absència

Ja fa dies que gairebé no entro a la blog-esfera; ni per escriure ni per llegir. Fa dos caps de setmana era a Berlin amb unes amigues i després vaig haver de baixar cuita-corrents a Bcn per motius familiars. Entre setmana, impossible seure davant l'ordinador, entre la feina, les activitats de les nenes, el marit de viatje cada 2 x 3... I aquests dies estem gaudint d'un temps fantàstic, cosa que em fa voler ser a fora de casa el màxim possible.
Dimecres anem a passar quatre dies a Anglaterra i tampoc no podré escriure.
Però prometo que quan tingui un momentet o quan plogui i tingui festa, seuré a fer-vos cinc cèntims de les coses que estan passant per aquí!

Fins aviat!

kanelbullar

Vam fer kanelbullar amb les nenes

Des de la setmana passada torno a treballar al 100% i per això no he tingut gaire temps d'escriure.
Fa un parell de setmanes li vaig passar la recepta a la meva mare i una amiga també me l'ha demanat, així que he decidit fer-la pública per tots els que us agrada aquesta pasteta sueca que tan bé entra amb el cafetó: kanelbulle (kanelbullar en plural). Sé que a Estats Units també se'nn troben però com és habitual per aquelles contrades, són de mida XXL i per tant, no ben bé igual. Allà s'anomenen cinnamon roll i sovint les empastifen d'altres porqueries vàries (tipus cup-cake).
Faig una traducció pròpia de la recepta bàsica, que és ben senzilla. Tingueu en compte que com que s'ha de deixar reposar la massa en dos moments diferents, el procés s'allarga unes dues hores.



Ingredients per la massa:
150 gr de mantega o margarina a temperatura ambient (o 1,5 dl d'oli)
5 dl de llet
50 gr de llevat fresc (el que s'ha de guardar a la nevera, em sembla que es diu "de París"). Aquí es troba a qualsevol supermercat però pel que he sentit, a Catalunya es compra a la fleca.
1 dl. de sucre
mitja cullereta (mida cafè) de sal
dues culleretes (mida cafè) de cardamom (no és estrictament necessari, però queda molt bo!)
800 gr. de farina

Ingredients pel farcit:
150 gr de mantega a temperatura ambient
1 dl de sucre
2 culleres de postre de canyella en pols

Per decorar abans de ficar al forn:
1 ou
sucre en perla o ametlla picada

Preparació:

1. Escalfa la llet a 37 °C (proba-ho amb el dit, ha d'estar a la mateixa temp.)
2. Esmicola el llevat en un bol d'uns 3 o 4 litres de capacitat. Avoca-hi la llet escalfada i remena (el llevat s'ha de desfer). Afegeix la mantega (o oli) a trocets, el sucre, la sal i el cardamom.
3. Afegeix la farina però guarden una mica (1/2 dl) per després.
4. Treballa la massa amb força, durant 10 minuts (si tens un robot de cuina, amb 5 min n'hi ha prou). Ha de quedar com quan fas pa, una mica enganxosa.
   
5. Cobreix el bol amb un drap net i deixa reposar la massa 30 min a temperatura ambient (s'ha d'inflar).
6. Treu la massa del bol i treballa-la sobre la taula (com quan es fa pa o pizza). Talla-la en quatre parts iguals. Estira i aplana cada part en forma allargada, amb el corró  (veure foto)
7. Barreja els ingredients del farcit (ha de quedar cremós) i unta'n una fina capa a cada tros de massa.
   
8. Enrotlla la massa com si fessis un braç de gitano.
9. Talla aquest braç en trossos de més o menys un centímetre i ves-los posant plans en una plata de forn (posa-hi primer un paper perquè no s'enganxin, també pots fer servir fundes de magdalena). Pensa que s'inflaran més, deixa espai entre les "bullar". Tapa la safata amb un drap de cuina i deixa reposar uns 40 min. Escalfa el forn a 225-250°C.
   
10. Bat un ou i fes-lo servir per untar les "bullar". Posa el sucre en perla o les ametlles per damunt.
11. Cou al mig del forn durant 5 minuts (si han quedat molt grans es poden necessitar 10 min.).
12. Deixeu-les refredar sota un drap, així queden més esponjoses. Bon profit!

primer dia de primavera... o no.

