Plomes i El convidat (6a part)

A les fotografies hi podeu veure el dalt de la nostra bústia i de la del veí, on el gel hi havia fet aquests dibuixos. Vaig trobar que a la primera sembla que hi hagi unes plomes de paó, mentre a la segona el paó ha desplegat tota la cua. Peró potser només sóc jo que ho veig amb molta imaginació...
Avui està nevant però com que no baixem de 0,5C, només quedarà en pasteig. Potser aquest any no tindrem un Nadal blanc, però no m'importa massa.
Com que no tinc gaire temps, entre feina i estudis, no escric sovint, però penso en molts posts que es queden en això, pensaments...
En tot cas, segueixo tirant d'El Convidat, perquè quan el miro, sempre penso que n'haig de fer referència al blog, i perdó si em faig repetitiva, però és la primera "sèrie" de posts que he fet i la vull concloure. A més, m'agrada veure les vostres reaccions. Avui doncs, Pilar Rahola.
Sempre he pensat que la Rahola era una persona que volia sobretot, fer-se veure. Vull dir, aparèixer en política, debats televisius, provocar, etc, tot perquè ens la mirem i parlem d'ella. Però vés per on, em va caure millor del que em pensava.
Per comencar, la casa de Cadaqués em va semblar una passada, molt bonica. Suposo, a més, que és la residència de les vacances i el cap de setmana. No va quedar clar si els seus pares hi viuen sempre o només hi passaven aquells dies. Fins i tot hi havia una arpa -em pregunto si la toca algú- que faria a la meva filla més felic que un gínjol. El jardí, preciós, amb zones ben diferenciades i molt ben cuidat.
Trobo que la periodista es manté molt bé per tenir 52 anys, està més guapa ara que quan en tenia 30. No menja carn, cosa que li fa guanyar un punt més (jo tampoc en menjo).
Estic totalment d'acord amb ella en quan a l'existència d'un elitisme intel.lectual que fa pudor i sobre  el fet de que ser home dóna "invisibilitat" (per bé i per mal), al menys en el món polític. Com ella, penso que hi ha massa poques dones que influenciin la opinió pública.
Graciosa l'anècdota sobre la tia monja. Molt bo!
Em sembla que és el primer dels programes on l'Om perd tot protagonisme i no surt afeitant-se.
Aspecte que em va sobrar: les al.lusions a la vida sexual amb la seva parella.
I ja que toquem el tema de les dones i l'invisibilitat, només comentar que de nou, el sopar del Nobel va inspirar comentaris sobre:
- la capacitat intel.lectual dels homes guanyadors i...
- el gust de les dones (guanyadores o no) vestint-se, qui havia dissenyat el seu vestit, quines joies duien, etc, etc. Trist!
Nosaltres, seguint la tradició, vam fer un sopar de gala amb altres tres parelles amigues, el mateix dia de l'entrega dels premis.

Primera enfarinada i El convidat (5a part)

