tornada

L'Elna encara no s'acaba de situar: fa dos dies que hem tornat i encara diu "hola" a la gent que veu pel carrer (ja és poc usual de per sí saludar a extranys, però en català ja ni us ho explico!), i altres paraules barrejades enmig de les frases en suec parlant amb amics...
Es veu que aquí ha plogut bastant durant l'estiu, de manera que el jardí està frondós i hi ha molta feina, però és de la que agrada. A més aquesta setmana farà bo: de 20 a 25 C i sol i núvols. S'ha d'aprofitar perquè no se sap quan pot ser l'última setmana d'estiu en aquest país.
M'he endut de Catalunya un munt de sensacions, de sentiments, de vistes, d'olors i d'estones agradables. Records que aniran resurgint en el dia a dia, especialment quan faci presència la nostàlgia, i que es reviuran quan mirem les fotos. Hem fet un munt de coses i tot i així se n'han quedat sense fer, que hauran d'esperar una millor ocasió. Per exemple, no he pogut veure tota la gent que m'hauria agradat, però per altra banda he estat molt relaxada. En qualsevol cas, tinc matèria per anar escribint entrades, a mida que vagi païnt les impressions i la tornada se'm faci menys feixuga.
He llegit tres llibres -que probablement mai hagués comprat (per desconeixement)- escrits per "coneguts" i que m'han sorprès gratament. El primer, escrit pel meu pare i un amic, sobre metges i malalties en la història del cine, que us puc recomenar fervorosament si us interessa la temàtica. El segon, escrit per un empordanès que destil.la amor per la seva terra i que ha demostrat posseir una sensibilitat que pocs homes deixen aflorar. El tercer, que estic acabant, va guanyar un premi i per tant pot ser que sigui més conegut, sobre el caos polític i militar a la Barcelona del maig del 37. Tots tres ben diferents però de grata lectura.
També he tingut temps de llegir-ne dels de gran tirada, entre els quals, el més recomanable, "Adéu a Budapest" de Sándor Márai.

De moment, algunes fotos d'instants viscuts aquest estiu... Ja tinc ganes de comprar un zoom de debò.

més de tres setmanes...

...gaudint de les vacances mediterrànies d'estiu anuals: muntanya, mar i petita escapada a La Rioja alavesa. Malhauradament petit incident de salut que ha fet que hagi d'anar uns dies amb crosses, però res greu, només que les visites a les caves se'm van fer més pesades que el que seria desitjable.
Ens queden dues setmanes senceres abans de tornar cap a Suècia i espero que es facin més llargues que les tres anteriors que han volat!
Les fotos les baixaré un cop siguem a casa.
Per cert, no vaig veure la inauguració dels J.O., només la desfilada dels països, aquest matí, però m'han sobtat dues coses. La primera, que molts atletes africans masticaven xiclet (queda bastant lleig, la veritat). La segona, com pot ser que deixin participar a països que no respecten els drets humans dels seus ciutadans?

floretes

Demà marxem cap a Catalunya, ben d'hora al matí. Aquest any les plantes van unes dues o tres setmanes endarrerides, però per sort he pogut gaudir de les peònies i del seu flaire tan especial. L'espígol blau és a punt de florir, al blanc li falta una mica més. El rosa, com que el vaig comprar aquesta primavera (i per tant, ja crescudet) està en el seu màxim esplendor.

Peònies i cel ennuvolat

No sé si ha sigut a causa de tota la pluja, però aquest estiu hi ha molts convidats no grats al jardí. Em refereixo al purgó, llimacs, formigues i larves de tota mena. Les daines ara mateix no fan molt mal. Els que pitjor n'han sortit parats han estat tots els geranium (no confondre amb els típics "geranis" de balcó) que els han quedat les fulles com un colador. Els llimacs, de moment, entre tisorades i el granulat de fosfat de ferro, els tinc controlats, però no vull ni pensar com estaran les hostes quan tornem d'aquí a quasi 6 setmanes... Com que intento ser el més ecologista possible, no vull fer servir cap producte químic per eliminar plagues. Hauria de comprar marietes, nematodes i altres animalons que mantenen a ratlla les pestes, però ara ja hem fet tard. O sigui que lluito amb les mans, sabó, amoníac i "farina de sang".

