Música

M’agrada escoltar aquesta música, tot i que sé que després em posarà nerviosa perquè no me la podré treure del cap. També perque em desperta sentiments estranys, de ganes de tornar als anys joves, de quan encara el futur era tan indefinit. A vegades, sento ganes de plorar perque l’harmonia de les veus vibra a les meves oïdes amb una tonalitat especial, o perque el que transmeten m’arriba molt endins, o totes dues coses. 

La música ve sempre acompanyada de sensacions, de records, lligada a allò que em passava pel cap en el moment en què la vaig escoltar per primera vegada o amb la persona que me la va fer conèixer.  I malgrat pugui ser una cançó que hagi sonat sovint durant una època concreta, les imatges que m’apareixen a l’aclucar els ulls, són les d’uns instants molt concrets. Puc reconèixer que un tema és boníssim i tot i així no poder escoltar-lo perquè em fa mal. De la mateixa manera que hi pot haver una música horrible que com que em porta bons records li guardo un lloc especial en la meva discografia, i sona només molt de tant en tant.

I mentrestant, miro a fora i encara veig blanc. El mateix blanc des de fa cinc mesos. Ara, no obstant, la llum és forta, el sol escalfa i sé que aviat, ben aviat, veuré verd per la finestra i per fi podré canviar la foto del fons d'aquestes pàgines.

Barcelona ven

Divendres em va arribar el correu setmanal que m'envia l'Instituto Cervantes d'Estocolm.  Ara llencen un curs de... (atenció!)  gastronomia, cultura i llengua catalana! No sé com reaccionar a aquesta  notícia. Que jo sàpiga, puc estar equivocada, és el primer cop que imparteixen classes de català. Cursos de gallec i d'euskera tampoc he vist mai que en donéssin, tot i que en la pàgina web del Cervantes hi diu que un dels objectius és promocionar "el español y las lenguas cooficiales de España". He tingut certa relació amb aquesta institució i sé que aquí a Suècia els cursos no ténen molta demanda perquè l'educació pública ja cobreix prou bé el tema de l'aprenentatge d'idiomes. No hi ha, com a casa nostra, acadèmies de llengües a cada cantonada.
El mes passat ja van tenir una exposició sobre Barcelona. Potser va ser arrel d'aquesta, potser gràcies a les notícies que des de setembre van apareixent de tant en tant en la premsa sueca sobre Catalunya el que ha fet que hi hagi un interès per oferir aquest curs. Ho desconec. En qualsevol cas, em sembla bé que es faci difusió del català, però em preocupa des de quin angle s'impartiran les classes. Tot dependrà del professor que espero que sigui una persona de seny, perquè sinó, es pot donar una imatge molt esbiaxada de tot plegat.
Barcelona ven. Ja fa temps que la ciutat està de moda entre europeus i països occidentals en general. I els espanyols, mentre siguem part d'Espanya aprofitaran tant com puguin aquest fet, amb sentiments contrariats.
Al "Salon du livre" de Paris, Barcelona és aquest any la ciutat estrella. Entre els convidats hi ha més autors en llengua catalana que castellana, la qual cosa m'il.lusiona. Només un petit matís: dels 29 honorats (contant també els difunts) només 8 són dones. Això no m'agrada tant. De fet no m'agrada gens i trobo molt trist que no hi hagin anat més personalitats femenines catalanes, perquè d'haver-n'hi, n'hi ha, i moltes.
Avui em trobo de nou amb que Barcelona ven. Llegeixo a la revista Esguard una entrevista amb Marc Pastor; la seva novela La mala dona es publicarà en breu en versió anglesa i es dirà... Barcelona shadows! L' escriptor comenta que l'editorial va ser qui va triar el títol perquè "Barcelona ven".
A mi Barcelona m'enamora, és on vaig créixer, però no deixem que s'endugui tot el protagonisme. Catalunya és molt més, i no oblidem que per mooooooolta gent -de dins i de fora- Barcelona encara es veu com la segona ciutat més important d'Espanya. Encara hi ha molta feina per fer, però espero que quan l'Institut Ramon Llull obri la seva seu a Estocolm em tingui en consideració.

