguent bons.
Els col.legues m'han rebut super bé, amb abraçades i comentaris positius de que hagi tornat.
Personalment, em sento com si el temps que he estat fora no hagués existit. A nivell professional, la sensació és la de fer un pas enrere, en el sentit de que tot i la inversió de temps i esforç en el màster, així com la experiència d'ensenyar a persones adultes no m'hagués servit de res. Enteneu-me, ja sé que tot bagatge conta, que el saber no ocupa lugar, com diuen per les espanyes, però la sensació és aquesta.
Des de setembre he estat buscant feina, evitant justament les ofertes de mestra, perquè volia probar una cosa nova. Però de tot el que he sol.licitat, no m'han cridat ni a una sola trista entrevista. Així doncs, quan em van trucar per preguntar si estava interessada en tornar a treballar a l'escola vaig dir que sí. Jo que em pensava que mai més tornaria a veure aquells llibres aburrits i gastats que conec de memòria, em trobo de nou davant les mateixes pissarres, fins i tot hi ha una classe on encara hi ha penjats els posters que havia fet jo amb paraules i frases útils a l'aula!
Haig d'aclarir que els alumnes d'aquesta escola són en la seva majoria fills d'inmigrants o nouvinguts que viuen en zones de nivell adquisitiu més aviat baix. Diguem que la tradició acadèmica a les families és més aviat inexistent, a part d'algunes excepcions contades. Com sempre, hi ha alumnes amb ganes d'aprendre i amb ambició però malhauradament no obtenen l'atenció que es mereixen perquè la majoria sorollosa acapara tot l'espai.
Hi ha dos aspectes que han canviat durant el temps que he estat fora.
El primer: quan vaig marxar, els smart phones tot just començaven a estar a l'abast d'alguns i per tant, els telèfons entre alumnes en general només s'utilitzaven per enviar sms o parlar. Ara, des del curs dels de 12 anys tots tenen un telèfon intel.ligent que treuen en hores lectives amb total impunitat: naveguen per internet, penjen fotos a instagram, s'envien whatsapps o directament juguen al candy crash. M'al.lucina que no hi hagi una norma general de l'escola que prohibexi l'ús dels telèfons a l'aula. Es veu que els profes progres consideren que el mòbil també és una eina útil per aprendre. Hi podria estar d'acord si no fos per un petit detall, que és el segon canvi de que us volia parlar.
A la municipalitat on pertany l'escola (la gestió escolar es deixa en mans del municipi) es va decidir fa tres anys que tots els alumnes de 13 a 16 anys tindrien un ordinador. Cada alumne -agafeu-vos fort- disposa gratuïtament d'un Mac Ibook (portàtil) que es pot endur a casa i que porta a cada lliçó. Molts ja no duen ni llibreta perquè ho escriuen tot a l'ordinador (que quan arriben a l'últim curs, tenen dret a comprar per un preu molt baix). Per tant, disposant de l'ordinador i l'internet, no necessiten el mòbil, penso jo.
Enfi, ja us aniré posant al dia.

socialitzar

Un dels prejudicis que molta gent té sobre els suecs, o nòrdics en general, és que són persones fredes, com el clima que els ha tocat viure la major part de l'any. Evidentment no es pot generalitzar. Jo mateixa m'he trobat en diferents situacions on es confirma o es desmenteix aquesta idea. Hi ha, però, un patró que es repeteix bastant, a diferència del que sol passar a Catalunya. Em refereixo als encontres periòdics però curts amb el mateix grup de gent. Per exemple, si vas a fer un curset o una classe de qualsevol activitat en el teu temps lliure.
Posaré un cas concret que em passa ara mateix: vaig a yoga, un cop per setmana, una horeta. La classe és a un nivell molt individual i a part de les instruccions de la profe, alguna música i alguns mantres de meditació no se sent res més. Això és normal, almenys en el Kundalini yoga.
Però és que aquest silenci s'allarga abans i després de la classe. Com a molt, algú (una minoria de la que formo part) deixa anar un hej o un hej då (hola i adéu). Cap comentari mentre ens canviem al vestuari, mentre baixem les escales o pujem a l'ascensor.
Potser pensareu que és qüestió de l'activitat en sí, gent tranquil.la, silenciosa que practica yoga (?). Però aquesta mateixa situació me l'he trobada en altres llocs: tant en activitats que he fet jo com en les que fan les nenes. A no ser que et coneguis d'alguna altra banda (escola, feina, veí de davant o costat de casa), la gent no parla!!! No diguem quedar per fer un cafè, que ja seria el no va més! No sóc l'única que ha experimentat aquesta mena de reclusió personal dels suecs, m'ho ha explicat altra gent extrangera. Ara mateix a mi no m'importa, ja m'hi he acostumat i ja tinc els meus coneguts. També m'he cansat de ser jo qui enceti la conversa, tot i que a vegades em surt de dins fer un comentari. Però reconec que al principi és força desesperant, sobretot si vius sol o amb algú que tampoc és del país.
I ara l'excepció: una mare que porta el seu fill al curs de natació on va l'Elna, amb qui ja un dels primers dies vam començar a parlar una mica. Portem nou setmanes i ja sabem que en L té dos germans, una dutxa platejada a casa, l'escola on va i a quin barri viu. Tot un rècord!

