barbuts

Ahir vaig sentir una afirmació a CatRàdio (sí, mira, des que tinc plataformes intel.ligents estic més a l'última que mai de l'actualitat de Catalunya) que haig d'admetre que és ben veritat: en tots els grups de música catalana del moment (almenys els que més triomfen) hi ha barbuts. A la foto podeu veure Els amics de les arts, però a Manel, Mishima, El petit de cal Eril, Antònia Font també en trobareu. Eloi el bon noi (tot i que de moment no tant conegut) també s'ha afegit a aquesta moda, que en un primer moment, com passa sovint, no volia ser cap moda. Si els hem de posar una etiqueta, serien els "hipster" (terminologia que va començar a  fer-se servir als anys 40). Quan jo anava a la Uni, la música i l'ambient de moda era tot el que estigués relacionat amb la moguda "indie" que no s'allunya massa de la "hipster", val a dir. Tot i que un hipster mai admetrà que ho és, perquè justament, la gràcia està en demostrar que no t'interessa res de tot això i que no formes part de cap moguda. Un hipster portarà una peça de roba de segona mà trobada en un país llunyà, que per tant no podràs copiar, serà fan d'un grup de música d'èxit abans que ningú el conegui, sabrà quin serà el nou actor del segle, descobrir el nou Nobel de literatura, etc. En definitiva, el que molts de nosaltres vam intentar quan érem més joves: desmarcar-nos, ser innovadors, estar a l'última de tot abans que ningú.
Són uns anys que duren ben poquet perquè a la que la propera generació hi arriba tu ja has fet tard. Vull dir que per més que una intenti estar al dia del que passa, mai acabarà de ser a "l'ona". Ho deia un periodista suec l'altre dia al diari, deu tenir com a molt 30 anys, però xatejant amb la seva germana de 12, ja no entenia el llenguatge abreviat i plè de simbologia que li enviava la noia en els missatges.
I com totes les modes, aquesta de la barba és una que vé i se'n va tot sovint. Com la de les grenyes, l'únic que varia és la llargada o la frondositat.
Ah! I que consti que feia temps que no escoltava tanta música catalana com en les últimes setmanes. És a dir, que m'agrada força, tot i estar tota tallada bastant pel mateix patró.

un mallorquí i cosetes vàries

Les xarxes socials són, si més no, interessants. Em sembla que ja ho he dit alguna altra vegada, que vaig obrir un grup de catalans a Suècia en el Facebook i que ara ja he perdut el compte de quants som... No hi entro massa, de tant en tant. Avui m'ha servit per descobrir que hi ha un mallorquí (en Tomeu Alcover) a Estocolm que compon i toca una música motl bonica. Us el recomano i el podeu escoltar aquí.

Altres apunts.

Em sorpren que un progama de la qualitat de Cinema 3, faci servir les versions doblades de les pel.lícules que comenta. Considero que la gent aficionada al cinema (s'entén que els que miren Cinema 3 ho són) veu les pel.lícules en versió original. Fa lleig, molt lleig, sentir una altra persona interpretant a Ryan Gosling o a la Lauren Bacall. Figueras, m'has decebut.

Avui enceto una nova llista oberta: coses que trobo i coses que no trobo a faltar de Catalunya, a part de familia i amics (que són persones i no coses, per altra banda):

Trobo a faltar:
- el sol
- la temperatura hivernal barcelonina a les 12h del migdia
- el caldo en tetra-brik (no vull fer publicitat de marca)
- els tomàquets d'amanida que tenen gust
- els tomàquets de sucar (pel pa amb tomàquet)
- poder anar al mercat a comprar fruita i verdura fresca i tornar a casa amb un carro ple havent-me gastat molt pocs euros
- la varietat en la oferta de mobles a un preu accessible
- la pasta per la sopa, a part d'estrelletes. En especial, les lletres.

No trobo a faltar:
- l'etern tema de la crisi econòmica
- la política
- les caques de gos a cada cantonada
- les multituts (especialment en rebaixes)

Ja seguiré un altra dia i potser us explicaré què trobo a faltar de Suècia quan sóc a Catalunya

IRPF

Si hi ha una cosa que m'emprenya és que es difongui informació errònia o manipulada i sobretot no contrastada. Si els periodistes catalans no comproven la informació amb fonts objectives em sembla molt greu. Si ho fan però prefereixen fer polèmica i amagar aquestes fonts al públic, encara em sembla més patètic.