Pidolaires

Com que aquí no hi ha Métodos 3, ni corrupció, ni crisi, els diaris s'han d'empescar reportatges d'investigació per omplir pàgines i si ho fan bé, arriben fins i tot a crear debats mediàtics i socials.
Els reportatges solen venir en "entregues". És a dir, cada dia presenten una part del reportatge en qüestió.
Aquesta setmana, el diari de referència (el que llegim a casa i el més venut a Suècia) ha encetat una sèrie d'articles sobre un tema que fins fa ben poc era desconegut pels habitants d'Estocolm: els pidolaires, la majoria provinents de Rumania.
Quan era petita, a Barcelona hi havia un senyor al semàfor del carrer St. Josep de la Muntanya que demanava caritat als cotxes parats. Per Nadal es vestia de Pare Noël i sempre tenia un somriure per la gent que li donava algunes monedes. Tampoc era extrany veure a gent asseguda a la sortida d'algunes esglesies o a Les Rambles, amb algun cartell que explicava la seva situació desafavorida i esperant que algú els ajudés econòmicament.
Poc a poc, quant van anar arribant anys de bonanca econòmica a Catalunya, els pidolaires van anar canviant de nacionalitat i amb l'entrada d'alguns països de l'Est a la Unió Europea, els rumans es van fer majoria entre la gent que demanava caritat. Una llengua no tan diferent a la seva, un clima agradable i una cultura fins a cert punt semblant, feien d'Itàlia, Espanya i fins i tot Grècia, un bon destí per persones que en el seu propi país són marginades i sense dret a ajudes socials.
Ara bé, amb la crisi econòmica, la situació ha canviat radicalment i la conseqüència ha estat la mobilització de families senceres cap a territoris nòrdics on, segons els rumors, els gossos es lliguen amb llonganisses.
De repent, els suecs han vist sorgir una variant social que desconeixien o que fins ara es limitava a alcohòlics o drogadictes. Ara, a la sortida del metro, dins el tren de rodalies o als carrers comercials hi ha persones assegudes, arraulides en mantes, amb un cartell explicant que tenen un fill malalt i un pot davant on s'espera que algú hi llenci unes monedes.
Molts pensen (potser per tenir la conciència tranquil.la) que són mafies organitzades que obliguen aquesta gent a pidolar i després els agafen la colecta del dia. Per això no són gaires els que els donen diners. Això és el que la investigació periodística volia comprovar: hi ha activitat criminal o és cert el que diuen els pidolaires?
De moment, en els casos que han seguit, les històries que expliquen semblen ser verídiques, al menys fins on han pogut arribar les investigacions. I són esgarrifoses: aquesta gent es passa vuit hores en el lloc triat (això sí, s'organitzen entre ells per no ser massa a prop uns d'altres i s'auto-otorguen un lloc de treball on tornen cada dia) i com a molt, i si hi ha sort, aconsegueixen reunir 500 corones (50 corones) al dia, però generalment no en treuen més de 200. Viuen sota un pont o en una caravana amagada en el bosc i compartida per més gent de la que hi té cabuda. Estalvien per enviar diners a la familia que s'ha quedat a Rumania. I tot això ho fan en una ciutat on ara a l'hivern, la temperatura és d'entre -15 i -5C. Hi ha però una diferència important amb molts dels pidolaires que veia per Barcelona (o Madrid): no hi ha nens, només adults, probablement perquè aquí les autoritats són molt severes amb els drets dels infants i ho considerarien un abús penat per la llei.
A la gent no li agrada veure misèria i haig de reconèixer que una es troba sempre en la tacitura de si donar o no donar: si veuen que en treuen prous diners, es quedaran i en vindran més, si no se'ls dóna res, som uns insensibles. Realment s'està ajudant a aquestes persones a tirar endavant donant-los diners? Jo penso que no, que el problema no s'arregla posant pedacos sinó que el que ha de canviar és la situació al país d'origen. Però no crec que ningú trii passar el dia congelant-se per voluntat pròpia, lluny dels seus i en un ambient inòspit.

