què mengen els anglesos?

64% dels britànics pateix sobrepès

No és estrany veure gent amb sobrepès pels carrers de Birmingham. A molts els sobren uns quants quilos però també n'hi ha que pateixen obesitat mòrbida d'aquella que fa feredat. Mai havia vist tanta gent extremadament obesa des de que vaig ser a Estats Units.
No costa gaire entendre el perquè d'aquesta tendència: l'acompanyament habitual en els dinars són patates fregides i mongetes seques en salsa i el plat principal és peix o pollastre arrebossat. Les patates xips  son un berenar habitual i a totes les cafeteries hi ha un gran assortit de cup-cakes (aquestes magdalenes amb cobertura bomba calòrica), pastissos de tota mena i altres gourmandises. I les porcions són enormes!
El pitjor, però, és veure que ja de ben petits hi ha molts anglesos que pesen més del que seria recomanable per la seva salut. Penso que és una responsabilitat que hauria de recaure en els serveis públics perquè les conseqüències d'aquest mal també afecten el sistema de salut pública. No només es tracta d'informar a la gent i fer una campanya anomenada five a day ("cinc al dia", referint-se a que s'han de menjar cinc peces de fruita o verdura al dia) si no d'inculcar ja a l'escola uns bons hàbits d'alimentació i d'activitat física. Però res més lluny de la realitat! Les nostres filles van a una escola pública on ofereixen dinar per 2 lliures l'àpat. De fet, per la petita és gratuït (fins els 7 anys) i per la gent a l'atur o que no arribi a uns mínims també.
I què hi ha per dinar? Doncs els alumnes poden escollir entre tres o quatre menús diferents al dia, d'entre els quals sempre n'hi ha un de vegetarià i un que és un wrap de pollastre. El tercer pot ser des de pizza a lasanya passant per un estofat. Evidentment, tot acompanyat de patates o mongetes. I de postres sempre hi ha l'opció d'una fruita o un pastisset, mousse o qualsevol altra cosa dolça. D'aigua sempre n'hi ha, però si pagues 30 penics, pots veure suc (de concentrat, és clar). Els menús es repeteixen cada tres setmanes, però us en poso un d'exemple.
Els nens que estiguin conscienciats intentaran triar el que és millor per ells, de manera que tinguin una dieta equilibrada. Però no ens enganyem: quin nen tria una amanida enlloc d'una pizza o un plat de patates fregides amb pollastre? I si poden triar entre pastisset o quatre grans de raïm? En tot cas, la meva de 7 anys no ho farà pas. La gran, per sort, sí que s'hi mira més perquè sap que s'ha de menjar sa.
Si a sobre es queden a la ludoteca després de l'escola (les meves ahir ho van fer per primera vegada) berenaran pa amb Nutella i fins i tot els donaran un xupa-xup (no sé si és que ahir era l'aniversari d'algú o si és habitual).
Si a tot això hi afegim que l'assignatura d'Educació física deixa molt a desitjar (entre altres coses van amb pumps, una mena de sabatilla amb sola prima, semblant a les de fer ballet i no hi ha dutxes, de manera que tampoc no suen gaire) no és estrany que nens de 6 a 11 anys ja presentin un físic que hauria de disparar alarmes. Per cert, la majoria de mestres també tenen sobrepès (!).
I jo pregunto: perquè deixen triar als nens el que menjaran? Perquè incloure un postre dolç? Perquè donar l'opció de veure suc amb el dinar quan tothom sap que el millor és simplement l'aigua? Perquè hi ha d'haver Nutella per berenar? No poden tenir formatge, fruita, fins i tot cereals?
Em sembla que en aquest aspecte els anglesos tenen molt a aprendre dels països mediterranis i dels nòrdics també. Desperti Sr. Ministre de Salut!

Els anglesos i la seva cortesia

-->

Ja comencem a estar més instal.lats. Ja tenim compte bancari, metge de capçalera assignat, wi-fi a casa, telèfon fixe i comencem a conèixer els carrers i les botigues de la zona.

