dilluns, 16 de desembre del 2013

Ens ha tocat

Aquest any, per primera vegada, ens ha tocat ser els anfitrions per la trobada familiar de Nadal. Sempre la feiem a casa els meus sogres però s'han venut la casa i en el pis on s'han traslladat no hi ha lloc per tots, més que res perquè s'ha de quedar a dormir gent.
En part em fa una mica pal haver de ser la "responsable" del menjar, tenir-ho tot a punt, etc. Però per altra banda em fa il.lusió perquè per primera vegada fem arbre de Nadal i he fet alguns centres decoratius amb plantes. Fins ara no teníem arbre perquè primer anàvem a casa els sogres i al cap de dos dies ja volàvem a Barcelona i per trobar-lo tot sec i amarronat quan tornéssim després de Reis, no valia la pena!
Aquí l'arbre no es decora ben bé fins la setmana abans del 24. Jo he instaurat una nova tradició familiar: el posem el dia 13 i per cada dia que passa, cada membre de la familia hi pot penjar alguna cosa. La majoria de decoracions són fetes per nosaltres i fa més gràcia. Algunes vénen amb regalet inclòs a l'interior!
Us en deixo una mostra i quan tinguem tot l'arbre engalanat ja us en penjaré una foto!
Per cert, no hi ha ni mica de neu!!!!






dimarts, 10 de desembre del 2013

cançonetes

Si hi ha una cosa que no puc sofrir de tota la histèria consumista del Nadal, són les cançonetes que ens obliguen a escoltar dia sí, dia també. Que els aparadors posin ornamentacions nadalenques al novembre, que els carrers s'il.lumin i els amics et convidin a glögg i lussebullar, d'acord. Però que et matxaquin el cervell amb tonades que es repeteixen any rera any, no hi ha qui ho aguanti, tu! Penso en els pobres treballadors de les botigues que per nassos han de sentir aquesta música. La deuen odiar! Aquí a Suècia la majoria són nadales anglòfones i van des del "Let it snow" fins al "All I want for Christmas is you" de la Maria Carey, sense oblidar l'odiós "Last Christmas" del George Michael o el "Santa Claus is coming to town". També hi ha les encara més clàssiques com "Gingle bells" o les més religioses com "Joy to the world" (en català Joia en el món). Evidentment també se senten les sueques, com , "Nu tändas tusen juleljus", "Oh heliga natt" i les versionades en suec que venen d'Alemanya o d'EUA.
HORRORÓS!!! Les músiques i lletres poden ser maques però s'arriben a fer tant pesades que al final acaben deixant d'agradar. I quan arriba Nadal (el de veritat, no el comercial) ja ningú les vol sentir!
La solució és escoltar la meva pròpia música o la ràdio amb auriculars quan vaig per les botigues. El problema és que amb la tonteria igual acabo tenint tinitus!
Suposo que a Catalunya hi ha el mateix problema amb l'agreujant que les compres nadalenques s'allarguen fins al 6 de gener. I sincerament, les típiques nadales catalanes cantades per corals infantils no són pas més agradables.

dimecres, 4 de desembre del 2013

sirenes i pits

Dilluns, mentre sentia la sirena com cada primer dilluns quatrimestralment,
vaig pensar que havia de fer un post sobre el tema i també fa dies que volia comentar una nova llei polèmica que ha entrat en vigor a Suècia.
La sirena no és cap ésser marí si no una de les que fa soroll. Sona, com us deia, cada primer dilluns no festiu dels mesos de març, juny, setembre i desembre a les 15 h. El senyal dura set segons seguit de catorze segons de pausa durant dos minuts. Un cop passat el "perill" hi ha un senyal llarg de trenta segons. Quan sona aquests dies concrets és només una prova de que el sistema funciona i potser també per instruir a la gent, que reconeguin la sirena en cas de que s'hagi de fer servir de debò. Si se sent un altre dia o a una altra hora, voldrà dir que hi ha un perill per la vida humana, la propietat o el medi ambient. El que s'ha de fer és entrar a casa, tancar finestres i sistemes de ventilació i posar la ràdio, per saber què ha provocat l'alarma. Ara que hi penso, nosaltres no tenim cap ràdio que funcioni amb piles o sigui que en cas de catàstrofe, si ens quedem sense electricitat, no ens entererem del què passa. Enfi, és si més no curiós. Llegeixo que segons una directiva de la UE, tots els països n'haurien de tenir una d'aquestes alarmes. Que jo recordi, però, a Catalunya no he sentit mai cap cosa similar...
La llei polèmica és sobre la prohibició d'anunciar llet per nadons. Fins ara, en els paquets d'aquest tipus de llet ja hi havia un text informant que la millor llet és la de la mare i que convé parlar amb professionals de salut infantil abans de donar biberó. Ara, volen prohibir la publicitat, a més d'escriure en el pot "donar només en cas de recomenació d'un professional de salut" i "la llet materna té aventatges". El debat ha sorgit per varies raons: les mares sueques (juntament amb les noruegues) ja són les que més alleten als seus fills a nivell mundial i per tant és innecessari haver de fer una llei al respecte. Per altra banda, una dona adulta ha de poder decidir sobre el seu cos i l'alimentació del seu nadó. A més a més, els biberons a Suècia es preparen amb l'aigua de l'aixeta sense risc de cap tipus de contaminació. A les maternitats sueques quasi t'obliguen a donar el pit. I si el nen té gana i a la mare no li ha pujat la llet, n'hi dónen d'un banc de llet materna amb gotet, no fós cas que s'acostumés a la tetina del biberó... Els xumets també estan prohibits la primera setmana. En definitiva, sembla que aquesta llei serveixi per fer sentir malament a les mares que decideixen donar biberó en lloc de pit.
Personalment vaig alletar les meves filles durant deu mesos i ho recomanaria a tothom, sobretot perquè a part de ser la millor llet pel nadó, és molt pràctic. Ara bé, reconec que al principi costa i pot fer bastant mal. I tampoc no jutjaria mai una mare que trii la llet en pols pel seu bebè. Suposo que les coses ara han canviat, però amb la meva filla gran (que ara té deu anys) vam viure a Madrid els seus primers quatre mesos de vida i pel carrer, restaurants, cafès o altres llocs públics no es veia ni una dona donant el pit. Semblava que t'haguessis d'amagar per alletar i era molt frustant, la veritat.
En definitiva, tots els extrems són dolents i el que és més important: deixeu que les dones decideixin per elles mateixes què volen fer!

dissabte, 30 de novembre del 2013

catalanets

Em sembla que no us ho havia comentat, però des de principis de semestre que cada tres setmanes vaig a fer de mestra de català a nens i nenes del casal a Estocolm. Són onze nanos, tot i que no sempre vénen tots. Tenen entre dos i sis anys, o sigui que no fem res d'escriure sinó que bàsicament són manualitats, cantar cançons, explicar contes, etc. L'important és que parlem català i que senten altres nens i persones adultes -que no són el seu pare o la seva mare- parlant la llengua.
De pas, els pares ens trobem i socialitzem una estona, que sempre va bé. Perquè la veritat, a vegades també es fa pesat estar parlant en una llengua que no és la teva tot el sant dia.
Avui els he llegit un conte sobre l'origen del tió, hem cantat una de les cançons per fer-lo cagar i hem construït cadascú el seu mini-tió. Han quedat super macos i és ben fàcil! Hem agafat el cartró d'un rotllo de paper higiènic, n'hem tapat els forats retallant cartolina, li hem dibuixat la cara i finalment hi hem posat una manta (de paper) per damunt que prèviament els nens havien decorat.
Llàstima que no n'he fet cap foto!
M'ho passo molt bé i els crios són tots maquíssims!

