Els que em coneixen ja ho saben: no sóc gaire futbolera. Però en dies com avui m'emociono.
M'emociona veure que a la primera plana del diari suec hi ha una gran foto amb el titular "El Barcelona guanya de carrer al United".
He sortit de casa amb un gran somriure i tot i ser les 7:30 del matí, de bon humor!
M'encanta entrar a la classe i preguntar als alumnes si no em feliciten i que sàpiguen directament a què em refereixo... molts d'ells van veure el partit d'ahir a la nit.
Fins i tot quasi em cau la llagrimeta al veure TV3 a la carta/ resum final al telenoticies migdia amb les millors imatges d'ahir.
Em sento com a casa i m'emociona pensar que una vegada més el món es pot enterar de que Catalunya existeix, encara que sigui mitjançant el futbol i el Barça. Encara que alguns insisteixin en negar-ho (com un que jo conec), el FC Barcelona és un dels millors embaixadors de la nostra cultura. Avui dóna més gust que mai ser barcelonina.
Per cert, a les 17h tinc un examen però la pàgina de la Uni no funciona (per culpa seva) i com no el pugui fer em fotré de molta mala llet. Ah! I el profe és del Málaga i després del Madrid, jeje ;-)
dijous, 28 de maig del 2009
diumenge, 24 de maig del 2009
robots
Avui la Júlia m'ha fet aquest dibuix d'un robot. M'encanta quan dibuixa robots enlloc de nenes amb sabates de tacó... I perquè serveix aquest robot? Doncs jo em pensava que potser després de veure'm tot el dia asseguda davant l'ordinador o els llibres, el robot potser estava pensat per fer-me els treballs o els examens. Però no, resulta que és un robot-ambulància.
Això em recorda el dia que va dibuixar una nau espacial i me l'anava describint: aquí hi ha una finestra, aquí una pora, aquí una antena i aquí una rampa perque la gent que va amb cadira de rodes també pugui entrar a la nau. D'on li surten aquestes idees???
Enfí, una de les coses que més em va agradar d'acabar la carrera va ser que després de tants anys per fi tenia els caps de setmana lliures, però lliures de debò, sense aquell neguit constant de pensar que hauries d'anar avançant feina perquè no se t'acumuli tot durant les setmanes de febrer, juny i septembre.
Però ja m'havia oblidat lo pal que és això d'haver-se d'hipotecar el temps "lliure" redactant treballs, llegint llibres que una no ha triat i empollant teories inútils pels exàmens. Només em queda una setmana però us juro que se m'està fent eteeeeeeeeeerna! I a més sé que a mitjants d'agost tornaré a començar. Suposo que el pitjor és que a sobre ara m'ho haig de combinar amb la feina i la familia. De fet, em pregunto com m'organitzava el temps quan estudiava a la UAB. Com podia ser que em deixés assignatures pel setembre? Si només estudiava!!! Si teniu fills en edat d'anar a la universitat, us recomano que els animeu a treballar mentre estudien. Hi ha temps de sobra per estudiar i treballar, adquireixen experiència i a sobre poden estalviar uns dinerets. Sempre hi quan hi hagi feina, és clar.
Apa, us deixo que haig d'aprendre'm els principis de Grice, què és un xenisme i la diversitat de la unitat de la llengua, entre mooooooltes altres coses.
divendres, 15 de maig del 2009
què explicar-vos?
Voldria escriure molt més sovint però no m'ho puc permetre, per falta de temps. Només em queden dues setmanes (3 caps de setmana) d'estudis i després ja estarà, almenys fins a l'agost! Aleshores us prometo que escriuré amb més assiduïtat.
Només us volia comentar algunes cosetes que em ronden pel cap...
Per exemple, no sé com serà en l'actualitat, però quan jo anava a l'Institut (i aleshores era entre els 14 i els 18 anys) un podia fer campana i es quedava tan ample. El profe ni s'inmutava, representava que l'alumne ja era prou madur per pendre la responsabilitat de decidir o no si anava a classe, talment com si ja anés a la Universitat. Personalment vaig faltar a bastantes classes de matemàtiques, no perquè tingués coses millors a fer, sinó perquè com que ja tenia un nivell baix de coneixement de coses elementals de l'assignatura, no entenia res del que feiem i m'aborria enormement. Evidentment no ajudava que no anés a classe, però era un peix que es mossegava la cua, i els meus pares no sabien res (almenys no em van dir mai res). En canvi, havia d'esperar a l'estiu per anar a un profe particular i fer tot el curs en dos mesos per aprovar al mes de setembre. Evidentment també va comportar que a 3er de BUP escollís lletres pures, perquè em veia incapaç de seguir amb les mates. La cual cosa també va implicar que les possibilitats de triar carrera se'm limitessin molt quan vaig acabar COU.