Em trobo diàriament en situacions en les que se m’ocorren comentaris per posar al bloc i si puc, ho apunto en algun lloc per anar-vos posant al dia. Tinc una llista de temes i mica en mica els aniré explicant aquí.

Avui volia comentar un aspecte que m’encanta: la bona educació dels anglesos. Em refereixo a les normes de correcció social, com el saludar i donar les gràcies. Tothom és súper amable: des de la caixera del supermercat fins al vellet que et trobes a la parada del bus o la noia que t’aguanta la porta perquè entris abans de que surti ella. En comparació amb Suècia, es fa molt més fàcil demanar indicacions, saludar a desconeguts, preguntar a les botigues... amb això s’assemblen molt més als catalans del que em pensava. 

Cal també concretar que hi ha tanta diversitat d'orígens ètnics que ningú s'estranya de la teva aparença ni qüestiona d'on véns, cosa que no puc dir de Suècia (on per cert, el partit populista-racista ha esdevingut la tercera força més votada en les eleccions de diumenge). Això sí, a l'hora d'omplir el formulari per l'assignació del metge, et pregunten la teva ètnia i diferencien entre "blanc britànic", "blanc irlandès" o "blanc altres". A part, òbviament de totes les altres opcions (negre africà, negre del Carib, negre i blanc, indi, etc...)

A l’hora de conduir, i amb això no que no s’assemblen a nosaltres, tothom respecta als altres conductors, no fan servir la botzina gairebé mai i et cedeixen el pas quan en un carrer estret no hi caben dos cotxe; el primer que troba un forat s'hi posa per deixar passar el que ve de cara. Si sóc jo la que cedeixo el pas, l'altre conductor em donarà les gràcies alçant la mà o fent-me llums. Això ho experimento sovint perquè el carrer on vivim nosaltres hi aparquen cotxes a ambdós costats (la zona blava, excepte al bell mig del centre, pràcticament no existeix) i és de doble sentit. Per sort, nosaltres tenim garatge i no ens hem de preocupar de trobar lloc per aparcar, perquè us asseguro que no és la norma. Vivim en una zona que abans era un poblet i ara és un barri de Birmingham, amb les típiques cases angleses enganxadetes, d'obra vista i força estretes. La majoria, sense pàrquing inclòs -suposo que perquè quan es van construir no hi havia tants cotxes com ara.

Apa, un altre dia, més!

UK

Tinc moltes coses per explicar… Fa una setmana i mitja que estem vivint a Birmingham i mica en mica ens anem adaptant.

Les diferències més òbvies que ens afecten son el conduir per l’esquerra i tenir el volant a la dreta del cotxe i el sistema educatiu.

En quan a la conducció, quasi és com quan t’acabes de treure el carnet. Has d’estar súper atent, sobretot a les rotondes i pensar dues vegades a quin carril t’has de situar quan entres a un carrer on no hi ha altres cotxes passant. A més, tinc la tendència d’apropar-me massa a la vorera (que em queda a la banda esquerra, és clar). Però vaja, ens anem acostumant per força perquè cada dia em toca portar i anar a buscar les nenes a l’escola en cotxe. Una llàstima, perquè vivim ben a prop de dues escoles amb bona reputació però que no tenien lloc per les nostres filles. Total, que hem hagut d’anar a parar a un altre municipi, a 15 min. (quan no hi ha trànsit) de casa nostra.

El més diferent per nosaltres respecte a l’escola és el sistema disciplinari i el tema de l’uniforme. Com probablement ja sabeu, tots els alumnes de les escoles al Regne Unit han de portar uniforme. Absolutament tots, vagin a una escola pública o privada. M’he quedat positivament parada del preu dels uniformes que son més barats que la roba “normal”. Per exemple, pots comprar un parell de polos blancs per 3 lliures (que venen a ser uns 3,8 euros). La qual cosa m’ha fet pensar que les cadenes de roba per a nens no deuen fer gaire negoci en aquest país, perquè només la necessiten els caps de setmana i les vacances. De fet, no sé perquè hem portat tanta roba des de Suècia, que només agafa lloc a l’armari.