dimarts, 19 de novembre del 2013

tardor suau


Em sembla que aquesta és la tardor amb menys fred i més bon temps que he viscut a Suècia. Ja som a la tercera setmana de novembre i encara no ha nevat i pràcticament no hem tingut graus negatius. Fins i tot la temperatura ha estat entre els 5 i 10 graus, que és molt per aquestes èpoques.
M'encanta, sobretot perquè vol dir que l'hivern es farà més curt (sempre i quan no impliqui que la primavera comenci més tard) però també perquè tot és més senzill quan no hi ha neu. Per altra banda, ara que ja es fa fosc a les 16:00, les nits es fan molt llargues. Quan hi ha neu tot queda més il.luminat i el paisatge és més bonic, és per l'única cosa que la trobo a faltar. De totes maneres, la bonança no durarà gaire més i ja han anunciat que divendres no passarem dels 0 graus.
La gent ha començat a penjar llumetes de Nadal una mica abans d'hora i jo crec que és justament per alegrar una mica els carrers que queden tan inòspits a partir de les quatre de la tarda.
Per altra banda, a casa hi tenim treballadors tot el dia perquè estem fent obres i ja en començo a estar una mica fins al monyo: d'ells i del soroll. Sort que és per una bona cosa i poc a poc es va veient l'evolució. Estem fent un segon pis al que abans eren les golfes i la veritat és que quedarà molt bonic un cop acabat, però ja porten més d'un mes treballant i encara en queda com a mínim tot un altre... Justament ara que passo més temps a dins que a fora de casa!

dimarts, 12 de novembre del 2013

socialitzar

Un dels prejudicis que molta gent té sobre els suecs, o nòrdics en general, és que són persones fredes, com el clima que els ha tocat viure la major part de l'any. Evidentment no es pot generalitzar. Jo mateixa m'he trobat en diferents situacions on es confirma o es desmenteix aquesta idea. Hi ha, però, un patró que es repeteix bastant, a diferència del que sol passar a Catalunya. Em refereixo als encontres periòdics però curts amb el mateix grup de gent. Per exemple, si vas a fer un curset o una classe de qualsevol activitat en el teu temps lliure.
Posaré un cas concret que em passa ara mateix: vaig a yoga, un cop per setmana, una horeta. La classe és a un nivell molt individual i a part de les instruccions de la profe, alguna música i alguns mantres de meditació no se sent res més. Això és normal, almenys en el Kundalini yoga.
Però és que aquest silenci s'allarga abans i després de la classe. Com a molt, algú (una minoria de la que formo part) deixa anar un hej o un hej då (hola i adéu). Cap comentari mentre ens canviem al vestuari, mentre baixem les escales o pujem a l'ascensor.
Potser pensareu que és qüestió de l'activitat en sí, gent tranquil.la, silenciosa que practica yoga (?). Però aquesta mateixa situació me l'he trobada en altres llocs: tant en activitats que he fet jo com en les que fan les nenes. A no ser que et coneguis d'alguna altra banda (escola, feina, veí de davant o costat de casa), la gent no parla!!! No diguem quedar per fer un cafè, que ja seria el no va més! No sóc l'única que ha experimentat aquesta mena de reclusió personal dels suecs, m'ho ha explicat altra gent extrangera. Ara mateix a mi no m'importa, ja m'hi he acostumat i ja tinc els meus coneguts. També m'he cansat de ser jo qui enceti la conversa, tot i que a vegades em surt de dins fer un comentari. Però reconec que al principi és força desesperant, sobretot si vius sol o amb algú que tampoc és del país.
I ara l'excepció: una mare que porta el seu fill al curs de natació on va l'Elna, amb qui ja un dels primers dies vam començar a parlar una mica. Portem nou setmanes i ja sabem que en L té dos germans, una dutxa platejada a casa, l'escola on va i a quin barri viu. Tot un rècord!

dimarts, 5 de novembre del 2013

Parcs i jardins

Ja sabeu que fa uns anys que sóc membre d'una associació, la Societat d'amateurs de jardí de Suècia. Segons la meva filla això d'amateur sona molt malament perquè sembla que no en sapiguem, però basicament és per distingir-nos dels professionals ja que nosaltres només som aficionats. Alguns membres, però, en saben bastant més que molts jardiners. Des de l'associació s'organitzen conferències, viatges, mercats de plantes i fires. També es fa un intercanvi de llavors a nivell estatal i s'edita una revista quatrimestral pels membres.
A part de ser-ne membre, també formo part de la Junta Directiva des de fa quasi tres anys. A la Junta ens encarreguem d'organitzar les conferències, la majoria de gent especialitzada en una àrea concreta dins la jardineria, però alguna vegada algun dels integrans de l'associació fa una presentació sobre algun viatge que ha fet, sempre relacionat amb les plantes.
Tot això ho explico perquè m'han encarregat de fer una presentació/xerrada sobre els jardins a Catalunya. Durant els últims anys he anat fent fotografies de la flora del nostre pais que segur que faig servir, però per la presentació m'agradaria incloure parcs i jardins botànics (ja els tinc situats) però també algun jardí privat d'algun amateur català. Vull dir que ha de ser un jardí una mica especial, no el típic amb només gespa, quatre roses i una olivera. M'agradaria que fos un jardí que ja té uns anyets, amb arbres crescuts i bastanta varietat. També podria ser un jardí minimalista de disseny o un de rocalla, per exemple. He vist que hi ha una associació que es diu "Amics dels jardins" però no tenen pàgina web ni e-mail... Per això faig una crida a qui em vulgui ajudar: coneixeu algun jardí amb aquestes característiques sobre el que em puguessiu informar? Us ho agraïria molt!

La presentació l'haig de fer al març i aprofitaré les vacances de Nadal per anar a visitar els llocs i fer fotografies. La pena és que probablement no hi haurà flors i molts arbres estaran pelats, però sempre puc treure fotografies de la primavera d'algun altre lloc.

diumenge, 3 de novembre del 2013

Festes importades


L'altre dia vaig llegir un tuit que em va fer pensar. Deia alguna cosa així com "aviat ens veurem cel.lebrant el dia d'acció de gràcies". Feia al.lusió, evidentment a tot el tema de Halloween que sembla que també ha anat envaint competències a Catalunya. Dic també perquè aquí a Suècia ja fa temps que convivim amb aquesta tradició made in USA. Potser la diferència amb Catalunya és que aquí la diada de Tots Sants no es cel.lebra de cap manera especial, si no és la tradició d'anar al cementiri a deixar flors o encendre espelmes. Per tant, és més fàcil introduir una nova manera de fer consumir a la gent i fins i tot, si voleu, de passar-ho bé. Els nens, aprofitant la setmana de vacances de tardor, es disfressen, fan festes, van de porta a porta demanant caramels, etc. I això que a Suècia el dia 1 de novembre no és ni festiu!
Però a Catalunya hi ha tradicions ben maques com menjar castanyes i panellets, cuinar moniatos, etc. I realment seria una pena que es perdés en pro de l'americanització, que a més sempre implica més consumpció.
És clar que es pot fer tot i no cal eliminar una festa perquè se'n cel.lebrin d'altres, però la qüestió és perquè han de prendre lloc justament aquestes que venen dels Estats Units. Suposo que la raó cal buscar-la en la influència que ens ve directament donada a través del cinema, la televisió i la música.
I justament seguint la mateixa lògica, hi ha el perill de que qualsevol dia ens trobem tota la familia reunida al voltant d'un gall d'indi farcit acabat de sortir del forn, sense saber ben bé perquè i a qui hem de donar les "gràcies".

