dimarts, 18 de febrer del 2014

Dèficits d'atenció

Les opinions que emetré es basen únicament en el que he pogut veure en la meva feina de mestra a l'escola sueca. No sóc psicòloga ni psiquiatra i per tant parlo des del desconeixement científic.
Vull parlar dels casos de TDA i TDAH, (és a dir, els trastorns de dèficit d'atenció amb o sense hiperactivitat), la dislèxia, la discalculía i altres diagnòstics que fan més difícil l'aprenentatge d'alguns alumnes.
Pel que veig per la xarxa, la tendència catalana és similar a la sueca: cada dia es diagnostiquen més casos. Probablement no és que hi hagi més casos d'aquests trastorns sino que ara es diagnostiquen i abans no. Qui no tenia el típic "cul inquiet" a la classe o el que havia d'anar amb la mestra de reforç perquè no hi havia manera de que llegís amb fluïdesa? En els pitjors casos, hi havia el gamberro que no treballava, pegava, destrossava coses, etc i que acabava sent un cas perdut. En una escola privada sempre es podia "aconsellar" als pares que canviessin al nano d'escola i s'acabava "el problema". Suposo que a les públiques era més difícil. No em vull ni imaginar com era la situació en el temps de les escoles de frares i monges...
A mi el que em sembla preocupant és que tot el que es fa per ajudar als alumnes amb aquest trastorn és perquè s'adaptin al que es considera "normal". Per això es posa al seu abast tota mena d'eines que els ajudaran a seure quiets, a concentrar-se, a poguer escriure sense errors, etc. És a dir, es parteix de la idea que la millor manera d'aprendre és la de sempre: un grup de nens asseguts que escolta el mestre i fan els que aquest els diu, fan els exercicis, els dibuixos, llegeixen, escriuen, fan proves, etc. En definitiva, els nens produeixen un resultat. Aquest, a la vegada, serà jutjat com a bo, millorable o dolent. Si tot va com ha d'anar, els pares estaran contents en veure que els seus fills van adquirint els coneixements que s'exigeixen en cada etapa.
Però perquè hem de veure aquests trastorns com a problemes? Perquè no s'intenta treure un profit d'aquesta diferència? Perquè no hi ha un ensenyament alternatiu?
Curiosament (o no), hi ha una representació molt elevada de gent amb aquests tipus de diagnòstics entre empresaris que s'han fet mil.lionaris, esportistes d'èlit o artistes. Els casos més coneguts són els d'Ingmar Kamprad (fundador d'Ikea, dislèxic), Richard Branson (fundador de Virgin, dislèxic i amb fracàs escolar), Steve Jobs (creador d'Apple, TDAH), Michaels Phelps (nadador olímpic, TDAH), Will Smith (actor, TDAH), Picasso (pintor, dislèxic). N'hi ha molts més, els podeu trobar googlejant una mica.
Lamentablement aquests trastorns també es troben sobre-representats en àmbits no tant atractius com ara la criminalitat o les adiccions. Lògicament es tracta d'una cadena de fets, no costa massa imaginar-se com un nen que no pot seguir el ritme "normal" de l'escola comença a deixar d'anar a l'escola, s'ajunta amb altres que tampoc hi van, un dia prova alguna cosa que el fa sentir millor, etc.
Però si ens centrem en els que han conseguit l'èxit veurem que la clau es troba en les estratègies alternatives, les que no ens ensenyen a l'escola i les que han desenvolupat la gent amb aquests trastorns: l'emprenadoria, la creativitat, l'amplitut de mira, la perserverància...
Potser ja fóra hora que ens replentagessim tot el sistema d'educació enlloc de voler fer encabir les persones on no hi caben.