En quant a la disciplina... heu vist alguna vegada el programa aquell de la super nanny? Doncs més o menys, el mateix principi: guanyar estrelletes que comporten algun premi, situar-se en una línia o altra depenent de si et portes bé o malament a la cua per anar a dinar, etc. A Suècia d’això res de res! L’interessant serà veure si hi ha diferència en com es comporten els nens i en si aprenen més o menys.

El que trobo que està força bé és la presència d’adults a la classe. Per exemple, a la classe de la Júlia (6è) son 31 alumnes pels quals hi ha una mestra i dues “assistents”.

Bé, continuaré un altre dia, a casa encara no tenim Internet i ara haig de marxar d'aquest cafè.

Quanta merda!

Ja hem tornat de Catalunya. El segon dia de ser-hi vaig trobar-me amb una amiga que treballa a la part alta de Barcelona i vam quedar per allà. Com que em sobrava temps vaig passejar-me pel barri. Feia temps que no hi anava per allà: Sarrià, Tres Torres, Bonanova... Mentre caminava per uns carrers tranquils, florits, amb noies sud-americanes o filipines que cuiden nens rossets vestits amb polo i bermudes blau marí, vaig recordar que quan estudiava COU en una escola privada de la capital, vaig anar a casa d'alguns companys de classe i vaig flipar bastant: pisos de més de 200 m2, amb dues portes d'entrada i fins i tot dos ascensors (un pel servei i un pels habitants del pis, no fos cas que ens contagiessin alguna cosa), enormes menjadors que es dividien amb portes corredores, terrasses d'àtics ajardinats, piscina, etc. Les decoracions anaven des del gust més exquisit fins al carregament hortera típic dels nou-rics. I recordo que ja aleshores pensava: de què deuen treballar els pares d'aquest/a per poder-se permetre tot això?
Tret de contades excepcions, estic convençuda que qui viu en aquesta zona de la ciutat ha aconseguit els diners d'una manera deshonesta: no pagant els impostos que li pertoquen, explotant treballadors, especulant o traficant amb armament. Altres dels ocupants son descendents de l'escòria franquista que va ocupar el poder a Catalunya durant les dècades dictatorials i que òbviament també va enriquir-se d'una manera il·lícita. Per últim, l'altra espècie d'aquest habitat: els polítics corruptes de casa nostra, amb en Pujol i la seva prole en els primers llocs de la llista.
No deu pas ser casualitat que els seus fills van estudiar tots al mateix centre on jo vaig cursar el COU.
Espero de debò que quan arribi la independència es faci net amb tota aquesta gentussa!

Viure a Birmingham

Sí, potser hauré de canviar el nom del blog. D'aquí un mes i poc comencem una nova aventura tota la família, que durarà un any. Marxem a viure a la segona ciutat més gran d'Anglaterra: Birmingham.
L'empresa on treballa el T. va oferir-li la possibilitat d'anar a treballar un any a l'oficina d'allà i vam pensar que era una bona oportunitat. El moment no podia ser millor: jo no tinc feina fixa, les nenes encara tenen una edat on l'adaptació a un nou lloc i l'aprenentatge d'una nova llengua són prou fàcils.
Total, que a finals d'agost agafem els trastos (no gaires perquè la casa que lloguem està moblada) i cap a Birmingham falta gent! Ens ve de gust canviar d'aires, de societat i sistema per una temporadeta.
Jo estudiaré a distància part dels punts que em queden per treure'm la "llicència" de mestra i la resta del temps, quan no m'hagi d'ocupar de les filles, espero poder dedicar-lo a mi.