divendres, 25 d’octubre del 2013

creant amb el que trobo

Aquest any, com que de temps no me'n falta, he recullit, durant els meus passetjos, fulles i algunes flors que m'agradaven i les he assecat tot premsant-les. Després, les he fet servir per fer uns quants punts de llibre i quatre quadres. M'agrada poder utilitzar materials que trobo pel carrer (o al jardí)








divendres, 18 d’octubre del 2013

rutines dels sistemes de salut pública i setmana del càncer de mama

Abans d'ahir em va arribar una carta que m'emplaçava a fer-me una mamografia. No fa ni un mes que vaig fer 40 anys. És una revisió rutinària que s'ofereix a totes les dones a partir dels 40 i fins als 74 anys per poder diagnosticar el càncer de mama el més aviat possible. Normalment les visites mèdiques, com ja us he comentat altres vegades, s'han de pagar (en part) pel pacient (fins a un màxim d'aproximadament 120 eur a l'any), però en aquest tipus de campanyes preventives les visites són gratuïtes.
Dóna la casualitat que aquesta setmana és la dedicada internacionalment a aquest tipus de càncer, com probablement ja sabeu. Per això em vaig assabentar que a Catalunya la revisió s'ofereix, de forma gratuïta, entre els 50 i els 69 anys. En canvi, tinc amigues a Barcelona que paguen una mútua privada i els ho fan des dels 35 anys.
Aquesta és una de les diferències en les rutines de prevenció sanitària que sovint constato entre Suècia i Catalunya. En principi, quan s'ofereixen actuacions preventives o consells sanitaris, ens diuen que es basen en estudis que indiquen, posem per cas, que la majoria de dones a qui es diagnotisca un càncer de mama té entre X i Y anys i per això es recomana que es es revisin anualment a partir dels X anys.
Aleshores, em pregunto: es diagnostiquen més càncers de mama en dones de 40 a 50 anys a Suècia que a Catalunya? És una qüestió econòmica?
Per altra banda, sempre m'ha sorprès que aquí no hi ha cap tipus de recomenació de visitar al ginecòleg anualment. Ni tan sols a la llevadora. Cada dos o tres anys t'envien una carta dient que tens hora per fer-te una citologia i la prova de teixit l'agafa una llevadora. De nou, sorgeix el dubte de si les estadístiques tenen diferents resultats en cada país. És clar que a Catalunya hi ha una tradició molt arrelada de consultes privades i mútues i aquestes revisions anuals que es recomanen, asseguren als professionals uns ingressos fixes que potser d'altra manera no tindrien. Els embarassos a Suècia, si no són de risc, només els controlen les llevadores. I els parts també els porten les llevadores a no ser que hi hagi complicacions.
El mateix passa en la salut infantil. La canalla a Suècia només és visitada de manera rutinària per un pediatra, tres vegades el primer any i si no hi ha cap tipus de problema, no tornarà mai més a veure l'especialista. Les revisions les fa una infermera pediàtrica i no són ni anuals: dues vegades en l'edat d'entre 1 i 3 anys, una als 4 anys i una als 5,5. A partir dels 6 anys, les revisions (tampoc anualment) les fa la infermera de l'escola que és qui també posa les vacunes. En un primer moment això em va xocar però que jo sàpiga, els nens suecs no estan pas més malalts que els catalans. 
Als països mediterranis hi ha certa tendència a admirar el funcionament dels països escandinaus. Tot sembla que vagi molt millor i en molts aspectes això és cert. Em sorpren que amb tanta retallada que s'ha hagut de fer a Catalunya, no sospesin la possibilitat de canviar certes indicacions mèdiques, basant-se en com es fan a, per exemple, Suècia. 
Per cert, les vacunes contra la grip aquí, només es posen a la gent gran i als pacients amb riscos especials (i entre aquests, no s'inclouen els infants)!

dilluns, 14 d’octubre del 2013

colors

Aquest cap de setmana hem tingut un temps fantàstic que ha suposat una mena de bonus allunyant ni que sigui per uns dies la sensació de que tenim l'hivern a la cantonada.
La tardor està sent més seca del que acostuma a ser, sense massa vent i amb poques nits amb graus negatius. Suposo que això és el que ha fet que puguem gaudir d'uns paissatges fantàstics: les fulles  reflexen una paleta de colors que va dels verds al vermells passant per grocs, marrons i taronges i es mantenen a les branques.
Us en deixo algunes fotografies, perquè pogueu entendre de què parlo. Bona setmana!







divendres, 11 d’octubre del 2013

Alice Munro

Estic contenta de que enguany l'Acadèmia sueca hagi decidit premiar de nou una dona escriptora. Aquest sol fet ja és motiu d'alegria, però que ademés se l'hagi endut una dona que va començar a publicar quan ja era una mica gran, que tot i haver passat dos anys a la University of Western Ontario no té cap títol universitari i que a més a més la seva especialitat siguin els relats curts... m'encanta!
Reconec que he llegit poc l'obra d'Alice Munro, però per primera vegada el Nobel ha fet que ja m'hagi comprat un parell de llibres seus. Això dels llibres electrònics és fantàstic!


dimarts, 8 d’octubre del 2013

Canalla


Digueu-me carca, però si hi ha una cosa que no suporto són les males maneres a taula. No vull dir que vulgui que es peli la taronja amb forquilla i ganivet, que no es posin els colzes a taula o que no es canti. Això, si parlem de canalla, ja forma part del curs avançat de com ens hem de comportar a taula.
Ara mateix em refereixo a coses molt més bàsiques i que sembla que algunes amigues de la meva filla de 6 anys encara no han après. Existeix també la possibilitat que ho hagin après però que no ho respectin quan són a casa els altres, o justament perquè són amb l'amigueta i fan "l'entremaliadura".
En qualsevol cas, ahir va venir una amigueta de l'Elna a jugar i sopar. No em va donar la gana de fer macarrons amb mandoguilles (és el plat standard de quan vénen i van a casa d'un altre) sinó que vaig seguir amb el que tenia pensat fer: una quiche de bròquil. D'acord, no és un plat de menú infantil, però les meves filles se'l mengen bé i a mi m'agrada acostumar-les a que mengin de tot una mica.
L'amigueta en qüestió ja va començar dient que era fastigós, però s'ho va anar menjant, tot i que entre les dues anaven fent el tonto tota l'estona. El que ja em va treure de polleguera és que fotés un rot ben sonor i després rigués. I jo ben enfadada dient-li que això no es fa i que a casa nostra intentem comportar-nos a taula. I ella que em diu "a casa meva també ho intentem però no ho aconseguim".
A l'escola mengen tots junts rotllo self-service, amb nens d'altres classes però a la taula (de 6 persones) s'agrupen per classes. Per a casos extrems, hi ha una mestra a la taula: dinen al mateix moment. No hi ha cap mena de "monitor" que mantingui l'ordre.
Imagino que aquesta mena de marranades són el pa de cada dia als dinars, que per altra banda només duren 20 minuts. Suposo que això té molt a veure en com no aprenen l'educació als àpats.
De totes maneres, el que em sembla més preocupant és aquesta manera de "passar de tot" de la nena quan un adult li crida l'atenció. Espero realment que les meves filles mostrin més bones maneres quan van a casa les seves amigues.

dimecres, 2 d’octubre del 2013

Ens mantindrem fidels

Amb aquestes paraules de Salvador Espriu que encapçalen el post, havia de començar el microrelat de 140 a 160 paraules per participar al concurs de microrelats de Sant Fost. M'hi vaig presentar i vaig guanyar, i tot i que és un microconcurs amb un premi discret, m'ha fet molta il.lusió perquè des dels jocs florals de l'Institut que no havia guanyat cap concurs literari (de fet, tampoc m'hi havia presentat). Bé, aquí us el deixo. Espero que us agradi.