Em refereixo al titular que s'ha extès com una taca d'oli en els diaris catalans: "La nova pujada de l'IRPF anunciada pel govern de Rajoy eleva l'impost de Catalunya al nivell del de Suècia". 

En aquest cas, el titular és del 3/24, però ahir mateix escoltava al Sr. Uriel Bertran repetint les mateixes paraules als matins de tv3 i fent demagògia: "paguem els mateixos impostos que a Suècia però les prestacions que rebem a canvi no tenen res a veure". EP! Para el carro, noi.... 

QUE NO US ENGANYIN! A Suècia es comença a pagar el 54% d'IRPF quan s'arriba a un sou anual de 420 000 corones (és a dir, 47 000 euros anuals. A partir d'aquí parlaré en euros per fer-vos ho més fàcil). També es fiscalitza tota retribució amb espècies, dinars que pagui l'empresa, viatges, etc. El 56% es paga a partir dels 63 000 eur. anuals. Amb el canvi que han fet a Espanya, aquest percentatge comença a partir dels 300 000 eur. anuals. Hi ha una GRAN diferència! A més, quanta gent hi ha que cobri aquest sou a Catalunya??? 

L'IRPF que paga TOT QUISQUI a Suècia, a partir d'un sou de 6 000 eur anuals (o sigui, "todo hijo de vecino"), és d'aprox. 32'7% sobre el sou brut. Dic aprox. perquè l'impost varia entre el 30 i el 33% depenent d'on visquis. Però no baixa de 30%!  

A part d'això, l'empleador paga per cada treballor, una taxa social de 31,42% del sou a l'Estat i un 7% per la pensió.

  

Per altra banda, l'IVA és del 25% per TOT, a excepció dels aliments (12%) i els llibres, premsa i transport (7%). I això també ho paguem tots, rics i pobres. 

Si a més a més, tens patrimoni (per ex. un conte bancari, o quan et vens accions, fons, etc) pagues el 30% sobre el guany que has fet. Si et vens la casa, pagues un 26% del guany, a no ser que et compris una altra casa per un valor igual o superior. 

Després, hi ha altres impostos que no entraré a explicar: immobles, esglesia, despeses d'enterrament (0,22% anual fins que et mors) i altres. Evidentment, també hi ha la possibilitat de desgravacions vàries. Però el que et treuen cada mes d'IRPF, és sempre el mateix.

Sí, a Suècia tenim moltes prestacions, però quants catalans estarien disposats a pagar tots aquests impostos? I quants autònoms, empresaris i botiguers catalans estarien disposats a no tenir una "caixa negra"???... Siguem seriosos! No es pot voler no pagar impostos i tenir una sanitat gratuïta, transport subvencionat, autopistes gratuïtes, escoles públiques, etc. que funcionin.

Si algú de vosaltres vol reenviar un enllaç d'aquest post a algun periodista o a algun director de diari, endavant, li dóno plena llibertat!

*Ah, i l'informació que us facilito, l'he treta de Skatteverket, l'Hisenda de Suècia, que podeu consultar també en anglès.

sóc una tassa...

Em sembla que podríem afirmar que així com hi ha una "cançó de l'estiu" també hi ha una "cançó del Nadal" i no em refereixo al "fum, fum, fum" sinó a aquella que fa furor durant les vacances nadalenques.
En el nostre cas, o millor dit, en el de les meves filles, hi ha hagut dues cançons presents tots aquests dies. La primera, respon al títol d'aquest post. La meva neboda moianesa fa dansa (hip-hop) i vam anar a veure l'espectacle que feia el dia de St. Esteve. Un dels temes amb el que ballaven era una cançó de ritme llatí i en castellà, que les nenes han repetit fins la sacietat, en castellà i en català: "soy una taza, una tetera, un plato hondo y un cucharón"( i tot dient això es fa la forma de cada utensili amb cos i braços), potser ja la coneixíeu, jo no l'havia sentit mai. La podeu escoltar aquí .
L'altra tonada, molt millor però també molt enganxosa, ha estat la cançó de la Lila del club Super3, "Uh! Oh! No tinc por!". Cosines, cosí i els fills d'amics se saben la lletra... Ara la Júlia també, gràcies als Reis que li van portar el CD i per descomptat les influències esmentades, i l'Elna en canta alguns trossets.
Per cert, avui, primer dia d'escola, quan l'Elna ha arribat ha dit un "hola!" ben fort a totes les seves mestres, que evidentment li han contestat "hej!". Ahir parlant amb la seva àvia paterna per telèfon anava deixant alguna que altra catalanada... :-)
I ara, tornem a la rutina diària que també serveix, a part de per cobrar a final de mes, ens fa apreciar més les estones de vacances. Les properes, a finals de febrer i a Suïssa!

