UK

Tinc moltes coses per explicar… Fa una setmana i mitja que estem vivint a Birmingham i mica en mica ens anem adaptant.

Les diferències més òbvies que ens afecten son el conduir per l’esquerra i tenir el volant a la dreta del cotxe i el sistema educatiu.

En quan a la conducció, quasi és com quan t’acabes de treure el carnet. Has d’estar súper atent, sobretot a les rotondes i pensar dues vegades a quin carril t’has de situar quan entres a un carrer on no hi ha altres cotxes passant. A més, tinc la tendència d’apropar-me massa a la vorera (que em queda a la banda esquerra, és clar). Però vaja, ens anem acostumant per força perquè cada dia em toca portar i anar a buscar les nenes a l’escola en cotxe. Una llàstima, perquè vivim ben a prop de dues escoles amb bona reputació però que no tenien lloc per les nostres filles. Total, que hem hagut d’anar a parar a un altre municipi, a 15 min. (quan no hi ha trànsit) de casa nostra.

El més diferent per nosaltres respecte a l’escola és el sistema disciplinari i el tema de l’uniforme. Com probablement ja sabeu, tots els alumnes de les escoles al Regne Unit han de portar uniforme. Absolutament tots, vagin a una escola pública o privada. M’he quedat positivament parada del preu dels uniformes que son més barats que la roba “normal”. Per exemple, pots comprar un parell de polos blancs per 3 lliures (que venen a ser uns 3,8 euros). La qual cosa m’ha fet pensar que les cadenes de roba per a nens no deuen fer gaire negoci en aquest país, perquè només la necessiten els caps de setmana i les vacances. De fet, no sé perquè hem portat tanta roba des de Suècia, que només agafa lloc a l’armari.

En quant a la disciplina... heu vist alguna vegada el programa aquell de la super nanny? Doncs més o menys, el mateix principi: guanyar estrelletes que comporten algun premi, situar-se en una línia o altra depenent de si et portes bé o malament a la cua per anar a dinar, etc. A Suècia d’això res de res! L’interessant serà veure si hi ha diferència en com es comporten els nens i en si aprenen més o menys.

El que trobo que està força bé és la presència d’adults a la classe. Per exemple, a la classe de la Júlia (6è) son 31 alumnes pels quals hi ha una mestra i dues “assistents”.

Bé, continuaré un altre dia, a casa encara no tenim Internet i ara haig de marxar d'aquest cafè.

Quanta merda!

Ja hem tornat de Catalunya. El segon dia de ser-hi vaig trobar-me amb una amiga que treballa a la part alta de Barcelona i vam quedar per allà. Com que em sobrava temps vaig passejar-me pel barri. Feia temps que no hi anava per allà: Sarrià, Tres Torres, Bonanova... Mentre caminava per uns carrers tranquils, florits, amb noies sud-americanes o filipines que cuiden nens rossets vestits amb polo i bermudes blau marí, vaig recordar que quan estudiava COU en una escola privada de la capital, vaig anar a casa d'alguns companys de classe i vaig flipar bastant: pisos de més de 200 m2, amb dues portes d'entrada i fins i tot dos ascensors (un pel servei i un pels habitants del pis, no fos cas que ens contagiessin alguna cosa), enormes menjadors que es dividien amb portes corredores, terrasses d'àtics ajardinats, piscina, etc. Les decoracions anaven des del gust més exquisit fins al carregament hortera típic dels nou-rics. I recordo que ja aleshores pensava: de què deuen treballar els pares d'aquest/a per poder-se permetre tot això?
Tret de contades excepcions, estic convençuda que qui viu en aquesta zona de la ciutat ha aconseguit els diners d'una manera deshonesta: no pagant els impostos que li pertoquen, explotant treballadors, especulant o traficant amb armament. Altres dels ocupants son descendents de l'escòria franquista que va ocupar el poder a Catalunya durant les dècades dictatorials i que òbviament també va enriquir-se d'una manera il·lícita. Per últim, l'altra espècie d'aquest habitat: els polítics corruptes de casa nostra, amb en Pujol i la seva prole en els primers llocs de la llista.
No deu pas ser casualitat que els seus fills van estudiar tots al mateix centre on jo vaig cursar el COU.
Espero de debò que quan arribi la independència es faci net amb tota aquesta gentussa!

Viure a Birmingham

Sí, potser hauré de canviar el nom del blog. D'aquí un mes i poc comencem una nova aventura tota la família, que durarà un any. Marxem a viure a la segona ciutat més gran d'Anglaterra: Birmingham.
L'empresa on treballa el T. va oferir-li la possibilitat d'anar a treballar un any a l'oficina d'allà i vam pensar que era una bona oportunitat. El moment no podia ser millor: jo no tinc feina fixa, les nenes encara tenen una edat on l'adaptació a un nou lloc i l'aprenentatge d'una nova llengua són prou fàcils.
Total, que a finals d'agost agafem els trastos (no gaires perquè la casa que lloguem està moblada) i cap a Birmingham falta gent! Ens ve de gust canviar d'aires, de societat i sistema per una temporadeta.
Jo estudiaré a distància part dels punts que em queden per treure'm la "llicència" de mestra i la resta del temps, quan no m'hagi d'ocupar de les filles, espero poder dedicar-lo a mi.

