mala llet!

Avui ha estat un dia d'aquells que foten de mala llet. Tenia classe a la Uni a Estocolm i la meva idea era agafar la bici fins a l'estació (sempre vaig en tren a la ciutat) com faig normalment. A última hora però, se m'ha enredat la situació -havia d'acabar de llegir unes coses per la classe- i he decidit agafar el cotxe.
Però tornem una mica enrera: la situació se m'havia complicat perque ahir, per variar, el meu marit no era a casa i em vaig haver d' encarregar jo (per segon dia consecutiu) d'anar a buscar les nenes a les 16h. Després vam anar juntes a la farmàcia perquè resulta que els molt incompetents m'havien donat una medicació que no era la que el meu metge m'havia receptat. Van estar més de mitja hora per arreglar el problema: no us podeu imaginar com n'està de controlat el tema de la venda de medicaments en aquest país! Com sempre, el sistema basat en el paternalisme estatal de fer el millor pels ciutadans (vegis no poder anar a comprar la mateixa medicina si no han passat 4 setmanes, p.ex). Al costat seu, les farmàcies catalanes són quioscs de caramalets. Entremig, l'Elna va tenir ganes de fer pipí, o sigui show (el "CAP" situat al costat la farmàcia ja havia tancat -a les 17h-, i per tant vam acabar a l'arbust de davant la farmàcia). Al cap de 30 minuts havíem de ser allà on la Júlia va a cantar perquè feien funció pels pares. Vam arribar a casa a les 19h i amb prou feines vaig tenir temps de fer sopar i posar-les a dormir... Total que a les 21h ja només em quedàven ànims per seure davant la caixa tonta i jugar una mica al "wordfeud" i xatejar amb una amiga catalana.
Tornem al dia d'avui: arribo a l'estació i a la gran esplanada que hi ha per aparcar els cotxes, gratuïtament, no trobo lloc. Se m'acut aparcar-lo en una cantonada, just al costat de l'últim cotxe on no molesto a ningú per sortir ni entrar. M'adono que m'he deixat la targeta-abonament del tren a casa (mania de ficar-la a la butxaca de la jaqueta! Avui m'he posat una altre abric) i m'ha tocat pagar bitllet normal.
El pitjor ha estat al tornar a l'estació i veure sota el netejaparabrisa una multeta de 450 corones (quasi 50 eur) per haver aparcat on no estava senyalat. Us ho podeu creure???? En una esplanada que no està ni asfaltada, on és gratuït aparcar i on no molestava a ningú.
En dies com aquest, (i el d'ahir) és quan voldria marxar d'aquest país. Suposo que la foscor tardorenca tampoc ajuda: quan deixo les nenes a l'escola tot just està despuntant el dia i quan les vaig a buscar a les 16h. ja és fosc. :-(
Us deixo però un vídeo que m'han passat, que il.lustra en certa manera l'atrafagament matern...

H

La nostra casa té forma de "H", tot i que el pal del mig és més llarg que els del costat, però perquè us en feu una idea. A la part horitzontal hi ha l'entrada, la cuina, el menjador o sala d'estar i una mica de passadís. A la part dreta, dues habitacions i dos banys, a la part esquerra, dues habitacions i un safareig.
Fins ara, les dues nenes compartien habitació per dormir (ala dreta) i per jugar (ala esquerra). Però aquest cap de setmana hem fet el gran canvi: la Júlia feia setmanes que deia que volia tenir una habitació per ella sola i per això hem traslladat els seus bàrtols al que abans era la sala de jocs. Evidentment, moltes de les coses que hi havien allà han anat a parar a l'habitació de l'Elna.
Sembla que funciona prou bé, tot i que l'Elna tenia en un principi certes reticències a dormir sola.
Jo vaig compartir habitació amb ma germana durant aproximadament 20 anys al pis de Barcelona, però a la casa de Moià podiem tenir cadascuna la nostra habitació i m'encantava!

