divendres

Ai, divendres! Un dia tan especial, sempre té aquest quelcom de màgic saber que t'esperen dos matins de poder dormir més. De petita el divendres implicava marxar cap a Moià, encendre el foc en una casa freda -quan era hivern, és clar- i mirar alguna cosa per la TV, la familia junts: al principi era l'"un, dos, tres", "la clave" si feien alguna pel.li que puguessim veure els nens, després van venir el "vostè jutja" i "la vida en un xip". Ja de més grandeta potser em retirava a llegir a la meva habitació o a escoltar música que em feia sommiar en les sortides nocturnes de l'endemà.
Aquí és tradició tenir el que en diuen fredagsmys, el que en anglès vindria a ser  friday's coziness i que en català potser es podria traduir com a "ambient agradable/comfortable/acollidor dels divendres". Però la paraula en sí, implica -al menys últimament i entre la mainada i jovent-  vàries coses:

• menjar tacos, pizza o similar
• mirar una pel.lícula o programa acompanyats de llaminadures o crispetes
• anar a dormir més tard que la resta de dies
• pels adults: veure alguna cosa amb alcohol*

És a dir, agafar-se el divendres al vespre de relax: els pares no han de preparar un sopar massa avançat, els nens poden fer coses que normalment no els estan permeses: mirar la Tv fins més tard, menjar llaminadures, etc.
No sé com serà a Catalunya, però a Suècia cada vegada és més normal que en una casa hi hagi més d'una TV, de manera que pares i fills no cal que comparteixin pantalla. Nosaltres en tenim només una (que per altra banda és d'aquestes que fa mig o més metre de profunditat) i per sort les nostres filles encara no ens reclamen poder veure una sèrie de programes que ténen molt èxit en les families amb nens de 6 a 15 anys aprox. La majoria són del tipus concursos de cantar i/o ballar on el públic vota els seus preferits que es van eliminant setmana rera setmana. Ni el Tomas ni jo no tenim cap interès en veure'ls i de moment ens en podem escaquejar. Esperem que duri.
I parlant de tendències electròniques, ahir vaig anar a una reunió de pares de l'escola i em vaig enterar que hi havia "molts" companys de la classe de la Júlia -farà 8 anys a l'octubre- que tenen mòbil. A Catalunya també és així?

*veure vi o cervesa entre setmana encara no està massa ben vist per la societat sueca, tot i que cada vegada es va acceptant més el fet que hom pot veure un gotet de vi amb el menjar, que no ha de perquè venir seguit de tota l'ampolla.

confessions

En un principi, vaig comencar aquest bloc (en el seu moment a bloc.cat) per informar de com m'anaven les coses per aquestes terres. Bàsicament per la familia i els amics, per no haver d'anar escribint "mails-informes" i poc a poc es van anar afegint més lectors, perquè aquí radica la gràcia dels blocs: que són públics i a l'abast de tothom que n'estigui interessat. Sí, ja sé que també hi ha l'opció de restringir l'accés a les persones que hom vulgui, però també m'agrada que gent que no conec em llegeixi, si més no per fer-se una idea de com viu una catalana a Suècia.
No obstant, el bloc també es pot veure com una mena de diari virtual, un lloc on desfogar-me i escriure com em sento en determinats moments. Però sempre fins a un cert punt, ja que no sé qui em pot estar llegint.
Per exemple, en aquests moments voldria cridar virtualment a tort i a dret sobre un tema de la feina que m'ha fotut de mala llet, però no puc. Simplement perquè no sé si algun company em llegeix (tot i que dubto que puguin entendre la meva llengua, però és clar, els traductors a internet cada dia són millors).
Només dir-vos que malgrat les idees pre-concebudes que puguem tenir de Suècia, el "mundillo" universitari fa tanta o més pudor aquí que a Catalunya. Intrigues, punyalades, endolls, enveges, competències, hipocresies, malbarataments de diners públics, aprofitats/des, criticons/es, ineptes, imbècils, i un llarg etc.
Ves per on, una mica sí que m'he pogut desfogar.

