roselles i consulta

cua per votar a la delegació de Londres

Molts ja ho sabeu: ahir vaig arribar-me fins a Londres per poder anar a expressar la meva opinió sobre la pregunta que ens va plantejar el Govern de Catalunya. Vaig fer cua durant dues hores mentre m'anaven arribant whatsapps de família i amics comunicant-me que ja havien votat. No m'entretindré parlant del tema perquè ja en deveu tenir el pap ple entre uns i altres.
Va valer la pena i per sort no va ploure ;-)! I un cop introduïda la papereta vaig anar a retrobar-me amb marit i filles que ja estaven fent el turista.

Demà és el dia de l'Armistici o Remembrance day, quan es recorda tots els caiguts (britànics i aliats) durant la Primera Guerra Mundial i en general en totes les guerres posteriors on ha intervingut Gran Bretanya.
Una de les maneres que tenen de commemorar aquest fet és mitjançant el que anomenen poppy appeal (vindria a ser "crida de la rosella") i que s'ha fet des de 1921. Es decoren llocs públics amb roselles de paper o plàstic i també se'n venen per portar a la solapa de la jaqueta i els beneficis van destinats a ajudar als veterans. El disseny és el mateix per Anglaterra, Irlanda del Nord i País de Gales però diferent a Escòcia, Canadà o EUA. Jo, que sóc molt ignorant, no en tenia ni idea que existís aquesta tradició, però vosaltres potser ja la coneixíeu. El cas és que diumenge a les 11h es van guardar dos minuts de silenci i el mateix es farà demà, per recordar que l'11 de nov. de 1918 a les 11h es va acabar la Gran Guerra.
La rosella es va escollir perquè un soldat canadenc va escriure un poema (En els camps de Flandes) l'any 1915 a Ypres. Va veure un amic seu morir i descriu el paisatge arrasat per la conflicte juntament amb la bellesa de les roselles que creixen en els camps, malgrat la destrucció.
Aquest any, coincidint amb el centenari del començament de la Guerra, s'ha creat una instal·lació  molt especial, que vam visitar ahir. S'ha omplert tot el voltant de la Torre de Londres, on normalment hi ha gespa, amb 888 246 roselles de ceràmica (una per cada soldat britànic mort durant la Gran Guerra). El resultat és espectacular, una marea roja que impressiona. El lloc estava a petar!
De nou, m'entra aquest doble sentiment respecte a les organitzacions caritatives: per una part em sembla molt lloable que els britànics se sentin tan orgullosos dels seus soldats i el seu país i que vulguin ajudar als que han tornat ferits de la guerra, o simplement recordar els que hi han mort. Per altra banda, penso que és una vergonya que no sigui l'Estat el que s'encarregui d'ajudar els ex-combatents i les seves famílies.
Bé, aquí us deixo unes quantes fotos. Espero que es pugui apreciar la vermelló de les flors.

Feliç

Diumenge vam veure un documental que potser alguns ja heu vist i que si no, us el recomano. Es diu Happy i el podeu llogar i saber-ne més coses aquí.
La qüestió central de la pel·lícula és sobre l'eterna pregunta "què és el que ens fa feliços". Una de les primeres afirmacions que es fan és que les investigacions han establert que el 50% del nostre estat d'ànim ve determinat genèticament, un 10% ve donat per les circumstàncies que ens envolten i un 40% per el que fem nosaltres mateixos.
L'interessant és, evidentment, aquest 40%, sempre i quan les circumstàncies siguin mínimament bones. És a dir, un cop tenim les necessitats bàsiques cobertes (aliment i habitatge) el demés no importa tant com un s'imagina. Tornem doncs a la típica frase "els diners no fan la felicitat". De fet, mai estem satisfets amb els diners (vegis amb el què fem amb els diners) que tenim i sempre en voldríem tenir més.
Però concentrem-nos en aquest 40% restant... Què és el que ens fa feliços? Hi ha algunes variants que es repeteixen entre tots els humans, independentment del lloc on viuen (món occidental o no) i de la cultura. Un d'aquests aspectes l'haureu experimentat en pròpia pell: es tracta de la companyia. Viure en família o entre amics, estar envoltat de gent amb qui compartir el temps, les experiències, etc.I sobretot, ajudar als demés, sentir-nos útils.
Un altre factor, al meu entendre molt important, és fer aquelles coses que ens fan sentir bé. Aquelles activitats que ens fan produir dopamina, altrament anomenada hormona de la felicitat: fer exercici físic, aconseguir fites que ens proposem, escoltar música, escriure o llegir, activitats artístiques, estar en contacte amb la natura, etc.
En el meu cas, una de les coses que més bé em va és la de treballar amb les mans. Em va a èpoques. Ara mateix (i des de fa poc més d'un any) estic fent ganxet i també gaudeixo molt amb el tema de repintar mobles o trastos vells.
Imagineu-vos la meva alegria quan l'altre dia em vaig trobar pel carrer aquestes potes de banc, fetes de ferro colat. No sé d'on provenien (un parc?), però estaven tirades i aconseguir una d'aquestes coses totalment gratis, encara fa més il·lusió! Me les enduré a Suècia i compraré la fusta per fer-ne un banc pel jardí l'estiu que ve. Potser el Joan podria fer-me'n 5 cèntims.

