Perquè som com som?

Sovint pensem que les decisions les hem pres nosaltres mateixos amb total llibertat, que tenim molt clares les idees, els gustos i el nostre estil de vida. Però si mirem enrere i analitzem els moments importants que hem viscut des de l'adolescència, quan s'ens començà a permetre decidir sobre algunes coses tan senzilles com la música que escoltàvem, amb qui sortíem de festa o si triàvem ciències o lletres, ens adonarem que tan lliures no érem. No perquè féssim cas al que ens deien a casa o seguíssim el que feia l'amic, si no perquè incorporat en el nostre ésser mateix, gràcies al dia a dia viscut en la nostra família, ens anàvem decantant cap a una esfera de les moltes que hi ha a la societat. 
Us posaré un exemple: a partir dels 14 anys, i amb el canvi d'EGB a batxillerat (d'una petita privada escola a un gran institut públic) vaig començar a vestir-me "diferent". M'encantava remenar entre la roba vella dels meus pares i reutilitzar bosses, jerseis o accessoris -lamentablement les talles no coincidien gaire amb la meva i l'oferta era limitada-. Em tenyia el cabell amb henna i/o me'l tallava diferent al de tothom -això sí, anava a les millors perruqueries-, entrava a les poques botigues de segona mà que hi havia en aquells moments a Bcn (recordeu la del Camell al Portal de l'Àngel?) per comprar roba dels 60 que sabia que ningú més portaria. En definitiva, m'encantava ser contrària al main-streem , distingir-me entre la massa de nenes adolescents de l'insti, però amb bon gust i sense extravagàncies radicals (tipus piercings o similar). I jo pensava que era molt original i que tenia un estil propi, amb molta personalitat.
Doncs bé, després d'haver llegit uns quants estudis sociològics, sobretot de Bourdieu sobre la sociologia en el món de l'ensenyament, m'adono que aquest tipus d'"estil de vida" és típic de fills de famílies amb un grau alt de capital cultural (i mitjà-alt de capital econòmic).
Des de que neixen fins que volen del niu, estem transmetent als fills valors, gustos i estils de vida sense ni adonar-nos en: amb el menjar, amb el que llegim, amb el que escoltem per la ràdio, en les converses a l'hora de sopar, en l'estil de llengua, comprant al súper, amb els esports que practiquem, etc. I això fa que es relacionin amb qui té els mateixos estils i gustos perquè s'hi identifiquen, i acabin reproduint -amb un cert marge- la mateixa estructura social en la que han crescut.
En casos concrets i més aviat minoritaris, hi ha individus que trenquen l'esquema sortint d'un grup per anar a un altre, però si us hi fixeu (mireu al vostre entorn) el canvi no va mai de dalt a baix, només de baix a dalt. Vull dir, poques vegades fills de pares amb títols universitaris acabaran exercint una professió que requereixi pocs estudis i si ho fan, sempre tindran una bona xarxa social que els ajudarà a fer-ho amb èxit (tenint la seva pròpia empresa, trobant feina, etc.). Fent un pseudo-estudi sense cap tipus de validesa científica, m'adono que els meus companys d'escola d'EGB, amb qui encara em trobo de tant en tant, tenen feina -malgrat la crisi econòmica d'aquests anys-. I la ratio de títols universitaris  és altíssima: entre els 28 que érem hi ha tres metges, quatre o cinc enginyers, dos juristes, dos economistes, una llevadora, un psicòleg, una filòloga i d'altres que he oblidat. Els que no van estudiar carrera universitària són empresaris.
I això, i aquí penso que ve el més important, no vol dir que el qui té estudis universitaris o un bon sou sigui millor persona, ni tan sols que sigui més feliç. És, simplement, una constatació de que potser no som tan lliures com ens pensem a l'hora de prendre decisions.

