Propina

Veure nota al final del text

Fa un parell de setmanes vam anar de vacances a Florida, EUA. Va anar bé per carregar piles: solet, piscina i platja a part de les obligades visites a parcs d'atraccions.
D'aquell país hi ha coses bones (es podria discutir quines) però al meu entendre algunes de criticables, sobretot pel què fa al sistema laboral i social, almenys quan ho contemples des de la perspectiva nordeuropea.
Un dels aspectes que no m'agrada gens és el fet de que quan vas als restaurants el servei no estigui inclòs en el preu. No tan perquè com a client no saps ben bé quan et costarà fins que li afegeixes el % que consideris convenient, sinó perquè penso que es crea una inseguretat pel treballador. Ningú t'obliga a pagar el servei: sigui com a senyal de protesta per la qualitat del servei o sigui perquè ets un garrepa. Però també decideixes què mereix, segons tu, aquell cambrer: el 10, el 15 o el 20% del que et costa el menjar. Generalment tothom deixa, com a mínim, un 10% i si els cambrers han sigut especialment simpàtics, eficients, etc, pots premiar-los més.
Traduït a la pràctica vol dir que un cambrer deu tenir una merdeta de sou base i que s'ha de guanyar la resta del sou a base de "servir bé" als clients i pregar perquè siguin generosos. Suposo que alguns mesos (o setmanes, que allà encara es cobra molt per setmanes!) són millors que altres i per tant com a cambrer no saps mai de quant disposaràs i què et podràs permetre. Si ets un jove estudiant que treballa per tenir diners de butxaca, no és tan problematic però i si hi ha una familia que depen del teu sou? A més a més... com paguen els impostos? Les propines no queden recollides en el compte i per tant entenc que són diner negre.
Al costat de l'hotel hi havia una d'aquetes cadenes de menjar que no s'ha extès a la resta del món però que és molt present a Estats Units. Hi vam anar a dinar un dia, a sopar un altre dia i l'endemà a buscar esmorzar (el de l'hotel era dolent i car). Alguns dies no estàvem per anar buscant restaurants perquè volíem alguna cosa ràpida (i que no fos McD). Doncs bé, cada vegada que hi vam anar -en diferents moments del dia- hi havia les mateixes cambreres: fos matí, migdia o vespre. Evidentment se les veia molt cansades. I totes eren dones d'entre 30 i 65 anys. Quin horari laboral tenen? I ja sabeu que els americans només tenen, amb sort, dues setmanes pagades de vacances per any treballat.
El tema de l'edat dels treballadors em va deixar bastant al.lucinada i em va fer pena. Feines dures que impliquen estar tot el dia dret -per exemple controlant els bitllets d'entrada al parc o venent en una paradeta sense poder seure- les feien gent molt gran (alguns passaven dels 60). Això diu molt del sistema de benestar d'un país en el que el seu president vol eliminar la poca ajuda a l' assistència sanitària que va implementar l'Obama.
D'acord, el nivell d'atur d'EUA és molt baix (un 4%), però quina és la qualitat laboral dels que treballen?
Foto: compte d'un dels restaurants, on t'informen de que la propina no està inclosa i et sugereixen que deixis mínim 15% (i et diuen la quantitat per si no saps calcular-la, del 15, 18 i 20%). Escrit a mà: "propina si us plau" i més avall: "recorda, tipping (donar propina) no és una ciutat a Xina".

sistema de salut suec

Moltes vegades us he comentat que el sistema de salut català és en molts aspectes superior al suec, contràriament al que molta gent a Catalunya pensa. El més obvi és que l'usuari català no ha de desembutxacar ni un cèntim quan va al CAP,  ni a l'especialista, ni tan sols si passa per quiròfan i ha de quedar hospitalitzat, cosa que sí que ha de fer -en part- l'usuari suec. Hi ha també l'aspecte de l'horari d'atenció al públic que a Catalunya és molt més ampli que aquí.

Avui, però, vull comentar un altre tema diferenciador. Si en els anys que han passat des que no visc a Catalunya la cosa ha canviat, prego disculpes i agrairé que em corregiu.

Avui en dia l'usuari suec pot accedir a una pàgina web on a part d'informar-se de les possibles solucions al seu problema (per intentar estalviar fer ús del servei de metge) pot demanar hora al metge o infermera, veure la medicació que ha pres i si encara té receptes, llegir el seu historial clínic,  seguir una teràpia conductual per internet i alguna altra consulta més. Fins aquí suposo que suecs i catalans gaudeixen més o menys del mateix servei electrònic.