el castell de Warwick

Aprofitant que hem tingut visites, hem anat a fer una mica el turista. Bé, de fet no parem d'anar a descobrir coses però diguem que les atraccions on s'hi arriba amb transport públic (només disposem d'un cotxe i la gent no vol llogar i conduir per l'esquerra) i que són, d'alguna manera, més espectaculars, les guardem per quan ve gent.
Dissabte vam arribar-nos fins al castell de Warwick, que és bastant impressionant. La primera construcció data del s.XI, però es va anar eixamplant i transformant al llarg de diferents etapes. Des dels anys 70 s'ha estat restaurant i és obert al públic (pagant, és clar!). L'empresa que el gestiona també s'encarrega de fer espectacles que fan més atractiva la visita: petits teatres, llançament d'una bola de foc amb catapulta, activitats pels nens, etc. Les sales del castell que es poden visitar inclouen una gran col·lecció d'armadures i armes de diferents segles, tapisseries i mobles. També hi ha bastantes figures de cera que recreen diferents ambients. Hi ha dues atraccions que s'han de pagar a part, però que no vam visitar: la presó -amb sala de tortures inclosa- i la Torre de Merlí. A la presó s'hi poden veure instruments utilitzats en tortures o càstigs, que fan pensar que els humans estem més sonats del que un s'imagina.
Com que aviat és Halloween, aquest cap de setmana tenien un munt d'activitats relacionades amb el tema i la decoració estava inspirada amb la nit de les ànimes, bruixes, carabasses i tot el que s'escaigui d'aquestes dates.
El poble de Warwick també és molt bonic i val la pena visitar-lo. Fins i tot hi ha un restaurant català! I el paisatge tardorenc el trobo preciós.
Us en deixo algunes fotos.

Un gust

Una de les coses més gratificants que hi ha és fer exercici. Ja sé que és un tòpic i sóc la primera a qui fa mandra agafar els trastos i anar cap al gimnàs. Un cop hi ets, però, i si ho fas de manera mínimament regular, és un gust. Els primers deu minuts costen, però després només vols seguir suant. Probablement perquè saps que quan acabis, t'espera una dutxa calenta i un cop neta i polida, un merescut cafè i una xocolatina.
No cal anar al gimnàs, el sol fet de sortir a caminar amb ritme o durant una bona estona produeix el mateix efecte. La diferència, però és que t'hi has de passar més temps.
Bé, què us haig de dir que no sapigueu? La cultura de l'esport, del córrer, de les activitats a l'aire lliure estan de moda i són molts els que s'hi han afegit. En conec uns quants, però, que no hi ha manera que s'animin, tot i ser plenament conscients del benefici saludable que comporta fer exercici...
I canviant radicalment de tema, enganxo aquí sota la meva participació (no vaig guanyar, però em van donar un accèssit) al concurs de micro-relats de St. Fost que enguany havia d'estar inspirat en l'obra de Saint-Exupéry, El petit príncep. D'aquí l'aire carrincló del relat.