Aquí, registrem l'assistència diàriament amb un programa informàtic que els pares poden veure a través d'internet. Tot queda registrat i quan veiem que algun alumne falta bastant a classe, truquem als pares. No vol dir que això tingui un efecte immediat en l'alumne (que pot seguir o no fent campanes) però almenys s'informa als tutors i se'ls dona l'oportunitat d'influir en l'actitut del fill. En el meu cas, jo crec que hagués tingut un efecte radical si algún profe hagués trucat a casa dient que no assistia a classe...
El mateix passava amb, per exemple, els alumnes que fumaven. Als mestres els semblava la cosa més normal del món que crios de 14, 15, 16 i 17 anys es fumessin un pitillo (que a més es podia fer al passadís de l'escola) entre classe i classe.
Mentre els fills són menors d'edat i van a l'escola, penso que la responsabilitat dels mestres no és només la d'ensenyar l'assignatura sinó la d'intentar educar-los a nivell social.
Per no parlar del tema psicològic i de salut. Torno a repetir que no sé com és en l'actualitat, però a la meva època (i no sóc tan vella!) no hi havia ni rastre de psicòleg ni infermeres als instituts. Imagino que molts dels alumnes que fracassaven potser tenien desordres de tipus psicològic (hiperactivitat, dificultats de concentració, dislèxia, etc.) i ningú ho sabia. I els que venien de families desestructurades, pares alcohòlics, maltractaments, etc...? Qui es cuidava d'ells?
Només us volia comentar algunes cosetes que em ronden pel cap...
Per exemple, no sé com serà en l'actualitat, però quan jo anava a l'Institut (i aleshores era entre els 14 i els 18 anys) un podia fer campana i es quedava tan ample. El profe ni s'inmutava, representava que l'alumne ja era prou madur per pendre la responsabilitat de decidir o no si anava a classe, talment com si ja anés a la Universitat. Personalment vaig faltar a bastantes classes de matemàtiques, no perquè tingués coses millors a fer, sinó perquè com que ja tenia un nivell baix de coneixement de coses elementals de l'assignatura, no entenia res del que feiem i m'aborria enormement. Evidentment no ajudava que no anés a classe, però era un peix que es mossegava la cua, i els meus pares no sabien res (almenys no em van dir mai res). En canvi, havia d'esperar a l'estiu per anar a un profe particular i fer tot el curs en dos mesos per aprovar al mes de setembre. Evidentment també va comportar que a 3er de BUP escollís lletres pures, perquè em veia incapaç de seguir amb les mates. La cual cosa també va implicar que les possibilitats de triar carrera se'm limitessin molt quan vaig acabar COU.
Aquí, registrem l'assistència diàriament amb un programa informàtic que els pares poden veure a través d'internet. Tot queda registrat i quan veiem que algun alumne falta bastant a classe, truquem als pares. No vol dir que això tingui un efecte immediat en l'alumne (que pot seguir o no fent campanes) però almenys s'informa als tutors i se'ls dona l'oportunitat d'influir en l'actitut del fill. En el meu cas, jo crec que hagués tingut un efecte radical si algún profe hagués trucat a casa dient que no assistia a classe...
El mateix passava amb, per exemple, els alumnes que fumaven. Als mestres els semblava la cosa més normal del món que crios de 14, 15, 16 i 17 anys es fumessin un pitillo (que a més es podia fer al passadís de l'escola) entre classe i classe.
Mentre els fills són menors d'edat i van a l'escola, penso que la responsabilitat dels mestres no és només la d'ensenyar l'assignatura sinó la d'intentar educar-los a nivell social.