La setmana passada feia un temps fantàstic. Per una vegada, hem tingut un hivern molt tranquil metereològicament parlant; ha nevat molt poc i no ha fet massa fred. Com deia l'altre dia, fins i tot les tulipes ja feien un bon pam i els iris estaven florits. Massa maco per ser veritat.
Ahir va nevar tot el dia i avui segueix. A més, com que estem entre graus positius i negatius, la neu és de la que pesa, "neu molla" que diuen aquí; enganxosa, ideal per fer ninots i boles però per res més.
I aquest cap de setmana hi ha la fira de jardineria de cada any, i tornaré a ser-hi, treballant voluntàriament per l'estand de l'associació i comprant plantes i altres cosetes. El problema és que tal i com està el tema -com podeu comprovar en les fotos- encara no podré plantar res, i ficar plantes exteriors dins de casa no és el millor... Però és el que hi ha.
Nota: per fer les fotos he rascat una mica la neu, si no, no es veurien les flors perquè estan colgades.

nous temps

Fa trenta anys jo tenia deu anys. Són els que té la meva filla gran, la Júlia.
A la seva edat, jo anava a 5è d'EGB i quan era l'hora del pati, jugàvem a "gomes", a "pitxi" (una mena de baseboll amb pilota de tenis i sense bat, feiem servir el braç), al "tris-tras" o al que en aquell moment ens inventàvem. També teníem les nostres trifulgues i baralles, sobretot entre grupets de nenes, mal em dolgui admetre-ho. Els nens, generalment, jugaven a futbol i alguna nena, probablement més llesta que la resta, també s'hi apuntava.
En fi, aquest escrit no pretén ser cap elogi nostàlgic dels anys 80. Simplement vull constatar en què es diferencien les estones lliures de la meva filla respecte a les meves a la mateixa edat.
La part més evident ve condicionada per les anomenades "noves tecnologies". De bon matí, abans d'anar cap a l'escola, ja li ha sonat el xiulet del whatsapp unes cinc vegades -com a mínim-. Els missatgets són del nivell "bon dia!", "ja he arribat a l'escola i no hi ha ningú", "quan vens?", etc. Quan les veig a l'entrada del cole, estan totes mirant la pantalla del mòbil.
Al vespre abans d'anar a dormir continua la piuladissa amb missatges igual de transcendents.
Una de les seves primeres inèrcies a l'arribar a casa és agafar l'Ipad o seguir-se enviant missatges amb les amigues que acaba de deixar.
Aquest cap de setmana han estat filmant una pel·lícula que volen presentar a un concurs. Sense massa guió ni organització, però una interessant iniciativa, sobretot perquè eren un grup de nens i nenes de la classe (uns deu) que van ser capaços de muntar certa logística sense ajuda dels pares.
Fins aquí, tot em sembla normal, tenint en compte les eines del moment que té a l'abast, i sobretot perquè per part nostra també imposem restriccions: temps que s'hi pot passar, moments del dia, prioritats, etc. No cal dir que, per sort, també juga a jocs clàssics o inventats. També fa karate dos cops per setmana i munta a cavall cada dimarts.
El que ja em sembla més preocupant -perquè no depèn de les modernitats del moment sinó probablement d'una tendència social-, és la fal·lera que tenen algunes nenes de la seva classe per maquillar-se, perfumar-se o portar segons quina roba. I no em refereixo a que ho facin un dia de festa, sinó que té companyes que van a l'escola pintades, es posen colònia Victoria's secret, porten "tops" sense tenir pits i sabates de taló. Perquè tanta pressa? Només porten deu anys en aquest món i ja sucumbeixen a totes aquestes imposicions socials i al consumisme! D'acord, hi ha un parell de nenes que ja han entrat a l'adolescència (si mirem el seu desenvolupament físic), però les demés són nenes.
El que no entenc, és com els pares ho permeten. Totes les nenes tendeixen a voler imitar les noies més grans o fins i tot les mares. Però una cosa és jugar a disfressar-se i l'altre -ben diferent- és maquillar-se per anar a l'escola. Contràriament al que molts puguin pensar, crec que aquestes nenes no estaran agraïdes als seus pares per haver permès això.
La Júlia em diu: "em puc comprar un perfum Victoria's secret? I jo dic no, perquè trobo que fan una pudor horrorosa. També afageix: "tal nena o tal altre sempre es maquillen, perquè jo no puc?". O em comenta: "només som quatre a la classe que no portem top sota el jersei". I jo responc: "cada cosa al seu temps. No tinguis pressa per voler ser més gran! Gaudeix del moment i de la teva infantesa que ja tindràs temps de portar sostens la resta de la teva vida un cop et creixin els pits!

