Aviat quaranta

A Barcelona, fins als 23 anys vaig viure en un pis d'una finca petita, en una zona molt tranquil.la de la ciutat. Hi havia quatre plantes, dos pisos per planta: vuit families.  Mentre els nens érem petits (les edats coincidien bastant) ens trobàvem tot sovint, jugàvem els uns a casa els altres o fins i tot al carrer. Un cop l'any s'organitzava una trobada per cel.lebrar la festa de les crêpes (2 de febrer, la Candelera) introduïda gràcies a la meva mare. Tots col.laboràvem a fer tant crêpes com els diferents farcits i ens inflàvem a base d'aquesta delícia bretona.
Un altre esdeveniment que solíem cel.lebrar era l'aniversari d'algú en una edat especial, normalment era una festa "sorpresa". Recordo quan va ser el torn de la mare al cumplir-ne quaranta, tot i que no sabria dir què li van regalar. En canvi sí que recordo que a la veïna del costat li van regalar un joier i una crema antiarruges per les patas de gallo. Era la primera vegada que sentia aquesta expressió i em va quedar gravada. També recordo que al veí de sota casa li va tocar un bastó per caminar amb alguna frase graciosa gravada. Tots n'havien fet quaranta.
Els meus pares als quaranta teníen una professió estable i havien fet carrera en el seu camp. El veí de sota també. La veïna del costat era mestressa de casa. Si un dia t'havies deixat les claus al tornar de l'escola, sabies que ella hi seria per deixar-te la còpia extra i poder obrir la porta.
Com a nena de deu o onze anys, una persona de quaranta era algú responsable, que tenia la vida muntada, les seves rutines, que no es plantejava dubtes existencials sino que tenia la reposta a totes les teves preguntes. Era algú que havia viscut la joventut als seixanta, que apareixia en fotos amb roba extravagant i pantalons de pota d'elefant que una jurava no posar-se mai a la vida.

Jo en faré quaranta d'aquí a dues setmanes. Quan en vaig fer trenta pensava que als quaranta seguiria amb la familia que tot just començàvem a formar, viuríem en una casa arreglada al nostre gust,  tindria una feina estable, hauria trobat la meva professió/vocació i hauria superat les meves pors.
Les dues primeres previsions s'han complert: som una familia de quatre membres i vivim en una casa on ens hi trobem a gust. En canvi, no tinc feina estable (ni l'he tinguda mai), no he trobat la meva vocació, encara tinc pors i... els meus veïns no em farien mai una festa sorpresa.

mirant-nos el melic - blog enllaçat

Quan marxes del lloc on has passat la infància, l'adolescència i part de la joventut per anar a viure a una terra ben diferent de la que coneixíes, és fàcil fer-se una imatge idealitzada del que has deixat enrera. A la vegada, també t'adones de les mancances del teu país, quan les compares amb el nou lloc que t'acull. Jo, després d'haver passat els últims quinze anys fora de Catalunya, trobo a faltar moltes coses. També he après a apreciar moments i situacions quan sóc de vacances per la meva terra, que quan vivia a Barcelona no valorava.
L'atzar fa que nasquem en un determinat territori i el temps durant el que hi vivim fa que ens l'estimem, que ens el sentim nostre. Com el lligam que es té amb amb els pares, hi ha quelcom que ens uneix a una terra, una llengua, una cultura, unes tradicions i una manera de fer especials. Generalment a la pàtria li trobarem moltes virtuts i també defectes, però ens l'estimarem igual. Estimar Catalunya, per mi, no vol dir tenir pa a l'ull i omplir-me la boca de les maravelles que ofereix el nostre país. Penso, com us deia al principi que el fet de sortir a conèixer món m'ha servit per apreciar moltes coses de les que ara no puc gaudir, però també per veure els aspectes millorables del nostre petit país. Per això considero tan important fer possible que Catalunya sigui un nou estat d'Europa, perquè tal i com funciona el món, cal ser un estat per tenir el poder de resoldre els problemes interns de cada territori.
Vull que quan digui que sóc catalana la gent no em miri amb cara d'interrogant, que no hagi d'explicar quina diferència hi ha entre el català i el castellà quan em senten parlar amb les meves filles. Vull sentir-me orgullosa de ser d'on sóc i treure'm de sobre aquesta vergonya que em provoca tenir la nacionalitat espanyola. Vull que la gent pugui decidir.
I per seguir la cadena de blogs per la independència, jo enllaço amb el blog 205 del Josep Lluís: "Però...això és un blog?"