Però tot això serà després de passar unes setmanes per Catalunya i França, de vacances familiars ben merescudes (bé, jo i les nenes ja en fa tres que estem de vacances... avantatges de treballar de mestra!)

xarop de saüc

La cultura dels "xarops" que es dissolen amb aigua la conec des de petita per part de mare. A França,  quan anàvem de visita a casa d'algú sempre oferien sirop (sobretot als nens) com a beguda. Generalment era de grosella o cassis (grosella negra) però també podia ser de gerds o llimona. Recordo molt bé aquelles ampolles de llauna en forma cilíndrica...
A Catalunya, en canvi, no me n'havien ofert mai, de xarop. I que jo sàpiga, no és gens habitual el seu consum.
A Suècia, com a França, hi ha una gran varietat de xarops (saft). La majoria de famílies en tenen a casa, sempre a punt per si hi ha visites infantils. Avui en dia en pots comprar amb o sense sucre, de gustos molt diversos i fins i tot de barreges ben exòtiques (guayaba i plàtan o kiwi i maduixa, per exemple). Però un dels xarops més clàssics és el de flor de saüc (en llatí Sambucus nigra) que és boníssim i més si és casolà. Us en deixo la recepta per si mai el voleu provar:

Fläderblomssaft (xarop de flor de saüc)

2kg de sucre (se'n pot posar menys, depèn del gust de cadascú)
2 litres d'aigua
3 llimones
50 gr d'àcid cítric (opcional)
40 flors de saüc

1- Esbandeix les flors i fica-les dins un bol.
2- Renta les llimones i talla-les a rodanxes.
3- Afegeix l'àcid cítric i les llimones al bol.
4- Fes bullir l'aigua amb el sucre i aboque-ho al bol damunt les flors, la llimona i l'àcid cítric. Remena-ho bé i deixa-ho reposar quatre dies en un lloc fresc (remenant un cop al dia).
5- Al cap dels quatre dies, passa el líquid per un colador i ... voilà! Le sirop est prêt!

Com que la conservació d'aquest xarop és limitada, el millor és congelar-lo a porcions (glaçons) que després pots afegir a la gerra d'aigua (o en fer sorbets o postres). És súper refrescant!

fi de curs

Ja tenim l'estiu aquí, el jardí està frondós i les barbacoes del veïnat omplen l'aire de flaires que fan venir gana. Però estiu no vol dir necessàriament calor, més aviat comporta inestabilitat climatològica total: no saps mai si farà sol o pluja ni quines temperatures hi haurà. D'un dia per l'altre o fins i tot del matí a la tarda pot canviar radicalment. Per això sempre t'has d'endur com a mínim un jersei quan surts de casa.
Divendres va acabar l'escola pels alumnes. De fet, de fet, durant les dues últimes setmanes, l'únic que han fet és participar en activitats lúdiques o esportives. Les notes ja estan posades des del 2 de juny, o sigui que ja us podeu imaginar les ganes que hi posen! Els mestres, però, encara hem de treballar uns dies més.
Dijous vam anar amb la classe dels de 14-15 anys a escalar (amb els profes de gimnàs, clar). Va ser una excursió guai: vam agafar dos busos i després vam caminar sis km fins arribar a la roca on havíem d'escalar i menjar. Mai havia provat l'escalada i em va agradar força. El dia va ser fantàstic fins a les 15h, quan ja havíem de plegar i tornar. El cel "es va obrir" (expressió sueca) i va caure una tempesta que amb 30 segons ens va deixar xops. Pujar per les roques quan plou, trona i llampega no és massa divertit i alguns alumnes es van acollonir, però ara ja tenen alguna cosa per recordar! El pitjor va ser haver de caminar els 6 km de tornada amb les bambes xopes, seguides dels 50 min. d'autobús. Però vaja, tot va anar bé i la vista des del lloc era preciosa. Us en deixo unes fotos.

Carmanyola i Era digital

 

No, no parlaré de la carmanyola en l’era digital, sinó que són dos temes diferents.

La carmanyola, perquè sempre he trobat curiós que aquí quan els nens van d’excursió i han de portar el dinar de casa, el menú sol ser crêpes (més gruixudes, el que els americans en diuen pancakes i els suecs pankakor) amb melmelada de maduixa o gerds. De fet, no només és un menú d’excursió sinó el típic plat per nens als restaurants (aleshores també es serveix amb nata), juntament amb els espaguetis amb mandonguilles. A l’escola també sempre cau algun dia al semestre que toca això per dinar. Personalment no m’agrada gens com a dinar o sopar, ho considero com un postre.

