aires de tardor

És el que es comença a respirar per aquestes terres. El sol encara escalfa, depenent del moment del dia i si els núvols no l'amaguen, però quan bufa una mica el vent és d'aquell fresquet que et recorda que aviat s'acabarà això d'anar amb màniga curta. De fet des que vam tornar (ara fa una setmana) ja anem amb el jersei -ara ens el posem, ara ens el treiem-.
I amb aquests aires també torna la rutina que la gran part de vosaltres experimentareu cap a mitjans de setembre: l'escola ha començat, la gent ja fa almenys un parell de setmanes que treballa, etc.
Aquest any és el primer que l'Elna va a l'escola de veritat, la dels grans, que aquí comença als 6 anys i s'allarga fins als 16. De fet, l'ensenyament obligatori no comença fins als 7 anys, però el 99% de la gent porta els fills a aquest curs "voluntari". Ja ho he explicat altres vegades: el que a Suècia anomenen förskola (pre-escola) va de l'un fins als sis anys i està ubicada en un altre edifici.
Bé, doncs per no "traumatizar" als nens i nenes que comencen l'escola i, afegiria jo, per facilitar les coses als mestres, els tres primers dies són d'introducció i un dels progenitors hi ha de ser present. El primer dia l'alumne només es quedarà una hora i mitja, el segon dues hores i mitja i el tercer cinc hores. La mare o el pare seran amb la criatura tota l'estona el primer dia, el segon dia estaran a prop però no necessàriament visibles i el tercer més o menys igual. Si tot ha anat bé, el quart dia ja es pot deixar al nen o nena tot el dia.
Amb l'Elna no hi ha hagut cap problema. De fet, la meitat de la seva classe anava al seu grup de l'any passat. A més, l'edifici de l'escola no li és gens extrany tenint en compte que durant quatre anys m'ha acompanyat molts dies a recollir la seva germana gran. Per altra banda, a la primavera, ja van fer un parell de visites a l'escola amb el parvulari i van conèixer les mestres que tindrien.
En el nostre cas, considero la mesura "introductòria" totalment innecessària a partir del segon dia, però no es fan excepcions. Sense comentaris.
També aquest any és el primer que la Júlia ja no pot gaudir del servei de fritids (casal després de l'horari escolar al que es té dret fins als 10 anys), al meu entendre una mancaça important. Per exemple, després de les vacances estiuenques (dos mesos i escaig), el primer dia d'escola va durar exactament de nou a deu del matí. A partir de les 10h doncs, tots els nens sense dret a fritids van escampar la boira cap a casa. Què han de fer els pares que treballen? Buscar-se la vida! La resta d'aquesta primera setmana de curs acaben cada dia a les 13h, no fos cas que els agafés un patatús a l'aprendre massa. Però vaja, l'horari de la resta de l'any és de 8:10h a 14h (un dia s'allarga fins les 14:50h), o sigui que molta diferència tampoc hi ha.

