dimarts, 27 de març del 2012

A Suècia també hi ha pobres

Hi ha pobres dels que no ténen sostre.
També hi ha "pobres" entre cometes: són els que malgrat tenir una feina (potser a mitja jornada) o un subsidi d'atur o malaltia no arriben a final de mes. I no ho fan malgrat els seus esforços per estalviar. Molts casos són els de mares solteres o separades que fan mans i mànigues per tenir la nevera plena o per poder pagar l'excursió de l'escola als seus fills. "Pobres" (entre cometes) perquè no els veiem, més aviat fan el possible per no mostrar-se com a tals. "Pobres" perquè ténen un lloc per viure, malgrat el lloguer se'ls endugui mig sou, perquè no es moren de gana, perquè els seus fills es poden escolaritzar i menjar com a mínim un plat calent al dia (el dinar a l'escola sueca és gratuït per tothom). "Pobres" perquè van d'amagatotis a l'església a que els donin roba usada, aliments i altres productes indispensables als que sembla que tots, en aquesta societat del benestar hi tenim accés. Pobres, per tant, relatius, i dels que segur que s'en troben molts més a Catalunya.
Però tornem al pobre, sense cometes. N'hi ha de dos tipus: els suecs (o finlandesos, grup altament representat en la societat sueca pobra) i els extrangers. Aquests últims han arribat els últims anys i són bàsicament de nacionalitat romanesa i semblants als que trobem pels carrers de Barcelona, però aquí només són adults. Mai veuràs una dona amb un infant a coll demanant caritat, perquè les autoritats l'hi treurien d'inmediat la criatura que acabaria a Protecció social. Generalment estan asseguts en alguna cantonada, amb mantes damunt i estenent la mà, ni tan sols parlen una paraula de suec. A vegades entren al tren o al metro i reparteixen uns papers on expliquen alguna desgràcia i et demanen que els donis diners. Mai veig a ningú que els en doni. De fet, diria que cada vegada n'hi ha menys i suposo que acabaran desapareixent perquè la mentalitat sueca (de religió/cultura protestant) és del parer que més val fer donacions a ONGs. Així t'assegures que els diners arriben a bon port.
Els suecs pobres són drogatictes, alcohòlics (o ex-drogadictes o ex-alcohòlics) o malalts mentals. O totes tres coses a la vegada (de fet les adiccions també són malalties). Depenent del grau de "recuperació" en el que es troben, intentaran arraplegar algunes corones fent quelcom: recollir llaunes de les papereres (aquí les llaunes buides valen 0,50 corones portant-les a màquines de reciclatge especial), intentar "vendre-li la moto" a algú (tipus "no tinc diners per l'autobús) o venent una revista mensual de força qualitat, que val 50 corones de les que el venedor se'n queda 20 (requisit indispensable és estar sobri).
Ahir vaig comprar-la a un senyor d'uns 60 anys amb barba blanca, net i polit i que amb una veu agradable em va demanar si havia tingut un bon dia.
Vaig recordar al "senyor del semàfor" del carrer de Sant Josep de la Muntanya de Barcelona, de quan erem nens. També tenia barba i era amable amb tothom.
Sempre em pregunto quina infància han tingut aquestes persones per acabar d'aquesta manera.

diumenge, 25 de març del 2012

Piulades


Des de divendres ja em podeu seguir al Twitter. Nom d'usuari: @viureaestocolm. Piularé aquelles cosetes que em passen pel cap, actualitat, alguna foto... Coses que sovint us vull comunicar però després oblido... No puc prometre, no obstant, que seré de les que piulen a cada hora ;-)
Bon diumenge!

divendres, 23 de març del 2012

Cultura????