Però tot això serà després de passar unes setmanes per Catalunya i França, de vacances familiars ben merescudes (bé, jo i les nenes ja en fa tres que estem de vacances... avantatges de treballar de mestra!)

xarop de saüc

La cultura dels "xarops" que es dissolen amb aigua la conec des de petita per part de mare. A França,  quan anàvem de visita a casa d'algú sempre oferien sirop (sobretot als nens) com a beguda. Generalment era de grosella o cassis (grosella negra) però també podia ser de gerds o llimona. Recordo molt bé aquelles ampolles de llauna en forma cilíndrica...
A Catalunya, en canvi, no me n'havien ofert mai, de xarop. I que jo sàpiga, no és gens habitual el seu consum.
A Suècia, com a França, hi ha una gran varietat de xarops (saft). La majoria de famílies en tenen a casa, sempre a punt per si hi ha visites infantils. Avui en dia en pots comprar amb o sense sucre, de gustos molt diversos i fins i tot de barreges ben exòtiques (guayaba i plàtan o kiwi i maduixa, per exemple). Però un dels xarops més clàssics és el de flor de saüc (en llatí Sambucus nigra) que és boníssim i més si és casolà. Us en deixo la recepta per si mai el voleu provar:

Fläderblomssaft (xarop de flor de saüc)

2kg de sucre (se'n pot posar menys, depèn del gust de cadascú)
2 litres d'aigua
3 llimones
50 gr d'àcid cítric (opcional)
40 flors de saüc

1- Esbandeix les flors i fica-les dins un bol.
2- Renta les llimones i talla-les a rodanxes.
3- Afegeix l'àcid cítric i les llimones al bol.
4- Fes bullir l'aigua amb el sucre i aboque-ho al bol damunt les flors, la llimona i l'àcid cítric. Remena-ho bé i deixa-ho reposar quatre dies en un lloc fresc (remenant un cop al dia).
5- Al cap dels quatre dies, passa el líquid per un colador i ... voilà! Le sirop est prêt!

Com que la conservació d'aquest xarop és limitada, el millor és congelar-lo a porcions (glaçons) que després pots afegir a la gerra d'aigua (o en fer sorbets o postres). És súper refrescant!

fi de curs

Ja tenim l'estiu aquí, el jardí està frondós i les barbacoes del veïnat omplen l'aire de flaires que fan venir gana. Però estiu no vol dir necessàriament calor, més aviat comporta inestabilitat climatològica total: no saps mai si farà sol o pluja ni quines temperatures hi haurà. D'un dia per l'altre o fins i tot del matí a la tarda pot canviar radicalment. Per això sempre t'has d'endur com a mínim un jersei quan surts de casa.
Divendres va acabar l'escola pels alumnes. De fet, de fet, durant les dues últimes setmanes, l'únic que han fet és participar en activitats lúdiques o esportives. Les notes ja estan posades des del 2 de juny, o sigui que ja us podeu imaginar les ganes que hi posen! Els mestres, però, encara hem de treballar uns dies més.
Dijous vam anar amb la classe dels de 14-15 anys a escalar (amb els profes de gimnàs, clar). Va ser una excursió guai: vam agafar dos busos i després vam caminar sis km fins arribar a la roca on havíem d'escalar i menjar. Mai havia provat l'escalada i em va agradar força. El dia va ser fantàstic fins a les 15h, quan ja havíem de plegar i tornar. El cel "es va obrir" (expressió sueca) i va caure una tempesta que amb 30 segons ens va deixar xops. Pujar per les roques quan plou, trona i llampega no és massa divertit i alguns alumnes es van acollonir, però ara ja tenen alguna cosa per recordar! El pitjor va ser haver de caminar els 6 km de tornada amb les bambes xopes, seguides dels 50 min. d'autobús. Però vaja, tot va anar bé i la vista des del lloc era preciosa. Us en deixo unes fotos.