cap quadrats

Potser ve donat pel luteranisme, potser pel clima, però el cert és que en general -si acceptem aquest tipus de generalitzacions- als països del nord d'Europa la gent és més "cap quadrada" que als del sur. Ahir mateix em vaig trobar en un cas que ho exemplifica.
Fa anys que prenc una medicació diària, que em recepta el metge. En general, ja no s'ha d'anar a la farmàcia amb una recepta-paper, sinó que el metge enviar la recepta electrònicament, de manera que el pacient pot entrar a qualsevol farmàcia del país i que el despatxin,  la seva medicina. En principi el sistema és bo, especialment pels qui com jo, han de prendre un medicament de manera crònica.
Doncs bé, resulta que l'últim cop que el meu metge va escriure la recepta, va posar que se'm podia expedir la medicació cada dos mesos (es veu que han de posar alguna cosa a la casella). El problema és que la caixa és de 100 pastilles i jo n'haig de prendre dues al dia (cosa que també diu la recepta). És a dir, no cal ser un matemàtic per adonar-se que la caixa em durarà 50 dies i no els 60 que impliquen dos mesos. També haig d'afegir que no es tracta de cap barbitúric ni similar que pugui implicar un mal ús del medicament, soberdosi, etc.
Total, que ahir entro a una farmàcia per anar a buscar el medicament i m'atén una sueca que un cop davant l'ordinador em diu: no et puc vendre el medicament fins el dia 16 de juliol, que és quan farà dos mesos des de l'últim cop. Jo evidentment, vaig intentar explicar-li el problema, que a més tenia l'agravant de que aviat marxo de vacances i m'haig d'endur la medicació. Doncs no, la senyora ho sent molt, però l'ordinador no li permet donar-me les pastilles en qüestió. Em recomana que truqui al metge perque canvii això dels dos mesos. Resulta que el meu metge està de vacances! De què serveix un farmacèutic si no pot discernir que el metge s'ha equivocat en una cosa tan ridícula com són els dies que em durarà una caixa? Enfí, m'en vaig d'allà emprenyada i pensant que hauré d'anar al CAP quan sigui a Catalunya perque em receptin la medicació, que per altra banda em costarà més perquè l'E-111 no cobreix despeses farmacèutiques, etc.
Però abans d'agafar el tren, passo davant una farmàcia i penso que provaré sort allà. M'atén una noia d'orígen no suec. Li explico el problema i... màgia! Resulta que sí que em pot donar la caixa de pastilles, simplement ha d'escriure "l'excepció" a l'ordinador, entre altres coses perquè no em passi el mateix la pròxima vegada (la recepta dura per 4 vegades). Només va haver de pensar una mica per veure que era totalment lògic que hagués de comprar el medicament i no em va posar cap pega!

de turista

Sé que vaig prometre escriure més un cop entregada la tesina, però com que fa força bon temps em passo el temps a fora i m'allunyo tant com puc de l'ordinador. A més, aquests dies tenim visites de Barcelona i estem fent el turista a la nostra ciutat, que sempre va bé per recordar la quantitat de coses boniques que hi ha per aquí (i bastant cares, malhauradament).
I d'aquí a una setmana i mitja som nosaltres que baixarem cap a terres catalanes, a gaudir d'unes merescudes vacances. Total, que és molt probable que fins que no comenci l'enyor tardorenc no escrigui res més sobre Suècia, però mai se sap...
Bon estiu a tothom!

revoltes als suburbis

foto de "nyheter24.se"

