fer-se gran?

Quan era nena em pensava que els pares i els adults en general ho sabien tot.
D'adolescent, creia que sabien moltes coses però que n'ignoraven d'altres però sobretot, sabia que no m'entenien i que no podien pensar igual que jo.
De joveneta (vegis 18-25 anys) tenia la falsa il.lusió que quan hom arribava a la maduresa (a partir dels 30?) ja tenia les coses molt clares, s'havia forjat uns estudis o una professió, tenia casa, familia, feina i les coses rutllaven per sí soles.
Ja fa temps que m'he adonat que no és ben bé així. Almenys en el meu cas, que ja en tinc 38 i escaig. La sensació de que una encara és jove, malgrat des de fora molts em deuen veure "gran" (o dit d'altra manera: les arrugues em delaten) em sembla que ja l'he comentat altres vegades.
Ara més aviat em refereixo als pensaments, les inseguretats, les indecisions que em ballen pel cap, talment encara tingués 20 anys. I em pregunto: no serà que actuem com s'espera que ho fem a una determinada edat i d'acord a les circumstàncies que ens envolten?
Els pensaments no sempre es poden controlar, però n'hi ha que dins les nostres normes socials es permeten si tens 20 o 30 anys, però en canvi es consideren totalment anormals en una persona de 40, 50 o 60. I hom fins i tot se sent malament per tan sols el fet de que aquests pensaments es passegin per la ment i per conseqüent, s'intenten esborrar, fer desaparèixer o plasmar en alguna obra "de ficció".
És com si a la vida hi hagués unes oportunitats limitades, sovint d'acord a l'edat. I no sé si és fruit de la naturalesa o de la societat en la que vivim, però quan més grans ens fem, més ens costa prendre riscos, canviar rutines, fer... "bogeries". Tinc un company de feina que té 44 anys i encara viu com si en tingués 25, probablement perquè la seva nòvia en té 28: viu en una casa d'estudiants, té una furgoneta decorada amb grafitis, i fins i tot fa uns mesos es va posar trenetes llargues al cabell. No l'envejo, ni molt menys, però veig que la gent del voltant tendim a fer comentaris crítics del tipus "aquest noi no creixerà mai". I em pregunto perquè créixer s'ha de relacionar amb una manera de viure que ha de ser dins els standards que espera la societat?
És clar que si fos una dona, encara seria més fotut, perquè llavors sí que ja sabria que té un futur molt clar de "dona sense fills", cosa que encara no acaba de ser del tot acceptada. Sembla que si una dona no té descendència és o bé perquè vol fer carrera professional o bé perquè no ha trobat ningú que la vulgui fer mare. És clar que si realment ho volen, poden escullir ser mares sense parella, però és una situació molt dura.
No sé com he arribat a aquest tema, perquè no era la meva intenció al començar a escriure el post, però aquí queda.
Us deixo algunes fotos del paisatge que tenim ara, que fins i tot em fa il.lusió fer anar la pala!