Burrocràcia

Ostres! No sé com funciona el tema burocràtic de l'atur a Catalunya, però us asseguro que a Suècia no ho posen gens fàcil!
Per començar, i això és important per tot el que tingui pensat treballar a Suècia o ja ho estigui fent i no ho sàpiga: per poder tenir dret a la prestació d'atur, has de pagar una quota mensual de la teva butxaca mentre treballes (i en cas que et quedis a l'atur també). En altres paraules, et fas membre de una a-kassa. Depenent de la teva professió o estudis, pots entrar a una o altra a-kassa. I és important, perquè les quotes varien. Per exemple, en el meu cas, sóc membre de l'a-kassa dels acadèmics que és la més barata perquè és la que té menys membres a l'atur. O sigui, el sistema funciona així: els que reben la prestació de l'atur ho fan gràcies en gran part als diners que els membres de l'a-kassan paguen cada mes. Per tant, si hi ha un col.lectiu amb un alt grau d'atur, la quota és més alta. Sempre m'ha costat d'entendre, perquè generalment aquests grups professionals també són els que menys cobren. I a sobre, has de seguir pagant mentre ets a l'atur!
IMPORTANT: Per poder cobrar la prestació d'atur que et correspon has d'haver també pagat la quota durant els 12 mesos abans de quedar-te a l'atur. No només importa el temps que hagis treballat, sinó que hagis pagat cada mes durant l'últim any. Vull dir que si has treballat tres anys sense saber que havies de pagar això, només rebràs el mínim de la prestació, per molt que el teu sou fos molt més alt. I a sobre, hauràs de pagar l'a-kassan general, que és la més cara de totes. És el mateix que passa si véns directament d'un altre país de la UE i tens dret a cobrar l'atur durant 4 mesos.
Si téns la mala sort de quedar-te a l'atur, ho has de comunicar a la teva a-kassan, després d'haver-te registrat a l'arbetsförmedlingen (una mena d'IMEM). Però malhauradament no és tan senzill.
I ara arriba tota la BURROCRÀCIA...
Has d'omplir un munt de formularis, entre els quals, hi ha el que ha d'omplir el que ha estat el teu empleador durant els darrers 12 mesos. És a dir, TU -que estàs a l'atur- has de contactar el teu últim empleador i dir-li que ompli la butlleta (mes per mes), la signi i te la torni a enviar perquè al teu torn la puguis fer arribar a la teva a-kassa. Al formulari l'empresari i omplirà el percentatge que has treballat i el sou que has cobrat. Fàcil si has treballat sempre el mateix percentatge i has cobrat el mateix sou, més feixuc si has treballat per hores, per diferents sous, etc. Quan més empleadors has tingut, més es complica la cosa, entre altres coses perquè cadascun té el seu ritme de treball i poden trigar més o menys dies en enviar-te els papers.
Si has estudiat, has d'aportar un certificat d'estudis que t'ha de donar la Universitat on vas estudiar + el formulari anterior dels mesos que vas treballar abans d'estudiar.
Si has estat de vacances, malalt, cuidant-te dels fills o similar, també ho has de transmetre.
Un cop els de l'a-kassan tenen tots aquests papers, et fan omplir dia per dia (cada dues setmanes) si has estat totalment a l'atur o si has treballat alguna hora. La prestació es cobra cada quinze dies i per deu dies (5 dies laborals a la setmana) si no has treballat res. A partir de les 2 hores treballades a la setmana, se't va rebaixant la prestació. Hi ha una taula, però perquè us en feu una idea: si has treballat 2 hores, cobraràs 4,5 dies, si n'has treballat 6 en cobraràs 4 i així successivament. Per cert, que els 7 primers dies d'atur no conten i no els cobres.
Però això no és tot: si estàs totalment a l'atur, tens dret a cobrar un màxim de 300 dies de prestació, mentre que si treballes una mica, se't redueix a 75 dies! Ho trobeu normal??? Quin tipus d'incentiu és això? Qui voldrà agafar una feina per hores si no et paguen més que el que et dóna la prestació?
En definitiva, jo ja fa tres setmanes que em vaig apuntar a l'arbetsförmedligen i els de l'a-kassan encara no ténen tots els papers necessàris. No en tenen prou amb què els meus ex-empleadors escribissin i firmessin una carta dient el temps i el percentatge que vaig treballar, ha de ser en un formulari especial. La Uni on vaig treballar ja m'ha avisat que no m'ho enviaran fins a finals de setmana perquè ara mateix tenen molta feina... I a sobre, els quinze dies d'atur els cobres al cap d'una setmana d'haver omplert la "butlleta dels dies (no) treballats.
El més flipant de tot això, és que la hisenda pública sueca és una de les que millor funcionen al món. Pregunta: perquè no poden els de l'a-kassa contactar directament a skatteverket (hisenda) i obtenir totes aquestes dades?