El perquè de tot plegat

Avui, com cada dilluns, de camí a la facultat he estat escoltant El món a RAC1 i "el perquè de tot plegat". Ja vaig dir al twitter que dec ser massoca, perquè tot i que el Paco Marruhenda em posa dels nervis (pel que diu, però sobretot per com ho diu, amb els seus "no?" a finals de frase, o els "ala!" o els "i ja està, no?") i el Xavier Sardà a vegades també, la Pilar Rahola m'agrada. I a més, la discussió dóna morbo, què voleu que us digui.
En qualsevol cas, avui ha sigut més irritant que mai. El Marruhenda defensant l'Opus Dei (en relació a les declaracions de Fernández Diaz) ja ha sigut massa. Tant és el que digui qualsevol membre del PP, que ell en sortirà a la seva defensa, com l'advocat del diable. Evidentment ha fet servir la retòrica típica dels de dretes i afins a la secta: que si l'Opus és una organització seria de l'esglesia catòlica, que si hi ha gent molt respectable, que si només defensen les seves idees religioses... El pitjor de tot, és que s'ha atrevit a dir que en les societats modernes i democràtiques, l'"obra" no es considera secta. MENTIDA! Aquí a Suècia està qualificada com a secta catòlica. I això per diversos motius: capten els seus adeptes des de la més tendra infància mitjancant cursos, activitats, escola, els que hi entren han de seguir unes línies estrictes de comportament (no cal entrar en detalls, suposo que ja les coneixeu), els membres han de pagar un tant del seu sou al grup, hi ha una estructura piramidal de poder, no hi ha transparència, costa molt sortir-ne, etc. És a dir, cumpleix totes les característiques d'una SECTA. Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, una secta és:
1 f. [LC] [RE] [AN] Conjunt de persones que professen una doctrina particular, especialment en religió, que s’aparta de la majoritària o establerta.
2 f. [AN] Associació de persones unides per a propòsits diversos, sovint dirigida per un líder carismàtic.
Una altra cosa és que es pugui considerar més o menys destructiva, però és una secta.
Em fa ràbia que cap dels participants al debat hagi googlejat una mica per donar pes als seus arguments.
Dit això, (frase, per cert, de la que s'abusa en aquest tipus de tertúlies) volia comentar una coseta més, i sense ànim d'ofendre a ningú.
La setmana passada el Papa va deixar el seu càrrec i es va traslladar a la seva residència vacacional. Tenint en compte que la religió catòlica és una de les més practicades al món, és prou important com perquè se'n parli. D'acord. Ara bé, d'aquí a que tallin el programa "La Tribu" de Catràdio per fer una retrensmissió en directe de com s'enlaira l'helicòpter, em sembla una passada.
Fa molt de temps que em vaig adonar que l'organització de l'esglesia catòlica és arcaica, masclista i absurda. No entenc com els creients poden seguir combregant amb tota aquesta parafernàlia. Em consta que n'hi ha molts que voldrien veure canvis, però són pocs els que fan alguna cosa per canviar la situació.
M'agrada molt més com funciona l'esglesia protestant (per exemple, la sueca). La religió (qualsevol) hauria de ser una opció filosòfica i de principis. Tothom necessita reflexionar, discutir continguts, tenir valors, etc, però sempre des d'un punt de vista crític i mai per imposició.

corrupcions i corrupteles

Suposo que no sóc l'única que pensa que tot plegat és una gran presa de pèl. Vull dir que la premsa moltes vegades fa més mal que bé, senzillament perquè ens porta en manada cap on vol.
Què passa amb el tema dels detectius de M3? De debò és tan important saber si tal polític o tal altre va encarregar els seus serveis? En tot cas, l'important seria el resultat de les investigacions, si és que ajuden d'alguna manera a destapar casos de corrupció o similars. Però d'alguna manera, s'han canviat els rols i ara el que sembla escandalós és que els polítics facin servir detectius. No hi ha un pam de net, i això, malhauradament, no és nou.
Tampoc és nou que la gent que arriba al poder (independentment del que abarqui aquest poder) massa sovint acaba d'alguna manera abusant-ne. La corrupció pot anar des del recepcionista d'urgències que dona prioritat a algun conegut malgrat hagi arribat l'últim, passant per l'autònom que cobra en "negre", fins al polític que s'embutxaca mil.lions del diner públic. Si bé el resultat difereix molt, l'essència és la mateixa, i cadascú hi posa els límits que la seva moral li dicta.
Als països del sur d'Europa, la gent apren des de la més tendra infància que no hi ha res com tenir bons contactes i que els diners moltes vegades poden més que els valors que la societat propaga.
Potser pot tenir a veure amb la influència de la religió catòlica que durant segles, i encara ara, proclama lleis que en molts casos és la primera en no complir. Si fins fa ben poc hom podia pagar per absoldre els seus pecats, perquè ens extranya que ara un hereu d'aquesta cultura pugui optar a un càrrec de poder mitjançant favors i/o diners?
Una cosa que s'apren aviat quan vius a Suècia és que no et serveix de res conèixer algú que treballi a l'ajuntament, a l'hospital, a l'escola o a qualsevol altre àmbit públic: el tracte que rebràs serà exactament el mateix. I si no és així, t'has d'atendre a les conseqüències. Vull dir que això d'aquí no és cap paradís, però s'hi acosta si ho comparem amb Espanya, en aquest tema.
El 1995, la vicepresidenta del govern suec, Mona Sahlin va dimitir després de que es comprovés que havia fet servir la targeta de crèdit del departament per pagar per avançat (és a dir, el mes següent tornava els diners a la caixa) algunes coses com: xocolatines, lloguer de cotxes i diners en efectiu trets del caixer. En total, en 11 mesos va gastar i tornar unes 50 000 corones (avui serien 5 000 euros). L'escàndol va ser descomunal i es va conèixer com l'afer Toblerone.
Comprendreu que la política espanyola es vegi com una gran bola de merda quan amb casos com el de Bárcenas (i altres abans) ningú ni tan sols dimiteixi, ni per descomptat, acabi a la presó. De fet, als diaris no es llegeix res al respecte.

