frustrada

Em falten paraules.
El meu catala empitjora i el meu suec segueix pobre o millora mooolt poc a poc.
Evidentment m'ensurto amb el dia a dia, puc donar classes, puc tenir converses amb la gent i sobretot, segons diuen, la meva pronunciacio es molt bona per haver vingut ja adulta a Suecia. Pero aixo es enganyos: la gent es pensa que domino mes l'idioma del que en realitat se.
Quan sec en una reunio amb un grup de mestres em cohibeixo i no em surten les paraules, jo que tinc tant a dir i que normalment no em tallo! Tot i aixi intento intervenir tan com puc, pero penso en lo diferent que tot seria si em trobes en la mateixa situacio laboral a Catalunya o a en un pais de llengua hispanica. Em podria expressar amb tota fluidesa, entendria tot perfectament, podria dominar als alumnes d'una altra manera, probablement imposaria mes respecte, etc.
Aixo em frustra molt perque no puc mostrar la meva capacitat real.
I encara, xerrant m'ensurto forca be, pero a la que m'haig de posar a escriure comenco a dubtar de l'ortrografia, de si es aquesta o l'altre preposicio, etc.
I quan em poso en aquest plan es quan em venen mes ganes de tornar a viure a Catalunya, de que les meves filles se'm dirigeixin en catala, de poder escoltar la radio en la meva llengua (si, ja se que ho puc fer per internet, pero normalment escolto la radio quan condueixo, no quan soc a casa).
A Suecia sempre estare en un nivell idiomatic inferior al que tindria a Catalunya i aixo repercuteix en molts altres camps.
Que en penseu els que us trobeu en una situacio semblant?