posar-ho en marxa

M'he trobat de sobte amb molt de temps per mi sola: he acabat el màster, treballo molt poques hores (pagades) i busco feina. El problema,  que no és pas nou, és que no sé de què. El món professional està totalment categoritzat segons les "professions" i no segons els estudis o les competències de les persones. Almenys pel que fa a les lletres. Vull dir que quan busques feina (que ja és una feina de per sí), has d'anar sel.leccionant branques professionals. Però no ha pensat mai ningú que el fet d'haver estudiat una carrera no implica tenir una professió?
Jo tinc per una banda uns estudis i per l'altra una experiència i ambdues no s'acaben d'avenir. M'explico, pels que no em conegueu: a Barcelona vaig estudiar Dret i a la meva època no hi havia cap especialització, ni pràctiques obligatòries, ni res que s'assemblés mínimament a l'apropament al món laboral. No sé si això ha canviat gaire. Els que acabaven la carrera i volien ser advocats, havien d'estar-se un temps no inferior a un any treballant gratis de "passants" a algun bufet. Això era l'any 1998. Jo vaig estar uns mesos en un bufet de penal, combinant amb una feina d'administrativa per la que em pagaven 30 000 pts al mes (i ben contenta que estava!) però no vaig tenir mai vocació d'advocat i vaig plegar força ràpid per emigrar cap a Suècia.
Ja vaig explicar en un altre apunt la meva experiència laboral, però per resumir us diré que a Suècia he treballat en el turisme i en l'ensenyament. Els últims vuit anys m'he dedicat bàsicament a donar classes de castellà a mida que m'anava treient crèdits universitaris primer de llengua castellana i finalment tot un màster de literatura (especialitat lit.esp).
Ara mateix segueixo treballant per hores donant classes de castellà per empreses o organitzacions privades, perquè com que no he estudiat la carrera de magisteri o pedagogia no em poden contractar a les escoles. D'aquí a dues setmanes començaré de nou amb un esplai català per nens i nenes, un cop al mes i em fa molta il.lusió (és una de les primeres feines que vaig tenir a Suècia).
De moment, no trobo res que s'adapti al meu "perfil": jurista sense experiència, amant de la literatura i que ha treballat com a mestra els últims anys.
A més a més, però, tinc un altre problema: tinc el cap ple de idees, hi ha un munt de pàgines que inspiren a posar-se a fer coses (d'aquestes de DIY= fes-ho tu mateix), tinc projectes pel jardí, per la casa, per endreçar i organitzar, etc. I en canvi, em quedo bloquejada. És com si totes aquestes idees es fessin un embolic i no es puguessin deslligar i acaben sense posar-se en marxa. Es queden només en això: idees i bones intencions.

Fent via!

Ja està, els catalans que vivim a Suècia ja hem posat el nostre granet de sorra per aquesta vegada. Emociona veure les cadenes arreu i poder formar-ne part tot i ser lluny de casa també és emocionant. Erem un mínim de 110 pers, alguns n'han contat 150 (em sembla que han exagerat). En qualsevol cas, ens han filmat de les notícies de TV4 i algun fotògraf també hi havia. Gent encuriosida que passava per allà també ha estat degudament informada.
Gràcies a tots els que ho han fet possible! Tenim pressa, fem via!