“Ens mantindrem fidels”; la frase es repetia un i altre cop al seu cap mentre baixava de l’altar, mentre caminava amb les mirades atentes dels convidats, mentre esperava la pluja d’arròs a la sortida de l’església. En veu alta havien intercanviat aquest vot, com un dels compromisos adquirits al dir “sí, et vull”. I amb tot, no podia foragitar de la seva ment aquella cara que havia conegut tres dies enrere. Només que les amigues haguessin tingut la pensada de celebrar el comiat de soltera en algun altre lloc, res d’això no hagués passat. El destí és així: en uns segons tot es capgira, va pensar mentre entre somriures i abraçades era objecte de fotògrafs aficionats. Frisava per tornar a sentir el que fins feia tres dies no havia experimentat mai. Visualitzava secretament la targeta d’aquell home que s’havia introduït intempestivament a la seva vida:
Emili Sala i Plans
Advocat
Especialitzat en divorcis

dimarts, 1 d’octubre del 2013

Venècia

Ahir vam tornar de la nostra escapada a Venècia, on vam cel.lebrar l'aniversari de l'Elna i el meu.
És una ciutat molt especial, bonica i diferent. Tot i que el temps no ens va acompanyar massa, hem passat uns dies molt agradables.
Em sembla però, que mai havia estat en una ciutat amb tants turistes, i això que no era temporada alta! No em vull ni imaginar com deu estar als mesos de juliol i agost!
Els grups més grans de turistes eren nord-americans (molts fent una pausa de creuer pel Mediterrani) o japonesos, però també xinesos i russos. Com sempre, vam sentir alguna conversa en català i alguna en suec, però poca cosa.
Normalment quan anem a visitar llocs intentem passejar per carrers més apartats del nucli turístic, que és on se solen trobar restaurants i botigues més pels habitants de la ciutat/poble que pels turistes, però haig de reconèixer que a Venècia ha estat difícil, potser també més perquè anàvem amb les nenes que no aguanten tant caminant.
Realment em sorpren que totes les botigues de souvenirs puguin sortir rentables quan són una al costat de l'altre i venen exactament el mateix: sobretot vidre de Murano i màscares (la majoria fetes a Xina i de plàstic si no vas a una botiga artesanal), però també unes quantes especialitzades en papers pintats a mà i objectes diversos de papereria. I no és que s'amunteguin només en un carrer, hi són a tot arreu i la veritat és que embafen. Als restaurants de la zona més turística, al voltant de la plaça San Marco, pràcticament només hi treballen homes vinguts de Sri-Lanka, Indonèsia o altres països asiàtics.
Segons el gondolieri que ens va fer la visita obligada pels canals (50 minuts = 120 eur!) està tot controlat per la mafia xinesa i la russa, que a més, compren edificis sencers que cap venecià es pot permetre, fent pujar els preus. Fa certa tristor veure cases i cases tancades i quasi en runes. La majoria de gent viu a Mestre, que és la ciutat a les afores i on poden permetre's pagar un lloguer o comprar un pis. Espero que això no arribi a passar mai a Barcelona!


Aquestes eren fetes artesanalment a la mateixa botiga



dijous, 26 de setembre del 2013

El convidat II - Xavier Novell (4a temporada)

Després de veure El convidat de dilluns passat, no sabia si l'Om havia viajat en l'espai o en el temps.
En un primer moment vaig estar d'acord amb el narrador del programa i vaig pensar que efectivament Xavier Novell era guapot, però al cap d'uns minuts ja havia perdut tot l'atractiu.
Aquesta vegada trobo que l'Albert va estar molt encertat amb les preguntes, curós i respectuós però contundent. És evident que el programa dóna molt de joc, provoca a l'espectador que suposo que és el que es buscava. Potser l'únic que em va sobrar van ser les preguntes sobre el tema del cel.libat, que sempre es repeteixen quan s'entrevista algún religiós i ja cansa, perquè a més, sempre contesten el mateix.
Anem a l'atac, doncs.
Òbviament, l'etiqueta de conservador se l'ha guanyada a pols, el Sr. bisbe. Però és que no només es tracta de conservadurisme (que seria conservar el que ja hi ha), sinó que el Xavier Novell voldria recular en el temps! És a dir, totes les coses en les que l'Esglesia ha avançat d'acord amb les transformacions que ha experimentat la societat catalana, les voldria esborrar. És més, el Sr. bisbe considera que la gent que no està d'acord amb les seves idees retrògrades no té lloc a l'esglesia catòlica. Ja li està bé que es quedin quatre gats octogenaris passant el rosari davant una imatge. Millor que el poble no pensi massa i es dediqui a seguir unes pràctiques inventades i imposades per un poder, que no és el que diu la Biblia, que jo sàpiga. De debò que hi ha algú que encara es creu que hi ha un Déu que decideix si tal o tal persona serà bisbe, cardenal o Papa? Segons el pare del protagonista, va ser gràcies a l'Esperit Sant que el van fer diàcan. Hi ha algú que pensi que el fet de pregar demanant desitjos del tipus "Senyor, feu que hi hagi més vocacions" serveix d'alguna cosa?
Diu el senyor bisbe de Solsona que si no creus en l'esglesia és que ets un individualista. O sigui, que tota la gent altruista que hi ha pel món que no comparteix la visió més ortodoxa del catolicisme és individualista? Els voluntaris, ONGs, gent que es preocupa pels altres... tots ells individualistes perquè no van a missa els diumenges i no reciten l'àngelus?
Diu també que a ell no li agrada manifestar idees polítiques... No va ser aquest mateix senyor qui va prohibir el repic de campanes el dia 11 de setembre?
I arribem al punt culminant: el sexe. Començaré per dir que sempre m'ha fet gràcia que els que no el practiquen (o això diuen) opinin sobre el tema. Aviam, Sr. bisbe: què vol dir que el fet de tenir sexe sense finalitat procreativa no sigui un acte d'amor? Com en les èpoques més casposes que s'han viscut en aquest país, el bisbe de Solsona creu que només hem de fer l'amor per tenir fills. M'agradaria preguntar-li què hauria de fer un matrimoni en què un dels dos és estèril, abstenir-se o esperar un miracle? Faci uns quants càlculs i veurà com el que predica és avui en dia un acte de suicidi col.lectiu i el suicidi també és un pecat a ulls catòlics.
La cirereta va venir amb el tema de la homosexualitat. Dedueixo que deu ser dels que pensa que és una malaltia curable. Afirma el Sr. Novell que s'ha de ser ben radical en aquesta matèria i que d'aquesa manera més gent voldrà seguir Jesús (el catòlic, clar). Sap què li dic senyor bisbe de Solsona? Bon vent i barca nova, ja buscaré Jesús en alguna altra banda!

divendres, 20 de setembre del 2013

El convidat I - Iniesta (4a temporada)

