de turista

Sé que vaig prometre escriure més un cop entregada la tesina, però com que fa força bon temps em passo el temps a fora i m'allunyo tant com puc de l'ordinador. A més, aquests dies tenim visites de Barcelona i estem fent el turista a la nostra ciutat, que sempre va bé per recordar la quantitat de coses boniques que hi ha per aquí (i bastant cares, malhauradament).
I d'aquí a una setmana i mitja som nosaltres que baixarem cap a terres catalanes, a gaudir d'unes merescudes vacances. Total, que és molt probable que fins que no comenci l'enyor tardorenc no escrigui res més sobre Suècia, però mai se sap...
Bon estiu a tothom!

revoltes als suburbis

foto de "nyheter24.se"

Fa uns quinze dies, la premsa internacional es va fer ressò de la "revolta" social en un dels suburbis d'Estocolm. Fins i tot a Estats Units i al Regne Unit es va recomanar no viatjar a la capital sueca o fer-ho amb precaució!
De seguida es varen omplir les xarxes, també en català: Déu meu, si en un país com Suècia passa això, què pot arribar a passar en altres llocs?
Bé doncs deixeu-me informar-vos una mica més sobre el tema, ara que els diaris ja se n'han oblidat i pensant en que aviat tindrem visites de Barcelona que també s'han preocupat sobre la qüestió.
Tot va començar, diuen, quan un policia va disparar (i matar) un senyor de 69 anys en el barri anomenat Husby. La revolta va consistir en la crema d'uns quants cotxes i el llençament de pedres als policies que s'acostaven pel barri. En total, 17 detinguts (tots joves d'entre 16 i 30 anys) dels quals només un amb antecedents penals. Cap mort, algun ferit. És a dir, res d'extraordinari. Tampoc és la primera vegada que passa.
Per que us en feu una idea, Husby és un suburbi al nord-oest d'Estocolm, on hi arriba el metro, amb uns 12 000 habitants, dels quals el 83% prové de l'extranger (aquí també s'inclouen les segones generacions). A diferència de barris com la Mina o el Raval de Barcelona, els suburbis suecs (entesos com a barris de gent amb pocs recursos econòmics) tenen edificis que cumpleixen amb garanties com: calefacció, bon aïllament de finestres, sala comunitària de rentadores, equipament de cuina (nevera i congelador). Òbviament també aigua corrent, wc, dutxa a cada pis. És a dir, la gent viu en unes condicions que molts a altres països europeus no tenen, i menys pel preu de lloguer que paguen. A Suècia hi ha pocs pisos de lloguer de particular a particular. La majoria són edificis sencers gestionats per empreses i cooperatives, que són a la vegada qui inverteix en la construcció i manteniment dels llocs. Altres són vivendes de protecció social subvencionades per l'Estat. La llei regula el preu dels lloguers i també el que ha d'incloure el servei.
Ara bé, una cosa són els béns materials i una altra els "socials" (no sé ben bé com anomenar-ho). La gent que viu en aquesta mena de guetos se sent marginada de la resta de la societat, i no m'extranya. Ells són "els altres": tenen una altra aparença física, parlen malament el suec, etc. En altres paraules, no s'han integrat a la societat sueca. La qüestió és: perquè? Sóc testimoni de que hi ha joves de "tercera generació" que segueixen tenint una llengua sueca molt pobra i amb accent d'extranger. Molts pares fan mans i mànigues per poder dur els seus fills a escoles on la majoria d'alumnes són "suecs" i que puguin així fer-se un lloc a la societat. Però com que les places van segons les zones, poca cosa s'hi pot fer per influir en quina classe anirà a parar el fill. El pitjor és que si en alguna àrea hi comencen a arribar inmigrants*, que treballant molt han pogut permetre's establir-se en un lloc millor (més car), els suecs aniran marxant. Conseqüentment, les escoles tindran cada vegada més alumnes d'origen extranger i menys dels que tenen el suec com a llengua materna. I el cercle viciós segueix.
Malgrat el que pugui semblar des de fora, la societat sueca està altament segregada, per molt que les necessitats bàsiques de tots els ciutadans (sempre que estiguin censats i registrats) estiguin cobertes. Per molts impostos que es paguin, si es segueix veient a la persona "diferent" com a inferior, la societat seguirà marginant a uns i afavorint uns altres.
Una petita anècdota: fa uns dies dinava en un restaurant on hi acostuma a anar personal de l'hospital universitari que tenim prop de casa. Em va sorprendre molt veure un senyor africà vestit de blanc, com molts d'altres. No pel fet que fos africà, sinó perquè damunt el seu uniforme i portava una placa vermella força gran on hi deia "LÄKARE", que en suec vol dir metge. Suposo que l'home estava fart del que prenguessin per un camiller o vés a saber què. No he vist mai que els rossos i amb ulls blaus que van vestits de blanc, duguin aquesta identificació. Ho vaig trobar força trist, la veritat, però un bon reflexe de com funcionen les coses aquí.