Bé, doncs resulta que a partir dels 13 anys d'edat*, tens accés propi i personal a la pàgina web pel que fa als teus assumptes. Amb altres paraules: si la teva filla ja té 13 anys (com és el meu cas), deixes de tenir accés a la pàgina que et permet demanar hora al metge i veure l'historial o els medicaments que pren la teva filla. Personalment ho trobo totalment desproporcionat. Fins als 18 anys, en principi, tens la custòdia sobre els teus fills i ets tu qui n'ets responsable. És per tant obvi que tinguis interès en la seva salut. És més, dubto que hi hagi gaires nens de 13 anys que per pròpia iniciativa vulguin demanar hora al metge.

A ningú se li escapa que la raó d'aquest canvi és que els adolescents acostumen a tenir relacions sexuals i que hi ha molts pares que no ho voldrien. D'aquesta manera es protegeix la "integritat" de l'adolescent en cas que vulgui per exemple consultar la llevadora (els controls ginecològics els porta ella), prendre anticonceptius, fer-se proves de malalties de transmissió sexual, etc. També s'ha comentat molt la "(in)cultura" d'alguns immigrants que veient la llibertat sexual sueca prohibeixen a les seves filles (mai els fills) sortir, vestir-se segons com o participar en segons quines activitats. En casos extrems hi ha hagut pares que han assassinat la filla per haver "tacat l'honor" de la familia. És evident que ningú no pot limitar aquestes llibertats, tampoc els pares.

Deixant a part que considero que els primers anys de l'adolescència no acostumen a significar relacions sexuals pròpiament dites, considero que aquest "secretisme" no hauria de perquè extendre's a tot el ventall de salut dels adolescents. Fins i tot podria fer-se únicament a petició de l'interessat. Generalitzar la maduresa mental i física de tots els nens de 13 anys em sembla totalment fora de lloc.

A més a més, no té sentit que sí que puguis demanar hora per telèfon pel teu fill i no ho pugis fer per internet. La majoria de gent, per altra banda, segueix acompanyant els fills a la consulta del metge.

En resum, una tonteria administrativa que ens podríem estalviar.

*en el cas de la regió d'Estocolm. Pot ser diferents a altres regions.

Emergències

Feia molt que no escribia i la raó és bàsicament per estic treballant i estudiant a la vegada (amb una mica de sort els estudis els acabo a principis de gener) la qual cosa no em deixa gaire temps lliure i el que tinc no el vull passar davant l'ordinador.
Avui però, us vull comentar una cosa (si és que encara hi ha algú que em llegeix). El tema no va ni sobre la victòria electoral d'aquell boig a l'altra banda de l'Atlàntic ni tampoc sobre la neu que ha caigut els darrers dies a Estocolm.
Simplement és que m'he aficionat a veure el nou programa de TV3 "Emergències" i el trobo molt interessant. No sé si és perquè des de petita he estat en relació amb el tema hospitalari o perquè però m'encanta veure com treballen tots aquells que ens ajuden a que el nostre dia a dia sigui el millor possible. Ja he dit altres vegades que la majoria de gent a Catalunya no sap la sort que té amb el servei sanitari de que disposa i a més, totalment gratuït pel particular i amb uns professionals magnífics i entregats en tot moment.
Aquest sistema però té una altra cara que crec que és important comentar i penso que en aquest aspecte TV3 ha perdut una bona ocasió per obrir els ulls a molta gent. Parlo per una banda de la despesa pública que representa el sistema d'atenció sanitària pública. Evidentment, també la de bombers i policia. En cada cas que s'ensenya es podria fer referència als costos que ha suposat: des del material comprat fins als sous del personal. Per altra banda hi ha una part ètica que seria interessant debatre. Tot plegat ens podria fer reflexionar i qüestionar-nos aspectes importants com per exemple: fins a quin punt la societat ha de fer-se càrrec de segons quines coses? S'hauria de cobrar un percentatge mínim als usuaris dels serveis? Hi ha prou programes de prevenció? Als turistes que no tenen la targeta sanitària europea se'ls cobra el servei? En fi, moltes preguntes i cap resposta...

sequera

Constato que fa tres setmanes que no he escrit res al blog. Cada vegada deixo passar més temps entre posts i si bé tinc l'excusa de que vaig molt enfeinada haig de reconèixer que tampoc busco temps per dedicar-m'hi.
Originàriament vaig començar el blog per explicar com m'anaven les coses per aquí al nord. La família i els amics podien posar-se al dia de la meva vida quan encara no hi havia ni twitter ni whatsapp. Mica en mica, però, i com que m'agrada escriure, vaig anar publicant opinions, crítiques, posts per desfogar-me, posts de curiositats sobre Suècia, etc.
Ara mateix (i des de fa un temps) no tinc gaire necessitat d'explicar res, tampoc hi ha res que vulgui compartir que no càpiga en els 140 caràcters de twitter o amb fotos que penjo a instagram.
Això no vol dir que quan tingui més temps i inspiració no m'hi torni a posar. I si algú encara em llegeix, benvingut sigui!