En primer lloc vull agrair a l'equip que fa possible el programa "El convidat" perquè sempre és una font d'inspiració per un post setmanal d'aquest bloc :-)
Per inaugurar la temporada, van triar la visita a ca l'Iniesta, en un lugar de la Mancha anomenat Fuentealbilla (algun expert en etimologia m'hauria d'explicar perquè s'escriu en "b" i no "v"). Una de les primeres imatges que es poden veure és el carrer amb el nom del futbolista i seguidament la façana de la seva casa amb un gran gravat on llegim "INIESTA 8". Això, de bones a primeres, ja ho trobo d'un gust si més no qüestionable. Ara, el que ja és hortera total són les finestres amb vitralls diversos: semarreta del Barça, escut del Barça i el primer de tots: escut d'Espanya. I sincerament, suposo que no han fet servir un interiorista (si nó seria per retirar-li el títol), perquè la decoració de la casa de la familia Iniesta no millora gaire: us vau fixar en el quadre de la posta de sol al menjador???
Enfi, com diuen per aquelles terres, Sarna con gusto no pica o com dirien aquí: Smaken är som baken, delad (="el gust és com el cul, dividit").
Reconec que el futbol no m'interessa gaire i mai escolto ni miro les rodes de premsa dels jugadors. Ja fa temps que em vaig cansar de sentir frases sense solta ni volta com "el futbol és així" o altres tòpics que ja es van mencionar en el programa. El que vull dir és que no estic acostumada a sentir ni l'Iniesta ni altres jugadors. Però per favor, quin home més insípid!!! Fa servir el mateix to de veu parli d'alguna cosa positiva o d'una negativa!
Haig de confessar que el programa em va avorrir sobiranament, però va ser una mostra de com és el nostre país i l'Estat al que pertany on es venera a jugadors de futbol que cobren milionades i es deixa escapar a cervells valuosos cap a altres països.
No estic d'acord en que l'Iniesta sigui una persona humil, en tot cas és senzill, simple i potser una mica agarrat (amb els diners que guanya ja podria fer-se una piscina una miqueta més gran, no?) Però per mi, una persona a qui li agrada anar ensenyant com el seu poble l'idolatra, no és precisament humil, com tampoc ho és qui omple la casa de fotografies pròpies. Ep! Molt respectable, però no no equiparable amb la humilitat. Afegitó: el santuari que li ha dedicat l'avi ja és quasi malaltís.
La seva dona em va caure força bé, i ella sí que em va semblar humil i planera. Em va fer ràbia que l'Om no li preguntés més detalls d'ella com a persona. Ja va dir que el futbol no li agradava, ocasió perfecte per preguntar-li quins eren els seus interessos. També m'hagués agradat saber si treballava i en aquest cas, de què?
Una cosa que em va semblar curiosa (tenint en comte la pasta que cobra cada mes) és que no vam veure cap persona de servei domèstic. No sé si no en ténen o simplement no ho van ensenyar...
El que em va agradar, va ser la intervenció del pare dient que havia après del seu fill i de que si podien viure com ho feien era gràcies a ell. Suposo que a la mare no li agrada sortir a la televisió perquè a part de quan la va presentar no la vam veure més.
Per últim, llegeixo en el blog del programa que de nou, es repeteixen els personatges masculins i que dels tretze protagonistes només tres són dones. Au vinga, va! Tant costa trobar dones que vulguin convidar l'Albert a casa seva? No m'ho crec!

dimarts, 17 de setembre del 2013

Aviat quaranta

A Barcelona, fins als 23 anys vaig viure en un pis d'una finca petita, en una zona molt tranquil.la de la ciutat. Hi havia quatre plantes, dos pisos per planta: vuit families.  Mentre els nens érem petits (les edats coincidien bastant) ens trobàvem tot sovint, jugàvem els uns a casa els altres o fins i tot al carrer. Un cop l'any s'organitzava una trobada per cel.lebrar la festa de les crêpes (2 de febrer, la Candelera) introduïda gràcies a la meva mare. Tots col.laboràvem a fer tant crêpes com els diferents farcits i ens inflàvem a base d'aquesta delícia bretona.
Un altre esdeveniment que solíem cel.lebrar era l'aniversari d'algú en una edat especial, normalment era una festa "sorpresa". Recordo quan va ser el torn de la mare al cumplir-ne quaranta, tot i que no sabria dir què li van regalar. En canvi sí que recordo que a la veïna del costat li van regalar un joier i una crema antiarruges per les patas de gallo. Era la primera vegada que sentia aquesta expressió i em va quedar gravada. També recordo que al veí de sota casa li va tocar un bastó per caminar amb alguna frase graciosa gravada. Tots n'havien fet quaranta.
Els meus pares als quaranta teníen una professió estable i havien fet carrera en el seu camp. El veí de sota també. La veïna del costat era mestressa de casa. Si un dia t'havies deixat les claus al tornar de l'escola, sabies que ella hi seria per deixar-te la còpia extra i poder obrir la porta.
Com a nena de deu o onze anys, una persona de quaranta era algú responsable, que tenia la vida muntada, les seves rutines, que no es plantejava dubtes existencials sino que tenia la reposta a totes les teves preguntes. Era algú que havia viscut la joventut als seixanta, que apareixia en fotos amb roba extravagant i pantalons de pota d'elefant que una jurava no posar-se mai a la vida.

Jo en faré quaranta d'aquí a dues setmanes. Quan en vaig fer trenta pensava que als quaranta seguiria amb la familia que tot just començàvem a formar, viuríem en una casa arreglada al nostre gust,  tindria una feina estable, hauria trobat la meva professió/vocació i hauria superat les meves pors.
Les dues primeres previsions s'han complert: som una familia de quatre membres i vivim en una casa on ens hi trobem a gust. En canvi, no tinc feina estable (ni l'he tinguda mai), no he trobat la meva vocació, encara tinc pors i... els meus veïns no em farien mai una festa sorpresa.

dilluns, 9 de setembre del 2013

mirant-nos el melic - blog enllaçat

Quan marxes del lloc on has passat la infància, l'adolescència i part de la joventut per anar a viure a una terra ben diferent de la que coneixíes, és fàcil fer-se una imatge idealitzada del que has deixat enrera. A la vegada, també t'adones de les mancances del teu país, quan les compares amb el nou lloc que t'acull. Jo, després d'haver passat els últims quinze anys fora de Catalunya, trobo a faltar moltes coses. També he après a apreciar moments i situacions quan sóc de vacances per la meva terra, que quan vivia a Barcelona no valorava.
L'atzar fa que nasquem en un determinat territori i el temps durant el que hi vivim fa que ens l'estimem, que ens el sentim nostre. Com el lligam que es té amb amb els pares, hi ha quelcom que ens uneix a una terra, una llengua, una cultura, unes tradicions i una manera de fer especials. Generalment a la pàtria li trobarem moltes virtuts i també defectes, però ens l'estimarem igual. Estimar Catalunya, per mi, no vol dir tenir pa a l'ull i omplir-me la boca de les maravelles que ofereix el nostre país. Penso, com us deia al principi que el fet de sortir a conèixer món m'ha servit per apreciar moltes coses de les que ara no puc gaudir, però també per veure els aspectes millorables del nostre petit país. Per això considero tan important fer possible que Catalunya sigui un nou estat d'Europa, perquè tal i com funciona el món, cal ser un estat per tenir el poder de resoldre els problemes interns de cada territori.
Vull que quan digui que sóc catalana la gent no em miri amb cara d'interrogant, que no hagi d'explicar quina diferència hi ha entre el català i el castellà quan em senten parlar amb les meves filles. Vull sentir-me orgullosa de ser d'on sóc i treure'm de sobre aquesta vergonya que em provoca tenir la nacionalitat espanyola. Vull que la gent pugui decidir.
I per seguir la cadena de blogs per la independència, jo enllaço amb el blog 205 del Josep Lluís: "Però...això és un blog?"