*entès com a persona que vé de l'extranger amb condicions econòmiques no gaire bones, i especialment el que es pot identificar com a extranger pel seu color de pell. És a dir, es descarten inmigrants nord-europeus, nord-americans, australians, etc. Aquesta és la connotació que s'ha donat a la paraula aquí a Suècia i a molts altres països.

jardins de portes obertes

Cada any, hi ha un dia en que alguns membres de l'"Associació sueca d'amateurs de jardí" obren les portes del seu jardí a qui vulgui anar-hi a fer un cop d'ull. Des de fa un parell d'anys s'ha decidit que aquest dia coincideixi amb el de la festa nacional, el 6 de juny.
Així doncs, el passat dijous em vaig arribar fins al jardí més proper, que de fet és d'una senyora que conec però mai havia estat a casa seva. Fa només un parell d'anys que hi viuen, ella i la seva familia, tot i que la casa és del 1906. Hi ha arbres molt vells però a part d'algun rododendron no hi havia plantes quan s'hi van mudar.
Abans de marxar de la seva altra casa va ser prou previsora com per endur-se exemplars que va poder replantar al nou jardí. A part, també ha comprat molta cosa nova.
Hi ha un aspecte dels jardins, a part del de les plantes, flors i arbres que també m'agrada molt: els racons, els detalls com una petita bassa, una capsa vella o una cadira posada en un lloc estratègic. Vaig endur-me la càmara amb l'objectiu macro, per fer fotos d'aprop i per això no us puc donar una imatge del conjunt, però espero que gaudiu veient aquestes. Si les voleu veure més en detall, només heu de clicar a la imatge.

contrast entre clematis

una rosella diferent

paisatge en miniatura

M'encanten aquestes minipinyes

Fulla d'un acer palmatum

abella treballadora

Halesia monticola

I ara, algunes fotos de floretes del meu jardí

Tulipa vista des de dalt

Lupinus

Dianthus arenarius

a les formigues els encanten les peònies abans d'obrir-se

Veus de quina generació?