Fins aviat! (o no)

PAX

Comences amb molta energia i ganes, obrint una de les 90 caixes, treus les peces una en una amb delicadesa, separes els cargols segons les mides i la quantitat que indiquen les instruccions i et poses a fer feina amb il·lusió. Vas fent i veus com el moble va creixent i va prenent l'aspecte de quan el vas veure a la botiga. És entretingut i divertit, com quan jugaves amb lego de petita. En algun moment t'equivoques i has de refer el que ja tenies muntat, però veus amb alegria que algunes de les dificultats que fa uns anys et feien suar han desaparegut per deixar pas a sistemes més pràctics. És el cas de les vies per on han d'anar els calaixos, per exemple.
Quan acabes el primer dia de feina estàs contenta, mires el resultat i te'n sents prou orgullosa, pensaves que trigaries més. El segon dia, no saps perquè però ja no tens la mateixa energia. Vols però et costa més. Quan ja portes muntats cinc calaixos els següents se't fan un pèl feixucs. L'esquena es queixa, els genolls també. T'irrites quan el cargol que has de posar cau per tercera vegada a la que intentes girar el tornavís. Les caixes s'obren estripant el cartró sense paciència.
El pitjor, però, és quan al vespre ja has muntat l'armari de 5 seccions i només et queden les portes corredores. Obres les instruccions i veus que el primer que has de fer és forats amb un trepant: quatre per cada sostre de secció, abans d'haver-hi de posar no sé quantes peces que hauran d'aguantar les portes. Aleshores és quan tanques la paradeta i decideixes que el proper cap de setmana ja saps què et tocarà fer. I penses que abans que vinguin els convidats per Pasqua has d'haver enllestit dos armaris més i un llit niu. Vas al sofà i t'asseus a mirar una bona sèrie amb un coixí calentó a les lumbars, aviam si et passa el maleït mal d'esquena.

P de ploma

Els antics alumnes de l'escola Reina Elisenda de Barcelona saben de què anirà aquest post. Ignoro si encara mantenen aquesta tradició, però espero que sí.
Ja he dit en altres ocasions que vaig tenir la sort d'anar a una escola que a part de transmetre coneixement curricular també em va ensenyar valors, maneres de fer, de comportar-se i a pensar de manera crítica. No negaré que també tenia deficiències, però tenint en compte l'època i la situació política-social dels anys 70 i 80, l'escola era moderna, familiar i catalana amb un peu a Europa.
Quan dic moderna no em refereixo a l'ús de tecnologia a l'aula (que aleshores ni existia) ni tampoc a la modernitat entesa com un renegar de les tradicions, si no a la didàctica i la metodologia emprada, així com el donar importància a les arts (música, dibuix, manualitats, rítmica i literatura) que en aquella incipient democràcia feia molta falta. Doncs bé, entre moltes altres coses, també ens ensenyaven a escriure en ploma estilogràfica, i d'aquí el títol del post: a mida que anaves millorant l'escriptura en llapis (incloent estil i ortografia) anaves aconseguint trossets de la P de ploma. Al marge, en el paper on havies escrit, la mestra hi començava fent un pal i setmana rere setmana s'anava convertint en una P sencera. El dia que l'encerclava, ja podies començar a escriure amb la teva ploma. Jo ho recordo com un moment important que et feia sentir orgullosa i d'alguna manera, gran. Això passava a 4rt d'EGB i ja fins a 8è seguies fent-la servir.
L'altre dia vaig fer una piulada en motiu de que als EUA era el dia nacional d'escriure a mà (handwriting day). Es tractava de reivindicar l'escriptura amb llapis, bolígraf, etc. Cada vegada hi ha més nens que no aprenen a escriure bé amb aquests estris si no que es passa molt aviat a fer servir un teclat d'ordinador o la pantalla d'una tauleta. Aquí a Suècia, ja us ho dit altres vegades, hi ha moltes escoles que implanten el one to one, és a dir "un ordinador per cadascú", com si pel simple fet de disposar d'un ordinador l'aprenentatge esdevingués millor. Bé, doncs ara han publicat estudis --sobretot nord-americans-- que demostren que l'ús d'ordinadors a les aules té conseqüències negatives, com ara:
- dispersió (especialment greu en el cas de nens amb dèficit d'atenció)
- dificultat en orientar-se en el mar d'informació disponible (a Internet, s'entén) i manca de capacitat d'anàlisi  crític. Amb l'agreujant que els alumnes que més hores passen davant una pantalla (a casa) son els que pitjor resultat demostren.
- una part del cervell que s'activa quan s'escriu sobre el paper queda inactiva quan escrivim amb teclat
- és més fàcil recordar textos que hem llegit sobre paper que en una pantalla. De fet, la comprensió lectora és més bona en els alumnes que escriuen amb llapis i a més hi ha capacitats motrius que  només es desenvolupen quan aprenem a escriure sobre el paper.
- pèrdua de temps lectiu per causes de problemes tècnics (que molts cops els mestres no poden solucionar).
- problemes físics a causa de la mala posició ergonòmica (compareu per exemple les cadires dels alumnes amb les d'oficines) o el fet de mirar avall cap a la tauleta.
És clar que la tecnologia també ha aportat moltes coses bones a l'escola, però s'ha de saber trobar un equilibri i sobretot s'ha d'ensenyar a fer-ne un bon ús sense per això deixar d'ensenyar com s'escriu sobre el paper, encara que no sigui amb ploma estilogràfica.