Per no parlar del tema psicològic i de salut. Torno a repetir que no sé com és en l'actualitat, però a la meva època (i no sóc tan vella!) no hi havia ni rastre de psicòleg ni infermeres als instituts. Imagino que molts dels alumnes que fracassaven potser tenien desordres de tipus psicològic (hiperactivitat, dificultats de concentració, dislèxia, etc.) i ningú ho sabia. I els que venien de families desestructurades, pares alcohòlics, maltractaments, etc...? Qui es cuidava d'ells?
dimecres, 6 de maig del 2009
males noticies
Quina merda! Avui m’ha contactat el director de l’escola on treballo. Resulta que com que hi ha crisi, el municipi ha decidit elminar algunes places del professorat i les escoles on hi havia dos mestres fixes de castellà, han d’enviar-ne un a alguna de les escoles on hi ha un mestre amb contracte temporal. És a dir, el meu cas. Total, que un tio que en l’actualitat està treballant a una altra escola, agafarà la meva plaça. Hi ha però un punt d’esperança: aquest mateix mestre ha sol.licitat estudiar una carrera de música i per entrar-hi ha de passar una mena de càsting. Si l’agafen, demanarà una excedència i llavors podré mantenir la feina.
El director m’ha dit que estan molt contents amb mi i que la decisió no la prenen ells sinó el municipi. Almenys això recomforta...
Sabré alguna cosa al mes de juny, moment en que també sabré si he entrat a la Uni per cursar un últim any d’estudis que em donarà la titualció oficial de mestra. Si entro, no és tan greu quedar-se sense feina perquè em puc prendre un any d’estudis i no anar tan estressada. Si no entro, però, ja em puc començar a moure per trobar un altre treball...
Per altra banda, dilluns va començar la meva “nova” vida de mare soltera a mig temps. El T. ha començat en una nova empresa: la meitat de la setmana l´ha de passar a Sandviken (200 km d’Estocolm) i li han deixat un piset on dormir. L’altra meitat la passarà a casa. Total que em tocarà fer-ho tot sola (anar a buscar les nenes, que ja ho feia, fer el sopar, posar-les a dormir, arreglar la cuina, posar rentadora, aixecar-me per la nit, etc.) Una mica pal, però almenys ell pot desenvolupar-se a nivell professional i a més, cobra MOLT més que jo.
El director m’ha dit que estan molt contents amb mi i que la decisió no la prenen ells sinó el municipi. Almenys això recomforta...
Sabré alguna cosa al mes de juny, moment en que també sabré si he entrat a la Uni per cursar un últim any d’estudis que em donarà la titualció oficial de mestra. Si entro, no és tan greu quedar-se sense feina perquè em puc prendre un any d’estudis i no anar tan estressada. Si no entro, però, ja em puc començar a moure per trobar un altre treball...
Per altra banda, dilluns va començar la meva “nova” vida de mare soltera a mig temps. El T. ha començat en una nova empresa: la meitat de la setmana l´ha de passar a Sandviken (200 km d’Estocolm) i li han deixat un piset on dormir. L’altra meitat la passarà a casa. Total que em tocarà fer-ho tot sola (anar a buscar les nenes, que ja ho feia, fer el sopar, posar-les a dormir, arreglar la cuina, posar rentadora, aixecar-me per la nit, etc.) Una mica pal, però almenys ell pot desenvolupar-se a nivell professional i a més, cobra MOLT més que jo.
diumenge, 26 d’abril del 2009
televisió
Abans que res, dir-vos que m'ha agradat llegir els vostres comentaris, sempre interessants... Estic totalment d'acord en que és difícil trencar hàbits tan arrelats. Sabieu però que el color rosa es va començar a considerar "femení" a finals del s.XIX? Fins llavors era el blau cel que era de nenes perque se'l relacionava amb els sers angelicals... En quant a que molt és "instintiu" tinc els meus dubtes. Hi ha moltes coses en joc encara que no en siguem conscients. Per exemple, els nens i les nenes solen fer el que veuen que els altres fan i també el que veuen que comporta una reacció "positiva" per part dels adults. Així, si el dia que agafen una nina veuen que ens fa gràcia, ho seguiran fent. Probablement és normal que una nena abraci o acaroni una nina, perquè és el que els seus pares li fan a ella. Però igual de normal seria que ho fés un nen. Ara bé, quants nens hi ha a qui se li regaliin nines? Quantes reaccions "adverses" no tindria un nen a qui agradés molt jugar a nines?