Purgó en el sambucus nigra

Les fulles foradades del geranium

Les abelles sí que són benvingudes

Corydalis. Petita flor blava d'olor intensa

A l'espígol li falta poc per florir.

Estic acabant de llegir Jardí vora el mar, de Mercè Rodoreda, en una edició molt cutre, de les que regalava aquell diari que va fer fallida "L'Observador". Em sorpren que en les descripcions de plantes, llavors i altres temes botànics, l'autora mencioni moltes de les varietats que tenim per aquí dalt i que jo mai he vist a jardins catalans, i menys al costat del mar. Hi podria haver vàries explicacions. Una, -i la més probable- és que jo no he tingut l'oportunitat de veure massa jardins privats d'entusiastes catalans. Però m'en vénen al cap dues més: el clima ha canviat i per tant, certa flora ja no viu en terres catalanes, o bé la jardineria s'ha homogeneïtzat, la gent compra el mateix tipus de plantes als gardens on no hi ha massa varietat i no hi ha massa tradició "amateur" de cultivar rareses. Aquí, com a Anglaterra, la gent gaudeix ensenyant amb orgull el seu jardí als interessats. A Catalunya, em fa l'efecte que els jardins macos s'amaguen darrera els murs de les grans finques, per exemple, al llarg dels camins de ronda de la Costa Brava. Una llàstima que no siguem més generosos compartint bellesa.

últim treball

Per fi he entregat l'últim treball que em quedava d'aquest semestre! Finalment puc dir que estic de vacances, si bé de la feina, més que de vacances estic a l'atur. En quant al màster, no m'hi haig de tornar a posar fins a finals d'agost, quan comenci el nou semestre. Feia molt de temps que no estava en una situació semblant: tindré dos mesos sense haver de pensar en tot el que hauria d'estar fent (a nivell de feina o estudis). Tindré temps per dedicar als meus, per llegir, per jardinar, per descansar.
D'aquí una setmana i mitja baixem cap a Bcn i d'aquí tres serem a Begur! Quines ganes que tinc de banyar-me al Mediterrani! Serem a Catalunya durant sis setmanes que crec que cundiran molt.
De moment però, intentarem gaudir de l'estiu suec que aquest any està siguent bastant pobre, al menys respecte el temps: molta pluja i poca caloreta. Bo per les plantes!

somnis

c/ de l'Esperança a Blanes*

Sóc de les que penso que si poguéssim plasmar en escrits alguns dels nostres somnis (en sentit literal, no metafòric) podrien sortir grans novel.les. El problema és que són efímers: la majoria de vegades,  tan bon punt ens despertem oblidem, si no tot, part del viscut mentre dormíem. Si ho recordem, és difícil d'expressar-ho perquè són bàsicament imatges sovint indescriptibles.
El diumenge, després d'haver-me aixecat del llit vaig anar directament a apuntar el que acabava de somiar. Per enèsima vegada, els somnis em portaven a la casa de Blanes de la meva àvia –avui desapareguda–, però com sol passar, la del somni era molt diferent a la real (que va ser construïda per un rebesavi meu americano, estreta i de tres pisos, però amb porta a dos carrers paral.lels) . Enlloc de ser al Passeig de mar o al carrer de l'Esperança (singles carrers per on es podia entrar) estava situada en una plaça imaginària i era molt més gran. L'havien de tirar a terra perquè s'estava esfondrant i mentre érem a dins, notàvem com començava a moure's, de manera que sortíem per cames i vèiem des de fora com queia. No obstant, el primer pis quedava intacte i hi tornàvem a entrar. Començàvem a obrir calaixos i trobàvem roba i joguines que crèiem desaparegudes. Petits tresors que ens retornaven el somriure infantil. A la cuina, però, obríem un armari i hi havia tot de cuques fastigoses que es movien entre la vaixella i després vèiem com alguns objectes es bellugaven i a l'aixecar-los descobríem una mena d'escarabats daurats... uix! Algú deia que ara les oficines del costat podrien gaudir de molta més llum perquè la casa ja no els faria ombra... Sortíem perquè ens avisaven que l'esfondrament total era immediat i jo, des de fora, intentava fer una foto amb l'Iphone però era impossible perquè la càmera era massa lenta.
En fi, no sé perquè el meu cervell em retorna tan sovint a aquesta casa i tampoc crec que els somnis es puguin interpretar, sinó que són reflex del que hem estat rumiant durant el dia, encara que sigui de manera inconscient.
*La fotografia l'he copiada del bloc de Carles Romaní  però suposo que per l'època en que està feta, no hi poden haver drets d'autor.