hibernació

Avui tinc aquesta sensació, independentment que coincideixi amb els mesos d'hivern i de la que potser no en vaig ser conscient fins que no vam marxar a viure a Birmingham. Aquí a Suècia estic vivint en una mena d'hibernació constant, en el sentit d'estar esperant sortir de la inèrcia, començar l'activitat real. Amb això no vull dir que no faci coses, en faig moltes. La qüestió és si les gaudeixo. És més, potser no té res a veure amb el fet de viure a Suècia, potser em passaria el mateix a Barcelona o a París, no ho sé. Avui sento això i no vol dir que demà senti el mateix, tampoc vol dir que estigui deprimida.
Vivint un any a Anglaterra vaig gaudir molt, d'una manera que feia anys que no sentia. Si analitzo el perquè, què era diferent allà, què hi havia que no hi hagi aquí, només arribo a la conclusió que hi havia pluralitat d'oferta per: veure, descobrir, comprar, provar, conèixer... També és evident que quan tens un temps limitat per fer quelcom el vols aprofitar al màxim i per això no vam parar de voltar i de visitar llocs fantàstics, cosa que potser no hauríem fet si hi haguéssim anat a viure per una temporada més llarga.
És obvi que a Suècia també hi ha llocs molt bonics per veure, però hi ha certs aspectes que no es poden ignorar: per trobar alguna cosa "diferent" has de fer molts kilòmetres, els preus de l'allotjament són cars quan viatges en família, el paisatge és extremadament monòton de costa a costa, amb l'excepció de Lapònia, els mesos d'hivern fan difícil veure res: d'una banda perquè es fa fosc molt aviat i de l'altra perquè el clima no fa gens agradable la sortida. Quan ja fa anys que hi vius, has vist el més destacat: les cinc ciutats importants amb la seva oferta cultural, la natura i els quatre parcs d'oci (amb animals o amb atraccions o totes dues coses a la vegada). Passejar-se per la majoria de pobles-ciutat és com despertar-se en el dia de la marmota -si recordeu la pel·lícula-. Tots són iguals, amb un carrer principal -com aquells de l'Oest americà del s. XIX- amb botigues a totes dues bandes que són les mateixes a tot arreu perquè formen part d'una cadena o servei. I és clar, això quan vens d'un país on tens mar, plana i muntanya a quatre passes (sobretot si ets de Barcelona) es fa avorridot, què voleu que us digui.  Suècia és un país molt gran (450.000 km2), la meitat del qual està ocupat per boscos, on hi viu en proporció molt poca gent (9.800.000 persones) i on sobretot hi ha viscut molt poca gent, de manera que la Història és força limitada.
Jo visc a 20 km. d'Estocolm en un "poble" que té orígens a l'edat de ferro i al 1630 disposava de tres granges. A finals del s.XIX s'hi van començar a construir torres i actualment hi viuen 18.000 persones, i tot i així no hi ha vida, no hi ha activitat, no s'hi cou res. Jo puc sortir a passejar durant 40 minuts i no trobar-me una ànima i se me'n trobo una ni em saluda. Això s'ha convertit en normal per a mi i és un dels molts factors que provoca l'estat d'hibernació del que us parlava al principi, una mena de mandra constant o d'anar fent dia rere dia perquè toca però on res no fa especial il·lusió. Aquesta hibernació fa que em tanqui en mi mateixa, que les activitats que faig siguin majoritàriament individuals, en una mena d'introspecció infinita que no he triat però a la que les circumstàncies m'hi han acabat portant.
No em malinterpreteu, penso que aquests moments també són necessaris i segur que els trobaria a faltar si visqués en un lloc on no tingués l'oportunitat de gaudir-ne, però voldria poder-los escollir i no que em vinguessin imposats.
En definitiva, sabeu que estava fent enlloc ara fa un moment? Doncs m'he posat a somiar, navegant per Internet buscant empreses a l'estranger on el meu marit podria trobar una feina i on potser hi hauria una escola on jo podria ser mestra. Qui sap? Potser ens espera una nova etapa en un futur no molt llunyà o potser d'aquí dos mesos no recordi res del que us he escrit en aquest post.