dijous, 13 de febrer del 2014

Por i ràbia

Vivim en una zona molt tranquil.la, a les afores d'Estocolm. Per molts, es podria considerar fins i tot idíl.lica: cases amb jardins, molt poc trànsit, carrers buits de gent, el bosc a quatre passes i l'escola aprop, de manera que molts nens tornen sols caminant fins a casa quan acaben les classes (que, com ja he dit altres vegades en aquest blog, pel meu gust acaben massa aviat).
Fins aquí tot bé, però ahir va passar una cosa que va fer trontollar aquesta petita comunitat. Un home va intentar convèncer una nena de que entrés al seu cotxe. Quan la nena s'hi va negar, l'home va sortir del cotxe i la va agafar pel braç però la nena va sortir corrents i no va parar fins arribar a l'escola. Eren les dues de la tarda i la nena, que farà nou anys aquest 2014, anava caminant cap a casa, que és a cinc minuts de l'escola.
Ja us podeu imaginar el rebombori: la policia va anar a l'escola a pendre declaració a la nena, la direcció va informar a tots els pares via mail, els mestres no van deixar marxar cap nen sol cap a casa... Bé, cap nen no. Només els que tenen dret a quedar-se al fritids (esplai) fins que els vinguin a buscar els seus pares. És a dir, els nens fins als 10 anys. A partir dels 10 anys s'entén que ja son prou grandets per espavilar-se, per anar cap a casa solets i quedar-s'hi fins que arribin els pares. No importa que acabin les classes a la una de la tarda o a les tres (que és quan més tard que acaben).
Tothom, nens i pares estan espantats. I si torna a passar? Ara tothom pren precaucions; els que havien començat a anar sols cap a casa es quedaran al fritids. Els que han d'anar sols perquè no els toca altre remei, s'organitzaran per anar uns a casa els altres, en companyia.
Ja sé que és un clàssic, però ho haig de dir: sempre ha de passar alguna cosa perquè la gent reaccioni. A mi sempre m'ha fet basarda veure com fins i tot nens de la classe de la meva petita (6 anys) van sols cap a casa sense altre companyia que la d'un germà un parell d'anys més gran. En què pensa la gent? Realment hi ha tanta ingenuïtat? Ja no penso en pedòfils, lladres o exhibisionistes. Poden passar altres coses que per una criatura són traumatitzants i que cito perquè han passat a coneguts: que caiguin i es facin mal i no hi hagi ningú per ajudar-los (sí, la majoria tenen un mòbil i trucaran al pare o la mare, però és clar, si són a la feina trigaran una estona en arribar), que saltin els ploms i la casa es quedi a les fosques (penseu que aquí al desembre a les 15h ja és de nit), obrir la porta a un desconegut que intenta vendre alguna cosa, etc. Cosetes que per un adult són tonteries, però que per un nen poden implicar molt més.
Por, perquè no vols que cap fet similar al d'ahir passi a les teves filles. Ràbia perquè aquest pervertit encara està en algun carrer, esperant la seva víctima. Ràbia perquè per qüestions econòmiques fem créixer els nens abans d'hora.

dimarts, 4 de febrer del 2014

cap de setmana a l'arxipèlag


Aquest cap de setmana passat vaig anar a una caseta que té una amiga a les afores. Erem només quatre dones sense marits ni fills. La casa la van fer nova fa un parell d'anys on abans hi havia una caseta típica de l'arxipèlag d'Estocolm, propietat de la familia del seu marit. A diferència de les "torres de cap de setmana" dels barcelonins, les casetes a les afores d'Estocolm es podrien titllar de cabanes. La majoria són petitones, no tenen aigua corrent ni WC. En general, només es fan servir a l'estiu, entre altres coses perquè t'has de rentar al llac i fer les necessitats en una lletrina (fora de casa, clar). A mi, sincerament, aquest rotllo no m'acaba d'agradar, què voleu que us digui... Això sí, el paisatge és idíl.lic.
En qualsevol cas, aquesta casa sí que està totalment equipada i hi vam estar molt a gust. Vam fer una cosa molt típica d'Escandinàvia (sobretot a Finlàndia): pendre una sauna. Això no tindria res d'especial si no fos perquè per fer-ho bé, ja ho sabeu, s'ha d'anar entrant i sortint de la sauna. Els més puristes fan un forat al gel del llac i es tiren a l'aigua cada vegada que surten de la sauna. Nosaltres ens vam contentar amb rodolar per la neu. La veritat és que no m'imaginava capaç de fer-ho, però un cop ho vaig probar, encara ho vaig (i vam) fer quatre vegades més. És un gust! Ens hi vam estar ben bé una hora i mitja.
Pel demés: bon sopar (al qual vaig col.laborar fent crêpes de postres), bon vi i molta (massa) xerrera...
Per cert: ja he esborrat el Hay Day del meu mòbil i estic molt contenta d'haver-ho fet!