dimarts, 5 de juliol del 2011

klyva ved (o partir llenya)

Com passa tot sovint, hi ha paraules que en unes llengües tenen un significat ben específic i en altres és més genèric. Generalment la lògica està en el grau d'ús de la paraula. Els exemples típics són la quantitat de paraules que tenen els lapons o els esquimals (i en escala més petita, els suecs) per referir-se a la neu, depenent de les característiques d'aquesta.
Els catalans, com que de neu no em veiem massa, en tenim prou afegint un adjectiu darrera de la pròpia paraula: neu tova, dura, en pols...
El títol del post és una altra d'aquestes paraules difícils de traduir, no tant perquè no hi hagia un vocable homòleg, sinó perquè les referències cotidianes al terme són ben poques (a Catalunya, o potser hauria de concretar a les àrees urbanes catalanes).
Aquí, és la cosa més normal del món agafar la destral i partir llenya perquè s'assequi durant l'estiu i tenir-la a punt pels mesos més freds. Fins i tot hi ha moltes cases al nord que l'únic sistema de calefacció que tenen és d'estufa de llenya. La millor fusta és la de bedoll i sortuts com som, el veí ens va regalar dos arbres (o millor dit, dos troncs) que el Tomas va tallar en trossos més petits amb la serra elèctrica.
Doncs això, diumenge vaig estar partint llenya durant una bona estona, i creieu-me que és fins i tot adictiu! És un gust agafar un tió (d'uns 30 cm de llargada i d'uns 10 o 15 de diàmetre) i partir-lo pel mig amb un (o dos o tres) cops de destrals. Suposo que m'enteneu: el tronquet es posa vertical damunt d'una soca ben gran, s'agafa la destral i... xas! D'un cop sec es parteix la fusta. Evidentment, sempre amb les cames ben separades per si se'ns escapés l'eina o la llenya surtís disparada, no fos cas que de tant cop de destral ens enduessim la cama a Can pistraus!
Tot i que vaig acabar forca cansada, i gràcies a que vaig fer estiraments,  avui els únics muscles que em fan mal són els flexors dels polzes, curiós, no?

2 comentaris:

Garbí24 ha dit...

per partir-los al primer cop has de pensar sempre amb algú que et cau molt malament, piques molt més fort i amb encert....entre en zapatero i en montilla l'any passat en vaig fer una bona pila.

... ha dit...

Nosaltres vam partir llenya per escalfar la casa on vam estar-nos un parell de dies a Kiruna i la veritat és que sentir només el "clack!" de la fusta i després el silenci absolut és meravellós.