Marató i caritat

Ahir vam tornar de Londres on el Tomas va córrer la marató diumenge. Deixeu-m'ho dir perquè em fa sentir molt cofoia, no us enganyaré. Tot i que no és, òbviament, la mateixa sensació que si participa un mateix, el fet que el teu estimat creui la línia de meta i ho faci en un temps prou bo per ser un aficionat, fa il·lusió i emociona. Fins i tot t'entren ganes de fer-ho alguna vegada (però les ganes se't treuen quan surts a córrer 6 km i quedes morta).
Desconec com és a la marató de Barcelona, però a Estocolm hi ha una diferència molt gran amb la de Londres. No es tracta del recorregut ni de la organització sinó dels participants i els que els animen. La majoria de gent que corre ho fa "patrocinant" alguna de les tantes ONGs que existeixen en aquest país. De fet, és un intercanvi interessat. M'explico: gairebé és impossible inscriure's per lliure a la marató perquè no hi ha places buides, però en canvi, les ONG tenen una quota de places amb les que atraure participants. Si vols córrer, t'ofereixen una plaça a canvi que aconsegueixis aportar una quantitat de lliures (mínim 1500 = 2000 eur) per la seva causa. A part, pagues el que costa la inscripció (aprox. 30 lliures). Per aconseguir aquests diners, crees amb ajuda de "Virgin money" una pàgina web on la gent pot fer les aportacions. Per tant, es tracta de fer màrqueting perquè familia, amics i companys de feina hi posin calés. Si no arribes al mínim indicat, hauràs de posar tu els diners que faltin... El dia de la marató també corres amb la samarreta de la ONG, per si algun espontani li agafa per voler posar-hi alguna cosa. El Tomas va corre per una organització que fomenta l'esport entre els nens amb discapacitats. Això a Suècia no es fa.
Com ja us vaig comentar aquí, els anglesos estan molt habituats a donar diners (caritat) per diferents causes, cosa que no passa a Suècia, on s'entén que tot ha d'anar a través dels impostos, que ja són prou alts. I ha quedat prou clar en el cas del Tomas: un, només UN, amic suec ha posat diners per la causa. La resta ha vingut de la família, l'empresa on treballa i els companys de feina anglesos. I sí, ha arribat al mínim i una mica més.

Sant Jordi des de l'estranger

Ja he escrit posts altres vegades sobre l'enyor de les tradicions; només cal clicar a les etiquetes de "nostalgia" i us n'apareixeran uns quants, però avui toca.

M'hi ha fet pensar la Mireia (@holaiquetal a twitter) que viu a Suïssa. Aquest matí la seva piulada citava el que li ha dit la seva filla Elna (sí, com la meva!):

-Mama, ahir vas dir que era #SantJordi i avui encara no ha arribat! I ara què els hi dic al Kindergarten???!! :-/ #Bon dia

M'ha fet molta gràcia perquè concentra en un comentari com se senten molts fills de catalans a l'estranger: contents de celebrar tradicions però sense acabar d'entendre com funciona tot plegat. Molts, a més, es queden amb el coneixement dels dies senyalats a mitges. Per exemple, la majoria d'expatriats torna a Catalunya per Nadal i/o Reis i conseqüentment, els nens coneixen de primera mà el tema del tió o el de la cavalcada i els regals de l'endemà (d'aquí la confusió de la filla de la Mireia). Malauradament, és més difícil viatjar en altres moments especials de l'any, com ara Sant Jordi, per qüestions pràctiques i econòmiques. Una altra conseqüència  dels viatges a Catalunya -en el nostre cas- és que les nenes adquireixen la visió d'un país només quan són de vacances i en dues èpoques de l'any: hivern i estiu. No et pots fer la idea de com és viure allà perquè no has vist el dia a dia amb les seves obligacions ni has pogut olorar la mimosa florida, ni has vist les castanyeres pel carrer. Aquest any, per sort, han viscut Pasqua per primera vegada!
Per molt que els vulguis transmetre el que tu has viscut i coneixes, el fet de no experimentar-ho en pròpia pell fa que no s'impregnin de la sensació, que desconeguin el significat que el pas del temps ha donat a cada diada, a cada celebració particular. Per més que ens hi esforcem llegint llibres que tracten els temes de les tradicions catalanes, des d'en Teo fins a la Mercè de "I ara què ve?" (molt recomanable, per cert), passant per les llegendes en versions mil: qui no ho viu no ho pot entendre. Ho pot imaginar, ho pot idealitzar, fins i tot ho pot anhelar, però que ho entengui ja és més complicat.
Sant Jordi és molt més que regalar roses i llibres. De llibres, les meves en reben tot l'any. Sant Jordi és l'aire de primavera que es respira en un ambient molt nostre, és veure les senyeres i les roses fresques a primera hora del matí, és passejar-se pel centre de la teva ciutat i contemplar el somriure de la gent que torna a casa amb un exemplar firmat, és sortir de l'escola després d'haver guanyat (o no) els jocs florals.
Amb tot, però, hi ha una cosa positiva que rebem els que som fills de dos països: adquirim una gran capacitat de comprensió i adaptació a diferents cultures, aprenent a valorar les tradicions i la gent diferents. Jo també ho he viscut en la dualitat Catalunya-França, però de la mateixa manera que en el bilingüisme sempre hi ha una llengua que acaba pesant més que l'altra, en el tema de les tradicions, hi ha una cultura que s'acaba imposant: la del país on creixes.

