estiu o tardor?

Dissabte va ser el dia de juny amb la temperatura màxima més baixa dels últims 84 anys a Estocolm. No vam passar dels 5 graus en tot el dia. Fins i tot vam encendre el foc! A part, va estar plovent des de divendres de matinada fins ahir que parava de tant en tant.
També era el dia de la marató d'Estocolm i ja us podeu imaginar als pobres que malgrat tot van participar-hi, ben congeladets. En aquest enllaç podeu veure un video de 4 minuts per fer-vos en una idea i perquè veieu que no exagero!
Avui fa més o menys el mateix temps però al menys hem pujat a 15 graus.
Sabeu què és el pitjor de tot? Doncs que per molt que l'estiu s'endarrereixi, la tardor no començarà pas més tard i, conseqüentment, el periode estiuenc d'aquest any es farà molt curt, almenys pels que es quedin per aquestes contrades.  Nosaltres ens assegurem uns dies de calor baixant a Catalunya! ;-)

efectes (positius?) col.laterals de la monarquia

Potser us sorprendrà que hagi escrit un títol com el que porta aquest post, ja sabeu que sóc anti-monàrquica. Avui, però, he trobat una conseqüència positiva, crec, del fet que en el país on visc encara existeixi aquesta institució retrògrada.
Potser us vàreu enterar de que la néta del rei suec (Estelle) va ser batejada la setmana passada. Entre tots els regals que va rebre, n'hi havia un provinent del govern: una llibreria amb 200 volums de literatura infantil. Diu el govern que el regal és "ple de respecte per la igualtat de valors de totes les persones, independentment del sexe, religió, edat i origen ètnic" (la traducció és meva). Segons el ministre d'estat,  la col.lecció és "políticament correcta". Només l'expressió ja paga, però ara vé l'efecte positiu de que us parlava: ha sortit a debat un tema que ja fa temps que m'irrita.
Avui al diari, al suplement de cultura hi ha un article que espero que tingui, si més no, certa repercussió. Segons les signants, el regal en qüestió no reflecteix la realitat social que hi ha a Suècia, com tampoc ho fan la majoria dels llibres infantils que hi ha a la venta. Dels llibres de la col.lecció, el 40% tenen un nen com a personatge principal, mentre només en un 22% apareix una nena. Recordem que la princesa Victoria (mare d'Estelle) és l'hereva del tron suec, com també ho serà la seva filla. Per altra banda, tan sols un 0,34% tenen com a persontage principal una persona amb origen ètnic "no suec", el mateix percentatge que pels personatges amb alguna discapacitat. En cap llibre apareix alguna familia "arc de St. Martí" –és a dir, parella del mateix sexe amb fills–, ni tampoc en cap es troben grups minoritaris (vegis els lapons, que són els indígenes suecs). Si a més, s'eliminen els volums de cançons, d'aprendre a llegir o de dades objectives (tipus diccionari per nens), les xifres queden 53% amb personatge principal masculí contra 25% amb personatge femení.
Malgrat el que pugui semblar des de fora, a Suècia, la majoria de llibres infantils –a part de tenir un personatge principal masculí– reflecteixen els rols tradicionals otorgats al sexe femení i altres ètnies, constel.lacions familiars o discapacitats hi són presents contades vegades.
Em sembla que en aquests aspecte, a Catalunya s'ha avançat molt més. I això que fa pocs anys que va començar la immigració (i no 60 anys com aquí).
Fa uns anys vaig escriure un correu a una editorial que volia que ens subscribissim a una col.lecció de llibres infantils on el protagonista era un nen amb gran capacitat inventora, que tenia una germana que volia ser princesa, una mare que feia gimnàs per aprimar-se i un pare a qui se li cremava el sopar. Vaig al.legar que em semblava increïble que en el s.XXI encara fessin servir aquests esterotips i em van contestar que aquest tipus de llibre es ven més, a la qual cosa jo vaig respondre que segons tenia entès, el llibre d'Astrid Lindgre Pippi Långstrump havia estat el mes venut de la història de la literatura infantil sueca. La seva contestació: sempre hi ha excepcions que confirmen la regla. Sense comentaris.