rutines dels sistemes de salut pública i setmana del càncer de mama

Abans d'ahir em va arribar una carta que m'emplaçava a fer-me una mamografia. No fa ni un mes que vaig fer 40 anys. És una revisió rutinària que s'ofereix a totes les dones a partir dels 40 i fins als 74 anys per poder diagnosticar el càncer de mama el més aviat possible. Normalment les visites mèdiques, com ja us he comentat altres vegades, s'han de pagar (en part) pel pacient (fins a un màxim d'aproximadament 120 eur a l'any), però en aquest tipus de campanyes preventives les visites són gratuïtes.
Dóna la casualitat que aquesta setmana és la dedicada internacionalment a aquest tipus de càncer, com probablement ja sabeu. Per això em vaig assabentar que a Catalunya la revisió s'ofereix, de forma gratuïta, entre els 50 i els 69 anys. En canvi, tinc amigues a Barcelona que paguen una mútua privada i els ho fan des dels 35 anys.
Aquesta és una de les diferències en les rutines de prevenció sanitària que sovint constato entre Suècia i Catalunya. En principi, quan s'ofereixen actuacions preventives o consells sanitaris, ens diuen que es basen en estudis que indiquen, posem per cas, que la majoria de dones a qui es diagnotisca un càncer de mama té entre X i Y anys i per això es recomana que es es revisin anualment a partir dels X anys.
Aleshores, em pregunto: es diagnostiquen més càncers de mama en dones de 40 a 50 anys a Suècia que a Catalunya? És una qüestió econòmica?
Per altra banda, sempre m'ha sorprès que aquí no hi ha cap tipus de recomenació de visitar al ginecòleg anualment. Ni tan sols a la llevadora. Cada dos o tres anys t'envien una carta dient que tens hora per fer-te una citologia i la prova de teixit l'agafa una llevadora. De nou, sorgeix el dubte de si les estadístiques tenen diferents resultats en cada país. És clar que a Catalunya hi ha una tradició molt arrelada de consultes privades i mútues i aquestes revisions anuals que es recomanen, asseguren als professionals uns ingressos fixes que potser d'altra manera no tindrien. Els embarassos a Suècia, si no són de risc, només els controlen les llevadores. I els parts també els porten les llevadores a no ser que hi hagi complicacions.
El mateix passa en la salut infantil. La canalla a Suècia només és visitada de manera rutinària per un pediatra, tres vegades el primer any i si no hi ha cap tipus de problema, no tornarà mai més a veure l'especialista. Les revisions les fa una infermera pediàtrica i no són ni anuals: dues vegades en l'edat d'entre 1 i 3 anys, una als 4 anys i una als 5,5. A partir dels 6 anys, les revisions (tampoc anualment) les fa la infermera de l'escola que és qui també posa les vacunes. En un primer moment això em va xocar però que jo sàpiga, els nens suecs no estan pas més malalts que els catalans. 
Als països mediterranis hi ha certa tendència a admirar el funcionament dels països escandinaus. Tot sembla que vagi molt millor i en molts aspectes això és cert. Em sorpren que amb tanta retallada que s'ha hagut de fer a Catalunya, no sospesin la possibilitat de canviar certes indicacions mèdiques, basant-se en com es fan a, per exemple, Suècia. 
Per cert, les vacunes contra la grip aquí, només es posen a la gent gran i als pacients amb riscos especials (i entre aquests, no s'inclouen els infants)!

revoltes als suburbis

foto de "nyheter24.se"