Cornwall

Sóc experta en procastinació i com que acabem de tornar de vacances i tinc un munt de textos per llegir i exercicis per fer, no se m'acut res millor que escriure un post per ensenyar-vos les meravelles paisatgístiques de Cornwall. Si no hi heu estat i teniu la intenció de viatjar cap a Anglaterra, no us ho penseu i arribeu-vos hi!

La costa de l'oest anglès ofereix tant platges de sorra fina i blanca com penya-segats dels més espectaculars. Nosaltres teníem només 4 dies però els vam exprimir el màxim i vam anar de Looe a Tintagel passant per Penzance i "la fi del país", el punt més a l'oest. Pel camí vam visitar tres jardins impressionants, dos dels quals del National Trust del qual som membres des que vam arribar l'agost passat. El moment ideal per veure les magnòlies, les camèlies i els rododendres en flor. I com que com diu el tòpic val més una imatge que mil paraules, us en deixo unes quantes perquè tasteu aquest indret tan bonic.

Un dels llocs més interessants és The Minack Theatre, construït des dels anys 40 per una dona amant del teatre i d'aquell paisatge.

El (no) pragmatisme dels anglesos (2a part)

Fa uns mesos ja vaig escriure sobre el poc pragmatisme anglès en aquest post.

No sé perquè em vaig oblidar d'una coseta que és justament de les més irritants i a més es fa servir diverses vegades al dia. Ara ho entendreu. 
A la majoria dels banys, tant privats com públics, encara hi ha dues aixetes per rentar-se les mans: una per l'aigua calenta i una per l'aigua freda. És a dir, o bé et cremes o bé et queden gelades, perquè anar passant d'una aixeta a l'altra no és massa pràctic, la veritat. A casa també pots posar el tap i barrejar l'aigua de les dues a la pica, però vaja, em sento una mica iaia. En els llocs més moderns, tipus aeroport o centres comercials amb banys molt nous, hi ha només una aixeta " però no pots triar la temperatura, i generalment l'aigua surt bullint! Això sí, hi ha cartells per tot arreu com aquest

que t'avisen que l'aigua surt molt calenta, suposo perquè no els puguis demanar indemnitzacions milionàries. La pregunta és perquè no trien una temperatura més baixa i estalvien una mica?

Com en el cas de les finestres, no entenc perquè els anglesos no s'han modernitzat en l'àmbit de les aixetes. Un misteri més dels seus hàbits. El més estrany és que a la dutxa sí que la majoria de gent té un "monocomandament".

Un altre dels aspectes incomprensibles que em fan ballar el cap és la recollida d'escombraries. El servei l'administra l'ajuntament de Birmingham en els diferents barris de la ciutat. Nosaltres, al barri de Harborne, tenim dos contenidors a l'entrada de casa: un per les deixalles que es cremen i un pel reciclatge de plàstic, vidre i paper. Si pagues una mica més també pots tenir el de les deixalles del jardí. En canvi, no hi ha escombraries orgàniques. La brossa no reciclable es recull un cop per setmana. L'altra cada dues. Fins aquí tot pot semblar força normal, malgrat el poc ecologisme. El que no entenc és perquè al barri del costat nostre no disposen de contenidors. Un cop per setmana, la gent deixa amuntegades les bosses d'escombraries a la vorera, just a fora de casa seva. Seran allà fins que passi el camió i les reculli. La imatge és bastant xocant i pudorosa. No ho entenc! Perquè aquest barri no té contenidors? On acumula la gent les escombraries abans de deixar-les a la vorera?
Vaig fer una foto ràpid i corrents des del cotxe per poder penjar-la aquí.

Preguntes sense resposta evident. Si en sabeu alguna cosa més, no dubteu en deixar-m'ho en un comentari!