lletres nòrdiques

Gràcies a aquest gran servei que és TV3 a la carta, puc gaudir de programes realment interessants, dies i setmanes després de que s'hagin emès i, òbviament, a mils de kilòmetres de l'estudi on s'han realitzat.
Avui he dinat tot mirant el "Singulars" on l'economista i grafòleg Joaquim Valls explicava com ens podem tornar més optimistes. El seu mètode inclou, entre altres coses i simplificant-ho molt, el canvi d'estil de lletra, que implicaria un canvi d'actitut en la persona que escriu.
En la seva intervenció, hi ha hagut una cosa que m'ha cridat l'atenció i m'ha semblat paradoxal. Deia el sr. Valls que els "nòrdics" (incloent en aquest grup els alemanys) firmen amb nom i cognoms reconeixibles, mentre que els llatins tendim a fer-ho amb gargots que ningú no entén. Si es firma com ho fan els nòrdics, denota que la persona té una gran autoestima i per tant, si no ho fem, hauríem de canviar la nostra forma de signar, per sentir-nos millor amb nosaltres mateixos i demostrar que som persones segures i vàlides. La paradoxa està en què una vegada més, es posa als europeus del nord (si és que Alemanya es pot considerar del nord) com a model a seguir, autodefinint-nos a nosaltres mateixos com a "inferiors" o menys vàlids.
En primer lloc m'agradaria comentar que, tal i com el grafòleg diu més tard en el mateix programa –quan es veu obligat a defensar la signatura del Mas–, normalment s'escull la firma en els anys d'adolescència i els cànons marquen (almenys quan em va tocar escollir a mi) que sigui un gargot amb personalitat, entre altres coses perquè ningú la pugui imitar. Per a mi, que no he estudiat res de grafologia, una persona que firma només escribint el seu nom i cognom, sense cap marca individual, més aviat denota cert garrulisme. Per altra banda, tot i l'avanç en molts àmbits socials, la tradició nord-europea mana que quan la dona es casa, adopti el cognom del marit, de manera que ha de canviar la seva signatura. Penso que és una qüestió més aviat cultural, de moda i d'educació. El mateix passa amb la lletra manuscrita.
M'explico: a Catalunya (i suposo que a Espanya), els nens aprenen a a llegir i a escriure amb lletra lligada i fent cal.ligrafia, mentre que als països escandinaus (i potser Alemanya, no ho sé) es fa amb la lletra de pal i la cal.ligrafia es deixa com a qüestió més aviat artística o d'estil. De fet, és bastant lògic perquè a part d'alguns llibres infantils, la majoria de textos impresos estan escrits amb lletra de pal i sembla que hagi de ser més fàcil escriure paraules amb lletres sense lligar, ni bucles, ni altres ornaments. Depenent de l'època en la que un hagi après a escriure, també hi haurà modalitats. A la meva escola, a partir de 4rt d'EGB, si feies bona lletra et deixaven escriure en pluma estilogràfica (mai en bolígraf) que també fa adaptar l'estil d'escriptura. Aquí a Suècia, t'obliguen a escriure en llapis per poder esborrar i corretgir sense que quedin ratlles al paper, fins i tot en els exàmens universitaris, cosa totalment impensable a Catalunya. Fixeu-vos en una petita subtilesa: a Catalunya, els exàmens s'han d'escriure en bolígraf perquè així ningú (mestre o alumne) podrà fer "trampes" i canviar el text a posteriori. Aquí, aquesta qüestió ni es planteja, perquè ningú fa trampes.
Al començament de treballar com a mestre a Suècia, els meus alumnes no desxifraven les meves efes ni les ges ni les zetes quan escrivia a la pissarra, de manera que em vaig veure obligada a canviar-les. Ara, les meves efes no ténen bucle ni a la part superior ni a la inferior (que reflecteix  segons el Sr. Valls els projectes i la seva realització respectivament), sinó que són com les que fa l'ordinador. La meva lletra no és ni lligada ni de pal, sinó una mena d'híbrid. Depèn del dia o del que escric–si és que escric alguna cosa a mà– serà inclinada cap a la dreta o recta cap amunt. La meva signatura té una a ben gran i oberta, molt semblant a la d'Angela Merkel i una efe pel mig, però no s'entén el que hi posa. També us haig de dir que el nom del meu marit costa bastant de reconèixer en la seva firma.
Per cert, es pot canviar la signatura quan es vol?

