P de ploma

Els antics alumnes de l'escola Reina Elisenda de Barcelona saben de què anirà aquest post. Ignoro si encara mantenen aquesta tradició, però espero que sí.
Ja he dit en altres ocasions que vaig tenir la sort d'anar a una escola que a part de transmetre coneixement curricular també em va ensenyar valors, maneres de fer, de comportar-se i a pensar de manera crítica. No negaré que també tenia deficiències, però tenint en compte l'època i la situació política-social dels anys 70 i 80, l'escola era moderna, familiar i catalana amb un peu a Europa.
Quan dic moderna no em refereixo a l'ús de tecnologia a l'aula (que aleshores ni existia) ni tampoc a la modernitat entesa com un renegar de les tradicions, si no a la didàctica i la metodologia emprada, així com el donar importància a les arts (música, dibuix, manualitats, rítmica i literatura) que en aquella incipient democràcia feia molta falta. Doncs bé, entre moltes altres coses, també ens ensenyaven a escriure en ploma estilogràfica, i d'aquí el títol del post: a mida que anaves millorant l'escriptura en llapis (incloent estil i ortografia) anaves aconseguint trossets de la P de ploma. Al marge, en el paper on havies escrit, la mestra hi començava fent un pal i setmana rere setmana s'anava convertint en una P sencera. El dia que l'encerclava, ja podies començar a escriure amb la teva ploma. Jo ho recordo com un moment important que et feia sentir orgullosa i d'alguna manera, gran. Això passava a 4rt d'EGB i ja fins a 8è seguies fent-la servir.
L'altre dia vaig fer una piulada en motiu de que als EUA era el dia nacional d'escriure a mà (handwriting day). Es tractava de reivindicar l'escriptura amb llapis, bolígraf, etc. Cada vegada hi ha més nens que no aprenen a escriure bé amb aquests estris si no que es passa molt aviat a fer servir un teclat d'ordinador o la pantalla d'una tauleta. Aquí a Suècia, ja us ho dit altres vegades, hi ha moltes escoles que implanten el one to one, és a dir "un ordinador per cadascú", com si pel simple fet de disposar d'un ordinador l'aprenentatge esdevingués millor. Bé, doncs ara han publicat estudis --sobretot nord-americans-- que demostren que l'ús d'ordinadors a les aules té conseqüències negatives, com ara:
- dispersió (especialment greu en el cas de nens amb dèficit d'atenció)
- dificultat en orientar-se en el mar d'informació disponible (a Internet, s'entén) i manca de capacitat d'anàlisi  crític. Amb l'agreujant que els alumnes que més hores passen davant una pantalla (a casa) son els que pitjor resultat demostren.
- una part del cervell que s'activa quan s'escriu sobre el paper queda inactiva quan escrivim amb teclat
- és més fàcil recordar textos que hem llegit sobre paper que en una pantalla. De fet, la comprensió lectora és més bona en els alumnes que escriuen amb llapis i a més hi ha capacitats motrius que  només es desenvolupen quan aprenem a escriure sobre el paper.
- pèrdua de temps lectiu per causes de problemes tècnics (que molts cops els mestres no poden solucionar).
- problemes físics a causa de la mala posició ergonòmica (compareu per exemple les cadires dels alumnes amb les d'oficines) o el fet de mirar avall cap a la tauleta.
És clar que la tecnologia també ha aportat moltes coses bones a l'escola, però s'ha de saber trobar un equilibri i sobretot s'ha d'ensenyar a fer-ne un bon ús sense per això deixar d'ensenyar com s'escriu sobre el paper, encara que no sigui amb ploma estilogràfica.