Canviant de tema: és increïble la "calor" que està fent a Estocolm. Portem una setmana sense baixar de 0 C i sembla ser que durarà com a mínim una setmana més. Durant el dia som a 10 C!!! De manera que porto dos caps de setmana treballant al jardí (no ho hagués pensat mai que ho podria fer en ple mes de novembre) i ja he enllestit un rabatt més (zona aixecada per les flors/plantes). Així la feina pesada ja està feta i a la primavera només hauré de plantar.
Ara bé, a les 16:30h ja haig de plegar  perquè sinó no m'hi guipo!

El convidat (2a part)

Contestant al comentari de l'anònim (o potser era en Quirze?) -i admeto que també ho havia rumiat quan mirava el programa a l'Ipad, ahir mentre dinava- passaré a fer quatre comentaris sobre El convidat amb Benedetta Tagliabue.
Per començar, els aspectes positius.

• Em va encantar que parlés el català amb la fluïdesa amb la que ho feia, sobre tot tenint en compte els dos programes anteriors. En certa manera em vaig sentir identificada amb el personatge: canviar de país per amor, aprendre'n la llengua, adaptar-se a les noves costums, saber apreciar les coses diferentment quan es torna a casa, etc. En un moment donat l'Om va dir que era italiana però parlava "amb accent francès", suposo que referint-se a la seva pronunciació de la "r", perquè no va tornar a treure el tema.

• Em va impressionar la casa de l'arquitecta, sobretot l'espai amb la piscina i la pantalla de cinema. També els mobles de disseny, el pati, i el fet que es trobés ubicada darrera un portal de fusta que ningú sospitaria que amagués aquesta llar.

• Divertida i espontània la conversa sobre Berlusconi.

• Em va agradar saber que és una dona ferma, que ha treballat molt (i bé) visquent com a mare soltera (amb possibilitats econòmiques, pero no per això se li ha de treure mèrit), tot i que m'hagués agradat saber una mica més de les seves obres arquitectòniques.

Les febleses del programa, al meu entendre, varen ser:

• L'aparició de la "filipina" servint el sopar, treu credibilitat al fet de que fos l'arquitecta qui fes el sopar.
• La insitència de l'Om a parlar sobre el difunt marit de Tagliabue, l'Enric Miralles, que tots sabem va ser un gran arquitecte. No només preguntant sobre temes professionals o de com es van conèixer (fet que es justifica per conèixer la raó del trasllat de l'arquitecta a Bcn), sinó repetint-se en l'aspecte de la malaltia, la mort, l'amor, etc. La sensació final és que vam aprendre més coses sobre en Miralles que sobre la Tagliabue. Un altre cop aquest filtre masculí de veure les coses. Em pregunto si la situació hagués estat a la inversa (entrevista al Miralles, viduu de la Benedetta): haurien estat parlant d'ella i la seva feina?
• L'escena de la piscina també em va semblar una mica fora de lloc, ben bé com si tots dos estiguessin flirtrejant l'un amb l'altre, i a sobre amb "La dolce vita" passant a la pantalla... Haguessin triat aquesta ambientació si l'amfitrió hagués estat un home? 

En general, però, el programa em va deixar una impressió molt més bona que el de la setmana anterior i com sempre, certa nostàlgia de la meva ciutat.

Qui sap, potser es convertirà en un post setmanal, aquest sobre El convidat!

hàmster

De la mateixa manera que quan fa mal temps em queixo, haig de dir que aquest any la tardor està siguent molt suau. Va glaçar un parell de nits però ara ja fa dies que no baixem a 0 C, la qual cosa s'agraeeix tenint en compte que ja sabem el que dura aquí l'hivern. L'any passat per aquestes dates ja havia nevat! Això sí, la foscor no te la treu ningú. Ara, amb el canvi d'hora, a les 5 de la tarda ja és fosc, i cada dia una mica abans.
El títol del post l'he triat per comentar-vos que l'Elna fa una mica de hàmster. No perquè faci bola amb el menjar, sinó perquè "acumula" coses. Per exemple, al seu llit -no pas als peus, sinó al costat del coixí- hi col.loca una nina, dos gossos, un conill i un gat de peluix i depèn del dia s'hi afegeix alguna cosa més abans d'anar a dormir. A part, s'amaga cosetes al prestatge, darrera una caixa. Són coses per ella "especials", que potser no vol que la germana gran trobi o vegi, a vegades perquè justament són de la germana gran i els hi ha pres sense permís. També tot sovint, ha de carregar amb alguna/es joguina/es cap a taula, a l'hora d'esmorzar, dinar o sopar, no fos cas que algú li prengués...
Enfí, espero que això no es desenvolupi cap a una mania d'aquelles que té alguna gent que van col.leccionant coses fins que ja no hi caben a casa.
Jo per si de cas, vaig fent neteja de tant en tant i per sort, no sembla que l'afecti. :-)