Us sorprendrà que escrigui un post, tenint en compte el que vaig escriure en el darrer. Efectivament, hauria d'estar acabant d'escriure la tesina però tinc el cap com un timbal i necessito canviar de text. I a més, he tingut una bona font d'inspiració: mentre dinava he mirat el documental de tv3: veus d'una generació. En la mateixa pàgina web s'anuncien masters i postgraus de la UAB i abans de que comenci el video, com sempre, un anunci publicitari:  s'anuncia l'Institut de formación de la UB, en castellà, "per trobar feina". No us sembla una mica pervers tenint en compte el contingut del documental? Abans que res, vull dir que em sap molt greu veure en quina situació es troba molta gent a Catalunya, i sé que és molt fàcil parlar des de la comoditat de Suècia.
Dit això, com diuen els tertulians de la ràdio, anem al gra. Per començar, voldria saber quin criteri han seguit els productors del programa per triar els entrevistats (50, dels quals 28 tenen feina). En qualsevol cas, hi ha un munt de castellano-parlants --no els he contat però juraria que són majoria--, i tots semblen curts de gambals, la majoria no van acabar l'ESO i parlen amb aquell accent típic de gent amb "nivell cultural baix" (ho poso entre cometes perquè penso que la paraula cultura té moltes connotacions i no totes tenen a veure amb els llibres). Molts admeten que mentre treballaven, vivien la mar de bé i no s'estaven de res pel que fa a menjar fora, comprar roba, perruqueria, etc. Cap va estalviar. Una noia diu que cobrava 10 000 Eur al mes i se'ls polia tots! I com que es pensaven que això era xauxa, doncs apa, a firmar una hipoteca. El típic cas que posen els qui pedagògicament volen explicar la crisi.
De quasi tots els catalano-parlants de debò (n'hi ha que parlen català però es nota que no l'usen habitualment) es dóna una imatge bastant més bona: tenen estudis superiors, són emprenedors i fan un discurs prou intel.ligent, cosa que no es pot dir dels altres.
Això és un reflexe de la societat catalana? No és una visió una mica esbiaixada de la realitat? On són les veus de Sarrià, Pedralbes i la Bonanova d'aquesta generació? I els que els papes els hi han regalat el pis i no s'han hagut d'hipotecar?
El que fa més por d'aquest documental és veure que parlem d'una "generació" (en cap moment diuen quina, però es dedueix més o menys que són els que tenen entre 25 i 35 anys) molts dels quals són néts dels primers immigrants arribats als anys 50 i 60 i encara parlen amb l'accent del poble andalús dels seus avis. I això què vol dir? Doncs que el sistema d'integració del que tant ens omplim la boca, NO funciona. Ni a nivell lingüístic ni a nivell social. Només caldria fer un estudi estadístic per veure de què treballen -si és que treballen- les persones que han estudiat en una escola pública de l'Hospitalet o Sta. Coloma i comparar-les amb aquelles que han estudiat en una escola privada de Barcelona o Sant Cugat (ho sento, em centro en Barcelona perque és el que conec).
Quan hagi entregat la tesina ja us faré cinc cèntims del tema de la "revolta social" que ha tingut lloc a Estocolm aquests dies passats.
Potser, més que "veus d'una generació", el títol del documental hauria de ser "veus d'algunes classes socials".
* Per cert, hi havia excessiva representació de gent amb cares molt extranyes, he trobat.

Només escric per donar senyals de vida. No tinc temps, ni energia, ni inspiració per escriure cap post. Tots els meus esforços davant l'ordinador van, i sento repertir-me, cap a la producció de la tesina. Tinc coses a dir, però les vaig guardant per quan aquest treball feixuc s'acabi. No sabeu com gaudiré del temps lliure que tindré a partir de la segona quinzena de juny!
Així que els que encara em volgueu seguir, haureu d'esperar una mica. Us deixo unes fotos primaverals. Sí, finalment aquí també és privamera!

prunus al centre

Gamla stan (ciutat vella)

botiga de plantes a Gamla stan (ciutat vella)