divendres, 6 de setembre del 2013

Burrocràcia


Ostres! No sé com funciona el tema burocràtic de l'atur a Catalunya, però us asseguro que a Suècia no ho posen gens fàcil!
Per començar, i això és important per tot el que tingui pensat treballar a Suècia o ja ho estigui fent i no ho sàpiga: per poder tenir dret a la prestació d'atur, has de pagar una quota mensual de la teva butxaca mentre treballes (i en cas que et quedis a l'atur també). En altres paraules, et fas membre de una a-kassa. Depenent de la teva professió o estudis, pots entrar a una o altra a-kassa. I és important, perquè les quotes varien. Per exemple, en el meu cas, sóc membre de l'a-kassa dels acadèmics que és la més barata perquè és la que té menys membres a l'atur. O sigui, el sistema funciona així: els que reben la prestació de l'atur ho fan gràcies en gran part als diners que els membres de l'a-kassan paguen cada mes. Per tant, si hi ha un col.lectiu amb un alt grau d'atur, la quota és més alta. Sempre m'ha costat d'entendre, perquè generalment aquests grups professionals també són els que menys cobren. I a sobre, has de seguir pagant mentre ets a l'atur!
IMPORTANT: Per poder cobrar la prestació d'atur que et correspon has d'haver també pagat la quota durant els 12 mesos abans de quedar-te a l'atur. No només importa el temps que hagis treballat, sinó que hagis pagat cada mes durant l'últim any. Vull dir que si has treballat tres anys sense saber que havies de pagar això, només rebràs el mínim de la prestació, per molt que el teu sou fos molt més alt. I a sobre, hauràs de pagar l'a-kassan general, que és la més cara de totes. És el mateix que passa si véns directament d'un altre país de la UE i tens dret a cobrar l'atur durant 4 mesos.
Si téns la mala sort de quedar-te a l'atur, ho has de comunicar a la teva a-kassan, després d'haver-te registrat a l'arbetsförmedlingen (una mena d'IMEM). Però malhauradament no és tan senzill.
I ara arriba tota la BURROCRÀCIA...
Has d'omplir un munt de formularis, entre els quals, hi ha el que ha d'omplir el que ha estat el teu empleador durant els darrers 12 mesos. És a dir, TU -que estàs a l'atur- has de contactar el teu últim empleador i dir-li que ompli la butlleta (mes per mes), la signi i te la torni a enviar perquè al teu torn la puguis fer arribar a la teva a-kassa. Al formulari l'empresari i omplirà el percentatge que has treballat i el sou que has cobrat. Fàcil si has treballat sempre el mateix percentatge i has cobrat el mateix sou, més feixuc si has treballat per hores, per diferents sous, etc. Quan més empleadors has tingut, més es complica la cosa, entre altres coses perquè cadascun té el seu ritme de treball i poden trigar més o menys dies en enviar-te els papers.
Si has estudiat, has d'aportar un certificat d'estudis que t'ha de donar la Universitat on vas estudiar + el formulari anterior dels mesos que vas treballar abans d'estudiar.
Si has estat de vacances, malalt, cuidant-te dels fills o similar, també ho has de transmetre.
Un cop els de l'a-kassan tenen tots aquests papers, et fan omplir dia per dia (cada dues setmanes) si has estat totalment a l'atur o si has treballat alguna hora. La prestació es cobra cada quinze dies i per deu dies (5 dies laborals a la setmana) si no has treballat res. A partir de les 2 hores treballades a la setmana, se't va rebaixant la prestació. Hi ha una taula, però perquè us en feu una idea: si has treballat 2 hores, cobraràs 4,5 dies, si n'has treballat 6 en cobraràs 4 i així successivament. Per cert, que els 7 primers dies d'atur no conten i no els cobres.
Però això no és tot: si estàs totalment a l'atur, tens dret a cobrar un màxim de 300 dies de prestació, mentre que si treballes una mica, se't redueix a 75 dies! Ho trobeu normal??? Quin tipus d'incentiu és això? Qui voldrà agafar una feina per hores si no et paguen més que el que et dóna la prestació?
En definitiva, jo ja fa tres setmanes que em vaig apuntar a l'arbetsförmedligen i els de l'a-kassan encara no ténen tots els papers necessàris. No en tenen prou amb què els meus ex-empleadors escribissin i firmessin una carta dient el temps i el percentatge que vaig treballar, ha de ser en un formulari especial. La Uni on vaig treballar ja m'ha avisat que no m'ho enviaran fins a finals de setmana perquè ara mateix tenen molta feina... I a sobre, els quinze dies d'atur els cobres al cap d'una setmana d'haver omplert la "butlleta dels dies (no) treballats.
El més flipant de tot això, és que la hisenda pública sueca és una de les que millor funcionen al món. Pregunta: perquè no poden els de l'a-kassa contactar directament a skatteverket (hisenda) i obtenir totes aquestes dades?

dilluns, 2 de setembre del 2013

posar-ho en marxa

M'he trobat de sobte amb molt de temps per mi sola: he acabat el màster, treballo molt poques hores (pagades) i busco feina. El problema,  que no és pas nou, és que no sé de què. El món professional està totalment categoritzat segons les "professions" i no segons els estudis o les competències de les persones. Almenys pel que fa a les lletres. Vull dir que quan busques feina (que ja és una feina de per sí), has d'anar sel.leccionant branques professionals. Però no ha pensat mai ningú que el fet d'haver estudiat una carrera no implica tenir una professió?
Jo tinc per una banda uns estudis i per l'altra una experiència i ambdues no s'acaben d'avenir. M'explico, pels que no em conegueu: a Barcelona vaig estudiar Dret i a la meva època no hi havia cap especialització, ni pràctiques obligatòries, ni res que s'assemblés mínimament a l'apropament al món laboral. No sé si això ha canviat gaire. Els que acabaven la carrera i volien ser advocats, havien d'estar-se un temps no inferior a un any treballant gratis de "passants" a algun bufet. Això era l'any 1998. Jo vaig estar uns mesos en un bufet de penal, combinant amb una feina d'administrativa per la que em pagaven 30 000 pts al mes (i ben contenta que estava!) però no vaig tenir mai vocació d'advocat i vaig plegar força ràpid per emigrar cap a Suècia.
Ja vaig explicar en un altre apunt la meva experiència laboral, però per resumir us diré que a Suècia he treballat en el turisme i en l'ensenyament. Els últims vuit anys m'he dedicat bàsicament a donar classes de castellà a mida que m'anava treient crèdits universitaris primer de llengua castellana i finalment tot un màster de literatura (especialitat lit.esp).
Ara mateix segueixo treballant per hores donant classes de castellà per empreses o organitzacions privades, perquè com que no he estudiat la carrera de magisteri o pedagogia no em poden contractar a les escoles. D'aquí a dues setmanes començaré de nou amb un esplai català per nens i nenes, un cop al mes i em fa molta il.lusió (és una de les primeres feines que vaig tenir a Suècia).
De moment, no trobo res que s'adapti al meu "perfil": jurista sense experiència, amant de la literatura i que ha treballat com a mestra els últims anys.
A més a més, però, tinc un altre problema: tinc el cap ple de idees, hi ha un munt de pàgines que inspiren a posar-se a fer coses (d'aquestes de DIY= fes-ho tu mateix), tinc projectes pel jardí, per la casa, per endreçar i organitzar, etc. I en canvi, em quedo bloquejada. És com si totes aquestes idees es fessin un embolic i no es puguessin deslligar i acaben sense posar-se en marxa. Es queden només en això: idees i bones intencions.

diumenge, 1 de setembre del 2013

Fent via!