Fa uns quinze dies, la premsa internacional es va fer ressò de la "revolta" social en un dels suburbis d'Estocolm. Fins i tot a Estats Units i al Regne Unit es va recomanar no viatjar a la capital sueca o fer-ho amb precaució!
De seguida es varen omplir les xarxes, també en català: Déu meu, si en un país com Suècia passa això, què pot arribar a passar en altres llocs?
Bé doncs deixeu-me informar-vos una mica més sobre el tema, ara que els diaris ja se n'han oblidat i pensant en que aviat tindrem visites de Barcelona que també s'han preocupat sobre la qüestió.
Tot va començar, diuen, quan un policia va disparar (i matar) un senyor de 69 anys en el barri anomenat Husby. La revolta va consistir en la crema d'uns quants cotxes i el llençament de pedres als policies que s'acostaven pel barri. En total, 17 detinguts (tots joves d'entre 16 i 30 anys) dels quals només un amb antecedents penals. Cap mort, algun ferit. És a dir, res d'extraordinari. Tampoc és la primera vegada que passa.
Per que us en feu una idea, Husby és un suburbi al nord-oest d'Estocolm, on hi arriba el metro, amb uns 12 000 habitants, dels quals el 83% prové de l'extranger (aquí també s'inclouen les segones generacions). A diferència de barris com la Mina o el Raval de Barcelona, els suburbis suecs (entesos com a barris de gent amb pocs recursos econòmics) tenen edificis que cumpleixen amb garanties com: calefacció, bon aïllament de finestres, sala comunitària de rentadores, equipament de cuina (nevera i congelador). Òbviament també aigua corrent, wc, dutxa a cada pis. És a dir, la gent viu en unes condicions que molts a altres països europeus no tenen, i menys pel preu de lloguer que paguen. A Suècia hi ha pocs pisos de lloguer de particular a particular. La majoria són edificis sencers gestionats per empreses i cooperatives, que són a la vegada qui inverteix en la construcció i manteniment dels llocs. Altres són vivendes de protecció social subvencionades per l'Estat. La llei regula el preu dels lloguers i també el que ha d'incloure el servei.
Ara bé, una cosa són els béns materials i una altra els "socials" (no sé ben bé com anomenar-ho). La gent que viu en aquesta mena de guetos se sent marginada de la resta de la societat, i no m'extranya. Ells són "els altres": tenen una altra aparença física, parlen malament el suec, etc. En altres paraules, no s'han integrat a la societat sueca. La qüestió és: perquè? Sóc testimoni de que hi ha joves de "tercera generació" que segueixen tenint una llengua sueca molt pobra i amb accent d'extranger. Molts pares fan mans i mànigues per poder dur els seus fills a escoles on la majoria d'alumnes són "suecs" i que puguin així fer-se un lloc a la societat. Però com que les places van segons les zones, poca cosa s'hi pot fer per influir en quina classe anirà a parar el fill. El pitjor és que si en alguna àrea hi comencen a arribar inmigrants*, que treballant molt han pogut permetre's establir-se en un lloc millor (més car), els suecs aniran marxant. Conseqüentment, les escoles tindran cada vegada més alumnes d'origen extranger i menys dels que tenen el suec com a llengua materna. I el cercle viciós segueix.
Malgrat el que pugui semblar des de fora, la societat sueca està altament segregada, per molt que les necessitats bàsiques de tots els ciutadans (sempre que estiguin censats i registrats) estiguin cobertes. Per molts impostos que es paguin, si es segueix veient a la persona "diferent" com a inferior, la societat seguirà marginant a uns i afavorint uns altres.
Una petita anècdota: fa uns dies dinava en un restaurant on hi acostuma a anar personal de l'hospital universitari que tenim prop de casa. Em va sorprendre molt veure un senyor africà vestit de blanc, com molts d'altres. No pel fet que fos africà, sinó perquè damunt el seu uniforme i portava una placa vermella força gran on hi deia "LÄKARE", que en suec vol dir metge. Suposo que l'home estava fart del que prenguessin per un camiller o vés a saber què. No he vist mai que els rossos i amb ulls blaus que van vestits de blanc, duguin aquesta identificació. Ho vaig trobar força trist, la veritat, però un bon reflexe de com funcionen les coses aquí.

*entès com a persona que vé de l'extranger amb condicions econòmiques no gaire bones, i especialment el que es pot identificar com a extranger pel seu color de pell. És a dir, es descarten inmigrants nord-europeus, nord-americans, australians, etc. Aquesta és la connotació que s'ha donat a la paraula aquí a Suècia i a molts altres països.

jardins de portes obertes

Cada any, hi ha un dia en que alguns membres de l'"Associació sueca d'amateurs de jardí" obren les portes del seu jardí a qui vulgui anar-hi a fer un cop d'ull. Des de fa un parell d'anys s'ha decidit que aquest dia coincideixi amb el de la festa nacional, el 6 de juny.
Així doncs, el passat dijous em vaig arribar fins al jardí més proper, que de fet és d'una senyora que conec però mai havia estat a casa seva. Fa només un parell d'anys que hi viuen, ella i la seva familia, tot i que la casa és del 1906. Hi ha arbres molt vells però a part d'algun rododendron no hi havia plantes quan s'hi van mudar.
Abans de marxar de la seva altra casa va ser prou previsora com per endur-se exemplars que va poder replantar al nou jardí. A part, també ha comprat molta cosa nova.
Hi ha un aspecte dels jardins, a part del de les plantes, flors i arbres que també m'agrada molt: els racons, els detalls com una petita bassa, una capsa vella o una cadira posada en un lloc estratègic. Vaig endur-me la càmara amb l'objectiu macro, per fer fotos d'aprop i per això no us puc donar una imatge del conjunt, però espero que gaudiu veient aquestes. Si les voleu veure més en detall, només heu de clicar a la imatge.

contrast entre clematis

una rosella diferent

paisatge en miniatura

M'encanten aquestes minipinyes

Fulla d'un acer palmatum

abella treballadora

Halesia monticola

I ara, algunes fotos de floretes del meu jardí

Tulipa vista des de dalt

Lupinus

Dianthus arenarius

a les formigues els encanten les peònies abans d'obrir-se

Veus de quina generació?

