El zoo d'en Pitus

Us deia en el post que vaig fer sobre la Pilarín, que amb la Júlia havíem començat a llegir el llibre que dóna títol a l'entrada d'avui.
El vam deixar aparcat durant una temporada però ara ja l'estem acabant.
El vaig comprar perquè el recordava amb molt de carinyo. Si no m'equivoco, ens el llegia en veu alta la Montserrat Cabré a 2on d'EGB, uns deu minuts cada dia. Però no em feu massa cas, perquè si una cosa m'he adonat ultimament és que la memòria em comença a fallar, una de les indicacions -a més de les arrugues- de que m'estic fent gran.
En qualsevol cas, respecte al llibre, m'he adonat de dos aspectes que, malgrat "només" faci 47 anys des que es va escriure han canviat molt. Un és lingüístic i l'altre social. Sobre l'aspecte de la llengua, cal destacar que la forma del verb utilitzada en tota la narració és el passat simple ("fou", "cantaren", etc.), actualment totalment en desús sobretot en textos dirigits a infants. Per altra banda, hi ha bastant vocabulari i frases fetes que dubto que els nens de 8 anys d'ara puguin entendre.
En quant a l'aspecte del contexte social, hi ha unes diferències brutals entre la societat catalana d'avui dia i la de quan es va escriure El zoo d'en Pitus. No entrarem en el tema dels avenços tecnològics, ni tan sols en el dels moviments migratoris. El que més m'ha xocat a mi és el de la desigualtat de gènere. En la novel.la de Sorribas, els nens (de sexe masculí) són els que cacen, els que construeixen les gàbies, els que saben com fabricar una lot, els que manen... i els homes són els que treballen i porten un sou a casa i els que decideixen. Les nenes (a excepció d'una que també vol anar a caçar), són les que fan els cartells  i en aquest grup, també mana una nena. Les noies una mica més grans coseixen uns uniformes. Les mares i les àvies preparen el menjar, i si alguna treballa fora de casa, és de secretària o mestra. Les coses han canviat molt i tot i això, la Júlia no ha fet mai cap comentari al respecte... Potser serà que no han canviat tant? Si els papers s'haguessin invertit, si els nens haguessin sigut els que cosien i els pares preparessin el menjar mentre les mares anaven de cacera amb les nenes, hauria reaccionat la meva filla? No ho sé, potser no.
Una altra diferència important a nivell social és el del benestar subvencionat (com vaig dir en el seu moment, avui en dia seria impensable que un català hagués de viatjar a Suècia per una operació).
És clar que cada obra s'ha de posar en el seu contexte i que de ben segur El zoo d'en Pitus reflecteix la societat del seu moment, però aquest llibre es segueix editant i se segueix llegint. Crec, per tant, que és important utilitzar-lo també com a reflexió. Si es llegeix a l'escola o a casa, pot servir per plantejar una sèrie de preguntes que de ben segur no eren la intenció inicial del seu autor. De no ser així, seguim fent perdurar de manera inconscient, una sèrie de rols que molts creiem eliminats en la societat actual.

Hubots

hubots carregant bateries en la fàbrica on treballen.

Només queda el desè capítol per que s'acabi la sèrie que hem estat mirant els darrers diumenges. És una producció sueca, anomenada "Äkta människor" ("Persones autèntiques").
Escric el post perquè trobo que la sèrie està molt ben feta i la considero un producte totalment exportable. Per exemple, a TV3.
L'argument és senzill però toca temes complexes.
La història s'ambienta en la societat actual (no és el futur), on des de fa uns anys existeix al mercat un nou producte: robots d'aspecte humà (s'anomenen "hubot"), tot i que hi ha coses que els delaten com els ulls, l'expressió de la cara, la pell... Poden fer molt del que fem els humans, depenent de com s'hagin programat.  N'hi ha de tots preus (tot i que no són barats) i per moltes finalitats diferents: cuiners, treballadors de fàbrica, cuidadors de gent gran, taxistes, cangurs i un llarg etcètera. Sempre però, són feines que no requereixen gran preparació intel.lectual. Ja us podeu imaginar que els que normalment han fet aquestes feines no estan gaire contents.
Hi ha però, un mercat negre, on els hubots es poden manipul.lar per fer-los més o menys humans. D'aquesta manera, alguns començaran a tenir sentiments, a expressar les seves opinions, etc. D'altres, en canvi, s'utilitzaran com a -bàsicament- objectes sexuals.
Els hubots impliquen canvis en la societat: hi ha els seus defensors i els seus detractors, els que pensen que s'han de tractar com a persones i els que els consideren màquines, el que creuen que tenen drets, els que els discriminen, els que els odien...
Hi ha persones que fins i tot s'enamoren de hubots, i l'etiqueta de la seva orientació sexual s'anomena "transhumasexualitat".
En fi, tot el tema dóna molt per pensar, no us diré res més, per si mai s'arriba a emetre a Catalunya. Si fos el cas, us la recomano!