feina a Suècia o a Suïssa

La setmana passada a La Tribu de Catalunya ràdio van parlar sobre l'emigració juvenil cap a països on és més possible trobar feina que a Catalunya. El tema va sorgir després de que Suïssa anunciés que potser limitaríen l'entrada d'immigrants provinents d'Espanya, Portugal i Itàlia. Com fan cada tarda, van demanar a la gent que participés, comentant si vivíen fora o si coneixíen algú que ho fes. Vaig enviar un tuit i el van llegir en antena: "jo visc a Suècia i tinc un germà que viu a Suïssa" (100% cert).
Ja sabeu que jo vaig venir a viure aquí "per amor". Sí, aquest va ser el motiu principal, però quan el T. i jo vam decidir que volíem viure junts, vam acordar que aniríem al país on el primer dels dos trobés una feina amb cara i ulls. D'això ja fa 15 anys. No eren temps de crisi com els d'ara, i no obstant, una recent llicenciada en Dret podia com a molt aspirar a fer de passant en un bufet d'advocats sense cobrar ni un duro o a preparar-se per opisicions (de funcionari, de jutge, d'advocat de l'Estat...) que representava tancar-se com a mínim dos anys més a memoritzar un munt de lleis i articles, sense que això garantís que es passessin. Si havies tret molt bones notes i estaves disposat a treballar més hores que un rellotge per pocs diners, també podies -a vegades- trobar feina en alguna consultoria o auditoria. L'altre opció era posar-se a treballar de qualsevol cosa no relacionada amb els estudis cursats, generalment un contracte d'auxiliar administrativa i cobrant una misèria que com a molt servia per tenir diners de butxaca i no haver-los de demanar als pares. Jo estava bastant cansada dels estudis de Dret i malgrat vaig comencar a practicar amb un advocat pels matins, a la tarda feia de secretària en una empresa. Després vaig deixar l'advocat i em vaig dedicar a fer de telefonista i recepcionista en un hospital, amb contracte de suplència (i gràcies a contactes), per poder estalviar una mica de diners.
La situació a Suècia no tenia res a veure. El T. va trobar de seguida una feina en una consultoria, amb un sou que el permetia independitzar-se i amb un horari decent. Per tant, estava clar quin era el pais on residiríem. Quan vaig arribar jo buscava feines de qualsevol cosa i no me les donaven perque deien que estava "sobrequalificada". Per mi això va ser una sorpresa: si havies estudiat Dret, havies de treballar dins aquest sector i no buscar feines d'altres coses, la qual cosa té bastanta lògica però és forca irritant.
Sé que ara la situació encara és pitjor perquè probablement un llicenciat universitari no pot ni accedir a "qualsevol feina", però el que conta no és només tenir un treball, sinó quin i com està retribuït, per tant les estadístiques sobre ocupació s'hauríen d'analitzar amb més detall.Quan l'atur juvenil estava al 10%, quants dels que treballaven ho feien amb contractes escombraries, amb sous que no permetíen independitzar-se? Quants seguien vivint a casa els pares? Quants treballaven en alguna cosa relacionada amb els estudis que havíen cursat?
Els catalans que conec que viuen a Suècia*, tots tenen una feina o estan estudiant, però cap d'ells ha vingut amb les mans buides, a veure què trobava. En canvi, ahir vaig entrar a la pàgina dels espanyols a Suècia (bàsicament per xefardajar els comentaris feixistes que hi solen escriure segons m'han informat) i estava plè de gent que escrivia missatges demanant ajuda perque volien emigrar a Suècia i estaven disposats a fer qualsevol cosa. La veritat és que feia esgarrifar una mica perque la gent semblava molt desesperada, però almenys pensen en buscar-se la vida i actúen.
El problema és que, com ja vaig explicar, la vida com a immigrant a Suècia no és cap panacea i encara menys si arribes sense res. Per tant, pel lector que hagi trobat aquest post googlejant "feina a Suècia" li recomano que abans de llencar-se a l'aventura, busqui feina des de Catalunya, aprengui nocions bàsiques de suec, miri quines possibilitats té de trobar habitatge i que en definitiva, vingui preparat. Sapigueu també que l'intrusisme laboral està molt regulat en totes les professions. Per posar un exemple: no pots treballar de paleta sino tens estudis (nivell batxillerat) sobre el tema.
* Conec dos casos de persones que van venir pensant que trobarien feina i van haver de marxar mig any després perquè no havíen trobat absolutament res (i estaven disposats a netejar, servir o treure neu, tot i la seva preparació en altres camps).