Avui fent el meu passeig habitual de primera hora, m'entero gràcies a Catalunya Ràdio que s'ha presentat una iniciativa legislativa perquè tornin les curses de braus a Catalunya. Indignant, tràgic, patètic... No sé com qualificar-ho, però almenys ha provocat en mi una reacció. Fent la pausa del cafè, em poso a llegir la notícia a l'ara.cat per informar-me'n millor.
No només és que relacioni els "toros" amb una més de les impostures espanyolistes i que no la consideri part de la cultura catalana. És que per a mi és una aberració que, malgrat molts s'entestin a anomenar-la "cultura", és una expressió més del barbarisme humà. Què té de cultural la tortura d'un animal? Potser en el moment en el que va sorgir aquesta pràctica no hi havia gran cosa més a fer per distreure al poble, tot s'ha de mirar històricament. Els romans també entretenien la gent al circ, llençant als lleons els seus presoners.
Sota el terme "cultura" s'hi fan encabir moltes coses, entre elles les tradicions que en algun moment han sedimentat en una societat. Dins aquest paraigua s'hi aixoplugarien també aspectes com el que aquests dies han fet indignar a més d'un: la interpretació de l'alcorà per l'imam de Terrassa, segons la qual seria totalment justificable la violència de gènere. Molts us dirien que això pertany a la cultura islàmica. Hi estaríem d'acord?
No senyor. Per a mi cultura és moltes coses: tota expressió artística que faci reflexionar a la gent d'una manera crítica, allò que ens distingeix dels animals (=pensar), és la llengua, potser fins i tot un tarannà que la gent d'una comunitat pot compartir com a fruit d'experiències viscudes.
En tot cas, cultura no serà mai quelcom que impliqui fer patir a un altre ser vivent -sigui persona o animal- per la pura diversió del que ho fa i el que s'ho mira.
Per això no puc més que indignar-me en llegir declaracions com les fetes pel president dels taurins catalans, segons el qual cal fer el possible perquè "aquesta cultura arribi als nostres fills i néts". DEPLORABLE i una vegada més, manifestació de l'enderreriment mental, social i cultural -valgui la redundància- espanyol.
Espero que algú se li ocorri recollir més de 587 000 signatures (les presentades per aquests insensats, entre les quals hi ha la de Rajoy i probablement tots els membres del PP) per contratacar aquesta iniciativa.

dijous, 22 de març del 2012

ja n'hi ha una!

Tot i que els arbres estan ben pelats, la gespa groga i amb alguna clapa de gel, les plantes semblen mortes i dilluns encara ens pelàvem el cul de fred... ja tenim aquí la primera senyal que garantitza que aquest any, de nou, torna la primavera. La nostra amiga Galtanthus nivalis, en català "lliri de neu" (en suec, snödroppe, que vol dir gota de neu).

feta amb el mòbil ahir a la tarda
Arriba l'època dels posts florals ;-)

dimarts, 20 de març del 2012

fruita i verdura de temporada

Una de les coses que se m'han intentat inculcar des de casa a l'hora de fer les compres, és que en primer lloc, s'ha d'intentar comprar la fruita i la verdura de la temporada. O sigui que si som al mes de novembre, hem d'aprofitar per comprar mandarines i en canvi, hem d'evitar ficar al carro de la compra prunes provinents d'algun hivernacle. La raó és que per una banda, el producte de temporada és més bo i per l'altre, ajudem a sostenir un medi ambient que ja fa temps que fa figa.
Aquí a Suècia això no és del tot factible perquè si ens haguessim de limitar a comprar el que hi ha de temporada en el propi país, només menjaríem fruita i verdura fresca cinc mesos l'any i la resta només patates o pastanagues. Tot i això, com a consumidors, podem intentar ser respectuosos amb el medi ambient, comprant per exemple, productes provinents de països propers i/o d'agricultura ecològica. Em sembla absurd comprar raïm sudafricà el mes de febrer, tenint en compte la despesa i la contaminació que suposa fer-lo arribar des d'allà. A part del poc gust que té la fruita collida quan encara és mig verda per tal que aguanti el viatgi i acabi madurant a la botiga.
Per això, trobo que s'han de tenir collons per fer una campanya publicitària com està fent la cadena de supermercats més gran de Suècia, on en un cercle dividit en els 12 mesos de l'any, s'ensenyen quins productes són els de la temporada. Fins aquí la idea seria bona, si no fos perquè sota l'eslògan "la millor època és ara" ens informen que "sempre hi ha una fruita o verdura de temporada en algun lloc del món". Si mirem de més a prop l'oferta de cada temporada, trobarem que al mes de març podem comprar pinya de Costa Rica, peres d'Argentina, aranges d'EUA, mangos del Perú i també, és clar, albirgínia d'Holanda, tomàquets d'Espanya o coliflor d'Itàlia. En canvi, al juliol i a l'agost, no diu res dels tomàquets suecs, quan és aleshores que se'n poden trobar.
Només espero que el consumidor no es degi entabanar tan fàcilment.