drets de les minories

Mentre a Catalunya s'esperava amb ànsia la pronunciació del TSJC sobre l'escolarització en català, a Suècia hi havia certa expectació sobre la decisió que havia de prendre una de les seves municipalitats (Mora) -recordeu que els municipis aquí corresponen al tamany de les comarques catalanes. Concretament, havien de decidir si deixaven tot un espai sense xarxa de telefonia mòbil. Fins i tot semblava que la decisió ja estava gairabé presa. La raó? Un ciutadà del municipi que afirma des de fa uns anys, ser alèrgic a l'electricitat , i tot el que emet ones del tipus mòbil. Segons ell, té mal de caps, dolor d'esquena i taquicàrdies degudes als aparells electrònics que ens envolten.
Finalment, però, van pesar més les altres 20000 persones que viuen al municipi i que no volien quedar-se sense poder parlar pel mòbil, fer servir l'Internet o veure la TV.
El senyor "alèrgic" pot perfectament anar a viure al mig del bosc, on no hi hagi cobertura, ni cotxes, ni llum, ni cap tipus de modernitat.
Salvant totes les distàncies, em va fer pensar en el cas català: tres families es queixen perque volen que els seus fills només hagin de seguir les classes en castellà. Quantes families hi ha a Catalunya?
I a aquestes tres families, ningú els ha prohibit anar a viure a Madrid, o a Sevilla o a qualsevol altra territori de l'Estat espanyol on només es parli castellà.
És obvi que en una societat democràtica, els drets de la majoria han de passar al davant dels d'una minoria.

desconexió

Totalment desconectada de la feina i parcialment dels estudis. Així he estat aquests dies als alps suïssos, on el temps ha realment acompanyat la nostra estada. Un paisatge preciós, cap massificació, solet, exercici... L'Elna i una de les seves cosines, encara una mica petites per gaudir -i deixar-nos gaudir- de les pistes, però ho hem de veure com una inversió: van fer una mica de cursets i tenint en conte que comencen als 4 anys, esperem que quan en tinguin 8 baixin ja millor que els seus pares. ;-)
També he pogut comprovar que generalitzant, els suïssos són fins i tot més capquadrats que els suecs, i això que viuen més a prop de l'equador que nosaltres! Fixeu-vos que subratllo la paraula "generalitzant" perquè no sóc massa partidària d'estereotipar a la gent segons el seu origen o lloc de residència, però un cert aire en l'ambient (sobretot a nivell de serveis: aeroport, restaurant, hotel) sí que es fa notar.
En tot cas, aquí us deixo algunes fotografies d'aquests dies. Ei! fetes amb l'Iphone, o sigui que la qualitat no és massa bona.

intercanvi lingüístic

No em refereixo a cap tema d' Els amics de les arts, sinó a un nou interès que ha surgit a casa. En concret, és la Júlia que està fent un intercanvi lingüístic amb una amigueta de la seva classe, la T., filla de sueca i xinès i que parla fluïdament el mandarí. La Júlia li ensenya català i la T. li ensenya mandarí. Es posen deures mútuament i per practicar l'expressió oral, fem servir el google traductor que també pronuncia les paraules. De retruc, alguna cosa també aprenc jo. Ja veurem quan dura però de totes maneres em sembla una molt bona iniciativa, sobretot perquè prové d'elles mateixes i per un interès genuí. El que comentava l'altre dia sobre l'autonomia de l'aprenentatge. Aquí podeu veure els deures que li havia posat la Júlia a la T. i que jo sense voler vaig ficar a la rentadora (eren a una butxaca interior de la bossa). Observeu que d'escriure català la Júlia encara no en sap massa, sobretot perquè les vocals en suec no equivalen als mateixos sons que en català. D'aquí que hagi escrit "fla" en lloc de "flor" i a sobre, la T. ha canviat l'ordre de les lletres i acaba siguent "fal"...;-)