arbre al campus

campus

bosquet al costat de casa

viatge en el temps

Ahir em vaig agafar el dia "lliure" per fer de mare acompanyant en una excursió de la classe de la Júlia. És una sortida que fan cada any tots els alumnes de tercer de la regió. La destinació és un poble de l'edat de ferro (una rèplica, és clar) i l'objectiu és passar el dia imaginant que vius en aquella època, fent activitats pròpies del període.
La classe es va dividir en quatre grups i activitats de manera que cada nen/a tenia temps de fer dues activitats (una pel matí i una per la tarda). Un grup preparava el dinar (o el berenar), un feia feltre i tenyia llana amb herbes, un feia un objecte amb fusta i un altre un objecte de ferro. Evidentment tot estava mig preparat, però almenys se'n van poder fer una idea. Jo vaig ser tot el dia a l'estació de la llana i va ser prou divertit: per tenyir la llana de verd, vam fer servir les herbes que teníem a l'abast, i us asseguro que no eren moltes (la foto de la capçalera no és d'ahir). El millor d'aquest tipus d'excursions és que els nens aprenen, molt més que llegint-ho en un llibre. Suposo que a Catalunya també fan aquests tipus d'activitats (a Moià, per exemple, a les coves del Toll?)
A Escandinàvia, l'edat de ferro va del 500 a.c. al 1 050 d.c. És a dir, un període de 1 500 anys... sempre m'ha sorprès aquesta manera d'agrupar les èpoques històriques: m'estan dient que es vivia igual durant tots aquests anys? El que és una llàstima és que com que la gent vivia en cases de fusta, no han quedat edificis de l'època i els únics objectes que es troben són bàsicament els de ferro o os, enterrats en tombes. De tant en tant, quan construeixen alguna carretera o urbanització, es descobreixen nous jaciments. L'arqueòloga va explicar que hi havia a uns 500 metres d'allà mateix, al mig d'un camp, restes d'un poblat, però que estava prohibit excavar (!) i fins que no construissin alguna cosa no es podria veure el material. Ho vaig trobar flipant: donen permissos per construir però no per fer excavacions arqueològiques? Estem parlant d'un lloc al mig del no-res!

tenyint la llana

Sempre m'ha agradat la Història (de fet vaig estudiar el primer any de carrera abans de passar-me al Dret) i he trobat molt atractiva la feina de l'arquòleg. Us imagineu quina emoció trobar objectes que han fet servir gent de fa cents o mils d'anys? La gràcia de tot el que es troba és que és força únic: són peces fetes a mà, no n'hi havia en grans quantitats, eren fetes amb materials de la natura... Sovint penso que els que estudiin la nostra època en un futur no tindran aquesta sort: no hi haurà cap valor en un munt de deixalles electròniques, plàstics, roba i altres coses fabricades industrialment. Una llàstima!

per cardar la llana

futur

Feia temps que no anava tan de cul com per no poder escriure al bloc, però ara sóc en una d'aquestes temporades. Entre la feina, la tesina i la vida familiar, les hores i els dies passen volant i no trobo cap estona per seure a escriure. De fet, suposo que també em falten les idees. O bé quan penso en quelcom que voldria escriure, no és el moment adequat, o bé faig una piulada al twitter i tan tranquila.
Tan se val. Divendres vam començar una nova serie en dvd que al T. li feia gràcia i que ens van portar els pares des de Bcn. Es diu Terra Nova, potser alguns de vosaltres l'heu vista. A mi no m'atrau el més mínim i dubto que miri els següents episodis. La història està ambientada en el s.XXII, quan --com sempre passa-- els humans ja han destrossat del tot el medi ambient i amb prou feines es pot respirar sense portar màscara. La sort és que han descobert com viatjar en el temps i l'espai i van enviant grups de persones cap a 85 mil.lions d'anys enrere, quan el món estava poblat per dinosauris.
Als pocs minuts d'haver començat ja em va irritar un aspecte que sovint recalco quan veig pel.lícules o sèries futuristes: moltes naus espacials, làsers, robots, pantalles gegants per tot arreu, paisatges desoladors, però... ves per on, segueixen portant camises amb botons, samarretes de cotó, abrics i sabates com les nostres! I els pentinats? De debò, no es poden currar una mica més el vestuari? No hi ha ningú amb una mica de visió de futur per pensar que probablemente durem un altre tipus de roba i els cabells diferents? Em posa dels nervis!!! Si només cal anar 10 anys enrere per veure que la moda evoluciona constantment!
Per no parlar de que sempre estan ambientades a EUA, representant "el món" que segueix dominant la humanitat.
Enfi, un post bastant inútil però almenys m'he desfogat.
Bona setmana!