Dimarts va caure la primera neu de la temporada, poqueta cosa, però suficient per donar aparença nadalenca al paisatge, com quan enfarinem el pessebre. Demà neverà tot el dia i dissabte també o sigui que imagino que tocarà pala ;-) (va per tu, Garbí).
I ara, a comentar el darrer "El convidat" amb Marina Rosell.
No crec que sigui casual que la difusió coincidís amb el llançament del seu últim disc, que gràcies al programa va poder promoure una mica més. Sobretot perquè ella mateixa no semblava gaire còmode en la situació d'amfitriona o d'entrevistada. Suposo que d'aquí ve també l'aparició d'altres personatges que acaparen gran part del capítol: Monica Randall i Georges Moustaki.
La primera, ni em va ni em ve, més aviat em fa l'efecte que ja li va passar el seu moment de glòria. No passen desapercebuts els retocs de quiròfan al front i al voltant dels ulls (o potser és mà de Botox?). Al dinar a Les set portes (apa, més publicitat), l'Om acaba fent més preguntes a l'actriu que a la cantant.
Ara bé, tenir la oportunitat d'entrevistar Georges Moustaki, és una gran sort pel "convidat". L'entrada d'una de les veus més representatives de la chanson és positiva tant per la Rosell (publicitat) com per l'Om (ocasió única des del punt de vista personal i periodístic).
En Moustaki té cançons que m'encanten i ja fa anys que l'escolto. Em va fer força pena veure l'estat en què es trobava el pobre home, que més que 77 anys semblava que en tingués 90. Em va sorprendre veure com dominava la llengua espanyola i em va entristir una mica veure que ni el periodista ni la Rosell parlen francès (o almenys no ho demostren).
Preguntes:
1- perquè vol participar Marina Rosell en un programa d'aquest tipus quan és obvi que no vol exposar la seva vida privada al públic? Em sembla que la resposta cal trobar-la en el que escribia a l'inici del post.
2- No hi ha ningú de l'equip que pugui ensenyar a Albert Om a pronunciar el poc francès que parla? No es diu Jaks Brel, es diu Jaques i en francès les "s" a final de paraula no es pronuncien, per entendren's, "Jak" seria la pronunciació correcte.
A aquestes alçades trobo bastant patètic que molts periodistes encara vagin pel món pronunciant paraules extrangeres resultant en una mena d'híbrid entre català i l'altre idioma, sobretot quan es refereixen a noms propis: Bruce (E)Springsteen, y(o)utube, .
Ep! Amb això no voldria ser repel.lent, sé que molts de vosaltres també ho pronuncieu així, però considero que els mitjans de comunicació tenen certa responsabilitat i haurien de fomentar la pronunciació correcta de les llengües, sigui quina sigui la que fan servir, sobretot quan la pronunciació implica una omissió de so i que per tant no costa res.

safrà i Generació D

Advent a Suècia és sobretot llumetes decoratives que il.luminen la foscor: estrelles que decoren les finestres, lamparetes LED que discretament aporten lluminositat en els jardins altrament invisibles a partir de les 15h. Però les setmanes abans de Nadal són també olor de taronja i canyella, vi calent -amb espècies, panses i ametlles- (glögg) i safrà. I no exactament a la paella, sinó sobretot en una mena de brioxos (vegeu foto) que s'anomenen lussekatter o lussebullar.
La primera part de la paraula ve de "Sankta Lucia" (13 des.) que aquí, como ja he dit altres vegades, es cel.lebra molt: és el dia que els nens  es disfressen de Sta. Llúcia, galeta de gingebre o Pare Noel i canten nadales pels pares i mares a l'escola/guarderia.
Total, que m' acabo de menjar un lussebulle amb el meu cafetó del dia.

L'altre part del títol ve, com ja us podeu imaginar, del programa que van emetre a TV3 -cadena que gràcies a l'Ipad segueixo molt més que abans-.

Ignoro si s'emet cada 7 anys, o si les entrevistes les han guardat durant tot aquest temps per fer el programa que vaig veure l'altre dia. En tot cas, jo no l'havia vist mai abans.
Em va fer molta gràcia perquè jo formo part d'aquesta generació. Com la majoria dels entrevistats, vaig néixer l'any 1973 i òbviament, reconeixia totes les músiques triades, el tipus de roba que duien en les diferents èpoques, etc. M'encantaria que m'haguessin fet aquestes entrevistes a mi i poder veure com era i com pensava en diferents etapes de la vida, perquè els records que una té sempre són triats i subjectius.
Tot i que considero que no es pot fer un retrat d'una generació amb una mostra de tan poca gent, reconec que el programa té cert ganxo. Suposo que van decidir agafar persones de diferents llocs del país. Pels accents, em sembla reconèixer 2 de Bcn, 2 d'Osona o del Berguedà (?), un de les terres tarragonines i un de les de Lleida. Cap de Girona (em sembla), però no em feu massa cas perquè tampoc en sé tant de reconèixer accents. En qualsevol cas, m'hagués agradat que diguessin d'on eren.
Interessant veure gent que té una vocació professional tan clara des dels 16 anys i alleujant veure que la majoria canvien i s'adapten a diferents circumstàncies i poden canviar de rumb (no sóc l'única!).
Les idees polítiques semblen en canvi, estar molt clares des de l'adolescència, la qual cosa em fa suposar que té molt a veure amb el que es viu en l'àmbit familiar i escolar.
Sorprenent veure que hi ha un tan alt percentatge d'accidents de cotxe (!)
Entristidor veure que per algunes dones el temps passa i no han pogut tenir els fills que en un moment donat desitjaven.