Ja està, els catalans que vivim a Suècia ja hem posat el nostre granet de sorra per aquesta vegada. Emociona veure les cadenes arreu i poder formar-ne part tot i ser lluny de casa també és emocionant. Erem un mínim de 110 pers, alguns n'han contat 150 (em sembla que han exagerat). En qualsevol cas, ens han filmat de les notícies de TV4 i algun fotògraf també hi havia. Gent encuriosida que passava per allà també ha estat degudament informada.
Gràcies a tots els que ho han fet possible! Tenim pressa, fem via!








dijous, 29 d’agost del 2013

Ants borratxos


Reprodueixo una notícia curta al diari d'avui (DN) a la secció regió Estocolm:

"Ants borratxos escapen de la policia

Cinc ants borratxos i amenaçants es van escapar de la policia dimarts al vespre, després d'una festa. Els ants es van passar el vespre menjant fruita fermentada d'un jardí particular [la qual cosa els va provocar la borratxera]. Els propietaris del jardí no podien entrar a casa seva a causa de l'actitut violenta dels ants i per això van avisar a la policia. Quan la policia va arribar al lloc, però, els ants ja havien fugit."

Des que visc aquí només em vaig trobar una vegada amb un d'aquests animals. De fet eren una femella i la seva cria, a dos carrers de casa (visc a les afores, no al centre de la ciutat!) i per sort de seguida van marxar cap al bosc. Són macos, però millor veure'ls des d'una distància prudencial, perquè poden ser força agressius si se senten amenaçats.

En aquestes èpoques en que la fruita madura que no s'ha recollit es va fermentant, no només són els ants el que fan "festes". Més d'un ocell s'emborratxa i no m'extranyaria veure alguna daina fent esses per aquí aprop.

dijous, 22 d’agost del 2013

aires de tardor

És el que es comença a respirar per aquestes terres. El sol encara escalfa, depenent del moment del dia i si els núvols no l'amaguen, però quan bufa una mica el vent és d'aquell fresquet que et recorda que aviat s'acabarà això d'anar amb màniga curta. De fet des que vam tornar (ara fa una setmana) ja anem amb el jersei -ara ens el posem, ara ens el treiem-.
I amb aquests aires també torna la rutina que la gran part de vosaltres experimentareu cap a mitjans de setembre: l'escola ha començat, la gent ja fa almenys un parell de setmanes que treballa, etc.
Aquest any és el primer que l'Elna va a l'escola de veritat, la dels grans, que aquí comença als 6 anys i s'allarga fins als 16. De fet, l'ensenyament obligatori no comença fins als 7 anys, però el 99% de la gent porta els fills a aquest curs "voluntari". Ja ho he explicat altres vegades: el que a Suècia anomenen förskola (pre-escola) va de l'un fins als sis anys i està ubicada en un altre edifici.
Bé, doncs per no "traumatizar" als nens i nenes que comencen l'escola i, afegiria jo, per facilitar les coses als mestres, els tres primers dies són d'introducció i un dels progenitors hi ha de ser present. El primer dia l'alumne només es quedarà una hora i mitja, el segon dues hores i mitja i el tercer cinc hores. La mare o el pare seran amb la criatura tota l'estona el primer dia, el segon dia estaran a prop però no necessàriament visibles i el tercer més o menys igual. Si tot ha anat bé, el quart dia ja es pot deixar al nen o nena tot el dia.
Amb l'Elna no hi ha hagut cap problema. De fet, la meitat de la seva classe anava al seu grup de l'any passat. A més, l'edifici de l'escola no li és gens extrany tenint en compte que durant quatre anys m'ha acompanyat molts dies a recollir la seva germana gran. Per altra banda, a la primavera, ja van fer un parell de visites a l'escola amb el parvulari i van conèixer les mestres que tindrien.
En el nostre cas, considero la mesura "introductòria" totalment innecessària a partir del segon dia, però no es fan excepcions. Sense comentaris.
També aquest any és el primer que la Júlia ja no pot gaudir del servei de fritids (casal després de l'horari escolar al que es té dret fins als 10 anys), al meu entendre una mancaça important. Per exemple, després de les vacances estiuenques (dos mesos i escaig), el primer dia d'escola va durar exactament de nou a deu del matí. A partir de les 10h doncs, tots els nens sense dret a fritids van escampar la boira cap a casa. Què han de fer els pares que treballen? Buscar-se la vida! La resta d'aquesta primera setmana de curs acaben cada dia a les 13h, no fos cas que els agafés un patatús a l'aprendre massa. Però vaja, l'horari de la resta de l'any és de 8:10h a 14h (un dia s'allarga fins les 14:50h), o sigui que molta diferència tampoc hi ha.

dimecres, 10 de juliol del 2013

cap quadrats

Potser ve donat pel luteranisme, potser pel clima, però el cert és que en general -si acceptem aquest tipus de generalitzacions- als països del nord d'Europa la gent és més "cap quadrada" que als del sur. Ahir mateix em vaig trobar en un cas que ho exemplifica.
Fa anys que prenc una medicació diària, que em recepta el metge. En general, ja no s'ha d'anar a la farmàcia amb una recepta-paper, sinó que el metge enviar la recepta electrònicament, de manera que el pacient pot entrar a qualsevol farmàcia del país i que el despatxin,  la seva medicina. En principi el sistema és bo, especialment pels qui com jo, han de prendre un medicament de manera crònica.
Doncs bé, resulta que l'últim cop que el meu metge va escriure la recepta, va posar que se'm podia expedir la medicació cada dos mesos (es veu que han de posar alguna cosa a la casella). El problema és que la caixa és de 100 pastilles i jo n'haig de prendre dues al dia (cosa que també diu la recepta). És a dir, no cal ser un matemàtic per adonar-se que la caixa em durarà 50 dies i no els 60 que impliquen dos mesos. També haig d'afegir que no es tracta de cap barbitúric ni similar que pugui implicar un mal ús del medicament, soberdosi, etc.
Total, que ahir entro a una farmàcia per anar a buscar el medicament i m'atén una sueca que un cop davant l'ordinador em diu: no et puc vendre el medicament fins el dia 16 de juliol, que és quan farà dos mesos des de l'últim cop. Jo evidentment, vaig intentar explicar-li el problema, que a més tenia l'agravant de que aviat marxo de vacances i m'haig d'endur la medicació. Doncs no, la senyora ho sent molt, però l'ordinador no li permet donar-me les pastilles en qüestió. Em recomana que truqui al metge perque canvii això dels dos mesos. Resulta que el meu metge està de vacances! De què serveix un farmacèutic si no pot discernir que el metge s'ha equivocat en una cosa tan ridícula com són els dies que em durarà una caixa? Enfí, m'en vaig d'allà emprenyada i pensant que hauré d'anar al CAP quan sigui a Catalunya perque em receptin la medicació, que per altra banda em costarà més perquè l'E-111 no cobreix despeses farmacèutiques, etc.
Però abans d'agafar el tren, passo davant una farmàcia i penso que provaré sort allà. M'atén una noia d'orígen no suec. Li explico el problema i... màgia! Resulta que sí que em pot donar la caixa de pastilles, simplement ha d'escriure "l'excepció" a l'ordinador, entre altres coses perquè no em passi el mateix la pròxima vegada (la recepta dura per 4 vegades). Només va haver de pensar una mica per veure que era totalment lògic que hagués de comprar el medicament i no em va posar cap pega!


