Fa unes setmanes la meva sogra em comentava que s’enrecorda perfectament de la primera vegada que va menjar un tomàquet, quan tenia aproximadament 6 anys. Aviat farà 65 anys, o sigui que no tampoc no fa tant! Però, sí, en aquella època la gent de classe mitjana menjava la producció autòctona, el que es cultivava en el país. I això que al sur de Suècia a l’estiu es poden cultivar tomàquets! I això perquè us ho explico? Doncs per que ahir quan vaig anar a comprar al súper, a part de trobar com sempre peres de Xina, magranes d’Israel i plàtans de Costa Rica hi havia maduixes importades d’Holanda! A finals d’octubre!!
A mi que voleu que us digui, aixo de la globalització em fa pena. Sí, per algunes coses ens està molt bé, no diré que no, però jo que sóc de personalitat més aviat nostàlgica, enyoro allò de comprar coses “típiques” del país. I no em refereixo a souvenirs, sinó a totes aquelles coses que abans NOMÉS es podien conseguir si anaves fins al país d’origen. Allò de que quan tornaves d’un viatge podies explicar que havies menjat tal cosa (i a tothom li semblava d’allò més exòtic) o podies guarnir la casa amb objectes fets en el país visitat.
Ara hi ha de tot a tot arreu. I la majoria és fet a Xina...
Però una cosa està clara: els tomàquets que podem comprar a Suècia 365 dies a l’any no tenen gust de res. Ni les peres, ni les magranes, ni els plàtans. O sigui que ja us podeu imaginar com gaudeixo de poder menjar fruita i verdura fresca de veritat quan viatjo a Catalunya. I si és ecològica, ja ni us ho explico!