final de curs

La majoria dels nens suecs van acabar l'escola la setmana passada. Alguns dimecres, altres divendres. En algunes regions van acabar la setmana abans.
El dia de final de curs o skolavslutning es cel.lebra d'una manera especial. Generalment, i fins que el nen o la nena fa 12 anys, tant el pare com la mare s'agafen el dia de festa per assistir a la cerimònia. És tradició que aquest dia els nens i nenes estrenin roba o vagin una mica més mudats. Alguns massa, pel meu gust. I no és que faci res massa especial, simplement la mestra es despedeix de tots, els alumnes li fan algun regalet i després tota l'escola es reuneix per escoltar un discurset de –en el nostre cas– la directora i veure com els més petits (6 anys) regalen una rosa a cadascún dels de 9è (16 anys) que passen a estudiar a l'Institut. Després es pren pastís i cafè i tots cap a casa. Per sort va fer bon temps perquè és tot a l'aire lliure. Us en deixo una foto. També unes de plantetes que vaig fer abans del cap de setmana, que ens el vam passar sota la pluja...

Clematis alpina

Lewisia cotyledon

Una altra Lewisia

Aquilegia

Rodhodendron detall

Allium

actitut positiva

Fotografia treta de la pàgina de FAROS

Mitjançant el bloc de l'Assumpta Montellà (autora de La maternitat d'Elna), acabo de mirar un petit video de 12 minuts, més que recomanable. Hi podeu accedir fent click aquí. La protagonista és una senyora que, si encara viu, ara té 108 anys. L'extraordinari, però, no és la seva edat sinó la seva actitut: pianista –encara– excel.lent, supervivent d'un camp de concentració nazi que "estima la gent" i pensa que la música és Déu. Una d'aquestes persones que veu el got mig ple i que fins i tot de les experiències negatives en sap treure quelcom de positiu.
Justament, acabava de tornar del meu passeig matinal durant el qual he escoltat un podcast del programa l'ofici de viure, de fa unes setmanes. Sempre és interessant escoltar el que diuen coneixedors i estudiosos de la psicologia, sociologia o educació. Aquesta vegada es parlava d'un estudi fet pel projecte FAROS de l'hospital St. Joan de Déu sobre com educar les emocions dels infants (i en conseqüència les dels adults). En podeu llegir més aquí. Des que va ser èxit de ventes aquell llibre sobre "Intel.ligència emocional", s'ha estat parlant de que l'èxit professional i escolar no depèn de la intel.ligència com tradicionalment la tenim entesa (QI) sinó que hi ha molts altres factors emocionals, com l'empatia, que hi juguen un paper molt important.
El problema d'aquest tipus de programes és que mentre els escoltes, et semblen molt interessants, però sovint se t'oblida el missatge al cap de pocs dies o bé només et queda gravada una petita part, que fora del contexte pot no tenir massa valor. El mateix passa amb articles o llibres que llegim sobre el tema.
El que també m'acostuma a passar quan m'arriba informació sobre la manera millor d'educar els fills, és que m'adono dels "errors" que he comès o encara estic cometent educant a les meves filles. Per exemple, quants cops no he dit "no ploris, que no serveix de res". De totes maneres, tothom està d'acord en què el més important és donar amor, que no té perquè ser necessàriament expressat en petons i abraçades constants.
No obstant, de tant en tant hi ha algunes idees que arrelen i, almenys durant un temps, s'intenten posar en pràctica. Per exemple, ser agraït i demostrar-ho, ser generós amb els altres (no només des d'un punt de vista material sinó en el sentit de compartir des d'idees a informació). Altres aspectes més a nivell individual i que costen molt més són, per exemple, intentar no autoflagelar-se psíquicament, és a dir, no repetir pensaments negatius o no tenir por a allò que encara no ha passat, que és el que provoca l'ansietat. El problema és que a vegades, per molt que ho intentem, no és tan senzill controlar la nostra ment...