Us sorprendrà que escrigui un post, tenint en compte el que vaig escriure en el darrer. Efectivament, hauria d'estar acabant d'escriure la tesina però tinc el cap com un timbal i necessito canviar de text. I a més, he tingut una bona font d'inspiració: mentre dinava he mirat el documental de tv3: veus d'una generació. En la mateixa pàgina web s'anuncien masters i postgraus de la UAB i abans de que comenci el video, com sempre, un anunci publicitari:  s'anuncia l'Institut de formación de la UB, en castellà, "per trobar feina". No us sembla una mica pervers tenint en compte el contingut del documental? Abans que res, vull dir que em sap molt greu veure en quina situació es troba molta gent a Catalunya, i sé que és molt fàcil parlar des de la comoditat de Suècia.
Dit això, com diuen els tertulians de la ràdio, anem al gra. Per començar, voldria saber quin criteri han seguit els productors del programa per triar els entrevistats (50, dels quals 28 tenen feina). En qualsevol cas, hi ha un munt de castellano-parlants --no els he contat però juraria que són majoria--, i tots semblen curts de gambals, la majoria no van acabar l'ESO i parlen amb aquell accent típic de gent amb "nivell cultural baix" (ho poso entre cometes perquè penso que la paraula cultura té moltes connotacions i no totes tenen a veure amb els llibres). Molts admeten que mentre treballaven, vivien la mar de bé i no s'estaven de res pel que fa a menjar fora, comprar roba, perruqueria, etc. Cap va estalviar. Una noia diu que cobrava 10 000 Eur al mes i se'ls polia tots! I com que es pensaven que això era xauxa, doncs apa, a firmar una hipoteca. El típic cas que posen els qui pedagògicament volen explicar la crisi.
De quasi tots els catalano-parlants de debò (n'hi ha que parlen català però es nota que no l'usen habitualment) es dóna una imatge bastant més bona: tenen estudis superiors, són emprenedors i fan un discurs prou intel.ligent, cosa que no es pot dir dels altres.
Això és un reflexe de la societat catalana? No és una visió una mica esbiaixada de la realitat? On són les veus de Sarrià, Pedralbes i la Bonanova d'aquesta generació? I els que els papes els hi han regalat el pis i no s'han hagut d'hipotecar?
El que fa més por d'aquest documental és veure que parlem d'una "generació" (en cap moment diuen quina, però es dedueix més o menys que són els que tenen entre 25 i 35 anys) molts dels quals són néts dels primers immigrants arribats als anys 50 i 60 i encara parlen amb l'accent del poble andalús dels seus avis. I això què vol dir? Doncs que el sistema d'integració del que tant ens omplim la boca, NO funciona. Ni a nivell lingüístic ni a nivell social. Només caldria fer un estudi estadístic per veure de què treballen -si és que treballen- les persones que han estudiat en una escola pública de l'Hospitalet o Sta. Coloma i comparar-les amb aquelles que han estudiat en una escola privada de Barcelona o Sant Cugat (ho sento, em centro en Barcelona perque és el que conec).
Quan hagi entregat la tesina ja us faré cinc cèntims del tema de la "revolta social" que ha tingut lloc a Estocolm aquests dies passats.
Potser, més que "veus d'una generació", el títol del documental hauria de ser "veus d'algunes classes socials".
* Per cert, hi havia excessiva representació de gent amb cares molt extranyes, he trobat.

Només escric per donar senyals de vida. No tinc temps, ni energia, ni inspiració per escriure cap post. Tots els meus esforços davant l'ordinador van, i sento repertir-me, cap a la producció de la tesina. Tinc coses a dir, però les vaig guardant per quan aquest treball feixuc s'acabi. No sabeu com gaudiré del temps lliure que tindré a partir de la segona quinzena de juny!
Així que els que encara em volgueu seguir, haureu d'esperar una mica. Us deixo unes fotos primaverals. Sí, finalment aquí també és privamera!

prunus al centre

Gamla stan (ciutat vella)

botiga de plantes a Gamla stan (ciutat vella)

arbre al campus

campus

bosquet al costat de casa