És al vespre que hi veig clar

J.V. Foix va dir "és quan dormo que hi veig clar". A mi em passa una mica el mateix, tot i que potser
modificaria una mica la frase, perquè jo hi veig clar quan sóc a punt d'adormir-me, o als vespres quan ja tot està tranquil. És llavors quan em poso a "escriure" mentalment, amb els ulls clucs i reflexionant sobre temes que durant el dia no tenen cabuda. M'adormo pensant frases, descrivint les imatges que apareixen a vegades lentament, sovint més ràpid del que voldria. Al matí, però, la majoria d'idees ja s'han volatilitzat.
Per això em costa trobar el moment i la inspiració per escriure al blog: en part perquè tinc altra feina, en part perquè quan tinc temps no sé què escriure.
La setmana passada vam estar als Alps suïssos. Vam gaudir d'un temps i un paisatge fantàstics, unes pistes que no te les acabaves i uns àpats més cars del que realment valien. Les nenes s'ho van passar estupendament amb les seves cosines i nosaltres, els grans, contents de veure-les felices però una mica estressats per la logística dels cursets, dels colors de les pistes, dels diferents nivells, de qui es queda amb qui, etc.
I un cop retornats, les fulles de les tulipes comencen a treure el cap, sobrevivint, tot i la neu que encara va caure aquest cap de setmana.

Dèficits d'atenció

Les opinions que emetré es basen únicament en el que he pogut veure en la meva feina de mestra a l'escola sueca. No sóc psicòloga ni psiquiatra i per tant parlo des del desconeixement científic.
Vull parlar dels casos de TDA i TDAH, (és a dir, els trastorns de dèficit d'atenció amb o sense hiperactivitat), la dislèxia, la discalculía i altres diagnòstics que fan més difícil l'aprenentatge d'alguns alumnes.
Pel que veig per la xarxa, la tendència catalana és similar a la sueca: cada dia es diagnostiquen més casos. Probablement no és que hi hagi més casos d'aquests trastorns sino que ara es diagnostiquen i abans no. Qui no tenia el típic "cul inquiet" a la classe o el que havia d'anar amb la mestra de reforç perquè no hi havia manera de que llegís amb fluïdesa? En els pitjors casos, hi havia el gamberro que no treballava, pegava, destrossava coses, etc i que acabava sent un cas perdut. En una escola privada sempre es podia "aconsellar" als pares que canviessin al nano d'escola i s'acabava "el problema". Suposo que a les públiques era més difícil. No em vull ni imaginar com era la situació en el temps de les escoles de frares i monges...
A mi el que em sembla preocupant és que tot el que es fa per ajudar als alumnes amb aquest trastorn és perquè s'adaptin al que es considera "normal". Per això es posa al seu abast tota mena d'eines que els ajudaran a seure quiets, a concentrar-se, a poguer escriure sense errors, etc. És a dir, es parteix de la idea que la millor manera d'aprendre és la de sempre: un grup de nens asseguts que escolta el mestre i fan els que aquest els diu, fan els exercicis, els dibuixos, llegeixen, escriuen, fan proves, etc. En definitiva, els nens produeixen un resultat. Aquest, a la vegada, serà jutjat com a bo, millorable o dolent. Si tot va com ha d'anar, els pares estaran contents en veure que els seus fills van adquirint els coneixements que s'exigeixen en cada etapa.
Però perquè hem de veure aquests trastorns com a problemes? Perquè no s'intenta treure un profit d'aquesta diferència? Perquè no hi ha un ensenyament alternatiu?
Curiosament (o no), hi ha una representació molt elevada de gent amb aquests tipus de diagnòstics entre empresaris que s'han fet mil.lionaris, esportistes d'èlit o artistes. Els casos més coneguts són els d'Ingmar Kamprad (fundador d'Ikea, dislèxic), Richard Branson (fundador de Virgin, dislèxic i amb fracàs escolar), Steve Jobs (creador d'Apple, TDAH), Michaels Phelps (nadador olímpic, TDAH), Will Smith (actor, TDAH), Picasso (pintor, dislèxic). N'hi ha molts més, els podeu trobar googlejant una mica.
Lamentablement aquests trastorns també es troben sobre-representats en àmbits no tant atractius com ara la criminalitat o les adiccions. Lògicament es tracta d'una cadena de fets, no costa massa imaginar-se com un nen que no pot seguir el ritme "normal" de l'escola comença a deixar d'anar a l'escola, s'ajunta amb altres que tampoc hi van, un dia prova alguna cosa que el fa sentir millor, etc.
Però si ens centrem en els que han conseguit l'èxit veurem que la clau es troba en les estratègies alternatives, les que no ens ensenyen a l'escola i les que han desenvolupat la gent amb aquests trastorns: l'emprenadoria, la creativitat, l'amplitut de mira, la perserverància...
Potser ja fóra hora que ens replentagessim tot el sistema d'educació enlloc de voler fer encabir les persones on no hi caben.