Un altre quadrat a la pila. N’afegeix tres cada vespre i si no té son i escolta per la televisió quelcom que li agrada, a vegades fins i tot cinc. És el seu moment:  ganxet i llana i anar teixint quadrats. Ja en deu tenir un total de cinquanta-sis, però per fer-ne la flassada que vol, en necessitarà molts més.

El nét s’apropa amb ulls curiosos.

--Àvia, per que són tots aquests quadrats?

--Són per fer una manta molt especial.

--Uf, però en caldran molts, trigaràs una eternitat a tenir-la acabada! Podries anar a la botiga i comprar-ne una per pocs diners i aquesta nit ja la podries fer servir.

--Però aleshores ja no seria especial, oi?

--Què vols dir?

--Doncs fixa’t: cadascun d’aquests quadrats són quinze minuts de felicitat per mi. I tota l’estona que passaré després cosint per unir-los en una gran manta serà un moment de goig. Així, quan l’hagi acabada, podràs tapar-te amb una flassada que conté un munt d’hores d’alegria! I quan et fiquis al llit i notis la seva escalfor, recorda que l’important no és la manta sinó el temps que hauré perdut teixint-la.

més curiositats

 Suposo que a Suècia estàvem molt ben acostumats al contacte amb l'aire fresc i la natura. Per raons òbvies, el temps no importa gaire a l'hora de decidir si un surt de casa o si els nens van a jugar a fora en les estones d'esbarjo de l'escola. Tothom surt: que et toqui l'aire és sa, bo i relaxant, encara que estiguis a graus negatius i envoltat de neu o encara que t'hagis de posar pantalons i jaqueta impermeables.
Per això m'ha sorprès que en un país com Anglaterra, on plou tant, no tinguin també aquesta filosofia.
El primer dia de l'escola vam preguntar si les nenes havien de dur les botes d'aigua per tenir-les allà (així és a Suècia) i ens van dir que no. Pensava que era una qüestió d'espai, però ara entenc que hi ha un altre motiu: quan plou no surten al pati! Enlloc d'això tenen el que anomenen wet play (joc mullat) que simplement consisteix en quedar-se dins la classe jugant. Ho trobo fatal, no em puc ni imaginar el mal de cap que m'agafaria si fos la mestra que s'ha de quedar allà dins tot el dia...
Recordo que a Barcelona, quan era petita també ens quedàvem dins quan plovia i sempre acabàvem tots massa esvarats. La diferència, però, és que a Barcelona no plou pas tant com aquí i per tant són contades les vegades que els nens han de jugar dins la classe.

Com diuen els suecs, no hi ha mal temps si no mala roba.
En altres paraules, si estàs ben equipat, el clima no ha de perquè ser un impediment per gaudir de l'aire lliure.

etiquetatges diferents

 Una moda que suposo que també arribarà a Catalunya, si és que encara no ho ha fet, és l'etiquetatge original o divertit de productes.
Al principi fa gràcia, però quan ja n'has llegit uns quants deixa de ser original. Al final el que serà "diferent" serà llegir l'etiqueta de tota la vida.
Us poso uns quants exemples, entre parèntesi la meva traducció lliure i no acurada al català:


En un esprai pel cabell: Shake before use (it, not you!) (= Sacsejar abans d'usar -l'ampolla, no tu!-)

En una beguda de civada, en el costat on apareix la informació nutricional: If this side bores you, please read no further. flip the carton around and have a wonderful day (si aquest costat t'avorreix, si us plau no llegeixis més, gira el tetrabrik i tingues un fantàstic dia).

En una caixa de cereals: In the addmitteldy-pretty-hard-to-imagine event that you're not overjoyed with any X product, please let us know, and we'll do what we can to make you happy again (en el molt-difícil-d'imaginar cas que no estiguis encantat amb qualsevol dels nostres productes, si us plau fes-nos ho saber i farem el que puguem per tornar a fer-te feliç)

En una capsa de galetes: ...a perfect addition to the lunchbox of anybody who needs to be mentally and physically in tiptop shape all day, like pilots, surgeons and primary school kids (un suplement perfecte per la carmanyola de qualsevol que necessiti estar mental i físicament en bona forma tot el dia, com els pilots, els cirurgians i els nens de primària.