dimecres, 3 de juliol del 2013

de turista

Sé que vaig prometre escriure més un cop entregada la tesina, però com que fa força bon temps em passo el temps a fora i m'allunyo tant com puc de l'ordinador. A més, aquests dies tenim visites de Barcelona i estem fent el turista a la nostra ciutat, que sempre va bé per recordar la quantitat de coses boniques que hi ha per aquí (i bastant cares, malhauradament).
I d'aquí a una setmana i mitja som nosaltres que baixarem cap a terres catalanes, a gaudir d'unes merescudes vacances. Total, que és molt probable que fins que no comenci l'enyor tardorenc no escrigui res més sobre Suècia, però mai se sap...
Bon estiu a tothom!

divendres, 14 de juny del 2013

revoltes als suburbis


foto de "nyheter24.se"
Fa uns quinze dies, la premsa internacional es va fer ressò de la "revolta" social en un dels suburbis d'Estocolm. Fins i tot a Estats Units i al Regne Unit es va recomanar no viatjar a la capital sueca o fer-ho amb precaució!
De seguida es varen omplir les xarxes, també en català: Déu meu, si en un país com Suècia passa això, què pot arribar a passar en altres llocs?
Bé doncs deixeu-me informar-vos una mica més sobre el tema, ara que els diaris ja se n'han oblidat i pensant en que aviat tindrem visites de Barcelona que també s'han preocupat sobre la qüestió.
Tot va començar, diuen, quan un policia va disparar (i matar) un senyor de 69 anys en el barri anomenat Husby. La revolta va consistir en la crema d'uns quants cotxes i el llençament de pedres als policies que s'acostaven pel barri. En total, 17 detinguts (tots joves d'entre 16 i 30 anys) dels quals només un amb antecedents penals. Cap mort, algun ferit. És a dir, res d'extraordinari. Tampoc és la primera vegada que passa.
Per que us en feu una idea, Husby és un suburbi al nord-oest d'Estocolm, on hi arriba el metro, amb uns 12 000 habitants, dels quals el 83% prové de l'extranger (aquí també s'inclouen les segones generacions). A diferència de barris com la Mina o el Raval de Barcelona, els suburbis suecs (entesos com a barris de gent amb pocs recursos econòmics) tenen edificis que cumpleixen amb garanties com: calefacció, bon aïllament de finestres, sala comunitària de rentadores, equipament de cuina (nevera i congelador). Òbviament també aigua corrent, wc, dutxa a cada pis. És a dir, la gent viu en unes condicions que molts a altres països europeus no tenen, i menys pel preu de lloguer que paguen. A Suècia hi ha pocs pisos de lloguer de particular a particular. La majoria són edificis sencers gestionats per empreses i cooperatives, que són a la vegada qui inverteix en la construcció i manteniment dels llocs. Altres són vivendes de protecció social subvencionades per l'Estat. La llei regula el preu dels lloguers i també el que ha d'incloure el servei.
Ara bé, una cosa són els béns materials i una altra els "socials" (no sé ben bé com anomenar-ho). La gent que viu en aquesta mena de guetos se sent marginada de la resta de la societat, i no m'extranya. Ells són "els altres": tenen una altra aparença física, parlen malament el suec, etc. En altres paraules, no s'han integrat a la societat sueca. La qüestió és: perquè? Sóc testimoni de que hi ha joves de "tercera generació" que segueixen tenint una llengua sueca molt pobra i amb accent d'extranger. Molts pares fan mans i mànigues per poder dur els seus fills a escoles on la majoria d'alumnes són "suecs" i que puguin així fer-se un lloc a la societat. Però com que les places van segons les zones, poca cosa s'hi pot fer per influir en quina classe anirà a parar el fill. El pitjor és que si en alguna àrea hi comencen a arribar inmigrants*, que treballant molt han pogut permetre's establir-se en un lloc millor (més car), els suecs aniran marxant. Conseqüentment, les escoles tindran cada vegada més alumnes d'origen extranger i menys dels que tenen el suec com a llengua materna. I el cercle viciós segueix.
Malgrat el que pugui semblar des de fora, la societat sueca està altament segregada, per molt que les necessitats bàsiques de tots els ciutadans (sempre que estiguin censats i registrats) estiguin cobertes. Per molts impostos que es paguin, si es segueix veient a la persona "diferent" com a inferior, la societat seguirà marginant a uns i afavorint uns altres.
Una petita anècdota: fa uns dies dinava en un restaurant on hi acostuma a anar personal de l'hospital universitari que tenim prop de casa. Em va sorprendre molt veure un senyor africà vestit de blanc, com molts d'altres. No pel fet que fos africà, sinó perquè damunt el seu uniforme i portava una placa vermella força gran on hi deia "LÄKARE", que en suec vol dir metge. Suposo que l'home estava fart del que prenguessin per un camiller o vés a saber què. No he vist mai que els rossos i amb ulls blaus que van vestits de blanc, duguin aquesta identificació. Ho vaig trobar força trist, la veritat, però un bon reflexe de com funcionen les coses aquí.

*entès com a persona que vé de l'extranger amb condicions econòmiques no gaire bones, i especialment el que es pot identificar com a extranger pel seu color de pell. És a dir, es descarten inmigrants nord-europeus, nord-americans, australians, etc. Aquesta és la connotació que s'ha donat a la paraula aquí a Suècia i a molts altres països.

dimecres, 12 de juny del 2013

jardins de portes obertes

Cada any, hi ha un dia en que alguns membres de l'"Associació sueca d'amateurs de jardí" obren les portes del seu jardí a qui vulgui anar-hi a fer un cop d'ull. Des de fa un parell d'anys s'ha decidit que aquest dia coincideixi amb el de la festa nacional, el 6 de juny.
Així doncs, el passat dijous em vaig arribar fins al jardí més proper, que de fet és d'una senyora que conec però mai havia estat a casa seva. Fa només un parell d'anys que hi viuen, ella i la seva familia, tot i que la casa és del 1906. Hi ha arbres molt vells però a part d'algun rododendron no hi havia plantes quan s'hi van mudar.
Abans de marxar de la seva altra casa va ser prou previsora com per endur-se exemplars que va poder replantar al nou jardí. A part, també ha comprat molta cosa nova.
Hi ha un aspecte dels jardins, a part del de les plantes, flors i arbres que també m'agrada molt: els racons, els detalls com una petita bassa, una capsa vella o una cadira posada en un lloc estratègic. Vaig endur-me la càmara amb l'objectiu macro, per fer fotos d'aprop i per això no us puc donar una imatge del conjunt, però espero que gaudiu veient aquestes. Si les voleu veure més en detall, només heu de clicar a la imatge.
contrast entre clematis
una rosella diferent
paisatge en miniatura



M'encanten aquestes minipinyes

Fulla d'un acer palmatum
abella treballadora

Halesia monticola


I ara, algunes fotos de floretes del meu jardí
Tulipa vista des de dalt


Lupinus

Dianthus arenarius

a les formigues els encanten les peònies abans d'obrir-se