No serà fàcil

Quan vaig veure el primer capítol del programa vaig pensar que cada setmana seria una tertúlia al voltant d'una taula, sobre un tema concret. A més, em vaig emprenyar perquè, com ja és habitual en els nostres mitjans de comunicació, només hi havia UNA dona entre els que mantenien la conversa.
En els capítols següents vaig veure que el "No serà fàcil" prometia més del que em pensava. Té alguns trets de "El convidat" (veu en off del presentador, converses íntimes) però és més interessant perquè la gent que hi apareix és gent del carrer, anònima, com tu i com jo. Tinc curiositat per saber qui tria el tema de cada capítol, i sobretot, com troben a la gent que vol participar. Reconec, però que no he vist tots els episodis perquè alguns no m'atrauen.
Amb aquest gran invent de la televisió "a la carta" (ja no mirem mai cap canal en directe), em miro els programes dies després de que s'hagin emès i a vegades de dos en dos. Ahir, per exemple vaig mirar els dos darrers capítols.
La història de la Marta em va semblar increïble però em vaig quedar amb les ganes de saber-ne més. Per exemple, ens diuen que té un fill també sord, però no sabem si també porta un implant com la seva mare, si a casa saben parlar el llenguatge de símbols, si és difícil aprendre una llengua estrangera quan s'és sord... La història del David, tot i que també es mereix ser explicada, ja no em va interessar tant.
En canvi, el programa que van dedicar als joves que han d'emigrar em va provocar una altra reacció. Per començar vaig pensar: aquest noi de Sabadell, perquè no parla català? Segons sembla, els seus avis van ser els que van emigrar a Catalunya, per tant, ell va néixer i va anar a l'escola a Catalunya. Una prova més del fracàs de la immersió lingüística al nostre país (ho podria relacionar amb el capítol de l'Institut de Badalona, però es mereix un altre post). I la seva xicota? Semblava sortida de la peli de La Juani! Tanmateix, és una realitat a la que no podem girar l'esquena i fer veure que no existeix, perquè la tenim entre nosaltres, més del que voldríem. Ara bé, em va semblar una mica clixé que justament aquest noi que -podríem dir- representa l'arquetip de "nét d'immigrat inadaptat", es dediqui a netejar oficines a Alemanya. Vull dir que també haguessin pogut triar un catalanoparlant (de fet en surt un que fa la mateixa feina) que n'hi ha molts, que també viuen a l'estranger fent feines poc remunerades. O un llicenciat castellanoparlant, que també n'hi ha molts, fent una feina ben pagada.
És clar que també haguessin pogut mostrar tots aquells catalans que amb el títol sota el braç arriben a Suècia o a UK i troben feina immediatament, especialment si tenen una carrera de ciències: enginyers, químics, metges, informàtics, arquitectes... Aquests, acostumen a trobar feina de "lo seu", com passava fa dècades a Catalunya. Els de lletres (i mixtes), en canvi, no ho tenen tan fàcil, i et trobes amb llicenciats en Humanitats vàries (filòlegs, historiadors, mestres, geògrafs, advocats) que s'han de buscar la vida fent de cambrers, cangurs o escombriaires. O com en el meu cas, que han d'estudiar una altra carrera al país d'acollida. Almenys, però, tenen una feina, aprenen una altra llengua i viuen una experiència personal molt enriquidora.
Crec que hagués estat més impactant reunir un grup gran representatiu d'emigrants catalans a un parell de països europeus i que cadascú hagués explicat en tres o quatre frases, la seva situació. Per exemple, contestant a les preguntes:

• Perquè vas marxar?
• De què treballes?
• T'agrada ser aquí?
• Tornaries a Catalunya si poguessis tenir la mateixa feina?

Em sembla que molta gent encara no és conscient de la fuga de cervells que està patint Catalunya. I no va començar amb aquesta crisi, sinó quan sortint de la Universitat (en el meu cas fa 20 anys) les úniques feines a les que podies aspirar eren fer d'auxiliar administrativa.

