dijous, 28 de maig del 2009

TREEEEEEEEEEEEEEEEEEES!!!!

Els que em coneixen ja ho saben: no sóc gaire futbolera. Però en dies com avui m'emociono.
M'emociona veure que a la primera plana del diari suec hi ha una gran foto amb el titular "El Barcelona guanya de carrer al United".
He sortit de casa amb un gran somriure i tot i ser les 7:30 del matí, de bon humor!
M'encanta entrar a la classe i preguntar als alumnes si no em feliciten i que sàpiguen directament a què em refereixo... molts d'ells van veure el partit d'ahir a la nit.
Fins i tot quasi em cau la llagrimeta al veure TV3 a la carta/ resum final al telenoticies migdia amb les millors imatges d'ahir.
Em sento com a casa i m'emociona pensar que una vegada més el món es pot enterar de que Catalunya existeix, encara que sigui mitjançant el futbol i el Barça. Encara que alguns insisteixin en negar-ho (com un que jo conec), el FC Barcelona és un dels millors embaixadors de la nostra cultura. Avui dóna més gust que mai ser barcelonina.
Per cert, a les 17h tinc un examen però la pàgina de la Uni no funciona (per culpa seva) i com no el pugui fer em fotré de molta mala llet. Ah! I el profe és del Málaga i després del Madrid, jeje ;-)

diumenge, 24 de maig del 2009

robots


Avui la Júlia m'ha fet aquest dibuix d'un robot. M'encanta quan dibuixa robots enlloc de nenes amb sabates de tacó... I perquè serveix aquest robot? Doncs jo em pensava que potser després de veure'm tot el dia asseguda davant l'ordinador o els llibres, el robot potser estava pensat per fer-me els treballs o els examens. Però no, resulta que és un robot-ambulància.
Això em recorda el dia que va dibuixar una nau espacial i me l'anava describint: aquí hi ha una finestra, aquí una pora, aquí una antena i aquí una rampa perque la gent que va amb cadira de rodes també pugui entrar a la nau. D'on li surten aquestes idees???

Enfí, una de les coses que més em va agradar d'acabar la carrera va ser que després de tants anys per fi tenia els caps de setmana lliures, però lliures de debò, sense aquell neguit constant de pensar que hauries d'anar avançant feina perquè no se t'acumuli tot durant les setmanes de febrer, juny i septembre.

Però ja m'havia oblidat lo pal que és això d'haver-se d'hipotecar el temps "lliure" redactant treballs, llegint llibres que una no ha triat i empollant teories inútils pels exàmens. Només em queda una setmana però us juro que se m'està fent eteeeeeeeeeerna! I a més sé que a mitjants d'agost tornaré a començar. Suposo que el pitjor és que a sobre ara m'ho haig de combinar amb la feina i la familia. De fet, em pregunto com m'organitzava el temps quan estudiava a la UAB. Com podia ser que em deixés assignatures pel setembre? Si només estudiava!!! Si teniu fills en edat d'anar a la universitat, us recomano que els animeu a treballar mentre estudien. Hi ha temps de sobra per estudiar i treballar, adquireixen experiència i a sobre poden estalviar uns dinerets. Sempre hi quan hi hagi feina, és clar.

Apa, us deixo que haig d'aprendre'm els principis de Grice, què és un xenisme i la diversitat de la unitat de la llengua, entre mooooooltes altres coses.

divendres, 15 de maig del 2009

què explicar-vos?