Fa uns quinze dies, la premsa internacional es va fer ressò de la "revolta" social en un dels suburbis d'Estocolm. Fins i tot a Estats Units i al Regne Unit es va recomanar no viatjar a la capital sueca o fer-ho amb precaució!
De seguida es varen omplir les xarxes, també en català: Déu meu, si en un país com Suècia passa això, què pot arribar a passar en altres llocs?
Bé doncs deixeu-me informar-vos una mica més sobre el tema, ara que els diaris ja se n'han oblidat i pensant en que aviat tindrem visites de Barcelona que també s'han preocupat sobre la qüestió.
Tot va començar, diuen, quan un policia va disparar (i matar) un senyor de 69 anys en el barri anomenat Husby. La revolta va consistir en la crema d'uns quants cotxes i el llençament de pedres als policies que s'acostaven pel barri. En total, 17 detinguts (tots joves d'entre 16 i 30 anys) dels quals només un amb antecedents penals. Cap mort, algun ferit. És a dir, res d'extraordinari. Tampoc és la primera vegada que passa.
Per que us en feu una idea, Husby és un suburbi al nord-oest d'Estocolm, on hi arriba el metro, amb uns 12 000 habitants, dels quals el 83% prové de l'extranger (aquí també s'inclouen les segones generacions). A diferència de barris com la Mina o el Raval de Barcelona, els suburbis suecs (entesos com a barris de gent amb pocs recursos econòmics) tenen edificis que cumpleixen amb garanties com: calefacció, bon aïllament de finestres, sala comunitària de rentadores, equipament de cuina (nevera i congelador). Òbviament també aigua corrent, wc, dutxa a cada pis. És a dir, la gent viu en unes condicions que molts a altres països europeus no tenen, i menys pel preu de lloguer que paguen. A Suècia hi ha pocs pisos de lloguer de particular a particular. La majoria són edificis sencers gestionats per empreses i cooperatives, que són a la vegada qui inverteix en la construcció i manteniment dels llocs. Altres són vivendes de protecció social subvencionades per l'Estat. La llei regula el preu dels lloguers i també el que ha d'incloure el servei.
Ara bé, una cosa són els béns materials i una altra els "socials" (no sé ben bé com anomenar-ho). La gent que viu en aquesta mena de guetos se sent marginada de la resta de la societat, i no m'extranya. Ells són "els altres": tenen una altra aparença física, parlen malament el suec, etc. En altres paraules, no s'han integrat a la societat sueca. La qüestió és: perquè? Sóc testimoni de que hi ha joves de "tercera generació" que segueixen tenint una llengua sueca molt pobra i amb accent d'extranger. Molts pares fan mans i mànigues per poder dur els seus fills a escoles on la majoria d'alumnes són "suecs" i que puguin així fer-se un lloc a la societat. Però com que les places van segons les zones, poca cosa s'hi pot fer per influir en quina classe anirà a parar el fill. El pitjor és que si en alguna àrea hi comencen a arribar inmigrants*, que treballant molt han pogut permetre's establir-se en un lloc millor (més car), els suecs aniran marxant. Conseqüentment, les escoles tindran cada vegada més alumnes d'origen extranger i menys dels que tenen el suec com a llengua materna. I el cercle viciós segueix.
Malgrat el que pugui semblar des de fora, la societat sueca està altament segregada, per molt que les necessitats bàsiques de tots els ciutadans (sempre que estiguin censats i registrats) estiguin cobertes. Per molts impostos que es paguin, si es segueix veient a la persona "diferent" com a inferior, la societat seguirà marginant a uns i afavorint uns altres.
Una petita anècdota: fa uns dies dinava en un restaurant on hi acostuma a anar personal de l'hospital universitari que tenim prop de casa. Em va sorprendre molt veure un senyor africà vestit de blanc, com molts d'altres. No pel fet que fos africà, sinó perquè damunt el seu uniforme i portava una placa vermella força gran on hi deia "LÄKARE", que en suec vol dir metge. Suposo que l'home estava fart del que prenguessin per un camiller o vés a saber què. No he vist mai que els rossos i amb ulls blaus que van vestits de blanc, duguin aquesta identificació. Ho vaig trobar força trist, la veritat, però un bon reflexe de com funcionen les coses aquí.

*entès com a persona que vé de l'extranger amb condicions econòmiques no gaire bones, i especialment el que es pot identificar com a extranger pel seu color de pell. És a dir, es descarten inmigrants nord-europeus, nord-americans, australians, etc. Aquesta és la connotació que s'ha donat a la paraula aquí a Suècia i a molts altres països.

corrupcions i corrupteles

Suposo que no sóc l'única que pensa que tot plegat és una gran presa de pèl. Vull dir que la premsa moltes vegades fa més mal que bé, senzillament perquè ens porta en manada cap on vol.
Què passa amb el tema dels detectius de M3? De debò és tan important saber si tal polític o tal altre va encarregar els seus serveis? En tot cas, l'important seria el resultat de les investigacions, si és que ajuden d'alguna manera a destapar casos de corrupció o similars. Però d'alguna manera, s'han canviat els rols i ara el que sembla escandalós és que els polítics facin servir detectius. No hi ha un pam de net, i això, malhauradament, no és nou.
Tampoc és nou que la gent que arriba al poder (independentment del que abarqui aquest poder) massa sovint acaba d'alguna manera abusant-ne. La corrupció pot anar des del recepcionista d'urgències que dona prioritat a algun conegut malgrat hagi arribat l'últim, passant per l'autònom que cobra en "negre", fins al polític que s'embutxaca mil.lions del diner públic. Si bé el resultat difereix molt, l'essència és la mateixa, i cadascú hi posa els límits que la seva moral li dicta.
Als països del sur d'Europa, la gent apren des de la més tendra infància que no hi ha res com tenir bons contactes i que els diners moltes vegades poden més que els valors que la societat propaga.
Potser pot tenir a veure amb la influència de la religió catòlica que durant segles, i encara ara, proclama lleis que en molts casos és la primera en no complir. Si fins fa ben poc hom podia pagar per absoldre els seus pecats, perquè ens extranya que ara un hereu d'aquesta cultura pugui optar a un càrrec de poder mitjançant favors i/o diners?
Una cosa que s'apren aviat quan vius a Suècia és que no et serveix de res conèixer algú que treballi a l'ajuntament, a l'hospital, a l'escola o a qualsevol altre àmbit públic: el tracte que rebràs serà exactament el mateix. I si no és així, t'has d'atendre a les conseqüències. Vull dir que això d'aquí no és cap paradís, però s'hi acosta si ho comparem amb Espanya, en aquest tema.
El 1995, la vicepresidenta del govern suec, Mona Sahlin va dimitir després de que es comprovés que havia fet servir la targeta de crèdit del departament per pagar per avançat (és a dir, el mes següent tornava els diners a la caixa) algunes coses com: xocolatines, lloguer de cotxes i diners en efectiu trets del caixer. En total, en 11 mesos va gastar i tornar unes 50 000 corones (avui serien 5 000 euros). L'escàndol va ser descomunal i es va conèixer com l'afer Toblerone.
Comprendreu que la política espanyola es vegi com una gran bola de merda quan amb casos com el de Bárcenas (i altres abans) ningú ni tan sols dimiteixi, ni per descomptat, acabi a la presó. De fet, als diaris no es llegeix res al respecte.