fisioteràpia i altres

Ja fa gairabé un any que em fa mal la cama dreta, des del taló fins a la zona lumbar. Primer vaig provar de reposar, deixar de córrer, no fer gimnàs de fer salts i tal. Després em vaig comprar unes mitges plantilles (estàndard) per si de cas tenia un taló en espoló. Vaig anar al que aquí anomenen "napaprat", que vé a ser una variant sorgida entre osteòpata i quiropràctor. Em vaig deixar uns quants calés però no em va servir massa.
Al final vaig anar a la metge de capcalera que em va aconsellar anar al fisioterapeuta (entra per la seguretat social, és a dir, només has de pagar fins a un cert preu) i que també podria ser bo fer-me unes plantilles a mida.
Les plantilles ja me les he fet (170 eur) i de moment no veig gran canvi.
En quant al fisioterapeuta, he intentat concertar cita vàries vegades però no tenen mai hora. Típic del sistema suec: has de trucar entre les 8:30 i les 9:30h per demanar hora, però és que a més, no dónen hores més enllà dels propers 15 dies. És a dir, has d'anar provant cada dia, aviam si hi ha sort. Avui la tia m'ha aconsellat que dilluns a les 8:30h ja estigui penjada al telèfon. N'estic fins a cert lloc, la veritat.
No vull tornar a la metgessa fins que no hagi almenys provat el que em va dir ella, però el cert és que potser el que convindria és que em fessin una radiografia per veure d'on vé el mal. És clar que coneguent com funcionen aquestes coses, i al no ser cap urgència probablement m'hagi d'esperar 3 mesos i per tant més val intentar anar al fisio primer.

bonic

Mireu quin cuc més bonic vaig trobar dissabte a la fulla d'un salze del jardí! Bé, més que un cuc hauria de dir eruga, em sembla.






He googlejat una mica pensant que d'una criatura tan maca n'hauria de sortir una papallona preciosa, però... no podia estar més equivocada! El nom científic de l'animal és calliteara pudibunda i vegeu en què es transforma...

A vegades no deixa de sorprendre'm la quantitat d'informació a la que tenim abast en qüestió de segons... Imagineu el que hagués trigat en l'era pre-internet, en saber això: anar a trobar un llibre a la biblioteca, buscar per fotografies, etc. Quasi espanta!

escriptores

Malgrat la quantitat de bones escriptores que hi ha pel món, són poques les que tenen la sort de gaudir del mateix status del que gaudeixen molts escriptors. La importància que se'ls dóna a nivell mediàtic, editorial o fins i tot acadèmic està encara molt per sota de la que es mereixen.
Perquè com en tants altres aspectes de la nostra societat, a la literatura, l'home (en aquest context: persona de sexe masculí) segueix portant la veu cantant.
Qui no pot citar alguns escriptors contemporanis, per poc que l'interessin els llibres? Quants autors dels que vau estudiar al batxillerat eren dones?
Per sort, poc a poc aquestes xifres van canviant i les dones van guanyant terreny també en la literatura. No obstant, si busques material acadèmic sobre la literatura espanyola del s.XX sembla que les úniques escriptores que hi hagi hagut són Ana Ma Matute, Carmen Martín Gaite, Rosa Montero i María Zambrano. A Catalunya tenim òbviament a Mercè Rodoreda, tot i que el ressò a nivell peninsular és molt fluixet.
Alguns em direu que Montserat Roig o Carme Riera també tenen el seu pes, però és que n'hi ha tantes més! En tot cas, la quantitat d'estudis que s'han fet sobre els homes escriptors contemporanis sobrepassa de llarg els fets sobre les escriptores.
Probablement es van deixar de publicar molts textos que es quedaren oblidats en algun armari d'una mare de familia que no tenia ni temps ni valor per dur-los a cap editorial...
Enfí, només un apunt per transmetre la frustració que causa aquest tema.

patacada

El xoc de tornar cap aquestes latituts ha estat més fort del que em pensava. Demà farà una setmana que vam aterrar i la sensació és de que fa molt més temps. No només pel fet d'haver comencat a treballar -i de valent, amb reunions a tot drap-, sino perque en tots aquests dies no hem passat dels 20 graus i hi ha hagut més pluja que sol. Avui no ha parat de ploure ni un sol moment. Tant la Júlia com jo estem encostipades i amb mal de coll i vaig per casa amb jersei i samarreta de màniga llarga.
Així que he pogut, m'he descarregat les fotos de les vacances i ara serà qüestió de mirar-me les quan vulgui recordar que encara som al mes d'agost.

Us en deixo algunes.

Catalunya i França

Com ja us deveu imaginar, no estic escribint res al bloc perquè l'ordinador quasi ni el toco, des que vam baixar cap al sur d'Europa. Els dies a Begur van estar molt bé: tot i no fer el temps que esperàvem -cel blau tot el dia- vam poder gaudir d'uns matins força assolellats i alguna tarda també. Com m'agraden les cales de la Costa Brava...
Dimecres vam tornar d'uns dies a França on vam estar molt bé i on sempre em falta temps per poder veure-ho tot i tothom amb la calma que m'agradaria.
I ara de tornada a Moià, a acabar les vacances (ens queden 8 dies!).
He fet fotos guais però ja les penjaré quan tingui més temps.