Calor i foscor

Ara ja fa temps que no us informo de com va la meteorologia per aquí dalt però avui toca. Mai havíem tingut un desembre tan calorós i pel que sembla a Catalunya us passa si fa no fa el mateix. Vaig sentir dir al Mauri que era a causa del Niño... Sigui com sigui, avui dia 20 de desembre arribarem aquí a Estocolm als 13 graus! La mateixa temperatura que feia la nit del solstici d'estiu.
I deu ser perquè mai estem contents amb el que tenim però el cert és que un Nadal sense neu en aquestes latituds és trist. La conseqüència de la manca de neu i les altes temperatures han fet que els dies -entesos com a hores de llum natural- encara s'hagin fet més curts del que és habitual al desembre. La neu, quan n'hi ha, il·lumina gràcies a la seva blancor i la capacitat refractària que té. I quan fa fred, no hi ha gaires núvols i per tant les poques hores de llum són efectives, es veu el sol i el cel és blau. Ara, en canvi, els dies són grisos i sembla que no s'acabi mai de fer de dia. A les vuit del matí encara no és del tot clar i a quarts de tres de la tarda ja s'està fent fosc.
El gran avantatge és que no has de rascar el vidre congelat del cotxe quan tens pressa al matí i tampoc has d'estar traient neu amb la pala. Però si hagués de triar un mes en el que voldria que hi hagués neu, seria justament desembre. Sort que aviat baixarem a carregar piles a terres catalanes!
Espero que la manca de neu actual no impliqui que la temporada s'allargui per la primavera perquè aleshores encara posa més de malhumor. Imagineu-vos el mes de maig, quan el que vols és veure sortir les flors i encara està tot cobert d'una capa blanca...
En fi, no cal amoïnar-se pel que ha de venir.
Salut i que gaudiu de les festes!

Merlí (2a part)

Com ja vau llegir en el primer post sobre el tema, la sèrie de la temporada a TV3 no em va atraure gens després del primer capítol. No obstant, després d'haver escoltat algunes coses més (a la ràdio i de gent que conec) li vaig donar una altra oportunitat i la setmana passada vaig veure el penúltim capítol.
He d'admetre que el vaig trobar millor que el primer, bàsicament per dues raons. La primera perquè trobo que la caracterització dels estudiants està aconseguida i és creïble, la qual cosa no es pot dir dels professors (quan planifiquen les lliçons???)
La segona perquè trobo que està molt bé que es tracti el tema de la homosexualitat amb "certa" normalitat. I ho poso entre cometes perquè tot i que se'n parla, es fa des de la diferència o la problematització de l'assumpte, que es caracteritza pels tòpics de sempre... El Bruno amaga (i no accepta) la seva condició d'homosexual, l'Oliver en canvi la pregona als quatre vents però es particularitza pel seu amanerament.
Per poder parlar, veure o retratar l'homosexualitat de manera desinhibida s'hauria d'incloure en els mitjans, converses i llibres com es fa respecte a la relació heterosexual. Però en quants llibres per a infants apareixen famílies amb dues mares o dos pares? En quantes novel·les per adolescents hi ha una noia que s'enamora d'una altra noia? En quin anunci veiem dos nois que es fan un petó? Hi ha alguna pel·lícula on una relació homosexual sigui una part més del guió sense que impliqui un problema? A mi només em ve al cap la sèrie Modern family, perquè en pel·lícules com Fucking Åmal o Brokeback Mountain es contempla des de l'etern escàndol social.

Avui és l'últim capítol i suposo que el miraré algun dia d'aquests. Ja veurem si en faig algun post més.

Pràctica acabada

Aquesta ha estat l'última setmana de pràctiques a l'Institut.
Ha estat una setmana especial pels alumnes, no perquè fos la meva última sinó perquè era una setmana temàtica on els alumnes que estudien ciències i tecnologia fan shows diversos i decoren els passadissos de l'escola d'acord a diferents temes. Força currat, la veritat. Durant tota la setmana hi ha hagut una discoteca muntada a la cafeteria on quasi no es podia ni passar (a l'hora de dinar).
Hi ha una sèrie de personatges que cada any es repeteixen, representats per alguns alumnes de l'últim curs (17-18 anys). Sempre hi ha uns "pijos", uns "frikies", uns enrotllats, etc. La setmana va començar amb els pijos arribant a l'escola en helicòpter! Un de veritat, que va aterrar allà mateix. Flipant...
El què trobo més fort és que de pijos n'hi ha bastants en aquest institut: molts van amb roba de marques que no comentaré per no fer-los publicitat, només diré que hi ha bastantes peces que costen dels 100 euros cap amunt. A la vegada, hi ha alumnes que arriben dels suburbis més deprimits econòmicament i per tant el contrast és prou palès no només pel color de la pell sinó per l'estil del vestuari.

Us deixo algunes fotos de les decoracions i la disco i de pas veieu l'aspecte d'un institut molt sol.licitat a Estocolm.