feina a Suècia o a Suïssa

La setmana passada a La Tribu de Catalunya ràdio van parlar sobre l'emigració juvenil cap a països on és més possible trobar feina que a Catalunya. El tema va sorgir després de que Suïssa anunciés que potser limitaríen l'entrada d'immigrants provinents d'Espanya, Portugal i Itàlia. Com fan cada tarda, van demanar a la gent que participés, comentant si vivíen fora o si coneixíen algú que ho fes. Vaig enviar un tuit i el van llegir en antena: "jo visc a Suècia i tinc un germà que viu a Suïssa" (100% cert).
Ja sabeu que jo vaig venir a viure aquí "per amor". Sí, aquest va ser el motiu principal, però quan el T. i jo vam decidir que volíem viure junts, vam acordar que aniríem al país on el primer dels dos trobés una feina amb cara i ulls. D'això ja fa 15 anys. No eren temps de crisi com els d'ara, i no obstant, una recent llicenciada en Dret podia com a molt aspirar a fer de passant en un bufet d'advocats sense cobrar ni un duro o a preparar-se per opisicions (de funcionari, de jutge, d'advocat de l'Estat...) que representava tancar-se com a mínim dos anys més a memoritzar un munt de lleis i articles, sense que això garantís que es passessin. Si havies tret molt bones notes i estaves disposat a treballar més hores que un rellotge per pocs diners, també podies -a vegades- trobar feina en alguna consultoria o auditoria. L'altre opció era posar-se a treballar de qualsevol cosa no relacionada amb els estudis cursats, generalment un contracte d'auxiliar administrativa i cobrant una misèria que com a molt servia per tenir diners de butxaca i no haver-los de demanar als pares. Jo estava bastant cansada dels estudis de Dret i malgrat vaig comencar a practicar amb un advocat pels matins, a la tarda feia de secretària en una empresa. Després vaig deixar l'advocat i em vaig dedicar a fer de telefonista i recepcionista en un hospital, amb contracte de suplència (i gràcies a contactes), per poder estalviar una mica de diners.
La situació a Suècia no tenia res a veure. El T. va trobar de seguida una feina en una consultoria, amb un sou que el permetia independitzar-se i amb un horari decent. Per tant, estava clar quin era el pais on residiríem. Quan vaig arribar jo buscava feines de qualsevol cosa i no me les donaven perque deien que estava "sobrequalificada". Per mi això va ser una sorpresa: si havies estudiat Dret, havies de treballar dins aquest sector i no buscar feines d'altres coses, la qual cosa té bastanta lògica però és forca irritant.
Sé que ara la situació encara és pitjor perquè probablement un llicenciat universitari no pot ni accedir a "qualsevol feina", però el que conta no és només tenir un treball, sinó quin i com està retribuït, per tant les estadístiques sobre ocupació s'hauríen d'analitzar amb més detall.Quan l'atur juvenil estava al 10%, quants dels que treballaven ho feien amb contractes escombraries, amb sous que no permetíen independitzar-se? Quants seguien vivint a casa els pares? Quants treballaven en alguna cosa relacionada amb els estudis que havíen cursat?
Els catalans que conec que viuen a Suècia*, tots tenen una feina o estan estudiant, però cap d'ells ha vingut amb les mans buides, a veure què trobava. En canvi, ahir vaig entrar a la pàgina dels espanyols a Suècia (bàsicament per xefardajar els comentaris feixistes que hi solen escriure segons m'han informat) i estava plè de gent que escrivia missatges demanant ajuda perque volien emigrar a Suècia i estaven disposats a fer qualsevol cosa. La veritat és que feia esgarrifar una mica perque la gent semblava molt desesperada, però almenys pensen en buscar-se la vida i actúen.
El problema és que, com ja vaig explicar, la vida com a immigrant a Suècia no és cap panacea i encara menys si arribes sense res. Per tant, pel lector que hagi trobat aquest post googlejant "feina a Suècia" li recomano que abans de llencar-se a l'aventura, busqui feina des de Catalunya, aprengui nocions bàsiques de suec, miri quines possibilitats té de trobar habitatge i que en definitiva, vingui preparat. Sapigueu també que l'intrusisme laboral està molt regulat en totes les professions. Per posar un exemple: no pots treballar de paleta sino tens estudis (nivell batxillerat) sobre el tema.
* Conec dos casos de persones que van venir pensant que trobarien feina i van haver de marxar mig any després perquè no havíen trobat absolutament res (i estaven disposats a netejar, servir o treure neu, tot i la seva preparació en altres camps).