Aquests són els que tenia per casa però a les botigues n'he vist bastant més. Curiós, si més no. Ja n'heu vist algun de similar pels supermercats catalans?

La festa de la collita

Se celebra a Anglaterra a finals de setembre-principis d'octubre, depenent del calendari lunar. Es tracta, bàsicament, de donar les gràcies (a la natura, a Déu o a qui es cregui més convenient) per els aliments que s'han recol·lectat. Almenys, això és l'origen del Harvest Festival  que és com l'anomenen els britànics.
Avui en dia, aquesta festa -que enguany s'ha celebrat aquest cap de setmana), també implica música en els parcs, mercats a l'aire lliure amb venta directa de l'agricultor i la recollida pel banc d'aliments que s'organitza sobretot a les escoles. Com a Catalunya, el banc d'aliments ajuda a famílies que es troben en un moment de necessitat o a gent sense sostre.
Això em porta a parlar d'un altre assumpte: el del voluntariat i les organitzacions caritatives, de les quals n'hi ha moltes aquí a Birmingham (i suposo que s'estén a tot el territori de GB).
El voluntariat pot anar des de estar-se al carrer per captar a nous donadors fins a anar a fer dinars a un menjador social o jugar amb nens malalts. Però també hi ha voluntaris en llocs no tan habituals, com per exemple a l'escola.
A molts establiments (gimnàs, botiga, escola, biblioteca...) hi ha guardioles de diferents ONGs perquè la gent hi pugui dipositar una donació.
És un tema que em desperta sentiments diversos i a vegades oposats. Per una banda, em sembla molt lloable que hi hagi gent que dediqui el seu temps a ajudar gratuïtament als altres. Un dels treballs de voluntariat que més hi ha és el de dependenta en una botiga d'objectes de segona mà. Aquestes botigues són una de les fonts d'ingressos de moltes organitzacions. Està bé, perquè compleixen una triple funció: la de reciclatge i recollida d'objectes que d'altra manera anirien a parar a les escombraries, la d'oferir a bon preu aquestes coses a un públic interessat i la de guanyar uns diners per finançar una "bona obra". Només en el nostre carrer major, hi ha més de cinc botigues d'aquestes: una per la lluita contra el càncer, dues d'Oxfam, una per la gent necessitada de Birmingham, una pels nens orfes, una per les malalties cardíaques i encara m'en deixo.
També em sembla que per gent a qui sobra el temps (pel motiu que sigui), és una manera de trobar-se amb altres persones, sentir-se útil, col·laborar amb coneixements i experiència, alhora que pot ser molt enriquidor i donar també una experiència. Quan vaig arribar a Suècia vaig oferir-me a un munt de llocs per treballar gratuïtament i cap em va voler agafar perquè aquesta possibilitat no es contempla. En el meu cas m'hagués servit molt per aprendre la llengua i practicar els meus coneixements jurídics acabats d'adquirir. Enlloc d'això em vaig haver de posar a treballar d'una cosa no gens relacionada amb el que havia estudiat.
Per altra banda, però, penso que moltes d'aquestes activitats que duen a terme les organitzacions caritatives haurien de ser finançades amb diner públic i no haurien de dependre de la bona voluntat d'uns quants (que no necessàriament són els més afortunats en termes monetaris). Per exemple, a l'hora de pagar impostos, estaria bé poder triar amb què volem que s'inverteixi una part de la nostra aportació: investigació de malalties, educació, ajuda social...?
En quant a la feina del voluntari, a vegades acaba sent una explotació si pensem, per dir-ne un, amb el cas de recent llicenciats que com que no tenen experiència no els vol contractar ningú i es veuen obligats a treballar un munt d'hores "voluntàriament". Però algunes feines que fan els voluntaris també podria ser oferta a algú que estigués a l'atur i pagar-li un sou, enlloc d'haver-li de donar els diners/ els aliments que s'obtenen mitjançant la feina feta gratuïtament per algú altre.
Enfi, és un tema que em fa reflexionar i voldria conèixer més el seu funcionament per poder-me pronunciar amb més fonament. Algú de vosaltres ha treballat mai com a voluntari? En una ONG?