divendres, 11 de novembre del 2016

Emergències

Feia molt que no escribia i la raó és bàsicament per estic treballant i estudiant a la vegada (amb una mica de sort els estudis els acabo a principis de gener) la qual cosa no em deixa gaire temps lliure i el que tinc no el vull passar davant l'ordinador.
Avui però, us vull comentar una cosa (si és que encara hi ha algú que em llegeix). El tema no va ni sobre la victòria electoral d'aquell boig a l'altra banda de l'Atlàntic ni tampoc sobre la neu que ha caigut els darrers dies a Estocolm.
Simplement és que m'he aficionat a veure el nou programa de TV3 "Emergències" i el trobo molt interessant. No sé si és perquè des de petita he estat en relació amb el tema hospitalari o perquè però m'encanta veure com treballen tots aquells que ens ajuden a que el nostre dia a dia sigui el millor possible. Ja he dit altres vegades que la majoria de gent a Catalunya no sap la sort que té amb el servei sanitari de que disposa i a més, totalment gratuït pel particular i amb uns professionals magnífics i entregats en tot moment.
Aquest sistema però té una altra cara que crec que és important comentar i penso que en aquest aspecte TV3 ha perdut una bona ocasió per obrir els ulls a molta gent. Parlo per una banda de la despesa pública que representa el sistema d'atenció sanitària pública. Evidentment, també la de bombers i policia. En cada cas que s'ensenya es podria fer referència als costos que ha suposat: des del material comprat fins als sous del personal. Per altra banda hi ha una part ètica que seria interessant debatre. Tot plegat ens podria fer reflexionar i qüestionar-nos aspectes importants com per exemple: fins a quin punt la societat ha de fer-se càrrec de segons quines coses? S'hauria de cobrar un percentatge mínim als usuaris dels serveis? Hi ha prou programes de prevenció? Als turistes que no tenen la targeta sanitària europea se'ls cobra el servei? En fi, moltes preguntes i cap resposta...

dimecres, 6 d’abril del 2016

sequera

Constato que fa tres setmanes que no he escrit res al blog. Cada vegada deixo passar més temps entre posts i si bé tinc l'excusa de que vaig molt enfeinada haig de reconèixer que tampoc busco temps per dedicar-m'hi.
Originàriament vaig començar el blog per explicar com m'anaven les coses per aquí al nord. La família i els amics podien posar-se al dia de la meva vida quan encara no hi havia ni twitter ni whatsapp. Mica en mica, però, i com que m'agrada escriure, vaig anar publicant opinions, crítiques, posts per desfogar-me, posts de curiositats sobre Suècia, etc.
Ara mateix (i des de fa un temps) no tinc gaire necessitat d'explicar res, tampoc hi ha res que vulgui compartir que no càpiga en els 140 caràcters de twitter o amb fotos que penjo a instagram.
Això no vol dir que quan tingui més temps i inspiració no m'hi torni a posar. I si algú encara em llegeix, benvingut sigui!

Fins aviat! (o no)

dilluns, 7 de març del 2016

PAX

Comences amb molta energia i ganes, obrint una de les 90 caixes, treus les peces una en una amb delicadesa, separes els cargols segons les mides i la quantitat que indiquen les instruccions i et poses a fer feina amb il·lusió. Vas fent i veus com el moble va creixent i va prenent l'aspecte de quan el vas veure a la botiga. És entretingut i divertit, com quan jugaves amb lego de petita. En algun moment t'equivoques i has de refer el que ja tenies muntat, però veus amb alegria que algunes de les dificultats que fa uns anys et feien suar han desaparegut per deixar pas a sistemes més pràctics. És el cas de les vies per on han d'anar els calaixos, per exemple.
Quan acabes el primer dia de feina estàs contenta, mires el resultat i te'n sents prou orgullosa, pensaves que trigaries més. El segon dia, no saps perquè però ja no tens la mateixa energia. Vols però et costa més. Quan ja portes muntats cinc calaixos els següents se't fan un pèl feixucs. L'esquena es queixa, els genolls també. T'irrites quan el cargol que has de posar cau per tercera vegada a la que intentes girar el tornavís. Les caixes s'obren estripant el cartró sense paciència.
El pitjor, però, és quan al vespre ja has muntat l'armari de 5 seccions i només et queden les portes corredores. Obres les instruccions i veus que el primer que has de fer és forats amb un trepant: quatre per cada sostre de secció, abans d'haver-hi de posar no sé quantes peces que hauran d'aguantar les portes. Aleshores és quan tanques la paradeta i decideixes que el proper cap de setmana ja saps què et tocarà fer. I penses que abans que vinguin els convidats per Pasqua has d'haver enllestit dos armaris més i un llit niu. Vas al sofà i t'asseus a mirar una bona sèrie amb un coixí calentó a les lumbars, aviam si et passa el maleït mal d'esquena.