comparant paraulotes i insults

Seguint el fil de l'anterior post, per cert em va fer molta il.lusió que el comentés el propi Pàmies, avui toca parlar d'un altre aspecte sociolingüistic: les paraulotes i els insults. Un tema que també pot ser díficil per l'aprenent/parlant de llengua extrangera, no tant perquè costi recordar-ho sinó perquè a vegades és difícil veure-hi la càrrega negativa que impliquen. És a dir, a un mateix no li sona tan malament dir aquestes paraules en veu alta (sobretot si no van dirigides a ningú en concret sinó que s'expressen quan alguna cosa surt malament, quan un està irritat, etc.).
Mentre a Catalunya les paraulotes es concentren bàsicament en temes relacionats amb el sexe, a Suècia tenen una connotació religiosa. Aquí, als nens se'ls diu "no blasfemis" (i no pas "no diguis paraulotes"). M'explico: els renecs més emprats i amb més connotació negativa són fan (dimoni, diable) i helvete (infern), amb variacions de més o menys intensitat o segons la situació, amb diferents significats (vindria a ser com el "collons" català, però l'espectre no és tan ampli). Imagineu-vos si es fessin "Els pastorets" a les escoles sueques, seria un escàndol!
En quant als insults, acostumen a ser dirigits a l'individuu en concret i referit a l'intel.ligència d'aquest (idiota, imbècil, etc.) o dit d'altra manera: per ofendre no s'insulta a la mare de ningú, com es fa en molts països llatins. Tampoc s'esmenten les dimensions dels testicles, ni s'utilitzen pebrots ni similars.
En canvi, per insultar a una dona, sí que es pot fer servir la paraula en argot de l'òrgan sexual femení, però és MOLT vulgar i fort, a diferència de com s'utilitza en català.
No hi ha en canvi, expressions descriptives de l'acte sexual que s'utilitzin per renegar, insultar o expressar sorpresa.
A Suècia tampoc ningú es "caga" en algú altre quan està emprenyat, si bé s'utilitza el "m'hi cago" (jag skiter i) per expressar que es "passa d'alguna cosa". El skit a seques vol dir "merda" i s'utilitza en el mateix sentit que en català.
Suposo que els orígens de les paraules "malsonants" té molt a veure amb si una societat és de tradició catòlica o protestant (en el cas de les europees, en qualsevol cas). En tot cas, fa gràcia pensar que la paraula "dimoni" pugui provocar una reacció a qui l'escolti en segons quin ambient, per molt que ens haguem acostumat a sentir en els doblatges de pel.lícules americanes els típics "diablos", "maldito seas", etc que no són més que traduccions literals i no massa encertades.
Bon cap de setmana!

envas, a Suècia, on vas?

Proooou de campanya, si us plau! Estic de la cançoneta de les Mamzelles fins al capdamunt, i això que només la sento per la ràdio i quan miro TV3 a la carta. El que és cert és que la campanya en qüestió ha conseguit l'objectiu de tota publicitat: que s'en parli.
De sobte la gent s'ha començat a preguntar si estava fent bé el reciclatge i han començat a aparèixer teories sobre el perquè de tot plegat: fa molts anys que tenim contenidors de colors, perquè ens informen ara del que s'hi pot llençar? El que no es desprèn de l'anunci és que els productors d'envasos paguen un tant per cada envàs per la gestió de reciclatge d'aquest residuu. Les empreses que s'encarreguen de gestionar el residuu no volen haver-se de fer càrrec del cost que implica haver d'ocupar-se d'un producte pel que ningú no pagarà el seu reciclatge/transport. El que no queda tan clar és quina excusa ens dónen als consumidors. Perquè un got de vidre trencat no pot anar amb els envasos de vidre? És perquè està fet d'un altre material? I què passava fins ara? Tota la vida que hi hem llençat tot el que era de vidre, al contenidor verd... Bé, aquí us faig cinc cèntims de com es recicla a Suècia i veureu que hi ha diferències, per tant, no es deu tractar tant de qüestions medi-ambientals com administratives/gestió/costos...?
Al contenidor groc: envasos de plàstics però també bosses de plàstic, filmplàstic (del que es fa servir a la cuina), tubs de plàstic, la bossa on van els cereals, el porexpan. Les ampolles de plàstic PET no hi van perquè quan compres una beguda pagues una corona (o dues) que et tornen quan llences a una màquina especial de reciclatge. El mateix amb les llaunes de beguda. Per això hi ha molts "sense sostre" que remenen a les escombraries buscant aquests envasos.
Contenidor verd: per començar, n'hi ha dos. Un per vidre transparent i un per vidre de color. Allà hi van envasos i ampolles. Els gots no hi van.
Contenidor blau: També n'hi ha dos. Un per paper i un per cartró. El primer per diaris, revistes, llistins de telf, folis. Els diaris aquí van grapats i no passa res per posar-los en aquest contenidor, cosa que sempre he trobat extranya. En canvi, no s'hi poden posar sobres ni post-its.  Diuen que la pega que contenen fan malbé la màquina de reciclatge. A Catalunya sobres i post-its sí que van al blau. Al de cartró, a part de caixes, capses, etc, també hi van els tetrabricks (que a Catalunya van al groc) i paper de regal (!).
Contenidor gris: envasos de metall, tubs, llaunes, aerosols, envasos i paper d'alumini, capsul.les de cafè (a Catalunya aquestes no hi van).
El que no s'inclou en els contenidors esmentats, depèn de cada municipi que dóna la gestió a una empresa privada i hi ha diferències de funcionament. En el nostre cas:
Si no tens compost a casa, el rebuig orgànic el poses en bosses especials (te les dóna la mateixa empresa gestora) que ja s'encarreguen de separar, però no hi ha un contenidor marró. I per cert, els pals de fusta dels gelats no s'hi tiren (a Catalunya sí), van al rebuig que es crema (on va a parar tot el que no pots reciclar).
Per la resta de rebuig, cadascú té un contenidor a casa seva (si vius en un pis, n'hi ha més d'un i generalment en una caseta a part) que l'empresa d'escombraries passa a recullir un cop cada quinze dies. Per aquest servei paguem 1600 corones l'any.

Per molts anys!