hibernació

Avui tinc aquesta sensació, independentment que coincideixi amb els mesos d'hivern i de la que potser no en vaig ser conscient fins que no vam marxar a viure a Birmingham. Aquí a Suècia estic vivint en una mena d'hibernació constant, en el sentit d'estar esperant sortir de la inèrcia, començar l'activitat real. Amb això no vull dir que no faci coses, en faig moltes. La qüestió és si les gaudeixo. És més, potser no té res a veure amb el fet de viure a Suècia, potser em passaria el mateix a Barcelona o a París, no ho sé. Avui sento això i no vol dir que demà senti el mateix, tampoc vol dir que estigui deprimida.
Vivint un any a Anglaterra vaig gaudir molt, d'una manera que feia anys que no sentia. Si analitzo el perquè, què era diferent allà, què hi havia que no hi hagi aquí, només arribo a la conclusió que hi havia pluralitat d'oferta per: veure, descobrir, comprar, provar, conèixer... També és evident que quan tens un temps limitat per fer quelcom el vols aprofitar al màxim i per això no vam parar de voltar i de visitar llocs fantàstics, cosa que potser no hauríem fet si hi haguéssim anat a viure per una temporada més llarga.
És obvi que a Suècia també hi ha llocs molt bonics per veure, però hi ha certs aspectes que no es poden ignorar: per trobar alguna cosa "diferent" has de fer molts kilòmetres, els preus de l'allotjament són cars quan viatges en família, el paisatge és extremadament monòton de costa a costa, amb l'excepció de Lapònia, els mesos d'hivern fan difícil veure res: d'una banda perquè es fa fosc molt aviat i de l'altra perquè el clima no fa gens agradable la sortida. Quan ja fa anys que hi vius, has vist el més destacat: les cinc ciutats importants amb la seva oferta cultural, la natura i els quatre parcs d'oci (amb animals o amb atraccions o totes dues coses a la vegada). Passejar-se per la majoria de pobles-ciutat és com despertar-se en el dia de la marmota -si recordeu la pel·lícula-. Tots són iguals, amb un carrer principal -com aquells de l'Oest americà del s. XIX- amb botigues a totes dues bandes que són les mateixes a tot arreu perquè formen part d'una cadena o servei. I és clar, això quan vens d'un país on tens mar, plana i muntanya a quatre passes (sobretot si ets de Barcelona) es fa avorridot, què voleu que us digui.  Suècia és un país molt gran (450.000 km2), la meitat del qual està ocupat per boscos, on hi viu en proporció molt poca gent (9.800.000 persones) i on sobretot hi ha viscut molt poca gent, de manera que la Història és força limitada.
Jo visc a 20 km. d'Estocolm en un "poble" que té orígens a l'edat de ferro i al 1630 disposava de tres granges. A finals del s.XIX s'hi van començar a construir torres i actualment hi viuen 18.000 persones, i tot i així no hi ha vida, no hi ha activitat, no s'hi cou res. Jo puc sortir a passejar durant 40 minuts i no trobar-me una ànima i se me'n trobo una ni em saluda. Això s'ha convertit en normal per a mi i és un dels molts factors que provoca l'estat d'hibernació del que us parlava al principi, una mena de mandra constant o d'anar fent dia rere dia perquè toca però on res no fa especial il·lusió. Aquesta hibernació fa que em tanqui en mi mateixa, que les activitats que faig siguin majoritàriament individuals, en una mena d'introspecció infinita que no he triat però a la que les circumstàncies m'hi han acabat portant.
No em malinterpreteu, penso que aquests moments també són necessaris i segur que els trobaria a faltar si visqués en un lloc on no tingués l'oportunitat de gaudir-ne, però voldria poder-los escollir i no que em vinguessin imposats.
En definitiva, sabeu que estava fent enlloc ara fa un moment? Doncs m'he posat a somiar, navegant per Internet buscant empreses a l'estranger on el meu marit podria trobar una feina i on potser hi hauria una escola on jo podria ser mestra. Qui sap? Potser ens espera una nova etapa en un futur no molt llunyà o potser d'aquí dos mesos no recordi res del que us he escrit en aquest post.

Perquè som com som?