Enfí, proposo una altre tema de debat que també és fruit de la lectura d'un article de diari: televisió, si o no? L'article parlava d'una familia que des de fa 10 anys viu sense tele, PERÒ -important- amb projector. Els nens no miren els programes infantils (tenen 11, 8 i 5 anys), els pares no miren les noticies ni altres programes. Els caps de setmana miren alguna pel.licula, però entre setmana el que fan més quan arriba el vespre és xerrar i llegir.
Fa poc em van trucar de l'empresa amb qui tenim el contracte telefònic, suministrament d'ADSL i televisió, per intentar-me vendre un nou paquet de TV digital. La noia em feia preguntes per veure quin era el paquet més adequat per la nostra familia, però no encaixàvem gaire enlloc. L'única cosa per la que fem servir la televisió és per mirar pel.lis o sèries en dvd, notícies i de 18h a 19h el programa infantil que mira la Júlia. De fet, la TV que tenim la vam comprar fa ja quasi 10 anys, de pantalla plana però medeix el mateix d'amplada que de profunditat. Haig d'admetre que si em quedo sola algun vespre és probable que em miri "Grey's anatomy" o "Desperate housewifes" però poca cosa més. De fet, si poso la tele acabo fent zapping tota l'estona i no trobo res que m'agradi, només perdo el temps. Però reconec que és molt agradable seure una estona al sofà quan les nenes ja dormen i després de sopar, per no fer res, ni tan sols pensar. És com el moment del dia en que la ment i el cos descansen.
Definitivament podriem viure sense TV, però aleshores hauriem de comprar un projector i a més posaria l'ordinador al menjador per poder veure algun programa que m'interessés per internet. I vosaltres, podrieu viure sense TV?
Enfí, proposo una altre tema de debat que també és fruit de la lectura d'un article de diari: televisió, si o no? L'article parlava d'una familia que des de fa 10 anys viu sense tele, PERÒ -important- amb projector. Els nens no miren els programes infantils (tenen 11, 8 i 5 anys), els pares no miren les noticies ni altres programes. Els caps de setmana miren alguna pel.licula, però entre setmana el que fan més quan arriba el vespre és xerrar i llegir.
Fa poc em van trucar de l'empresa amb qui tenim el contracte telefònic, suministrament d'ADSL i televisió, per intentar-me vendre un nou paquet de TV digital. La noia em feia preguntes per veure quin era el paquet més adequat per la nostra familia, però no encaixàvem gaire enlloc. L'única cosa per la que fem servir la televisió és per mirar pel.lis o sèries en dvd, notícies i de 18h a 19h el programa infantil que mira la Júlia. De fet, la TV que tenim la vam comprar fa ja quasi 10 anys, de pantalla plana però medeix el mateix d'amplada que de profunditat. Haig d'admetre que si em quedo sola algun vespre és probable que em miri "Grey's anatomy" o "Desperate housewifes" però poca cosa més. De fet, si poso la tele acabo fent zapping tota l'estona i no trobo res que m'agradi, només perdo el temps. Però reconec que és molt agradable seure una estona al sofà quan les nenes ja dormen i després de sopar, per no fer res, ni tan sols pensar. És com el moment del dia en que la ment i el cos descansen.
Definitivament podriem viure sense TV, però aleshores hauriem de comprar un projector i a més posaria l'ordinador al menjador per poder veure algun programa que m'interessés per internet. I vosaltres, podrieu viure sense TV?
dimarts, 21 d’abril del 2009
blau o rosa?
Tornant al tema de la "modernitat" sueca... Com fa sovint el Dagens Nyheter (el diari al que estem subscrits), hi ha una "sèrie" sobre un tema: cada dia hi ha un article que parla del tema en qüestió. Aquesta setmana s'escriu sobre el sexisme en l'educació infantil.
Des de fa uns anys, cosa que no passava per exemple als anys 70, les cadenes de roba distingeixen entre roba per nen i roba per nena (des de recent-nascuts als 16 anys): la dels primers és negra, blava, taronja, caqui... Generalment colors apagats, amb algun monstre, heroi del tipus spiderman, cotxes... La roba "de nena" és rosa, vermella, blanca, té purpurina, flors, princeses...