Racó de morrejar-se

la disco...

atenció als jubilats (a la porta de la sala de personal)

N per Natur i T (feta amb llaunes) de Teknik

Txernòbil

Normalment no acostumo a escriure en el blog sobre els llibres que llegeixo perquè per això ja hi ha gent que ho fa molt millor que jo. Només si llegeixo quelcom que em fa reaccionar especialment, per bé o per mal, en faig algun comentari, com avui.
Estic llegint Voces de Txernòbil de la guanyadora del Nobel de literatura d'enguany, Svetlana Aleksievich. Justament aquesta obra no està traduïda al català però sé que l'Editorial Raig Verd acaba de treure del forn Temps de segona mà. La fi de l'home roig.
És curiós que s'hagi donat el premi a una periodista que escriu obres de no-ficció, que bàsicament es limiten a reproduir el que els seus interlocutors li expliquen. Darrera de les entrevistes però, hi ha un gran treball de recopilació, de tria, potser fins i tot de reformulació de paraules que fan especial la seva lectura.
En aquest llibre en concret, l'autora reprodueix les narracions -sovint monòlegs però a vegades converses entre vàries persones- de gent que va ser a Txernòbil en el moment de l'accident a la central nuclear, el 26 d'abril de 1986, o bé durant les setmanes després del dia fatal. L'obra s'obra amb el relat de la vídua d'un bomber que va anar a apagar el foc la mateixa nit de l'accident: va morir al cap de 14 dies. També dóna veu a soldats obligats a "netejar" l'indret de radioactivitat: traient capes de terra, matant animals domèstics, destrossant objectes i forçant la gent a deixar les seves llars.
A part de l'accident en sí hi ha diversos punts en comú en tots els relats. El primer, i més esfereïdor, és el fet de que s'amagués a la població el que havia passat i sobretot, les conseqüències que implicaria el desastre nuclear més important de la història. De fet va ser Suècia qui va alertar al món del nivell elevat de radioactivitat que van detectar provinent de l'est. Les autoritats russes no van reconèixer la magnitud de la tragèdia fins al 14 de maig. Van trigar fins a 6 dies a evacuar la gent en un radi de 30 km al voltant de Txernòbil, amb la conseqüència de que la majoria de gent ja va estar exposada a nivells mortals de radioactivitat sense saber-ho. Per tant, la ràbia contra la mentida soviètica -com molts l'anomenen- és present en pràcticament tot el llibre. Molts identifiquen el desastre com una guerra. Fins i tot pitjor, perquè els que tornen de la guerra són tractats com a herois mentre que els que van tornar de Txernòbil van patir una repudia social per part dels seus compatriotes que els tractaven com objectes radioactius caminants (que de fet és el que molts eren).
Un altre fet que es repeteix és la negació del perill, sobretot per part de gent gran, que tot i la prohibició van tornar als seus pobles al cap d'un temps i segueixen cultivant la terra i menjant aliments contaminats.
I com no, apareixen el Vodka i la corrupció. Beure per oblidar, beure per descontaminar, beure per aguantar. Intercanvi d'alcohol per objectes valuosos (radioactius). Diners a canvi de deixar passar la gent a buscar propietats que s'endurien a la nova llar...
En definitiva, un llibre impactant però interessant sobre una Història que no s'hauria d'oblidar: la de la gent.

Un novembre ocupat

No dono per més: entre estudis, pràctiques i viatges llargs en transport públic quan arribo a casa el que menys ganes tinc és de posar-me a escriure al blog, però tampoc m'agrada deixar-lo abandonat, pobret.
Ja tenim el novembre aquí, el mes que molts suecs consideren el pitjor de tot l'any: s'ha canviat l'hora i per tant es fa fosc abans (cap a les 16h i cada dia una mica més aviat), els dies són grisos o plujosos i normalment fa fred. Aquest any, però, està sent excepcionalment càlid. Només hi va haver una setmana d'octubre que vam baixar a graus negatius, la resta de dies hem tingut entre 4 i 10 graus. Això fa que tot plegat sigui més portable. Lamentablement la glaçada de mitjans d'octubre va cremar la majoria de plantes que ja han perdut les fulles i les flors. Les hortènsies estaven precioses i d'un dia per l'altre van quedar ben pansides. Els arbres en canvi, han aguantat aquesta bellesa tardorenca de grocs, taronges i vermells. Mireu les fotos!
 

Fins a finals de novembre estaré fent pràctiques en un institut (que aquí va dels 16 als 19 anys). Té 2000 alumnes i funciona una mica diferent de la majoria d'instituts suecs. Els alumnes tenen un horari amb "blocs". No pertanyen a una classe sinó que per cada assignatura que han triat (hi ha un munt de possibilitats) pertanyen a un grup. Per exemple, el grup on fan esport no és el mateix que el que fan anglès o matemàtiques. Només hi ha un grup inamovible durant els tres anys que dura l'institut i és de 16 alumnes però només es troben un cop per setmana a l'hora de "tutoria". A mi m'agrada el sistema: pel professor també implica més rotació i als alumnes els ensenya a ser més socials i a conèixer i col.laborar amb gent de totes les línies. No tinc ni idea de com funciona actualment el batxillerat a Catalunya però aquí ja no és només ciències, lletres i mixtes. Pots triar entre economia, humanitats, idiomes, esport, tècnica, dret, ciències naturals, ciències socials, i altres. Si et vols encaminar més aviat cap a una formació professional també hi ha moltes altres línies (però cap de torero ni mestressa de casa, quin horror!)
Espero poder-vos explicar més detalls d'aquesta experiència ben aviat.