el convidat

Ultimament m'estic mirant els vídeos d'aquest programa. Quan el van fer aquí a Suècia (en aquest cas, "la convidada") només el vaig veure una vegada. Més que res perquè els personatges que apareixien no m'interessaven el més mínim. En canvi, els de l'Albert Om m'agraden, suposo que perquè també m'agrada estar "conectada" amb l'actualitat catalana, veure com la gent menja pa amb tomàquet, sentir-me més a prop de l'ambient barceloní, etc. També, no ho negaré, perquè sóc curiosa de mena i m'encanta veure com viu la gent.
Em va agradar especialment el que va fer amb en Bonafuente. No tant per la figura en qüestió, si no per les vistes de la casa de Bcn i lo bé que semblava estar la dels caps de setmana...
Els dos últims que he vist, però, m'han deixat una mica decebuda. Per una banda, el del Gerard Quintana. Vaig sentir per CatRàdio que s'havia discutit molt el tema de que parlava castellà a casa seva. A mi això no m'importa, cadascú a casa seva que parli el que vulgui. El que ja em sembla més trist, és que els seus fills, que viuen a Eivissa, no siguin capaços de contestar preguntes senzilles (com "quants anys tens?") en català. La mare (o sigui dona d'ell) diu tota contenta que és nascuda a Bcn i probablement més catalana que en Gerard, però s'expressa en castellà tota l'estona :-(.

L'altre capítol que no m'ha agradat és el d'en Santiago Dexeus pels següents motius:
- la senyora que li fa d'assistenta (que és com de la familia, diu l'Om, però que va amb un uniforme de minyona dels anys 50), Mari Carmen, fa 23 anys que és al seu servei, o sigui com a mínim en fa els mateixos que viu a Catalunya i -com en el cas dels fills del Quintana- no és capaç de contestar en català. A més, en algun moment, l'Om fa allò que sabem fer tan bé tots els catalanets: canvia al castellà quan al cap d'unes quantes vegades, la senyora segueix parlant en sa llengua materna (és de Sevilla, però en canvi no té accent, curiós.).
- les floretes que li tira l'Albert al Dr., del tipus "és l'home que més vides ha dut al món". Què passa, que no hi ha més ginecòlegs en aquest país? A més a més, respon al patró tan habitual al nostre país: el ginecòleg s'enduu tots els aplaudiments quan és la llevadora qui ha estat tota l'estona amb la dona que està de part, fins el moment de l'expulsió que és quan arriba el metge.
- Preguntes del tipus "què sent una dona en el moment del part?" Per molt bon metge que sigui, no pot contestar a aquesta pregunta perquè senzillament ni ha parit mai, ni és una dona. Per l'amor de Déu!
- Preguntes relacionades amb la sexualitat de la dona. És ginecòleg, no sexòleg! I torno a insistir: és un home!
- L'accent "pijo" de la filla quan parla català... Ibizza, diu (com a pizza)! Almenys ho intenta. Això sí, amb el pare "en castellano que queda más fino"
- Una sèrie de detalls que em van fer pensar en alguns especimens que poblen Sarrià, Pedralbes, Bonanova, Sant Gervasi i Sant Cugat, i que no m'agraden gens.

Una última coseta, i amb això acabo: de 12 personalitats que visita aquesta temporada, només 4 són del sexe femení.  En la primera temporada, 4 de 13... No em faran creure que no hi ha més dones interessants a Catalunya!!! O potser és que no han volgut tenir un convidat a casa?