Moià

La setmana passada, el programa de Divendres de TV3 va estar emetent des de Moià, un poble amb el que hi tinc lligams especials: hi he passat molts estius i caps de setmana, els meus pares hi tenen una casa i la meva germana -amb familia- hi viu.
Quan vaig veure l'Espartac a la plaça de l'esglesia envoltat d'alguna gent -alguns més coneguts que altres- en màniga curta, se'm va fer extrany, com si visquessim en dues òrbites diferents i els esdeveniments no fossin paral.lels en el temps. Em va sorprendre que la participació d'en Màrius Serra no impliqués aportacions més rellevants, perquè realment hi ha paraules i verbs que només els he sentit a Moià, però potser no són autòctons, no ho puc afirmar: afogar-se (ofegar-se), vegilar (vigilar), pertxò (per això), ciurons (cigrons), apaiat (apagat), cardar (enlloc de fotre: carda fred, no cardis, etc), qui é? (qui és?). Encara es fa servir molt el que suposo que és típic de molts pobles: "oita'l" quan et trobes amb algú...
Lògicament van sortir tots els temes típics de la contrada: coves del Toll, Francesc Viñas, Rafel Casanova, Escola Pia, l'Ot el Bruixot i en Ruaix.
Però Moià per mi, representa també quelcom més. Era el lloc d'evasió, el trencament amb la rutina urbana que feia allargar el cap de setmana. Gairebé com si tingués una doble vida, tant de nena com d'adolescent: la de l'escola/institut a Barcelona i la del Cau, el Tosca i el Mòdium al poble. Fins i tot m'atreviria a dir que la meva personalitat canviava quan em traslladava aquells 53 km, començant amb la sortida divendres al vespre, escoltant música que em feia somiar (al walkman, aïllant-me de la resta de membres familiars). A Bcn teníem un pis petit, a Moià una casa on vaig poder gaudir per primera vegada d'una habitació per mi sola. Al poble m'augmentava l'auto-estima i desapareixia -una mica- la timidesa, problablement per la seguretat que imposava el venir de ciutat.
Moià és un sac de records: hores de piscina, tardors amb olor de fum, peus freds, gespa acabada de segar, hores i hores de xerrameca, aventures pel bosc, taller de bicicletes al jardí, festa major, ball de confeti, confessions en una teulada, viatjar de paquet en una vespino, correfocs, tancar-me a llegir, dibuixar o escriure durant hores, calma, nervis, permisivitat paternal en les sortides nocturnes, una pel.lícula a mig fer, buscar fòssils, menjar espaguetis a les 6h del matí.
Seria absurd voler resumir en un post tot el que Moià em porta a la memòria, i és que, com va dir un dels seus habitants, "Moià és molt Moià".

A poc a poc...

...es va deixant entreveure la primavera i de mica en mica les plantetes i flors del jardí van prenent lloc. Cada any n'hi ha alguna més, o les que ja hi havia es van fent grans. Fa tanta il.lusió veure com aquella que pensaves que s'havia mort torna a treure el cap! Com per exemple, la Sanguinaria canadensis multiplex, que estava convençuda que havia desaparescut. També com cada temporada, amplio els meus espais amb la intenció d'incloure més varietat i color al jardí. He sembrat algunes coses que de moment no volen sortir, probablement perquè encara fa massa fred. Ahir vaig aprofitar per fer algunes fotos: flors "salvatges" (entre cometes perquè algunes sóc jo qui les ha plantat, però creixen en la part de prat del jardí) i d'altres que no ho són tant i creixen en els llocs controlats.
L'Oxalis acetosella, és una planta que sembla un trèbol i que només floreix ara al maig, que normalment creix als boscos i que és comestible. En suec l'anomenen "àcid de llebre" i sí que té un gustet àcid, sí. La trobo molt bufona, tant la flor com la planta. No sé si hi és per Catalunya... 