No ho dic a ningú en concret. Simplement és que acabo d'escoltar un podcast de La Tribu d'ahir sobre la cançoneta "Happy birthday" i volia comentar que aquí a Suècia no es canta. Cosa extranya tenint en compte l'americanització en molts aspectes d'aquest país. La cançó tradicional és "Ja må du leva", que vol dir "que visquis molts anys". També es canta dirigida a tercera persona (ell o ella, com veieu damunt la partitura). A diferència del "Happy birthday", no cal pagar drets d'autor quan s'utilitza perquè la melodia la va escriure Bellman l'any 1765 i per tant qualsevol dret a compensació econòmica ja estaria prescrit. Desconec l'autoria de la lletra.
Buscant una mica m'he enterat de que a Alemanya la melodia és pràcticament exacte i a Holanda s'assembla molt. Al menys d'aquests països la Warner no en podrà treure ni un cèntim :-).
La lletra és la que veieu a continuació i se sol cantar només la primera estrofa, almenys en les festes infantils. A sota hi trobareu la traducció que n'he fet al català. Hi ha un joc de paraules que es perd en la traducció: el verb empènyer es forma amb el verb "skjuta" (que vol dir disparar) i la preposició "fram", o sigui que abans de cantar l'última frase de la segona estrofa, sembla que s'estigui dient "llavors el dispararem". Quan s'acaba la cançó es crida "hurra" (amb hac aspirada) quatre vegades.

Ja, må han leva!
Ja, må han leva!
Ja, må han leva uti hundrade år!
Javisst ska han leva!
Javisst ska han leva!
Javisst ska han leva uti hundrade år!

Och när han har levat!
Och när han har levat!
Och när han har levat uti hundrade år!
Ja, då ska han skjutas!
Ja, då ska han skjutas!
Ja, då ska han skjutas på en skottkärra fram!

Och när han har skjutits!
Och när han har skjutits!
Och när han har skjutits i skottkärran fram!
Ja då ska han dränkas!
Ja då ska han dränkas!
Ja då ska han dränkas i en flaska champagne!

Sí, que visqui!
Sí, que visqui!
Sí, que visqui fins a cent anys!
És clar que viurà!
És clar que viurà!
És clar que viurà fins a cent anys!

I quan hagi viscut

I quan hagi viscut

I quan hagi viscut fins a cent anys

Sí, llavors l'empenyerem

Sí, llavors l'empenyerem

Sí, llavors l'empenyerem en un carretó!

I quan s'hagi portat
I quan s'hagi portat
I quan s'hagi portat en un carretó
Sí, llavors l’ofegarem

Sí, llavors l’ofegarem

Sí, llavors l’ofegarem en una ampolla de xampany!

Us deixo aquí un video del youtube per si voleu escoltar-la

. 

contrastos

A vegades oblido aquest contrast que anualment es repeteix pels volts de festes: el plaer que em produeix sentir de nou un sol que escalfa, veure els carrers plens de gent, sentir com criden els venedors de fruita i verdura al mercat setmanal, els preus irisoris de productes frescos de qualitat, l'amabilitat i l'atenció de botiguers, la simpatia de gent desconeguda envers les meves filles, la naturalitat d'un "bon dia!" quan et creues algú passejant pel bosc, les hores de llum que s'allarguen fins ben entrada la tarda, el gust d'un bon lluç que es desfà a la boca.
Deu dies (ara ja només set) per gaudir d'aquestes i altres petiteses que fan la vida més agradable, abans de tornar cap a la rutina hivernal que s'allargarà fins, com a mínim, l'abril. També té el seu encant, però seria fantàstic si es pogués escurçar uns mesets.

Post nadalenc

Típica finestra d'advent

Aquests dies previs al 25 de desembre és bastant típic decorar tota la casa amb objectes que creen ambient nadalenc, a part de l'arbre, hi ha qui penja cortines vermelles (o a vegades amb motius ridículs de follets o similars), espelmes per tot arreu, plantes que ens han fet creure que són de Nadal (ponsèties i amarillis), llumetes, estrelles a les finestres, Pares Noël i, en alguns casos (els menys freqüents) naixements. La versió catalana de pessebre (amb els pastors, la dona que renta, la que fila, el de la simbomba i tota la comitiva) aquí no existeix. La gent fa i menja "pepparkackor" (gal.letes de gingebre), "lussebullar" (brioixos amb safrà), pren "glög" (vi calent) durant tot l'advent de manera que el dia de Nadal un ja està més que empatxat de tot això.
Amb la música passa el mateix que amb algunes olors: quan s'evoquen sense abusar-ne són eines fantàstiques per recordar moments dolços i especials. Aquestes setmanes ens ametrallen amb nadales en els centres comercials, a les escoles, a casa els amics que conviden a "julfika" (berenar de Nadal). Per sort són cançons sueques o anglosaxones. Dic sort perquè no voldria sentir fins a la sacietat nadales que per mi són especials i que perdrien tot l'encant que per mi encara conserven, en concret sobretot: "El pobre alegre" i "Petit Papa Noël". Les que em transporten als Nadals de la infantesa, que són -crec que hi estereu tots d'acord- els millors. No tant pel dia en que es reben regals sinó per l'expectació que es crea durant les setmanes anteriors: la funció de l'escola, encendre les espelmes de la corona d'advent, fer el pessebre, les manualitats per decorar la classe i la casa, la preparació del viatge a França...
Suposo que és justament el que tots anhelem quan ja d'adults intentem recrear aquest ambient. Si bé pot no servir-nos a nosaltres, ajudem als infants a formar les imatges que de grans recordaran.