de vacances (?)

Sí, no escric perquè estic de vacances (a Catalunya) i intento no passar gaire estona davant l'ordinador. O millor dit, passar-hi l'estona justa per poder acabar el treball final que haig d'entregar abans del dia 5. Quin pal! El que menys m'agrada d'estar estudiant mentre treballo és que fins i tot quan tens vacances de feina sempre hi ha algun deure a fer. No acabes mai de relaxar-te... com quan era jove i universitària i els caps de setmana sempre et feien venir remordiments per no haver fet el que s'hauria d'haver fet.
Això sí, ningú em treurà el gust de poder-me passejar sense guants ni gorro i gaudint del sol encara a les quatre de la tarda, ni l'alegria de veure que les nenes poden passar-se tres hores jugant al parc sense congelar-se. Per no parlar del cel blau que puc veure dia a dia. Cada any em passa el mateix i cada any repeteixo la mateixa frase: "això no té preu!"
Bon Any 2012!!

El convidat (7a part)

Vinga va, doncs com que m'ho heu demanat, escriuré el post sobre El convidat amb Pilarín Bayés (l'últim de la temporada, em sembla).
Com molts de vosaltres, jo vaig créixer llegint llibres il.lustrats per aquesta dona, que té una veu que em recorda a una farmacèutica que conec. En recordo especialment un de rondalles catalanes. Els seus dibuixos m'agraden per la simplicitat plena de detalls, malgrat pugui semblar paradoxal. Em refereixo a que són dibuixos per nens on el món és tal i com el veuen ells. Per exemple, recordo que una de les històries que vaig llegir de petita, no sé dir quin, a un personatge li tallaven el coll i en lloc d'haver-hi nervis i musculatura penjant, el tall era perfecte i només hi havia una gota de sang i un petit cercle pintat de vermell al mig del coll, com si fos un braç de gitano. No sé si m'explico, però recordo que així és com m'imaginava el cos de petita: el òrgans, les venes, els ossos, tot està ben posat i diferenciat, sense sang ni res entre ells.
Per altra banda, en aquests moments coincideix que la Júlia i jo estem llegint El zoo d'en Pitus - un llibre que des que la mestra ens el llegia en veu alta cada dia una miqueta (als 6 anys?), em va encantar- també il.lustrat per Pilarín. Curiositats de la vida, no sé si recordeu que la recollida de diners que feien els amics d'en Pitus era perquè aquest pogués anar a Suècia a que el veiés un metge molt bo que li curaria la seva malaltia... La Júlia  no acaba d'entendre perquè ha de venir un nen de Barcelona fins a Suècia perque el vegi un metge. Les coses han canviat. No crec que avui en dia ningú s'atrevís a publicar un llibre on la sanitat del país quedés en evidència.
Però tornem al programa:
M'agrada el somriure de la Pilarín al llarg de tot l'episodi, el fet de que porti uns barrets horribles i que es passi 13 hores al dia dibuixant. M'encanta la seva manera de rebel.lar-se als convencionalismes, ni que sigui amb petits gestos, com el de casar-se per la tarda i de curt, l'any 65 (no sabia que es considerés que els casaments de tarda propiciàven orgies!).
M'agrada que hagi sigut una mare "poc convencional" (no entraré a discutir el concepte d'una mare convencional) i hagi deixat certa llibertat als seus fills que en el seu moment -i especialment en la societat conservadora de Vic- no deuria ser gaire normal. Això segur que els va fer créixer i ser ells mateixos. Em va fer molta gràcia la història de l'ou pintat que canviaven per un entrepà els dies d'excursió.
En general, penso que l'Om ho va fer força bé, a excepció del que comentaré més avall. Sobretot perquè ell perd protagonisme, aspecte que ha millorat en els últims programes: ja no el veiem afeitant-se ni el sentim parlar de la seva crisi de 40 anys, o de que no sap si vol ser pare.
M'agrada que el marit de l'il.lustradora sigui qui li prepari els àpats, tot i que és trist que ho haguem de recalcar, com si fos una cosa extranya. Ens hi aguessim fixat si hagués estat al revés? De la mateixa manera, per què el convidat ha de preguntar a l'home de la Pilarín si porta bé que l'èxit el tingui la dona de la casa? Em sembla que el mateix li va demanar al marit de la Rahola.
Seguint en la mateixa línea, totalment fora de lloc la pregunta dirigida a la Pilarín sobre si és important que una dona guanyi diners. Si us plau, Om, és l'any 2011 i ja en fa uns quants que aquesta pregunta està resposta. O potser li preguntaria al Sr. Dexeus si li sembla important que l'home porti un sou a casa? I perquè ha de comentar dues vegades que el germà de la Pilarín és metge? Li dóna aquest fet més autoritat a la dibuixant?
Una altra comentari totalment fora de lloc (sobretot pel to de l'Om, que sovint quan parla amb gent gran, sembla que es pensi que són tontos) va ser quan li va dir "oh però, hi ha gent que diu que els immigrants s'emporten tots els ajuts d'aquí"... esperant alguna mena de reacció de la Pilarín.
Altres observacions sobre el programa:
- em vaig quedar amb les ganes de veure a la Bayés dibuixant, les seves tècniques, els materials que utilitza, quin concepte té de com s'han d'il.lustrar els llibres per infants...
- l'escena amb els nens i el futbol un pèl llarga, la veritat
- la música del programa m'agrada, l'escolto per Spotify, però penso que tendeix a repetir-se. Hi ha autors que surten a quasi cada programa. Sembla que hagin agafat un disc i triin una cançó per episodi... (Adam Green, Antònia Font, Belle & Sebastian, El petit de Cal Eril, Johnny Cash o Mishima, per dir-ne alguns).
Espero els vostres comentaris!