Por i ràbia

Vivim en una zona molt tranquil.la, a les afores d'Estocolm. Per molts, es podria considerar fins i tot idíl.lica: cases amb jardins, molt poc trànsit, carrers buits de gent, el bosc a quatre passes i l'escola aprop, de manera que molts nens tornen sols caminant fins a casa quan acaben les classes (que, com ja he dit altres vegades en aquest blog, pel meu gust acaben massa aviat).
Fins aquí tot bé, però ahir va passar una cosa que va fer trontollar aquesta petita comunitat. Un home va intentar convèncer una nena de que entrés al seu cotxe. Quan la nena s'hi va negar, l'home va sortir del cotxe i la va agafar pel braç però la nena va sortir corrents i no va parar fins arribar a l'escola. Eren les dues de la tarda i la nena, que farà nou anys aquest 2014, anava caminant cap a casa, que és a cinc minuts de l'escola.
Ja us podeu imaginar el rebombori: la policia va anar a l'escola a pendre declaració a la nena, la direcció va informar a tots els pares via mail, els mestres no van deixar marxar cap nen sol cap a casa... Bé, cap nen no. Només els que tenen dret a quedar-se al fritids (esplai) fins que els vinguin a buscar els seus pares. És a dir, els nens fins als 10 anys. A partir dels 10 anys s'entén que ja son prou grandets per espavilar-se, per anar cap a casa solets i quedar-s'hi fins que arribin els pares. No importa que acabin les classes a la una de la tarda o a les tres (que és quan més tard que acaben).
Tothom, nens i pares estan espantats. I si torna a passar? Ara tothom pren precaucions; els que havien començat a anar sols cap a casa es quedaran al fritids. Els que han d'anar sols perquè no els toca altre remei, s'organitzaran per anar uns a casa els altres, en companyia.
Ja sé que és un clàssic, però ho haig de dir: sempre ha de passar alguna cosa perquè la gent reaccioni. A mi sempre m'ha fet basarda veure com fins i tot nens de la classe de la meva petita (6 anys) van sols cap a casa sense altre companyia que la d'un germà un parell d'anys més gran. En què pensa la gent? Realment hi ha tanta ingenuïtat? Ja no penso en pedòfils, lladres o exhibisionistes. Poden passar altres coses que per una criatura són traumatitzants i que cito perquè han passat a coneguts: que caiguin i es facin mal i no hi hagi ningú per ajudar-los (sí, la majoria tenen un mòbil i trucaran al pare o la mare, però és clar, si són a la feina trigaran una estona en arribar), que saltin els ploms i la casa es quedi a les fosques (penseu que aquí al desembre a les 15h ja és de nit), obrir la porta a un desconegut que intenta vendre alguna cosa, etc. Cosetes que per un adult són tonteries, però que per un nen poden implicar molt més.
Por, perquè no vols que cap fet similar al d'ahir passi a les teves filles. Ràbia perquè aquest pervertit encara està en algun carrer, esperant la seva víctima. Ràbia perquè per qüestions econòmiques fem créixer els nens abans d'hora.