diumenge, 29 de novembre del 2015

Pràctica acabada

Aquesta ha estat l'última setmana de pràctiques a l'Institut.
Ha estat una setmana especial pels alumnes, no perquè fos la meva última sinó perquè era una setmana temàtica on els alumnes que estudien ciències i tecnologia fan shows diversos i decoren els passadissos de l'escola d'acord a diferents temes. Força currat, la veritat. Durant tota la setmana hi ha hagut una discoteca muntada a la cafeteria on quasi no es podia ni passar (a l'hora de dinar).
Hi ha una sèrie de personatges que cada any es repeteixen, representats per alguns alumnes de l'últim curs (17-18 anys). Sempre hi ha uns "pijos", uns "frikies", uns enrotllats, etc. La setmana va començar amb els pijos arribant a l'escola en helicòpter! Un de veritat, que va aterrar allà mateix. Flipant...
El què trobo més fort és que de pijos n'hi ha bastants en aquest institut: molts van amb roba de marques que no comentaré per no fer-los publicitat, només diré que hi ha bastantes peces que costen dels 100 euros cap amunt. A la vegada, hi ha alumnes que arriben dels suburbis més deprimits econòmicament i per tant el contrast és prou palès no només pel color de la pell sinó per l'estil del vestuari.

Us deixo algunes fotos de les decoracions i la disco i de pas veieu l'aspecte d'un institut molt sol.licitat a Estocolm.



Racó de morrejar-se
la disco...

atenció als jubilats (a la porta de la sala de personal)

N per Natur i T (feta amb llaunes) de Teknik


dimecres, 11 de novembre del 2015

Txernòbil

Normalment no acostumo a escriure en el blog sobre els llibres que llegeixo perquè per això ja hi ha gent que ho fa molt millor que jo. Només si llegeixo quelcom que em fa reaccionar especialment, per bé o per mal, en faig algun comentari, com avui.
Estic llegint Voces de Txernòbil de la guanyadora del Nobel de literatura d'enguany, Svetlana Aleksievich. Justament aquesta obra no està traduïda al català però sé que l'Editorial Raig Verd acaba de treure del forn Temps de segona mà. La fi de l'home roig.
És curiós que s'hagi donat el premi a una periodista que escriu obres de no-ficció, que bàsicament es limiten a reproduir el que els seus interlocutors li expliquen. Darrera de les entrevistes però, hi ha un gran treball de recopilació, de tria, potser fins i tot de reformulació de paraules que fan especial la seva lectura.
En aquest llibre en concret, l'autora reprodueix les narracions -sovint monòlegs però a vegades converses entre vàries persones- de gent que va ser a Txernòbil en el moment de l'accident a la central nuclear, el 26 d'abril de 1986, o bé durant les setmanes després del dia fatal. L'obra s'obra amb el relat de la vídua d'un bomber que va anar a apagar el foc la mateixa nit de l'accident: va morir al cap de 14 dies. També dóna veu a soldats obligats a "netejar" l'indret de radioactivitat: traient capes de terra, matant animals domèstics, destrossant objectes i forçant la gent a deixar les seves llars.
A part de l'accident en sí hi ha diversos punts en comú en tots els relats. El primer, i més esfereïdor, és el fet de que s'amagués a la població el que havia passat i sobretot, les conseqüències que implicaria el desastre nuclear més important de la història. De fet va ser Suècia qui va alertar al món del nivell elevat de radioactivitat que van detectar provinent de l'est. Les autoritats russes no van reconèixer la magnitud de la tragèdia fins al 14 de maig. Van trigar fins a 6 dies a evacuar la gent en un radi de 30 km al voltant de Txernòbil, amb la conseqüència de que la majoria de gent ja va estar exposada a nivells mortals de radioactivitat sense saber-ho. Per tant, la ràbia contra la mentida soviètica -com molts l'anomenen- és present en pràcticament tot el llibre. Molts identifiquen el desastre com una guerra. Fins i tot pitjor, perquè els que tornen de la guerra són tractats com a herois mentre que els que van tornar de Txernòbil van patir una repudia social per part dels seus compatriotes que els tractaven com objectes radioactius caminants (que de fet és el que molts eren).
Un altre fet que es repeteix és la negació del perill, sobretot per part de gent gran, que tot i la prohibició van tornar als seus pobles al cap d'un temps i segueixen cultivant la terra i menjant aliments contaminats.
I com no, apareixen el Vodka i la corrupció. Beure per oblidar, beure per descontaminar, beure per aguantar. Intercanvi d'alcohol per objectes valuosos (radioactius). Diners a canvi de deixar passar la gent a buscar propietats que s'endurien a la nova llar...
En definitiva, un llibre impactant però interessant sobre una Història que no s'hauria d'oblidar: la de la gent.


dissabte, 7 de novembre del 2015

Un novembre ocupat

No dono per més: entre estudis, pràctiques i viatges llargs en transport públic quan arribo a casa el que menys ganes tinc és de posar-me a escriure al blog, però tampoc m'agrada deixar-lo abandonat, pobret.
Ja tenim el novembre aquí, el mes que molts suecs consideren el pitjor de tot l'any: s'ha canviat l'hora i per tant es fa fosc abans (cap a les 16h i cada dia una mica més aviat), els dies són grisos o plujosos i normalment fa fred. Aquest any, però, està sent excepcionalment càlid. Només hi va haver una setmana d'octubre que vam baixar a graus negatius, la resta de dies hem tingut entre 4 i 10 graus. Això fa que tot plegat sigui més portable. Lamentablement la glaçada de mitjans d'octubre va cremar la majoria de plantes que ja han perdut les fulles i les flors. Les hortènsies estaven precioses i d'un dia per l'altre van quedar ben pansides. Els arbres en canvi, han aguantat aquesta bellesa tardorenca de grocs, taronges i vermells. Mireu les fotos!
 

Fins a finals de novembre estaré fent pràctiques en un institut (que aquí va dels 16 als 19 anys). Té 2000 alumnes i funciona una mica diferent de la majoria d'instituts suecs. Els alumnes tenen un horari amb "blocs". No pertanyen a una classe sinó que per cada assignatura que han triat (hi ha un munt de possibilitats) pertanyen a un grup. Per exemple, el grup on fan esport no és el mateix que el que fan anglès o matemàtiques. Només hi ha un grup inamovible durant els tres anys que dura l'institut i és de 16 alumnes però només es troben un cop per setmana a l'hora de "tutoria". A mi m'agrada el sistema: pel professor també implica més rotació i als alumnes els ensenya a ser més socials i a conèixer i col.laborar amb gent de totes les línies. No tinc ni idea de com funciona actualment el batxillerat a Catalunya però aquí ja no és només ciències, lletres i mixtes. Pots triar entre economia, humanitats, idiomes, esport, tècnica, dret, ciències naturals, ciències socials, i altres. Si et vols encaminar més aviat cap a una formació professional també hi ha moltes altres línies (però cap de torero ni mestressa de casa, quin horror!)
Espero poder-vos explicar més detalls d'aquesta experiència ben aviat.