El Salvador deia que li semblava necessari que hi haguessin deures perquè els nens s'acostumin a ser responsables. Entenc a què es refereix però crec que hi ha altres maneres de fer-ho, que no s'han de perquè limitar a exercicis escrits o si més no, podrien ser molt més oberts. Per exemple, les presentacions davant la classe que ensenyaven al programa de la setmana passada. Això es podria extrapolar a altres activitats. En fi, no seré jo qui em posa a donar lliçons de pedagogia, però penso que hem de sortir de l'actitut "abans era millor", "ara els nens no aprenen res", etc.

Demà marxem cap a Suïssa, a passar uns dies en familia i a esquiar una mica... Esperem que quan tornem ja no hi hagi gel que aquests dies el nostre carrer sembla una pista de patinatge! Els llacs ja han començat a desglaçar-se i mireu que bonic era diumenge!

princeseta i mestres

Malgrat em dolgui, em toca torna a treure el tema de la monarquia, aquesta vegada, la sueca. Com ja us n'haureu assebentat, ahir va néixer la primogènita de la princesa -i futura reina- sueca. Evidentment, les noticies en van plenes. Hi ha, però una gran diferència entre Suècia i Espanya que em sembla pertinent apuntar. Ahir al vespre mateix, en el programa setmanal de "Debatt", on hi participa gent coneguda (periodistes, polítics, etc.) però també gent del carrer, el tema a debatre era justament el de "Monarquia: sí o no" (en directe).  No calen més comentaris, em sembla. Com en tot aquests tipus de debat, no s'arriba a cap entesa, però en qualsevol cas, les idees es poden fer públiques sense arriscar-se a que t'acusin d'algun delicte.

La resta de l'apunt el dedico, de nou, al programa de "Mestres" de TV3, que aquesta vegada anava de "com aprenem". És un tema molt discutit, on hi ha hagut diverses tendències al llarg de, sobretot, l'últim segle. L'última fornada de pensadors, que ja fa unes dècades que dura, defensa l'autonomia de l'aprenentatge i el foment de la indepència de l'estudiant. Personalment hi estic força d'acord.

En primer lloc, el que hem d'inculcar als nostres infants són les ganes d'aprendre. No perquè "toqui", ni per fer-nos contents a pares i mestres, ni per treure bones notes. És a dir, s'ha de trobar aquell botonet que a l'apretar-lo desperti la curiositat per conèixer i voler-ne saber més. I això no comença amb l'ensenyament obligatori, sinó des de els primers mesos de la criatura, la llar d'infants i el parvulari.

Com sempre, però, s'ha de veure tot en el seu context. No totes les circumstàncies són les que voldriem perquè això es pugui donar, començant per l'organtizació -diguem-ne- administrativa i acabant per coses tan simples com el temps.

M'explico: 