Quan jo era petita, el que acostumàvem a portar a la carmanyola era arròs amb croquetes o amanida de pasta, sense oblidar les mandarines, és clar!

Respecte el segon tema, volia comentar la paperassa i burocràcia a la que un s’ha de d’adaptar quan tracta amb les autoritats espanyoles.

A Suècia, una s’acostuma a que amb tan sols dir el seu “número personal” (núm. d’identificació), qualsevol autoritat o administració pública pot accedir als registres civils. A les visites mèdiques o al dentista, només cal dir el mateix número. Si vas a fer-te el passaport, igual. I així amb un munt de tràmits que es poden fer tant per telèfon com electrònicament. Quan es requereix certa seguretat, el que està a l’ordre del dia és utilitzar la “identitat bancària” que consisteix en identificar-te mitjançant la targeta bancària (amb un aparell que es connecta a l’ordinador) i una clau secreta. Si vull que m’enviïn un certificat d’empadronament només cal que truqui o el demani per internet i me l’envien a casa per correu.

Bé, doncs ara resulta que els bancs a Espanya (i conseqüentment -de moment- a Catalunya) han de tenir actualitzades les dades del DNI de la gent que té comptes o fons bancaris. Les meves filles tenen un compte a La Caixa i per això hem de presentar els seus DNI, que no tenen. De fet no tenen ni passaport espanyol. Total, que per poder-los fer el DNI, haig de registrar-les a l’Embaixada com a espanyoles residents a Suècia. Per fer-ho, he hagut d’omplir un formulari adjuntant fotocòpies vàries i enviar-ho al Consulat. Un cop tramitat, m’enviaran un certificat de residència que hauré de presentar quan siguem a Catalunya per anar-los a fer el DNI...

I què me’n dieu del llibre de família? Quina cosa més obsoleta, per la mor de Déu! Que som a l’era digital per haver d’anar ensenyant una llibreteta pel món!

Ah! I oblideu-vos de fer res a través de la xarxa! No puc ni demanar hora per fer-los el DNI a l’estiu perquè em fan omplir dades que no tinc (domicili: no consta la residència a l’extranger).

nouvinguts

Com ja vaig comentar, fa vàries setmanes que treballo al 100% i és el principal motiu pel qual no puc escriure tan sovint com voldria. Doncs bé, a part d’ensenyar castellà als alumnes de 12 a 16 anys, estic amb un grup de ”nouvinguts” de les mateixes edats. Quan arriben nens nous a Suècia, els posen primer en una aula d’acollida però generalment només s’hi queden 3 mesos. Després, els traslladen a una escola ordinària però estaran en un grup apart durant uns mesos (la durada varia depenent de la velocitat d’aprenentatge de l’alumne). Aquí a l’escola hi havia dues mestres que s’ocupaven exclusivament d’aquest grup però una d’elles està de baixa per malaltia i hem hagut de cobrir la seva plaça entre quatre mestres. Haig de dir que trobo la feina molt interessant, tot i el caos que suposa: diferents cursos, diferents hàbits escolars, diferents coneixements...

El orígens dels alumnes són: Afganistan (2), Ghana (2), Sèrbia (5), Sri Lanka (1), Egipte (1), Perú (1), Espanya (2) i... Catalunya (1)!. Excepte els dos d’Afganistan i la d’Egipte, tots han vingut perquè els pares busquen un futur millor en quan a feina, ajudes socials, etc. per la seva família.

El de Catalunya és nascut a Xile i fill de xilens que van emigrar a Barcelona buscant-se la vida. Parla català prou bé i està aquí jugant amb un dels millors equips de futbol de Suècia (aquí no hi ha “Masies”). El suec, però, li costa bastant. I d’anglès, tot i haver-lo estudiat durant 6 anys no en té gaire idea per no dir gens.

Els altres espanyols són de Pamplona i Alacant. La de Pamplona és filla de colombiana que també havia buscat una millor vida a Espanya.

El d’Alacant és nét d’espanyols que havien vingut a Suècia als 60 com a força de treball però que se’n van tornar quan la seva filla tenia 15 anys (mare del nen) i ara la filla ha tornat per trobar  feina.

També en aquests dos casos, anglès patètic i el suec costa molt.

Els d’Afganistan són un cas apart: van venir sense pares i viuen en famílies d’acollida. L’única escola a la que van anar va ser una escola del Cora on el maltractament era el pa de cada dia. Han hagut d’adaptar-se a una nova societat, un nou alfabet, una nova llengua, un nou clima... en fi: com començar de zero! Un d’ells és molt bo en lluita lliure i entrena cada dia per poder competir representant Suècia.

Mica en mica es van integrant a les classes ordinàries; comencen en participar a les d’anglès, les de dibuix i gimnàs i la idea és que el curs que ve ja puguin estar totalment integrats.

M’agradaria molt saber com funciona el sistema d’acollida a Catalunya. Algú m’ho explica?