Per últim, xocant, una vegada més, veure que sóc més vella del que em pensava. Realment tinc aquest aspecte? Em sento tan jove encara!

Afegit: què pinta aquell altre noi de l'entrevista de l'any 89 al Xavi? Perquè no van editar la imatge per treure'l?

El convidat (4a part)

Per fi he pogut veure el darrer programa on l'Om anava a casa el Sardà.
Le veritat és que no tinc massa a dir, un adjectiu podria resumir-ho tot: aburrit. Res interessant a destacar, ni bo ni dolent. Potser algunes observacions:
- repetició del tema de la mort dels pares, que surt massa sovint en totes les converses
- de nou, veure la inutilitat de molts homes a l'hora de preparar un sopar. Lamentablement em sembla que és prou freqüent, tot i que els cuiners famosos sempre són homes -a excepció de la Ruscadella-.
- Esperpèntica la figura de la "comtessa" Nené. El nom ja diu molt, però la cara semi-operada i pintorrejada com una pepa... què voleu que us digui? No pinta res! Potser a la dona li feia il.lusió sortir a la televisió, com al senyor de l'escena del restaurant, que va fent fotos amb el mòbil i està allà com un estaquirot darrera la barra.

I com que sobre El convidat no puc dir res més, us comento que aquest novembre ha estat terriblement calurós per Estocolm: pràcticament no hem baixat de 0 C ni un dia, la majoria del temps hem estat entre els 5 i els 10 C, cosa certament poc habitual. No sempre neva el mes de novembre, però fred normalment sí que en fa. I en canvi, aquest any... avui 1 de desembre encara es pot trobar alguna flor al jardí! Al.lucinant. Jo la mar de contenta: per un costat m'estalvio la pala i per l'altre penso que l'hivern es farà més curt, o si més no, no tan llarg com els dos darrers anys.
El dilluns han dit que ja baixarem a -5C, però ja toca al mes de desembre.

cafè des-què?

Doncs això, que una de les altres coses que aquí no es troba, tot i la globalització sota la qual vivim tots, és el cafè descafeinat. Bé, haig de matitzar: es pot trobar als supermercats, per fer-te'l a casa. El que vull dir és que no en pots demanar a les cafeteries, restaurants, etc.
I és curiós, perquè aquí a Suècia se segueixen molt les tendències nord-americanes i que jo sàpiga és ben normal poder demanar un "decaff" als EUA.
En general, m'agrada més prendre el cafè amb cafeïna, que també diuen que és més sa. Malgrat tot, hi ha dies en que ja m'he pres la meva tassa i no goso pendre'n una altra, perquè més aviat sóc d'índole nerviosa i no crec que em convingui massa, però potser em ve de gust, sobretot si estic fent sobre-taula.
Tampoc es poden demanar infusions d'herbes, l'únic tè sense teïna que et serveixen -i no a tot arreu- és el rooibos.
Els suecs, si es pot generalitzar, beuen molt cafè. Segons l'Associació d'importors i torradors de cafè de Suècia, els països nòrdics són els que més cafè beuen d'Europa. Primer els finesos, seguits del suecs, els noruegs i els danesos. Suposo que la gent no associa Escandinàvia amb cafè, però és cert que molta gent en beu a tota hora. El meu marit és l'excepció que confirma la regla perquè no en pren mai.