Sovint pensem que les decisions les hem pres nosaltres mateixos amb total llibertat, que tenim molt clares les idees, els gustos i el nostre estil de vida. Però si mirem enrere i analitzem els moments importants que hem viscut des de l'adolescència, quan s'ens començà a permetre decidir sobre algunes coses tan senzilles com la música que escoltàvem, amb qui sortíem de festa o si triàvem ciències o lletres, ens adonarem que tan lliures no érem. No perquè féssim cas al que ens deien a casa o seguíssim el que feia l'amic, si no perquè incorporat en el nostre ésser mateix, gràcies al dia a dia viscut en la nostra família, ens anàvem decantant cap a una esfera de les moltes que hi ha a la societat. 
Us posaré un exemple: a partir dels 14 anys, i amb el canvi d'EGB a batxillerat (d'una petita privada escola a un gran institut públic) vaig començar a vestir-me "diferent". M'encantava remenar entre la roba vella dels meus pares i reutilitzar bosses, jerseis o accessoris -lamentablement les talles no coincidien gaire amb la meva i l'oferta era limitada-. Em tenyia el cabell amb henna i/o me'l tallava diferent al de tothom -això sí, anava a les millors perruqueries-, entrava a les poques botigues de segona mà que hi havia en aquells moments a Bcn (recordeu la del Camell al Portal de l'Àngel?) per comprar roba dels 60 que sabia que ningú més portaria. En definitiva, m'encantava ser contrària al main-streem , distingir-me entre la massa de nenes adolescents de l'insti, però amb bon gust i sense extravagàncies radicals (tipus piercings o similar). I jo pensava que era molt original i que tenia un estil propi, amb molta personalitat.
Doncs bé, després d'haver llegit uns quants estudis sociològics, sobretot de Bourdieu sobre la sociologia en el món de l'ensenyament, m'adono que aquest tipus d'"estil de vida" és típic de fills de famílies amb un grau alt de capital cultural (i mitjà-alt de capital econòmic).
Des de que neixen fins que volen del niu, estem transmetent als fills valors, gustos i estils de vida sense ni adonar-nos en: amb el menjar, amb el que llegim, amb el que escoltem per la ràdio, en les converses a l'hora de sopar, en l'estil de llengua, comprant al súper, amb els esports que practiquem, etc. I això fa que es relacionin amb qui té els mateixos estils i gustos perquè s'hi identifiquen, i acabin reproduint -amb un cert marge- la mateixa estructura social en la que han crescut.
En casos concrets i més aviat minoritaris, hi ha individus que trenquen l'esquema sortint d'un grup per anar a un altre, però si us hi fixeu (mireu al vostre entorn) el canvi no va mai de dalt a baix, només de baix a dalt. Vull dir, poques vegades fills de pares amb títols universitaris acabaran exercint una professió que requereixi pocs estudis i si ho fan, sempre tindran una bona xarxa social que els ajudarà a fer-ho amb èxit (tenint la seva pròpia empresa, trobant feina, etc.). Fent un pseudo-estudi sense cap tipus de validesa científica, m'adono que els meus companys d'escola d'EGB, amb qui encara em trobo de tant en tant, tenen feina -malgrat la crisi econòmica d'aquests anys-. I la ratio de títols universitaris  és altíssima: entre els 28 que érem hi ha tres metges, quatre o cinc enginyers, dos juristes, dos economistes, una llevadora, un psicòleg, una filòloga i d'altres que he oblidat. Els que no van estudiar carrera universitària són empresaris.
I això, i aquí penso que ve el més important, no vol dir que el qui té estudis universitaris o un bon sou sigui millor persona, ni tan sols que sigui més feliç. És, simplement, una constatació de que potser no som tan lliures com ens pensem a l'hora de prendre decisions.