dimecres, 14 de març del 2012

El zoo d'en Pitus


Us deia en el post que vaig fer sobre la Pilarín, que amb la Júlia havíem començat a llegir el llibre que dóna títol a l'entrada d'avui.
El vam deixar aparcat durant una temporada però ara ja l'estem acabant.
El vaig comprar perquè el recordava amb molt de carinyo. Si no m'equivoco, ens el llegia en veu alta la Montserrat Cabré a 2on d'EGB, uns deu minuts cada dia. Però no em feu massa cas, perquè si una cosa m'he adonat ultimament és que la memòria em comença a fallar, una de les indicacions -a més de les arrugues- de que m'estic fent gran.
En qualsevol cas, respecte al llibre, m'he adonat de dos aspectes que, malgrat "només" faci 47 anys des que es va escriure han canviat molt. Un és lingüístic i l'altre social. Sobre l'aspecte de la llengua, cal destacar que la forma del verb utilitzada en tota la narració és el passat simple ("fou", "cantaren", etc.), actualment totalment en desús sobretot en textos dirigits a infants. Per altra banda, hi ha bastant vocabulari i frases fetes que dubto que els nens de 8 anys d'ara puguin entendre.
En quant a l'aspecte del contexte social, hi ha unes diferències brutals entre la societat catalana d'avui dia i la de quan es va escriure El zoo d'en Pitus. No entrarem en el tema dels avenços tecnològics, ni tan sols en el dels moviments migratoris. El que més m'ha xocat a mi és el de la desigualtat de gènere. En la novel.la de Sorribas, els nens (de sexe masculí) són els que cacen, els que construeixen les gàbies, els que saben com fabricar una lot, els que manen... i els homes són els que treballen i porten un sou a casa i els que decideixen. Les nenes (a excepció d'una que també vol anar a caçar), són les que fan els cartells  i en aquest grup, també mana una nena. Les noies una mica més grans coseixen uns uniformes. Les mares i les àvies preparen el menjar, i si alguna treballa fora de casa, és de secretària o mestra. Les coses han canviat molt i tot i això, la Júlia no ha fet mai cap comentari al respecte... Potser serà que no han canviat tant? Si els papers s'haguessin invertit, si els nens haguessin sigut els que cosien i els pares preparessin el menjar mentre les mares anaven de cacera amb les nenes, hauria reaccionat la meva filla? No ho sé, potser no.
Una altra diferència important a nivell social és el del benestar subvencionat (com vaig dir en el seu moment, avui en dia seria impensable que un català hagués de viatjar a Suècia per una operació).
És clar que cada obra s'ha de posar en el seu contexte i que de ben segur El zoo d'en Pitus reflecteix la societat del seu moment, però aquest llibre es segueix editant i se segueix llegint. Crec, per tant, que és important utilitzar-lo també com a reflexió. Si es llegeix a l'escola o a casa, pot servir per plantejar una sèrie de preguntes que de ben segur no eren la intenció inicial del seu autor. De no ser així, seguim fent perdurar de manera inconscient, una sèrie de rols que molts creiem eliminats en la societat actual.