Wertgonya

Com diu l'Iu Forn (avui a l'Ara), el cognom Wert permet molts jocs de paraules. El més extès en les últimes hores és el de "wertgonya" i "wertgüenza", però el "wertedero" o "werteatupueblo" tampoc estan malament. Ni tan sols entraré a analitzar el contingut de la LOCME a nivell general (patètic des del punt de vista pedagògic), sinó que em concentraré en el tema que més ens afecta, que ja us l'imagineu. Com piulava el Toni Soler ahir: la realitat ha superat la ficció i els del Polònia ténen feina.
Tinc una amiga madrilenya que ja fa temps em va dir que considerava injust que els espanyols que vivien en Comunitats Autònomes on només es parlava castellà no tinguessin dret a aprendre alguna altra llengua de les oficials a l'Estat Espanyol. Ahir quan li vaig comentar el tema de la nova llei (no se n'havia enterat, viu aquí a Estocolm) va tornar a insistir en com li semblava de trist que enlloc de proposar que tot espanyol tingui la possibilitat de triar com a optativa el català, el gallec o l'euskera, ara resulti que a sobre fins i tot a Catalunya s'intenta eliminar. Fins i tot, deia podria ser la manera d'unir als espanyols. Tal i com li vaig fer saber, lamentablement no crec que sigui la línia que la majoria dels "espanyols" vulguin en la reforma escolar. Avui he escoltat la consellera en funcions I. Rigau que es veu que havia proposat diverses vegades que en tot l'Estat els nens haguessin d'apendre un poema en les 4 llengües oficials i que mai li van fotre ni cas, fins i tot es va sentir algun comentari "solo faltaría eso".
Pels espanyols (i per d'altres nacions històricament colonitzadores i prepotents) hi ha llengües i llengües. N'hi ha de primera categoria i n'hi ha de segona. No veuen l'aprenentatge de llengües com un enriquiment personal sinó com una arma més dins la guerra bruta d'unificació de l'estat. Així els va: un embaixador a Londres que no sap parlar anglès, un president d'Estat que tampoc, i suposo que si anem mirant les llistes de tots els impresentables, els que coneixen alguna altra llengua a part del castellà es conten amb els dits d'una mà (excepte l'Aznar, que parla català en la intimitat, ho recordeu?).
A Suècia, on hi va haver una política represiva contra la nació lapona/sami (que parlen una llengua totalment diferent a la sueca -podríem fer un símil entre euskera i català-) fins els anys 70, o contra la comunitat gitana (romani, que també parla una altra llengua), es van adonar del seu error. Ara hi ha escoles només en la llengua sami (a Lapònia) i els gitanos també tenen dret a l'escolarització en la seva llengua, si bé són molts menys i més dispersats per tot el territori.
Però això no és tot, ja ho he dit altres vegades però ho torno a repetir: els alumnes que a casa parlen una altra llengua diferent del suec tenen dret a una hora setmanal de classes en aquesta llengua. Això sí, a la comarca hi ha d'haver un mínim de 5 nens que vulguin les classes. En el nostre cas, lamentablement, som els únics a voler-les en català, de manera que la meva filla gran reb classes de castellà. Ho veig de manera positiva: a casa es parla suec i català i amb nou anys, apren anglès i castellà a l'escola. Als 12 anys haurà de triar una segona llengua extrangera. Acabarà l'ensenyament obligatori amb el coneixement (en diferents nivells) de 5 llengües. Qui estarà més preparat a nivell d'idiomes? Un espanyolet de Madrid o una sueca d'Estocolm? Vosaltres mateixos.
Ah! I tampoc ens equivoquem: aprendre espanyol pels catalans també és molt important, com aprendre anglès, francès o xinès. Que també conec gent (sobretot de poble) que té un castellà que fot pena (per no parlar de qualsevol altra llengua que no sigui el català).
Espero que cap de vosaltres tingués plans de venir a passar el pont a Estocolm perquè amb "la que està queient" (de neu!) han cancel.lat tots els vols. Avui no vaig al gimnàs, agafo la pala!

El Convidat 3a temporada (I)