white Christmas?

Acabo de tornar de la meva passejadeta (quasi) diària. Sempre que puc surto a mig matí, ni que sigui mitja horeta per que m'entri una mica de llum natural pels ulls, perquè si em descuido, se'm fan les 15h i ja hem begut oli... Per entendre'ns, quan surto a portar l'Elna a la guarderia (la Julia ja va sola a l'escola) encara no s'ha fet de dia i quan la vaig a buscar ja és fosc. I ja sabeu que per l'estat anímic és important donar al nostre cervellet una dosi de llum natural.
Avui està tot blanquet i el paisatge molt bonic, tot i que ningú assegura que s'aguanti fins la nit de Nadal.
Durant la passejada he escoltat el programa de catràdio amb en Fuentes i m'estava partint de riure, caminant jo sola que si m'hagués vist algú hauria pensat que era boja...
Des que tinc telèfon intel.ligent i tableta, estic súper al dia amb les coses que passen a Catalunya, tot i que encara no m'he enterat de què ha fet l'Urdangarin, ni tampoc m'interessa perquè tot el que tingui a veure amb la monarquia, m'importa ben poc.
Vaig veure alguns moments de la marató de diumenge, que em van emocionar especialment perquè el fill d'una bona amiga meva va rebre un cor trasplantat ara no fa ni un any i vaig pensar molt en ell. Em fa il.lusió veure que la gent pot ser tan solidària, tot i la crisi econòmica que està patint el país. No obstant, penso que no hauriem d'estar tota l'estona omplint-nos la boca amb afirmacions del tipus "hem demostrat un cop més que els catalans som molt solidaris, sobretot comparant-nos amb altre gent" (o quelcom de similar que va dir en Mas). Sí, està molt bé donar-nos copets a l'esquena, però tampoc podem anar pel món mirant-nos el melic. Mirem una mica en fora per veure que hi ha moltes coses que podem fer millor, jo diria!
*He vist El Convidat de la Pilarín, però no sé si escriure'n un post perquè a l'últim, a part de la Sònia (benvinguda!) ningú m'ha comentat res... o sigui que potser ja en teniu el pap plè, no?