dilluns, 12 de març del 2012

Hubots

hubots carregant bateries en la fàbrica on treballen.
Només queda el desè capítol per que s'acabi la sèrie que hem estat mirant els darrers diumenges. És una producció sueca, anomenada "Äkta människor" ("Persones autèntiques").
Escric el post perquè trobo que la sèrie està molt ben feta i la considero un producte totalment exportable. Per exemple, a TV3.
L'argument és senzill però toca temes complexes.
La història s'ambienta en la societat actual (no és el futur), on des de fa uns anys existeix al mercat un nou producte: robots d'aspecte humà (s'anomenen "hubot"), tot i que hi ha coses que els delaten com els ulls, l'expressió de la cara, la pell... Poden fer molt del que fem els humans, depenent de com s'hagin programat.  N'hi ha de tots preus (tot i que no són barats) i per moltes finalitats diferents: cuiners, treballadors de fàbrica, cuidadors de gent gran, taxistes, cangurs i un llarg etcètera. Sempre però, són feines que no requereixen gran preparació intel.lectual. Ja us podeu imaginar que els que normalment han fet aquestes feines no estan gaire contents.
Hi ha però, un mercat negre, on els hubots es poden manipul.lar per fer-los més o menys humans. D'aquesta manera, alguns començaran a tenir sentiments, a expressar les seves opinions, etc. D'altres, en canvi, s'utilitzaran com a -bàsicament- objectes sexuals.
Els hubots impliquen canvis en la societat: hi ha els seus defensors i els seus detractors, els que pensen que s'han de tractar com a persones i els que els consideren màquines, el que creuen que tenen drets, els que els discriminen, els que els odien...
Hi ha persones que fins i tot s'enamoren de hubots, i l'etiqueta de la seva orientació sexual s'anomena "transhumasexualitat".
En fi, tot el tema dóna molt per pensar, no us diré res més, per si mai s'arriba a emetre a Catalunya. Si fos el cas, us la recomano!

divendres, 9 de març del 2012

drets de les minories

Mentre a Catalunya s'esperava amb ànsia la pronunciació del TSJC sobre l'escolarització en català, a Suècia hi havia certa expectació sobre la decisió que havia de prendre una de les seves municipalitats (Mora) -recordeu que els municipis aquí corresponen al tamany de les comarques catalanes. Concretament, havien de decidir si deixaven tot un espai sense xarxa de telefonia mòbil. Fins i tot semblava que la decisió ja estava gairabé presa. La raó? Un ciutadà del municipi que afirma des de fa uns anys, ser alèrgic a l'electricitat , i tot el que emet ones del tipus mòbil. Segons ell, té mal de caps, dolor d'esquena i taquicàrdies degudes als aparells electrònics que ens envolten.
Finalment, però, van pesar més les altres 20000 persones que viuen al municipi i que no volien quedar-se sense poder parlar pel mòbil, fer servir l'Internet o veure la TV.
El senyor "alèrgic" pot perfectament anar a viure al mig del bosc, on no hi hagi cobertura, ni cotxes, ni llum, ni cap tipus de modernitat.
Salvant totes les distàncies, em va fer pensar en el cas català: tres families es queixen perque volen que els seus fills només hagin de seguir les classes en castellà. Quantes families hi ha a Catalunya?
I a aquestes tres families, ningú els ha prohibit anar a viure a Madrid, o a Sevilla o a qualsevol altra territori de l'Estat espanyol on només es parli castellà.
És obvi que en una societat democràtica, els drets de la majoria han de passar al davant dels d'una minoria.

dimecres, 7 de març del 2012

desconexió

Totalment desconectada de la feina i parcialment dels estudis. Així he estat aquests dies als alps suïssos, on el temps ha realment acompanyat la nostra estada. Un paisatge preciós, cap massificació, solet, exercici... L'Elna i una de les seves cosines, encara una mica petites per gaudir -i deixar-nos gaudir- de les pistes, però ho hem de veure com una inversió: van fer una mica de cursets i tenint en conte que comencen als 4 anys, esperem que quan en tinguin 8 baixin ja millor que els seus pares. ;-)
També he pogut comprovar que generalitzant, els suïssos són fins i tot més capquadrats que els suecs, i això que viuen més a prop de l'equador que nosaltres! Fixeu-vos que subratllo la paraula "generalitzant" perquè no sóc massa partidària d'estereotipar a la gent segons el seu origen o lloc de residència, però un cert aire en l'ambient (sobretot a nivell de serveis: aeroport, restaurant, hotel) sí que es fa notar.
En tot cas, aquí us deixo algunes fotografies d'aquests dies. Ei! fetes amb l'Iphone, o sigui que la qualitat no és massa bona.