Anemone pulsatilla

Sanguinaria canadenses multiplex

violeta salvatge

Fritillaria meleagris

Oxalis acetosella

Primula

anemone nemorosa

Branca de prunera amb avet al fons

ràdio i societat

Ja vaig comentar en una altra ocasió que des que tinc Iphone, escolto molt més la ràdio catalana. Des de fa unes setmanes tinc també un cable per conectar el telèfon amb els altaveus del cotxe, de manera que puc escoltar les meves cançons de Spotify i si convé, tot i els talls per falta de cobertura, també els dials catalans.
Primer vaig començar per escoltar "El matí de Catalunya ràdio" durant una temporada, però sincerament, el Fuentes em va cansar. Aquesta manera que té d'interrogar certes persones amb pressió, buscant una resposta que no hi és i fent demagògia, no m'agrada. Així que em vaig passar a "El món de RAC1" amb Jordi Basté. D'aquesta manera m'assabento del que passa per Catalunya i Espanya i m'entretinc amb els debats que mantenen alguns periodistes o gent de la cultura catalana. No l'escolto cada dia ni tampoc tot el programa, només l'estona que estic passejant, al tren o quan tinc temps. Dimecres els vaig fer una piulada per expressar que no em sembla normal que tinguin tant poques dones en els panells de debat. Estic segura que n'hi ha moltes de talla que voldrien dir la seva, però com és habitual en els mitjans de comunicació catalans (i espanyols), es deixa més espai a les persones de gènere masculí. El mateix en el programa d'en Fuentes. Com si l'actualitat, l'economia i la política fossin cosa d'homes. Perquè en canvi, als programes de tertúlia de la tarda, la proporció es capgira i  les que lideren als dos canals són dones (Tatiana Sisquella i Elisenda Camps).
Però això no és tot el que volia comentar. Hi ha un altre aspecte, si més no curiós, objecte de comparació amb la ràdio pública sueca. El programa matinal d'actualitat només dura fins a les 09:20h del matí i és portat per dues dones i un home (el de més audiència de la Ràdio sueca). De 9:20 a 10h. es dóna temps al públic per trucar i aportar opinions sobre qualsevol tema. Les hores restants fins a les 16h, es dediquen –a part de les puntuals notes informatives– a reportatges culturals, d'ecologia, d'economia i altres temes, tots prèviament gravats. Fins i tot encara hi ha mitja horeta per dedicar-la a la lectura d'un llibre (per entregues) o teatre. A les 16h, comença un programa on s'aprofondeix sobre aspectes de l'actualitat. Porten el programa dues dones i un home.
La impressió que m'enduc d'aquesta comparació és per una banda, que a Catalunya es xerra molt però s'actua poc. De què serveix anar comentant les jugades polítiques, la situació econòmica, el que fan o deixen de fer a Madrid si després no es mou ningú? El fet d'esbrevar-se, fa sentir millor o dit d'altra manera, parlar de fantasmes els fa desaparèixer? El que diguin unes quantes persones per la ràdio, implicarà algun canvi?
Per altra banda, algunes cosetes més sutils: com és que la gent té temps d'escoltar la ràdio a aquestes hores del matí (fins les 12h)? Si qui lidera un programa matinal a Catalunya fos una dona, hi hauria menys audiència?

Lund

Ahir vaig tornar de la meva curta estada a Lund, una ciutat universitària del sud de Suècia que és una petita perla bucòlica. La Universitat es va inaugurar el 1668 i és per tant una de les més antigues d'Escandinàvia (la primera va ser Uppsala).
M'ha agradat poder-me escapar aquests dos dies, que tot i haver estat força intensius -hi anava per una conferència- m'han donat temps per pensar en altres coses. El viatge d'anada va ser un pèl accidentat: per qüestions tècniques el tren va trigar 5 hores enlloc de les 4 habituals. Em va donar temps de llegir, escoltar la ràdio i veure una pel.lícula que em va agradar força: L'art d'aimer, del director francès Emmanuel Mouret. La lectura, lamentablement, era de les obligatòries i no gens entretinguda, o sigui que no cal ni que n'esmenti el contingut.
Per la situació geogràfica d'aquest país, mentre al nord pot estar encara nevant, al Sud ja ha arribat la primavera i em va encantar veure les magnòlies, les tulipes, els narcissos en flor, perquè aquí encara ens falta alguna setmaneta.
En definitiva, un lloc que val molt la pena visitar i que des de Copenhague s'hi arriba en un moment. Us deixo algunes fotos fetes des del mòbil (d'aquí la poca qualitat).