Voldria escriure molt més sovint però no m'ho puc permetre, per falta de temps. Només em queden dues setmanes (3 caps de setmana) d'estudis i després ja estarà, almenys fins a l'agost! Aleshores us prometo que escriuré amb més assiduïtat.
Només us volia comentar algunes cosetes que em ronden pel cap...
Per exemple, no sé com serà en l'actualitat, però quan jo anava a l'Institut (i aleshores era entre els 14 i els 18 anys) un podia fer campana i es quedava tan ample. El profe ni s'inmutava, representava que l'alumne ja era prou madur per pendre la responsabilitat de decidir o no si anava a classe, talment com si ja anés a la Universitat. Personalment vaig faltar a bastantes classes de matemàtiques, no perquè tingués coses millors a fer, sinó perquè com que ja tenia un nivell baix de coneixement de coses elementals de l'assignatura, no entenia res del que feiem i m'aborria enormement. Evidentment no ajudava que no anés a classe, però era un peix que es mossegava la cua, i els meus pares no sabien res (almenys no em van dir mai res). En canvi, havia d'esperar a l'estiu per anar a un profe particular i fer tot el curs en dos mesos per aprovar al mes de setembre. Evidentment també va comportar que a 3er de BUP escollís lletres pures, perquè em veia incapaç de seguir amb les mates. La cual cosa també va implicar que les possibilitats de triar carrera se'm limitessin molt quan vaig acabar COU.
Aquí, registrem l'assistència diàriament amb un programa informàtic que els pares poden veure a través d'internet. Tot queda registrat i quan veiem que algun alumne falta bastant a classe, truquem als pares. No vol dir que això tingui un efecte immediat en l'alumne (que pot seguir o no fent campanes) però almenys s'informa als tutors i se'ls dona l'oportunitat d'influir en l'actitut del fill. En el meu cas, jo crec que hagués tingut un efecte radical si algún profe hagués trucat a casa dient que no assistia a classe...
El mateix passava amb, per exemple, els alumnes que fumaven. Als mestres els semblava la cosa més normal del món que crios de 14, 15, 16 i 17 anys es fumessin un pitillo (que a més es podia fer al passadís de l'escola) entre classe i classe.
Mentre els fills són menors d'edat i van a l'escola, penso que la responsabilitat dels mestres no és només la d'ensenyar l'assignatura sinó la d'intentar educar-los a nivell social.
Per no parlar del tema psicològic i de salut. Torno a repetir que no sé com és en l'actualitat, però a la meva època (i no sóc tan vella!) no hi havia ni rastre de psicòleg ni infermeres als instituts. Imagino que molts dels alumnes que fracassaven potser tenien desordres de tipus psicològic (hiperactivitat, dificultats de concentració, dislèxia, etc.) i ningú ho sabia. I els que venien de families desestructurades, pares alcohòlics, maltractaments, etc...? Qui es cuidava d'ells?

dimecres, 6 de maig del 2009

males noticies

Quina merda! Avui m’ha contactat el director de l’escola on treballo. Resulta que com que hi ha crisi, el municipi ha decidit elminar algunes places del professorat i les escoles on hi havia dos mestres fixes de castellà, han d’enviar-ne un a alguna de les escoles on hi ha un mestre amb contracte temporal. És a dir, el meu cas. Total, que un tio que en l’actualitat està treballant a una altra escola, agafarà la meva plaça. Hi ha però un punt d’esperança: aquest mateix mestre ha sol.licitat estudiar una carrera de música i per entrar-hi ha de passar una mena de càsting. Si l’agafen, demanarà una excedència i llavors podré mantenir la feina.

El director m’ha dit que estan molt contents amb mi i que la decisió no la prenen ells sinó el municipi. Almenys això recomforta...

Sabré alguna cosa al mes de juny, moment en que també sabré si he entrat a la Uni per cursar un últim any d’estudis que em donarà la titualció oficial de mestra. Si entro, no és tan greu quedar-se sense feina perquè em puc prendre un any d’estudis i no anar tan estressada. Si no entro, però, ja em puc començar a moure per trobar un altre treball...

Per altra banda, dilluns va començar la meva “nova” vida de mare soltera a mig temps. El T. ha començat en una nova empresa: la meitat de la setmana l´ha de passar a Sandviken (200 km d’Estocolm) i li han deixat un piset on dormir. L’altra meitat la passarà a casa. Total que em tocarà fer-ho tot sola (anar a buscar les nenes, que ja ho feia, fer el sopar, posar-les a dormir, arreglar la cuina, posar rentadora, aixecar-me per la nit, etc.) Una mica pal, però almenys ell pot desenvolupar-se a nivell professional i a més, cobra MOLT més que jo.