comparant paraulotes i insults

Seguint el fil de l'anterior post, per cert em va fer molta il.lusió que el comentés el propi Pàmies, avui toca parlar d'un altre aspecte sociolingüistic: les paraulotes i els insults. Un tema que també pot ser díficil per l'aprenent/parlant de llengua extrangera, no tant perquè costi recordar-ho sinó perquè a vegades és difícil veure-hi la càrrega negativa que impliquen. És a dir, a un mateix no li sona tan malament dir aquestes paraules en veu alta (sobretot si no van dirigides a ningú en concret sinó que s'expressen quan alguna cosa surt malament, quan un està irritat, etc.).
Mentre a Catalunya les paraulotes es concentren bàsicament en temes relacionats amb el sexe, a Suècia tenen una connotació religiosa. Aquí, als nens se'ls diu "no blasfemis" (i no pas "no diguis paraulotes"). M'explico: els renecs més emprats i amb més connotació negativa són fan (dimoni, diable) i helvete (infern), amb variacions de més o menys intensitat o segons la situació, amb diferents significats (vindria a ser com el "collons" català, però l'espectre no és tan ampli). Imagineu-vos si es fessin "Els pastorets" a les escoles sueques, seria un escàndol!
En quant als insults, acostumen a ser dirigits a l'individuu en concret i referit a l'intel.ligència d'aquest (idiota, imbècil, etc.) o dit d'altra manera: per ofendre no s'insulta a la mare de ningú, com es fa en molts països llatins. Tampoc s'esmenten les dimensions dels testicles, ni s'utilitzen pebrots ni similars.
En canvi, per insultar a una dona, sí que es pot fer servir la paraula en argot de l'òrgan sexual femení, però és MOLT vulgar i fort, a diferència de com s'utilitza en català.
No hi ha en canvi, expressions descriptives de l'acte sexual que s'utilitzin per renegar, insultar o expressar sorpresa.
A Suècia tampoc ningú es "caga" en algú altre quan està emprenyat, si bé s'utilitza el "m'hi cago" (jag skiter i) per expressar que es "passa d'alguna cosa". El skit a seques vol dir "merda" i s'utilitza en el mateix sentit que en català.
Suposo que els orígens de les paraules "malsonants" té molt a veure amb si una societat és de tradició catòlica o protestant (en el cas de les europees, en qualsevol cas). En tot cas, fa gràcia pensar que la paraula "dimoni" pugui provocar una reacció a qui l'escolti en segons quin ambient, per molt que ens haguem acostumat a sentir en els doblatges de pel.lícules americanes els típics "diablos", "maldito seas", etc que no són més que traduccions literals i no massa encertades.
Bon cap de setmana!