abans

No pot ser a causa de l'edat, perquè ja de nena, o a l'inici de l'adolescència, vaig comencar a interessar-me per les coses "d'abans". Al principi podia semblar una simple curiositat xafardera de remanar a l'armari de l'àvia, buscant objectes vells, o a la  capsa de fotografies de quan la mare era soltera. Però per a mi s'obria tot un món nou, amb ganes de saber-ne més: com vivien en aquelles èpoques? Evidentment, per a  mi, tot era tenyit d'un romanticisme que probablement era bastant lluny de la realitat, però el simple fet de poder provar-se un vestit que algú havia dut dècades enrera, implicava desplacar-se en el temps, imaginar-se una vida bucòlica dels meus avantpassats, quan de ben segur la seva existència de treballadors (del camp per una banda i de la ciutat per l'altra) poc temps els deixava per gaudir-ne.
Les antiguetats (o coses velles) em segueixen interessant, especialment quan provenen d'una casa o lloc que m'és afí. Són la memòria dels que ja ens han deixat, si més no, ens poden ajudar a crear records de moments que potser mai van existir.
Fa temps, però, que penso que aquesta possibilitat s'acaba amb la nostra generació. Les meves filles encara podran, potser, probar-se algun vestit dels 60 o 70 que va portar la meva mare, però jo no he guardat res de roba dels 80 o 90, més que res perquè estava molt desgastada i era de producció industrial, res únic. El mateix passa amb les joguines o objectes de la llar. La meva sogra ha guardat bastanta cosa al llarg dels anys, però per exemple el plàstic dels "clics", sobretot el dels objectes més petits, es trenca i és de mala qualitat. A més, tots els que vam néixer als 70 vam jugar amb el playmobil... què té d'especial?
En canvi, sí que té gràcia fer servir un cotxet de fusta per les nines que va construir l'avi del meu marit i que ha passat per 3 generacions.
Quan havia de néixer la Júlia, em van donar unes "batistes" que havia cosit la meva àvia: una monada! (no recordo si eren de quan era bebé el meu pare o nosaltres). La roba que he guardat de quan les meves filles eren bebés és roba comprada en alguna cadena, de cotó que es dóna al cap d'unes quantes rentades i que probablement ja està forca descolorida.
Altres coses més generals, com el parament de la llar, els recipients del menjar o les begudes, els electrodomèstics, etc, no tenen tampoc cap gràcia. Objectes de comprar, usar i llencar, a l'abast de tothom.
Ara, més que mai, penso en el valor de les coses fetes a mà i amb materials naturals com la fusta, la pedra i el ferro. Potser serà més car que el que està fet a la Xina, però a part de ser molt més bell, un dia arribarà ser vell i algú n'apreciarà l'encant.