*com que no estic al dia de la premsa catalana, ignoro si aquest tema ja s'ha tret en algun debat...

La Caputxeta Vermella

Vaig pensar que escriuria aquest post quan l'altre dia llegia el conte a l'Elna.
La versió que la majoria de nosaltres coneixem és la que van popularitzar els germans Grimm. No crec que sigui necessari, doncs, transcriure-la. Hi ha algunes variacions en el final: un llenyataire o un caçador és el salvador que mata al llop o el fa fugir. A vegades l'àvia és a l'armari, altres dins la panxa del llop d'on en surt "vivita y coleando" quan disseccionen l'animal.
El que molta gent no sap és l'origen d'aquest conte i les implicacions que té.
En la tradició oral, la història ja existia a l'Edat Mitjana, tot i que poques semblances tenia amb la versió "actual". La protagonista i heroïna era la nena i el dolent el llop. En cap moment hi havia la intervenció d'un home. La Caputxeta s'encarava al "món", un cop arribada l'adolescència (simbologia del vermell-sang menstrual) amb l'ajuda dels consells de la seva mare i per arribar a la saviesa de l'àvia. Tres dones, en tres periodes diferents de la vida, juntes contra el "mal" personificat en el llop. Una mena de ritus d'iniciació a la maduresa, podriem dir. El més interessant és que en aquesta versió, la Caputxeta se'n sortia tota soleta i amb la seva astúcia aconseguia evitar ser menjada pel llop.
Al s. XVIII, el francès Charles Perrault publica la primera versió escrita, però en canvia totalment el missatge, amb un objectiu clarament disciplinari. La protagonista és una nena de classe alta, ingènua, bonica i crèdula, que no escolta els consells/ordres de la mare (autoritat) i que sense adonar-se de la seva capacitat "seductora" (culpa i simbologia sexual), acaba devorada pel llop.
Finalment, ens arriba la popular versió dels Grimm, on la crueltat que es veia en Perrault es matitza, però on s'introdueix l'element masculí-salvador, sense el qual, és evident, les dones no poden sortir-se'n. En aquest cas, es barrejen els objectius didàctics de Perrault (obediència a l'autoritat) amb l'element masclista de la inutilitat de la nena que si no fos pel caçador, acabaria dins la panxa del llop.
Tot això són teories molt simplificades per apropar-vos a una mirada més crítica dels contes que en un principi semblen tan innocents... Quina versió explicarieu a les vostres filles?
Amb tot això en ment, l'argentina Luisa Valenzuela va escriure un conte, "Si esto es la vida, yo soy Caperucita Roja", que us recomano que llegiu.
*El resum que he fet de les versions i teories l'he tret d'un article de Willy O. Muñoz, on analitza l'obra de Valenzuela.
Haig d'afegir que en els últims anys s'han fet arribar moltes variacions del conte, entre elles l'episodi de "Les tres bessones", que em sembla bastant acertat.

cuina mol.lecular

Divendres vaig enganxar a mitjes (mentre feia el sopar) el programa de Catalunya Ràdio, "La tribu", on comentaven un documental sobre Ferran Adrià i el fet que ja començava a fer-se'n un gra massa. Que fins i tot els seus pares estaven tips de veure'l en els mitjans mediàtics.
Quan van ser els pares aquí, també me'n van parlar d'un reportatge sobre el cuiner i el seu famós restaurant, que ara passarà -si ho he entès bé- a ser una mena de laboratori culinari.
En qualsevol cas, m'ha fet molta gràcia veure avui en la secció de cartellera del diari suec, un petit anunci sobre l'estrenam, la setmana que vé de la pel.licula "El Bulli" (les lletres fetes amb aliments). Suposo que deu ser el mateix documental i ignoro quin cinema el mostrarà ni quants dies durarà...
Per altra banda, en el suplement dominical del mateix diari, hi ha unes planes dedicades a la cuina mol.lecular sueca. Parlen de tomàquets centrifugats, d'hamburgueses que triguen 30 hores a preparar-se i altres coses que em sonen molt a cuina "adriàtica".