dijous, 28 de gener del 2016

P de ploma

Els antics alumnes de l'escola Reina Elisenda de Barcelona saben de què anirà aquest post. Ignoro si encara mantenen aquesta tradició, però espero que sí.
Ja he dit en altres ocasions que vaig tenir la sort d'anar a una escola que a part de transmetre coneixement curricular també em va ensenyar valors, maneres de fer, de comportar-se i a pensar de manera crítica. No negaré que també tenia deficiències, però tenint en compte l'època i la situació política-social dels anys 70 i 80, l'escola era moderna, familiar i catalana amb un peu a Europa.
Quan dic moderna no em refereixo a l'ús de tecnologia a l'aula (que aleshores ni existia) ni tampoc a la modernitat entesa com un renegar de les tradicions, si no a la didàctica i la metodologia emprada, així com el donar importància a les arts (música, dibuix, manualitats, rítmica i literatura) que en aquella incipient democràcia feia molta falta. Doncs bé, entre moltes altres coses, també ens ensenyaven a escriure en ploma estilogràfica, i d'aquí el títol del post: a mida que anaves millorant l'escriptura en llapis (incloent estil i ortografia) anaves aconseguint trossets de la P de ploma. Al marge, en el paper on havies escrit, la mestra hi començava fent un pal i setmana rere setmana s'anava convertint en una P sencera. El dia que l'encerclava, ja podies començar a escriure amb la teva ploma. Jo ho recordo com un moment important que et feia sentir orgullosa i d'alguna manera, gran. Això passava a 4rt d'EGB i ja fins a 8è seguies fent-la servir.
L'altre dia vaig fer una piulada en motiu de que als EUA era el dia nacional d'escriure a mà (handwriting day). Es tractava de reivindicar l'escriptura amb llapis, bolígraf, etc. Cada vegada hi ha més nens que no aprenen a escriure bé amb aquests estris si no que es passa molt aviat a fer servir un teclat d'ordinador o la pantalla d'una tauleta. Aquí a Suècia, ja us ho dit altres vegades, hi ha moltes escoles que implanten el one to one, és a dir "un ordinador per cadascú", com si pel simple fet de disposar d'un ordinador l'aprenentatge esdevingués millor. Bé, doncs ara han publicat estudis --sobretot nord-americans-- que demostren que l'ús d'ordinadors a les aules té conseqüències negatives, com ara:
- dispersió (especialment greu en el cas de nens amb dèficit d'atenció)
- dificultat en orientar-se en el mar d'informació disponible (a Internet, s'entén) i manca de capacitat d'anàlisi  crític. Amb l'agreujant que els alumnes que més hores passen davant una pantalla (a casa) son els que pitjor resultat demostren.
- una part del cervell que s'activa quan s'escriu sobre el paper queda inactiva quan escrivim amb teclat
- és més fàcil recordar textos que hem llegit sobre paper que en una pantalla. De fet, la comprensió lectora és més bona en els alumnes que escriuen amb llapis i a més hi ha capacitats motrius que  només es desenvolupen quan aprenem a escriure sobre el paper.
- pèrdua de temps lectiu per causes de problemes tècnics (que molts cops els mestres no poden solucionar).
- problemes físics a causa de la mala posició ergonòmica (compareu per exemple les cadires dels alumnes amb les d'oficines) o el fet de mirar avall cap a la tauleta.
És clar que la tecnologia també ha aportat moltes coses bones a l'escola, però s'ha de saber trobar un equilibri i sobretot s'ha d'ensenyar a fer-ne un bon ús sense per això deixar d'ensenyar com s'escriu sobre el paper, encara que no sigui amb ploma estilogràfica.