Fum

Aquesta setmana passada hi va haver vacances escolars. Uns dies els vam passar a Gales, a la costa nord. Un paisatge espectacular! Si no hi heu anat mai, us ho recomano.
La resta de la setmana vam estar per casa, sense fer res especial. Un dels dies, la meva filla gran va anar a jugar a casa una amiga de l'escola, però quan va tornar feia una pudor de fum impressionant. Ben bé com si hagués agafat el cotxe del McFly* i s'hagués plantat al passat dels seus pares, en una discoteca un dissabte a la nit dels anys 80.
Resulta que a ca l'amiga hi havia la seva àvia que, sembla, és una fumadora empedreïda. El cas és que la dona va estar fumant dins de casa, sense ni tan sols obrir la finestra i fins i tot a l'habitació de la nena. La meva filla va tornar escandalitzada i fastiguejada. A mi també em va semblar si més no poc saludable i òbviament la pudor de fum tampoc no em va agradar massa.
Em va fer pensar, però, que no fa tant era la cosa més normal del món que la gent fumés dins les cases, hi haguessin nens o no. Al principi de viure a Suècia em sorprenia que la gent sortís al carrer o al balcó a fumar el cigarret, encara que el termòmetre marqués -10°C.
Sorprenentment, a Catalunya es va acceptar molt bé la prohibició de fumar en establiments tancats i l'ambient en els cafès i restaurants avui en dia és molt més agradable. Sembla increïble que quan jo anava a la Facultat, hi hagués professors que fumessin dins l'aula mentre donaven la classe. Per no parlar dels alumnes als passadissos! No recordo com a cosa estranya que la gent fumés a casa. De fet, el meu pare va fumar pipa fins fa relativament poc. Tot s'ha de dir, però, la olor del fum de pipa és millor que el dels cigarros.
No sé com deu ser avui dia dins les cases de la gent, ni m'importa. Almenys a casa els meus amics i família no hi ha ningú que fumi, cosa que agraeixo.
La imatge del fumador ha canviat, almenys per mi. Abans (parlo de fa més de 20 anys), associava els fumadors amb els intel·lectuals, els actors, la gent que sortia de marxa, els enrotllats. Ara, fumar denota poca personalitat, classe baixa, pudor, fàstic. Puc entendre que hi hagi gent gran que no pugui deixar el vici, tot i que penso que no costa tant apropar-se a una finestra oberta per no empudegar tota la casa (especialment quan no és la teva!). Ara, el que ja em costa més d'entendre és la gent que sent jove es gasta els calés en paquets de tabac.

*de la pel·lícula "Regreso al futuro" 

magatzem de tresors

Ho sé, fa molt que no escric. En part perquè probablement no tenia res interessant per explicar, en part perquè m'he tornat a embolicar a estudiar un semestre a la Uni. Aquesta vegada, aprofitant l'ocasió estic estudiant anglès: lingüística, literatura i cultura. També tinc altres coses que m'ocupen i una d'elles és sobre la que us vull parlar avui.

Des del gener que estic fent de voluntària al Museu de Birmingham, a la part de conservació. Un cop per setmana vaig a ajudar a restaurar unes tapisseries del s.XVIII. No és que jo en tingui massa idea de com es fa, simplement segueixo les instruccions que em donen i n'estic aprenent força. És bastant al·lucinant veure com s'han preservat els colors i la llana amb la que es va brodar. En canvi, la tela de lli sobre la que es va brodar, està en força mal estat i fa que algunes de les parts brodades no s'aguantin. En fi, no us avorriré amb aquest tema, però us en deixo una foto perquè us en feu una idea.
Per altra banda, el fet de ser voluntària em brinda l'oportunitat d'anar a llocs que altrament no són accessibles al públic en general. Dilluns vam anar a veure el magatzem on es guarden tots els objectes que per qüestions d'espai no es poden exposar a les sales del museu. Una gran part d'objectes provenen del museu de la Indústria, que es va tancar fa uns anys, i del de Història Natural (una gran quantitat d'animals dissecats) que va patir la mateixa fi. Hi ha, però molts ítems que han estat donats per col·leccionistes privats. Hi ha de tot: des de ceràmica prehistòrica provinent de l'actual Síria fins a joguines dels anys 30 o fins i tot coses actuals (un monopatí, un mòbil...) que algun dia ocuparan un lloc especial en algun museu, segur! Una part dels objectes està guardada en uns armaris enreixats i en sales no massa acollidores, però la part més interessant, pel meu gust, estava exposada en plan magatzem d'Ikea, com veureu a les fotografies. Cap vidre, cap corda ni porta que et privés de contemplar l'objecte en qüestió. Era un somni passejar-se per aquestes sales, tot i que el temps estava limitat.
Personalment, em va agradar molt la colecció de vehicles, la de mobles i tots els objectes d'utilitat quotidiana, des de l'època victoriana fins als anys 50: cotxets, rentadores, vàters, rellotges... 

Ja ens van dir que ens deixaven fer fotos i penjar-les a internet, sempre i quan en mencionéssim la procedència. He volgut compartir-ho amb vosaltres. No hi ha manera, però de poder-les posar mínimament endreçades, ho sento.

 

consola d'ordinador

 

grabadora-magnetòfon

WC  victorià