Ants borratxos

Reprodueixo una notícia curta al diari d'avui (DN) a la secció regió Estocolm:

"Ants borratxos escapen de la policia

Cinc ants borratxos i amenaçants es van escapar de la policia dimarts al vespre, després d'una festa. Els ants es van passar el vespre menjant fruita fermentada d'un jardí particular [la qual cosa els va provocar la borratxera]. Els propietaris del jardí no podien entrar a casa seva a causa de l'actitut violenta dels ants i per això van avisar a la policia. Quan la policia va arribar al lloc, però, els ants ja havien fugit."

Des que visc aquí només em vaig trobar una vegada amb un d'aquests animals. De fet eren una femella i la seva cria, a dos carrers de casa (visc a les afores, no al centre de la ciutat!) i per sort de seguida van marxar cap al bosc. Són macos, però millor veure'ls des d'una distància prudencial, perquè poden ser força agressius si se senten amenaçats.

En aquestes èpoques en que la fruita madura que no s'ha recollit es va fermentant, no només són els ants el que fan "festes". Més d'un ocell s'emborratxa i no m'extranyaria veure alguna daina fent esses per aquí aprop.

aires de tardor

És el que es comença a respirar per aquestes terres. El sol encara escalfa, depenent del moment del dia i si els núvols no l'amaguen, però quan bufa una mica el vent és d'aquell fresquet que et recorda que aviat s'acabarà això d'anar amb màniga curta. De fet des que vam tornar (ara fa una setmana) ja anem amb el jersei -ara ens el posem, ara ens el treiem-.
I amb aquests aires també torna la rutina que la gran part de vosaltres experimentareu cap a mitjans de setembre: l'escola ha començat, la gent ja fa almenys un parell de setmanes que treballa, etc.
Aquest any és el primer que l'Elna va a l'escola de veritat, la dels grans, que aquí comença als 6 anys i s'allarga fins als 16. De fet, l'ensenyament obligatori no comença fins als 7 anys, però el 99% de la gent porta els fills a aquest curs "voluntari". Ja ho he explicat altres vegades: el que a Suècia anomenen förskola (pre-escola) va de l'un fins als sis anys i està ubicada en un altre edifici.
Bé, doncs per no "traumatizar" als nens i nenes que comencen l'escola i, afegiria jo, per facilitar les coses als mestres, els tres primers dies són d'introducció i un dels progenitors hi ha de ser present. El primer dia l'alumne només es quedarà una hora i mitja, el segon dues hores i mitja i el tercer cinc hores. La mare o el pare seran amb la criatura tota l'estona el primer dia, el segon dia estaran a prop però no necessàriament visibles i el tercer més o menys igual. Si tot ha anat bé, el quart dia ja es pot deixar al nen o nena tot el dia.
Amb l'Elna no hi ha hagut cap problema. De fet, la meitat de la seva classe anava al seu grup de l'any passat. A més, l'edifici de l'escola no li és gens extrany tenint en compte que durant quatre anys m'ha acompanyat molts dies a recollir la seva germana gran. Per altra banda, a la primavera, ja van fer un parell de visites a l'escola amb el parvulari i van conèixer les mestres que tindrien.
En el nostre cas, considero la mesura "introductòria" totalment innecessària a partir del segon dia, però no es fan excepcions. Sense comentaris.
També aquest any és el primer que la Júlia ja no pot gaudir del servei de fritids (casal després de l'horari escolar al que es té dret fins als 10 anys), al meu entendre una mancaça important. Per exemple, després de les vacances estiuenques (dos mesos i escaig), el primer dia d'escola va durar exactament de nou a deu del matí. A partir de les 10h doncs, tots els nens sense dret a fritids van escampar la boira cap a casa. Què han de fer els pares que treballen? Buscar-se la vida! La resta d'aquesta primera setmana de curs acaben cada dia a les 13h, no fos cas que els agafés un patatús a l'aprendre massa. Però vaja, l'horari de la resta de l'any és de 8:10h a 14h (un dia s'allarga fins les 14:50h), o sigui que molta diferència tampoc hi ha.