Vaig una mica tard, però per fi puc tornar a començar la secció crítica sobre El Convidat. Haig de reconèixer que tinc una mena de sentiment amor-odi amb aquest programa. Mentre friso per escoltar paraules interessants de gent coneguda, per veure com i amb qui viuen, estic pendent de tot allò que no m'està agradant de l'episodi. O potser hauria de dir allò que penso que s'hagués pogut fer diferent. Com suposo que tothom, i com ja saben els que segueixen aquest bloc, hi ha programes que penso que han donat molt de sí i d'altres que no tant. Alguns m'han realment irritat mentre els mirava (així va començar el primer post sobre el tema) mentre d'altres m'han sorprès gratament.
El programa amb Jordi Pujol el vaig trobar senzillament avorrit. Fins i tot el mateix Pujol surt badallant dues vegades (!). Penso que una persona amb la tragectòria vital de l'ex-president, per molt que no es vulgui que parli de política, pot aportar converses més interessants. Em sembla que m'hagués agradat més veure la Ferrussola com a centre del programa que no pas el seu marit, però de nou, aquesta temporada els homes prenen el protagonisme i de 12 capítols, només 3 es dediquen a dones. Però deixo aquest tema, (de moment !) i passo a analitzar el cas concret d'en Pujol.
Com a apunt positiu i novetat d'aquesta temporada (pendent queda per veure si seguirà així) és que l'Om s'ha posat una mica més en segon plànol: ja no el veiem afeitar-se, ni ensenyant tipet, ni fent reflexions sobre el perquè ell no té fills. Bé!
Com que, com ja he dit, el capítol no va tenir massa suc, expresso pocs comentaris i –ho sento– la majoria no gaire positius.
Una qüestió que no és exclusiva de Catalunya o Espanya, si no que s'extén a altres països: per què s'ha de seguir anomenant a un ex-president (del que sigui) president? El fet de que algú hagi estat escullit democràticament per un mandat de 4, 8 o els anys que sigui, no li ha de donar perquè un títol vitalici, penso jo. A Suècia, ningú s'adreça o nombra a un antic polític (hagi estat president, ministre o ambaixador) amb el càrrec que ja no té.
I una mica conseqüència del comentari precedent, perquè ha de seguir un ex-president tenint un cotxe oficial? Qui el paga aquest servei? O potser és cosa de Convergència? No va quedar clar. Això per descomptat, no passa a Suècia, on de fet ni tan sols els diputats tenen xòfer. No sé com deu ser ara amb totes les retallades, però als anys 90, a Catalunya no calia pas ser gaire amunt en l'escala de l'administració pública per disposar d'un cotxe oficial a la porta de casa.
En tot el capítol, el Jordi Pujol anomena a la seva dona "ella" o "aquesta", en cap moment li sento pronunciar el nom de Marta. Ho trobo lleig, la veritat. Això sí, sembla que el matrimoni els va prou bé.
Una diferència en els costums socials entre Suècia i Catalunya és que aquí, quan una persona conversa no va tocant al seu interlocutor. De fet, hi ha una distància espaial que sempre es respecta. A mí m'agrada o m'hi he acostumat. Justament, el que no m'agrada és quan algú que pràcticament no em coneix em vagin donant copets a l'esquena o m'agafi del braç. El Pujol ho fa constantment amb l'Om, i sembla que altres membres de la seva familia també ho han heredat, ho dic per experiència, alguns dels que llegeixien ja saben perquè ho dic.
L'Om intenta durant tot el programa fer que l'ex-president faci una mena de retrospecció de la seva vida, quasi filosòfica. I acaba el capítol amb la seva veu en off dient que ha trobat un Jordi Pujol molt reflexiu. És clar, si no ha parat de fer-li preguntes d'aquest tipus!
La veritat, em sembla que el programa hagués valgut més la pena si s'hagués parlat de política.

Independentisme noruec

Mal em dolgui reconèixer-ho, llegir en anglès pensaments hermenèutics d'autors clàssics alemanys de nom impronunciable -vegis Shcleiermacher-, és un pal, per no dir una paraula més forta. Després, tocarà la no més fàcil tasca de comentar la lectura en suec, amb professor i companys del curs...
M'ha agradat molt llegir les vostres reaccions al meu anterior post, tant dels coneguts com dels anònims i els nouvinguts. Com també em va agradar l'empenta del president Mas que va demostrar a Madrid.
Respecte a la temàtica independentista, només volia fer un petit afegitó perquè en els incontables debats s'ha tret sovint l'exemple de l'independentisme noruec respecte de Suècia. Cada nació té la seva història i les comparacions sempre són odioses, malgrat a vegades ens puguin servir per tirar cap a un costat o l'altre. En aquest cas, us volia fer alguns aclariments, perquè no anem pel món simplificant els fets històrics a benefici nostre.
Primer: Noruega i Suècia van signar -després d'unes setmanes de guerra- l'any 1814 un acord d'unió -que no de submissió- en el que s'establia que el rei suec seria a partir de llavors el monarca d'ambdós països. Noruega no va deixar mai d'anomenar-se així i als seus habitants no se'ls va imposar cap llengua extranya, ni tan sols un sistema fiscal administrat des de Suècia. L'únic àmbit en el que van perdre autonomia va ser en la monarquia i en els afers de política extrangera.
Cap a finals de s.XIX els noruecs ja en començaven a estar farts de no poder tenir el seus propis consulats i control de les seves exportacions. De manera que al 1905 es van declarar "independents" de Suècia, amb el risc d'haver de tornar a combatre amb el país veí. No obstant, rei suec i govern noruec es van reunir per arribar a un acord pacífic i Noruega gaudeix des de llavors de la seva independència, amb el parèntesi de la 2a guerra mundial on va ser ocupada pels nazis (ocupació sobre la qual els suecs, tot i que més aviat ho amaguen, en van fer els ulls grossos quan no la van fins i tot "facilitar").
Segon: un altre aspecte molt important a tenir en compte és que en el moment en que Noruega es declarava independent, encara no s'havia trobat el petroli que a partir dels anys 70 van començar a explotar en aquest país nòrdic, en gran part, l'origen de la seva riquesa i la no pertanyença a la UE. Si al 1905 hi hagués hagut una "vaca" d'aquestes característiques, dubto molt que Suècia l'hagués deixat escapar tan fàcilment.
Per cert, ahir el diari sí que portava una foto i notícia redactada per corresponsal sobre la manifestació a Moscú contra el govern de Putin. Segons xifres dels organitzadors, es van manifestar 150 000 persones. És a dir, 1 350 000 menys que a Barcelona.
PD: La carta no me la van publicar.