dimecres, 27 de gener del 2016

hibernació

Avui tinc aquesta sensació, independentment que coincideixi amb els mesos d'hivern i de la que potser no en vaig ser conscient fins que no vam marxar a viure a Birmingham. Aquí a Suècia estic vivint en una mena d'hibernació constant, en el sentit d'estar esperant sortir de la inèrcia, començar l'activitat real. Amb això no vull dir que no faci coses, en faig moltes. La qüestió és si les gaudeixo. És més, potser no té res a veure amb el fet de viure a Suècia, potser em passaria el mateix a Barcelona o a París, no ho sé. Avui sento això i no vol dir que demà senti el mateix, tampoc vol dir que estigui deprimida.
Vivint un any a Anglaterra vaig gaudir molt, d'una manera que feia anys que no sentia. Si analitzo el perquè, què era diferent allà, què hi havia que no hi hagi aquí, només arribo a la conclusió que hi havia pluralitat d'oferta per: veure, descobrir, comprar, provar, conèixer... També és evident que quan tens un temps limitat per fer quelcom el vols aprofitar al màxim i per això no vam parar de voltar i de visitar llocs fantàstics, cosa que potser no hauríem fet si hi haguéssim anat a viure per una temporada més llarga.
És obvi que a Suècia també hi ha llocs molt bonics per veure, però hi ha certs aspectes que no es poden ignorar: per trobar alguna cosa "diferent" has de fer molts kilòmetres, els preus de l'allotjament són cars quan viatges en família, el paisatge és extremadament monòton de costa a costa, amb l'excepció de Lapònia, els mesos d'hivern fan difícil veure res: d'una banda perquè es fa fosc molt aviat i de l'altra perquè el clima no fa gens agradable la sortida. Quan ja fa anys que hi vius, has vist el més destacat: les cinc ciutats importants amb la seva oferta cultural, la natura i els quatre parcs d'oci (amb animals o amb atraccions o totes dues coses a la vegada). Passejar-se per la majoria de pobles-ciutat és com despertar-se en el dia de la marmota -si recordeu la pel·lícula-. Tots són iguals, amb un carrer principal -com aquells de l'Oest americà del s. XIX- amb botigues a totes dues bandes que són les mateixes a tot arreu perquè formen part d'una cadena o servei. I és clar, això quan vens d'un país on tens mar, plana i muntanya a quatre passes (sobretot si ets de Barcelona) es fa avorridot, què voleu que us digui.  Suècia és un país molt gran (450.000 km2), la meitat del qual està ocupat per boscos, on hi viu en proporció molt poca gent (9.800.000 persones) i on sobretot hi ha viscut molt poca gent, de manera que la Història és força limitada.
Jo visc a 20 km. d'Estocolm en un "poble" que té orígens a l'edat de ferro i al 1630 disposava de tres granges. A finals del s.XIX s'hi van començar a construir torres i actualment hi viuen 18.000 persones, i tot i així no hi ha vida, no hi ha activitat, no s'hi cou res. Jo puc sortir a passejar durant 40 minuts i no trobar-me una ànima i se me'n trobo una ni em saluda. Això s'ha convertit en normal per a mi i és un dels molts factors que provoca l'estat d'hibernació del que us parlava al principi, una mena de mandra constant o d'anar fent dia rere dia perquè toca però on res no fa especial il·lusió. Aquesta hibernació fa que em tanqui en mi mateixa, que les activitats que faig siguin majoritàriament individuals, en una mena d'introspecció infinita que no he triat però a la que les circumstàncies m'hi han acabat portant.
No em malinterpreteu, penso que aquests moments també són necessaris i segur que els trobaria a faltar si visqués en un lloc on no tingués l'oportunitat de gaudir-ne, però voldria poder-los escollir i no que em vinguessin imposats.
En definitiva, sabeu que estava fent enlloc ara fa un moment? Doncs m'he posat a somiar, navegant per Internet buscant empreses a l'estranger on el meu marit podria trobar una feina i on potser hi hauria una escola on jo podria ser mestra. Qui sap? Potser ens espera una nova etapa en un futur no molt llunyà o potser d'aquí dos mesos no recordi res del que us he escrit en aquest post.

diumenge, 10 de gener del 2016

Perquè som com som?