Reflexions sobre l'escola (1)

En la nostra societat hi ha alguns àmbits sobre els que tothom es permet comentar, criticar i opinar. Un d'ells és la política -força normal si realment la democràcia funciona com a poder del poble-, l'altre és el futbol (no hi entraré) i un tercer és l'educació. Aquesta última entesa com l'ensenyament de coneixements a nivell institucional. Dit d'altra manera: l'escola.
Probablement perquè tothom hi ha passat i per tant en té una experiència a nivell d'alumne i en recorda quelcom, la gent es creu capacitada per aconsellar com s'hauria d'ensenyar a l'escola. En general, tothom es decanta per creure que el millor sistema és el que hom ha viscut. Són típiques les frases del tipus "els haurien de posar més deures" o "a la seva edat jo ja em sabia totes les taules de multiplicar de memòria" o encara "tant fer plastilina i no aprenen l'ortografia".  I com aquestes tantes d'altres que segur que haureu sentit o, fins i tot, formulat alguna vegada.
L'escola ja fa temps que ha -o hauria de- deixat de ser un lloc on els coneixements s'emboteixen al cap de l'alumne perquè després els vomiti en un examen. El mestre no és aquell que arriba i comença a dictar un text que els alumnes hauran d'aprendre de memòria. Però el mestre tampoc ha de ser aquell que ho deixa tot en mans de l'alumne que ja s'espavilarà sol a buscar la informació. El mestre és un instrument més per ajudar a l'alumne a trobar el coneixement: guiant-lo, mostrant-li el camí i ajudant-lo a comprovar per ell mateix com són les coses.
Ja fa un segle que gent com Dewey o Vygotskij van considerar que els centres d'ensenyament havien de preparar els nens a ser ciutadans i el més important: a entendre com s'aprèn el que s'aprèn. Pràctica i teòrica estrictament lligades. L'objectiu no és aprendre un coneixement sinó també aprendre com arribar fins a aquest coneixement.
Darrera un sistema pedagògic, en general homogeni a nivell d'ensenyament públic, hi ha molts estudis que justifiquen la seva aplicació. Els mètodes no es trien perquè sí; s'ha demostrat quins són els més eficients i quins no serveixen per res. Lamentablement sovint també hi ha condicionants polítics, ideològics i econòmics darrera certes decisions de com s'ha d'ensenyar i d'això en tenim tristes mostres ben recents (llei Wert i altres).
Un investigador americà (Hattie) s'ha dedicat a fer anàlisis de més de 900 meta-anàlisis sobre quins factors són els que més influeixen a l'hora d'aprendre. Entre ells en destaquen tres: bones relacions entre mestre i alumnes, les altes expectatives del mestre sobre els alumnes i el "feed-back" que reben els mestres sobre el seu mètode. Per contra, hi ha altres factors que afecten negativament l'aprenentatge: les llargues vacances d'estiu, les classes amb barreja d'edats o el quedar-se castigat més temps a l'escola. Òbviament això és una simplificació d'un estudi molt complexe, però és per donar-vos una idea del que pot influir o no a l'hora de transmetre coneixements.
El tema de les vacances estiuenques és, penso jo, un fet a tenir molt en compte. Ja hi ha països on s'han reduït i on les vacances escolars estan més repartides al llarg de l'any (Regne Unit, Suïssa, França, Alemanya). Penso que en la nova Catalunya aquest tema s'hauria de revisar si volem que les noves generacions pugin amb un alt grau de preparació. Gairebé tres mesos de pausa és una aberració que no ajuda a ningú: ni a alumnes, ni a pares, ni a mestres. Entre altres coses, també agreuja les diferències socials: nens de famílies amb recursos, cert nivell d'educació i inquietuds intel·lectuals seguiran aprenent durant l'estiu mentre que els que pertanyin a famílies amb menys recursos, menys educació, etc, no avançaran en coneixements. Com ja he dit alguna altra vegada, les vacances es van establir quan els nens havien d'ajudar al treball del camp. En la nostra societat no hi ha cap més justificació que la del descans (a qui tothom té dret) i si m'apureu, la calor. La calor és una bona excusa però s'acaba ràpid instal·lant aire condicionat, igual que als hospitals i les oficines de l'administració pública.
Ja us adverteixo que aquest tema continuarà en altres posts, tan bon punt tingui temps per dedicar-hi.