Calor i foscor

Ara ja fa temps que no us informo de com va la meteorologia per aquí dalt però avui toca. Mai havíem tingut un desembre tan calorós i pel que sembla a Catalunya us passa si fa no fa el mateix. Vaig sentir dir al Mauri que era a causa del Niño... Sigui com sigui, avui dia 20 de desembre arribarem aquí a Estocolm als 13 graus! La mateixa temperatura que feia la nit del solstici d'estiu.
I deu ser perquè mai estem contents amb el que tenim però el cert és que un Nadal sense neu en aquestes latituds és trist. La conseqüència de la manca de neu i les altes temperatures han fet que els dies -entesos com a hores de llum natural- encara s'hagin fet més curts del que és habitual al desembre. La neu, quan n'hi ha, il·lumina gràcies a la seva blancor i la capacitat refractària que té. I quan fa fred, no hi ha gaires núvols i per tant les poques hores de llum són efectives, es veu el sol i el cel és blau. Ara, en canvi, els dies són grisos i sembla que no s'acabi mai de fer de dia. A les vuit del matí encara no és del tot clar i a quarts de tres de la tarda ja s'està fent fosc.
El gran avantatge és que no has de rascar el vidre congelat del cotxe quan tens pressa al matí i tampoc has d'estar traient neu amb la pala. Però si hagués de triar un mes en el que voldria que hi hagués neu, seria justament desembre. Sort que aviat baixarem a carregar piles a terres catalanes!
Espero que la manca de neu actual no impliqui que la temporada s'allargui per la primavera perquè aleshores encara posa més de malhumor. Imagineu-vos el mes de maig, quan el que vols és veure sortir les flors i encara està tot cobert d'una capa blanca...
En fi, no cal amoïnar-se pel que ha de venir.
Salut i que gaudiu de les festes!

Merlí (2a part)

Com ja vau llegir en el primer post sobre el tema, la sèrie de la temporada a TV3 no em va atraure gens després del primer capítol. No obstant, després d'haver escoltat algunes coses més (a la ràdio i de gent que conec) li vaig donar una altra oportunitat i la setmana passada vaig veure el penúltim capítol.
He d'admetre que el vaig trobar millor que el primer, bàsicament per dues raons. La primera perquè trobo que la caracterització dels estudiants està aconseguida i és creïble, la qual cosa no es pot dir dels professors (quan planifiquen les lliçons???)
La segona perquè trobo que està molt bé que es tracti el tema de la homosexualitat amb "certa" normalitat. I ho poso entre cometes perquè tot i que se'n parla, es fa des de la diferència o la problematització de l'assumpte, que es caracteritza pels tòpics de sempre... El Bruno amaga (i no accepta) la seva condició d'homosexual, l'Oliver en canvi la pregona als quatre vents però es particularitza pel seu amanerament.
Per poder parlar, veure o retratar l'homosexualitat de manera desinhibida s'hauria d'incloure en els mitjans, converses i llibres com es fa respecte a la relació heterosexual. Però en quants llibres per a infants apareixen famílies amb dues mares o dos pares? En quantes novel·les per adolescents hi ha una noia que s'enamora d'una altra noia? En quin anunci veiem dos nois que es fan un petó? Hi ha alguna pel·lícula on una relació homosexual sigui una part més del guió sense que impliqui un problema? A mi només em ve al cap la sèrie Modern family, perquè en pel·lícules com Fucking Åmal o Brokeback Mountain es contempla des de l'etern escàndol social.

Avui és l'últim capítol i suposo que el miraré algun dia d'aquests. Ja veurem si en faig algun post més.

Pràctica acabada

Aquesta ha estat l'última setmana de pràctiques a l'Institut.
Ha estat una setmana especial pels alumnes, no perquè fos la meva última sinó perquè era una setmana temàtica on els alumnes que estudien ciències i tecnologia fan shows diversos i decoren els passadissos de l'escola d'acord a diferents temes. Força currat, la veritat. Durant tota la setmana hi ha hagut una discoteca muntada a la cafeteria on quasi no es podia ni passar (a l'hora de dinar).
Hi ha una sèrie de personatges que cada any es repeteixen, representats per alguns alumnes de l'últim curs (17-18 anys). Sempre hi ha uns "pijos", uns "frikies", uns enrotllats, etc. La setmana va començar amb els pijos arribant a l'escola en helicòpter! Un de veritat, que va aterrar allà mateix. Flipant...
El què trobo més fort és que de pijos n'hi ha bastants en aquest institut: molts van amb roba de marques que no comentaré per no fer-los publicitat, només diré que hi ha bastantes peces que costen dels 100 euros cap amunt. A la vegada, hi ha alumnes que arriben dels suburbis més deprimits econòmicament i per tant el contrast és prou palès no només pel color de la pell sinó per l'estil del vestuari.