Sovint pensem que les decisions les hem pres nosaltres mateixos amb total llibertat, que tenim molt clares les idees, els gustos i el nostre estil de vida. Però si mirem enrere i analitzem els moments importants que hem viscut des de l'adolescència, quan s'ens començà a permetre decidir sobre algunes coses tan senzilles com la música que escoltàvem, amb qui sortíem de festa o si triàvem ciències o lletres, ens adonarem que tan lliures no érem. No perquè féssim cas al que ens deien a casa o seguíssim el que feia l'amic, si no perquè incorporat en el nostre ésser mateix, gràcies al dia a dia viscut en la nostra família, ens anàvem decantant cap a una esfera de les moltes que hi ha a la societat. 
Us posaré un exemple: a partir dels 14 anys, i amb el canvi d'EGB a batxillerat (d'una petita privada escola a un gran institut públic) vaig començar a vestir-me "diferent". M'encantava remenar entre la roba vella dels meus pares i reutilitzar bosses, jerseis o accessoris -lamentablement les talles no coincidien gaire amb la meva i l'oferta era limitada-. Em tenyia el cabell amb henna i/o me'l tallava diferent al de tothom -això sí, anava a les millors perruqueries-, entrava a les poques botigues de segona mà que hi havia en aquells moments a Bcn (recordeu la del Camell al Portal de l'Àngel?) per comprar roba dels 60 que sabia que ningú més portaria. En definitiva, m'encantava ser contrària al main-streem , distingir-me entre la massa de nenes adolescents de l'insti, però amb bon gust i sense extravagàncies radicals (tipus piercings o similar). I jo pensava que era molt original i que tenia un estil propi, amb molta personalitat.
Doncs bé, després d'haver llegit uns quants estudis sociològics, sobretot de Bourdieu sobre la sociologia en el món de l'ensenyament, m'adono que aquest tipus d'"estil de vida" és típic de fills de famílies amb un grau alt de capital cultural (i mitjà-alt de capital econòmic).
Des de que neixen fins que volen del niu, estem transmetent als fills valors, gustos i estils de vida sense ni adonar-nos en: amb el menjar, amb el que llegim, amb el que escoltem per la ràdio, en les converses a l'hora de sopar, en l'estil de llengua, comprant al súper, amb els esports que practiquem, etc. I això fa que es relacionin amb qui té els mateixos estils i gustos perquè s'hi identifiquen, i acabin reproduint -amb un cert marge- la mateixa estructura social en la que han crescut.
En casos concrets i més aviat minoritaris, hi ha individus que trenquen l'esquema sortint d'un grup per anar a un altre, però si us hi fixeu (mireu al vostre entorn) el canvi no va mai de dalt a baix, només de baix a dalt. Vull dir, poques vegades fills de pares amb títols universitaris acabaran exercint una professió que requereixi pocs estudis i si ho fan, sempre tindran una bona xarxa social que els ajudarà a fer-ho amb èxit (tenint la seva pròpia empresa, trobant feina, etc.). Fent un pseudo-estudi sense cap tipus de validesa científica, m'adono que els meus companys d'escola d'EGB, amb qui encara em trobo de tant en tant, tenen feina -malgrat la crisi econòmica d'aquests anys-. I la ratio de títols universitaris  és altíssima: entre els 28 que érem hi ha tres metges, quatre o cinc enginyers, dos juristes, dos economistes, una llevadora, un psicòleg, una filòloga i d'altres que he oblidat. Els que no van estudiar carrera universitària són empresaris.
I això, i aquí penso que ve el més important, no vol dir que el qui té estudis universitaris o un bon sou sigui millor persona, ni tan sols que sigui més feliç. És, simplement, una constatació de que potser no som tan lliures com ens pensem a l'hora de prendre decisions.