Per altra banda, dir que vaig de cul i que no he tingut temps de mirar els dos últims programes de "El convidat". La setmana que vé acabo les classes del màster i espero poder tenir més temps, també per estar més activa al blog.

xiclets de maduixa i altres foteses

No sabeu com n'és de difícil, si no impossible, trobar xiclets de maduixa en aquest país! N'hi ha de menta, d'eucaliptus, d'aquells que et fan les dents més blanques, els que porten vitamines, passant pels de sàlvia o regalèssia, tutifrutti i sense oblidar els de fusió de gustos: gerds amb llimona, meló i síndria, etc.
Però quan una vol simplement mastegar un xiclet de maduixa (àcida a poder ser)... nanai. El que més s'hi apropa és el de plàtan i maduixa, i què voleu que us digui, no m'entusiasma. Hauré de comprar-me'n uns quants quan baixi per Nadal.
És curiós això dels "gustos" (xiclets, gelats, galetes) segons els països. Recordo que quan vaig anar a EUA la primera vegada a l'any 91, estava súper de moda la canyella i n'hi havia a tot arreu, fins i tot als xiclets!
Canvi de tema: ahir al metro, de set seients que tenia a la vista, cinc estaven ocupats per viatgers que feien servir en aquells moments un IPhone, un per una senyora gran que no tenia cap artilugi a la vista i un per un home africà que estava parlant per un mòbil Nokia d'aquells de primera generació que pesaven 1kg. Jo era la que ocupava el vuitè seient i no estava fent servir cap telèfon.
És al.lucinant com s'ha extès l'ús de l'Iphone o el smartphone en aquest país. Què en fa la gent dels telèfons que tenien abans? El deuen vendre als africans.
Tercer comentari que potser no és cap fotesa: la setmana passada ens van enviar a tots els profes de la Uni, una circular titulada "Com actuar en cas de sospitar que un alumne tingui tendències suïcides". Recordeu l'escena de la película Blue in the face, on Lou Reed diu que NY no li fa por, que li fa més por Suècia que té un alt índex de suïcidis? Doncs això. Em sembla que ja us ho havia dit alguna altra vegada: en aquest país hi ha el triple de morts per suïcidis que per accident de trànsit (és clar que tampoc hi ha molts accidents de trànsit). Tot i haver-se reduït en un 20% des dels 70, actualment són uns 1500 suïcidis per any. Una mica esfereïdor, si més no.
Els consells que ens donaven: recomana a l'estudiant anar al metge perquè pugui derivar-lo al psiquiatre. Fer les següents preguntes i per aquest ordre (es diu "escala de suïcidi), interrompent el qüestionari en cas d'obtenir resposta negativa:

• Estàs deprimit? Trobes que la vida no té sentit?
• Has pensat que seria millor no viure?
• Has desitjat estar mort?
• Has pensat en treure't la vida?
• Has estat a punt de fer-ho?
• Tens planejat fer-ho en un futur pròxim?
• Has intentat suïcidar-te alguna vegada? Quan? Com?

Bastant flipant, no creieu?

El convidat (3a part)

No sóc massa amant del futbol i per això no vaig tenir pressa en mirar-me El convidat d'aquesta setmana, però us haig de dir que em va sorprendre gratament.
Si bé és cert el que diu en Salvador (sempre surten els mateixos "famosos" a tots els programes), penso que aquest programa té la gràcia de donar una altra perspectiva, potser més humana, de la que s'acostuma a donar des d'un plató. Si més no, pels tafaners com jo, és interessant veure les cases on viu la gent.
Al Carles Rexach jo només l'havia sentit parlar en les típiques rodes de premsa post-partit.
D'aquí la meva sorpresa en positiu, perquè vaig veure aquesta altra cara del personatge, que no coneixia. Òbviament hi van haver detalls que no em van agradar, però en general, ha estat, per mi, el més interessant de tots Els convidats de la temporada. Per cert, des d'aquí enviar l'enhorabona a tot l'equip pel premi Ondas (em pregunto si hi ha alguna dona...?). Passo a el.laborar la llista dels pros i contres del programa de dilluns.