1. la distribució dels nens en classes se segueix fent segons l'any en el que han nascut, independentment de la seva maduresa intel.lectual, física, etc, la qual cosa no vol dir que el nascut al desembre tingui menys capacitat que el nascut al gener, tot i que en general sí que sol haver-hi una diferència.
2. l'espai físic en el que s'ensenya, en la majoria dels casos, és una aula amb taules, cadires i una pissarra. Per tant, és molt més difícil poder ensenyar mitjançant l'observació, per molt que les eines tecnològiques puguin ajudar. Això a Suècia comença als 7 anys, però crec que en la majoria d'escoles catalanes els de P3 ja són dins una aula. Això té ventatges i inconvenients. La ventatge és que els nens s'acostumen a estar en "silenci" i quiets quan la mestra (sí, dic la, perquè aquesta professió segueix sent majoritàriament exercida per dones) parla, i que quan arriben a primària no són un remat de culs inquiets i parladors. L'inconvenient és que es frena l'esperit d'autonomia, de descobrir per un mateix, d'aprendre jugant, etc.
3. el temps del que disposen els mestres és molt inferior al que es necessita per preparar classes per aquest tipus d'ensenyament, que sovint implica tenir imaginació, materials i coneixements "a manta".
4. tant el sistema suec com el català segueixen posant deures per fer a casa. A part de ser un aspecte angoixant (ho dic per pròpia experiència), és injust. Hi ha nens a qui els pares estaran encantats d'ajudar i explicar i n'hi ha que o bé no voldran o bé no podran per falta de coneixements. Malhauradament, les diferències sempre existiran, tot i eliminant els deures. Però els deures, perquè hi són? Per acostumar als nens a l'estudi o perquè no es té prou temps en l'horari escolar per donar tot el temari? La primera pregunta s'hauria de respondre amb la mateixa teoria de l'autonomia de l'aprenentage: si el nen VOL aprendre, ho farà sol, no necessitarà un deure (és a dir, una obligació). La segona, implicaria una sol.lució força simple: o bé s'allarga l'horari escolar o bé es redueix el temari.

Voldria seguir discutint el tema, però si m'allargo massa, us aborriré, o sigui que ho deixo pel proper post. Bon cap de setmana!

cremada

Estic molt cremada. Aquestes últimes setmanes haig de controlar MOLT els meus impulsos per no cagar-la, parlant clar. Quan estic a punt d'escriure un mail o ja l'he escrit però l'haig d'enviar, el cor em comença a bategar més ràpid del que hauria, haig de respirar a fons i dir-me: no ho fagis, et posaràs en merders.
Sempre he estat de dir el que penso, tant en els àmbits privats com en els laborals. Però ara mateix em refereixo a la feina. Generalment m'ha anat bé ser així, de fet alguns m'aprecien justament per això, tot i que segur que també m'he creat antipaties. No m'agrada llepar culs i sóc conseqüent amb les meves idees, la qual cosa no vol dir que aquestes no puguin canviar si hi ha una bona base per fer-ho. És a dir, no sóc tossuda "perquè sí" i si s'aporten bons arguments se'm pot convèncer i puc perfectament reconèixer que m'he equivocat.
El problema, a vegades, és que després d'haver dit unes quantes veritats, no puc deixar de pensar en el que he fet, rumiant i rumiant i a vegades penedint-me de les meves actuacions. És una variant del "no me la puc treure del cap" però en lloc d'una cançó parlem d'un pensament. Suposo que a tots us haurà passat alguna vegada, alguns més que altres. A mi em passa tot sovint i és un fet que em provoca angoixa i malestar general.
En qualsevol cas, he après a controlar -com us deia- la meva impulsivitat tant pel meu estat de salut mental com per no provocar mals rotllos i conseqüències indesitjables.
El problema és que una va deixant passar coses i al final pot acabar siguent pitjor perquè el dia que s'explota, llavors surt tot.
Com ara, i per això he optat per escriure un post, que em desfoga sense que per això hagi de penedir-me del que escric. De totes maneres, com que hi pot accedir tothom, haig de ser així d'ambivalent, ho sento, però jo ja m'entenc. Hi ha coses que no suporto d'alguns companys de treball:
- que per presumir d'ells mateixos critiquin el que fan altres col.legues
- que davant teu molt "ji-ji, ja-ja" per després criticar-te a l'esquena
- que es creguin superiors a d'altres
- que formin un grup "a part" on es decideixen coses, es preparen projectes de futur, etc. sense fer-ne partíceps als altres
- que tot i no tenir cap càrrec de més responsabilitat, es prenguin la llibertat de decidir sobre coses que afecten a tothom

Pels que no fa tant que seguiu aquest bloc, us haig de dir que treballo en un departament de llengua castellana on la majoria de col.legues són de nacionalitat espanyola. Cada vegada sospeso més la idea de treure'm el passaport suec, mentre no n'hi hagi un de català.