Us deixo algunes fotos de les decoracions i la disco i de pas veieu l'aspecte d'un institut molt sol.licitat a Estocolm.

Racó de morrejar-se

la disco...

atenció als jubilats (a la porta de la sala de personal)

N per Natur i T (feta amb llaunes) de Teknik

Txernòbil

Normalment no acostumo a escriure en el blog sobre els llibres que llegeixo perquè per això ja hi ha gent que ho fa molt millor que jo. Només si llegeixo quelcom que em fa reaccionar especialment, per bé o per mal, en faig algun comentari, com avui.
Estic llegint Voces de Txernòbil de la guanyadora del Nobel de literatura d'enguany, Svetlana Aleksievich. Justament aquesta obra no està traduïda al català però sé que l'Editorial Raig Verd acaba de treure del forn Temps de segona mà. La fi de l'home roig.
És curiós que s'hagi donat el premi a una periodista que escriu obres de no-ficció, que bàsicament es limiten a reproduir el que els seus interlocutors li expliquen. Darrera de les entrevistes però, hi ha un gran treball de recopilació, de tria, potser fins i tot de reformulació de paraules que fan especial la seva lectura.
En aquest llibre en concret, l'autora reprodueix les narracions -sovint monòlegs però a vegades converses entre vàries persones- de gent que va ser a Txernòbil en el moment de l'accident a la central nuclear, el 26 d'abril de 1986, o bé durant les setmanes després del dia fatal. L'obra s'obra amb el relat de la vídua d'un bomber que va anar a apagar el foc la mateixa nit de l'accident: va morir al cap de 14 dies. També dóna veu a soldats obligats a "netejar" l'indret de radioactivitat: traient capes de terra, matant animals domèstics, destrossant objectes i forçant la gent a deixar les seves llars.
A part de l'accident en sí hi ha diversos punts en comú en tots els relats. El primer, i més esfereïdor, és el fet de que s'amagués a la població el que havia passat i sobretot, les conseqüències que implicaria el desastre nuclear més important de la història. De fet va ser Suècia qui va alertar al món del nivell elevat de radioactivitat que van detectar provinent de l'est. Les autoritats russes no van reconèixer la magnitud de la tragèdia fins al 14 de maig. Van trigar fins a 6 dies a evacuar la gent en un radi de 30 km al voltant de Txernòbil, amb la conseqüència de que la majoria de gent ja va estar exposada a nivells mortals de radioactivitat sense saber-ho. Per tant, la ràbia contra la mentida soviètica -com molts l'anomenen- és present en pràcticament tot el llibre. Molts identifiquen el desastre com una guerra. Fins i tot pitjor, perquè els que tornen de la guerra són tractats com a herois mentre que els que van tornar de Txernòbil van patir una repudia social per part dels seus compatriotes que els tractaven com objectes radioactius caminants (que de fet és el que molts eren).
Un altre fet que es repeteix és la negació del perill, sobretot per part de gent gran, que tot i la prohibició van tornar als seus pobles al cap d'un temps i segueixen cultivant la terra i menjant aliments contaminats.
I com no, apareixen el Vodka i la corrupció. Beure per oblidar, beure per descontaminar, beure per aguantar. Intercanvi d'alcohol per objectes valuosos (radioactius). Diners a canvi de deixar passar la gent a buscar propietats que s'endurien a la nova llar...
En definitiva, un llibre impactant però interessant sobre una Història que no s'hauria d'oblidar: la de la gent.