Aspectes positius

• El que més em va agradar va ser la filosofia de vida d'en Rexach, amb algunes frases dites amb espontànietat però que contenen certa profunditat, com per exemple: "quan més penses, més costa ser feliç", "un ha de saber aburrir-se, no s'han d'estar fent coses tot el dia", "per ser feliç un no pot demanar massa coses" (en l'aspecte material, entenc), el "no passa res" que diu la filla que és el que més sentia dir de petita al seu pare. Aquesta mena de layback -que dirien els anglesos- em va encantar i el vaig envejar. Tan de bo ens ho puguessim aplicar molts de nosaltres.
• La senzillesa de l'interior d'una casa (aquest punt es repetirà també en els aspectes negatius, ja veureu perquè) que podria ser la dels caps de setmana de qualsevol de nosaltres.
• L'aperitiu amb olivetes pres al jardí (quina enveja!!!), d'aquestes que no es troben a Estocolm i que haig de carregar a la maleta quan tornem de Catalunya.
• L'humor d'en Rexach en admetre sense vergonya, que ell mai ha canviat un bolquer i que el dia que se li va cagar el nen quan la dona no hi era, el va rentar amb la manguera (per què no? sempre i quan fés calor, és clar). Més d'un de l'edat del Rexach ha actuat de la mateixa manera, amb els fills i amb els néts (ara mateix penso en un en concret que se sentirà aludit).
• La humilitat i la manera "campetxana" de parlar, amb el seu llenguatge de la gent del carrer
• L'escena on l'Om esbufega en la pujada en bicicleta, mentre el de 65 anys li passa davant, perquè demostra que l'Albert cumpleix la seva idea de programa amb totes les seves conseqüències, de manera que el programa guanya en ser realista i l'espectador se sent més proper.
• Que els fills (i les nétes, moníssimes) parlessin català, tot i tenir una mare castellanoparlant.
• Mostrar com n'és d'important fer esport.

Aspectes negatius

• Tornar a veure, per enèssima vegada, el fracàs de la inmersió lingüística a Catalunya, quan la Sílvia parla castellar, tot i haver viscut tota la vida al nostre país.
• La senzillesa de l'interior de la casa, els mobles del jardí (plàstic) i la làmpara penjada d'un pal en plan cutre. Em va fer pensar que si bé pot reflexar la falta d'interès en el consumisme, també pot indicar certa garraperia catalana. Les rajoles de la cuina deuen ser les mateixes de quan van comprar la casa l'any 75. És clar que en Rexach va deixar clar que ell no hi posa els peus, a la cuina... És obvi que a la seva època els jugadors no cobraben les quantitats inmorals que reben ara els futbolistes, però tenint en compte que també va treballar d'entrenador, no crec que li faltin els calés. L'altra explicació que hi puc donar és que en Rexach vol donar aquesta imatge (en plan Ingmar Kamprad, fundador d'Ikea) de persona senzilla. Suposo que també deu tenir pis a Pedralbes i no ens el van pas ensenyar.
• Quan pica de mans i diu "Tú, ya podemos cenar", dirigit a la seva dona.
• Haver aconsellat al seu fill que no es casés fins als 40 anys i no haver dit res a la filla que es va casar als 24 (!). 
• Haver-li posat al fill el nom de Carles, tal i com els seus pares li van posar a ell, i venir a dir que així és com s'ha de fer.

Ufff! Com m'he enrollat, no? Espero ansiosa els vostres comentaris!