Si es vol sortir d'aquesta tendència s'ha d'anar a botigues més cares, més de disseny o de segona mà.
Com us podeu imaginar, és bastant aborrit anar a comprar i trobar-se sempre aquests patrons però encara és més patètic pensar que les botigues venen el que la gent demana... Què passa amb els altres colors? Perquè un nen no pot tenir una jaqueta amb flors però s'accepta que una nena porti roba blau marí? Vol dir que ser femení encara té una connotació negativa mentre que tot el masculí és bo?
I no tot acaba amb la roba, les joguines són un altre bon exemple. Fins i tot els catàlegs estan dividits en joguines per nens/nenes. El lego, que semblava ser una de les joguines "unisex" per excelència, ara es ven en format nena: palaus roses que ja estan construïts (clar les nenes pobretes no en saben de fer cases) i princeses.
Com ens dirigim a un bebé si sabem que és un nen? I una nena? Canvia el nostre to de veu? Quina actitut ens esperem d'una nena de 4 anys? I d'un nen?
Ara que per primera vegada tindré un nebot (després de tres nebodes), que serà el primer net pels meus pares (després de cinc netes) podrem comprovar si hi ha diferències evidents des de bon començament... ;-)
Des de fa uns anys, cosa que no passava per exemple als anys 70, les cadenes de roba distingeixen entre roba per nen i roba per nena (des de recent-nascuts als 16 anys): la dels primers és negra, blava, taronja, caqui... Generalment colors apagats, amb algun monstre, heroi del tipus spiderman, cotxes... La roba "de nena" és rosa, vermella, blanca, té purpurina, flors, princeses...
Si es vol sortir d'aquesta tendència s'ha d'anar a botigues més cares, més de disseny o de segona mà.
Com us podeu imaginar, és bastant aborrit anar a comprar i trobar-se sempre aquests patrons però encara és més patètic pensar que les botigues venen el que la gent demana... Què passa amb els altres colors? Perquè un nen no pot tenir una jaqueta amb flors però s'accepta que una nena porti roba blau marí? Vol dir que ser femení encara té una connotació negativa mentre que tot el masculí és bo?
I no tot acaba amb la roba, les joguines són un altre bon exemple. Fins i tot els catàlegs estan dividits en joguines per nens/nenes. El lego, que semblava ser una de les joguines "unisex" per excelència, ara es ven en format nena: palaus roses que ja estan construïts (clar les nenes pobretes no en saben de fer cases) i princeses.
Com ens dirigim a un bebé si sabem que és un nen? I una nena? Canvia el nostre to de veu? Quina actitut ens esperem d'una nena de 4 anys? I d'un nen?
Ara que per primera vegada tindré un nebot (després de tres nebodes), que serà el primer net pels meus pares (després de cinc netes) podrem comprovar si hi ha diferències evidents des de bon començament... ;-)
divendres, 17 d’abril del 2009
despres de Pasqua
Avui em toca treure les decoracions de Pasqua... Alguna gent omple la casa de pollets, ous, plumes i altres accessoris considerats de Pasqua. Nosaltres només fem això del "påskris" que bàsicament consisteix en agafar branques d'algun arbre o arbust, posar-les en aigua i penjar-hi algunes decoracions, que a mida que van passant els anys augmenten amb les aportacions de les manualitats fetes a guarderia i escola. Aquest any vaig comprar branques de Forzicia que com podeu veure han florit i tot.
Vam tenir uns dies fantàstics amb sol, cel blau i bona temperatura (10-15 graus!). Un gust! El meu germà i familia la van ben encertar, tenint en comte que a Barcelona no va parar de ploure, segons tinc entès :-) Va ser molt divertit tenir-los aqui, i les nenes van jugar molt. Al jardí ja es comencen a veure brots i els al.liums cada dia més alts... M'encanta la primavera i l'eufòria que encomana!
Avui llenco una pregunta a l'aire per obrir debat: sabieu que a Suècia una dona que no té parella estable no es pot inseminar? Les que volen ser mares solteres sense haver de lligar-se un tio a la discoteca, han de viatjar fins a Finlandia o Dinamarca. No us sembla curiós en un país tan modern per altres coses?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)