divendres, 25 d’octubre del 2013

creant amb el que trobo

Aquest any, com que de temps no me'n falta, he recullit, durant els meus passetjos, fulles i algunes flors que m'agradaven i les he assecat tot premsant-les. Després, les he fet servir per fer uns quants punts de llibre i quatre quadres. M'agrada poder utilitzar materials que trobo pel carrer (o al jardí)








divendres, 18 d’octubre del 2013

rutines dels sistemes de salut pública i setmana del càncer de mama

Abans d'ahir em va arribar una carta que m'emplaçava a fer-me una mamografia. No fa ni un mes que vaig fer 40 anys. És una revisió rutinària que s'ofereix a totes les dones a partir dels 40 i fins als 74 anys per poder diagnosticar el càncer de mama el més aviat possible. Normalment les visites mèdiques, com ja us he comentat altres vegades, s'han de pagar (en part) pel pacient (fins a un màxim d'aproximadament 120 eur a l'any), però en aquest tipus de campanyes preventives les visites són gratuïtes.
Dóna la casualitat que aquesta setmana és la dedicada internacionalment a aquest tipus de càncer, com probablement ja sabeu. Per això em vaig assabentar que a Catalunya la revisió s'ofereix, de forma gratuïta, entre els 50 i els 69 anys. En canvi, tinc amigues a Barcelona que paguen una mútua privada i els ho fan des dels 35 anys.
Aquesta és una de les diferències en les rutines de prevenció sanitària que sovint constato entre Suècia i Catalunya. En principi, quan s'ofereixen actuacions preventives o consells sanitaris, ens diuen que es basen en estudis que indiquen, posem per cas, que la majoria de dones a qui es diagnotisca un càncer de mama té entre X i Y anys i per això es recomana que es es revisin anualment a partir dels X anys.
Aleshores, em pregunto: es diagnostiquen més càncers de mama en dones de 40 a 50 anys a Suècia que a Catalunya? És una qüestió econòmica?
Per altra banda, sempre m'ha sorprès que aquí no hi ha cap tipus de recomenació de visitar al ginecòleg anualment. Ni tan sols a la llevadora. Cada dos o tres anys t'envien una carta dient que tens hora per fer-te una citologia i la prova de teixit l'agafa una llevadora. De nou, sorgeix el dubte de si les estadístiques tenen diferents resultats en cada país. És clar que a Catalunya hi ha una tradició molt arrelada de consultes privades i mútues i aquestes revisions anuals que es recomanen, asseguren als professionals uns ingressos fixes que potser d'altra manera no tindrien. Els embarassos a Suècia, si no són de risc, només els controlen les llevadores. I els parts també els porten les llevadores a no ser que hi hagi complicacions.
El mateix passa en la salut infantil. La canalla a Suècia només és visitada de manera rutinària per un pediatra, tres vegades el primer any i si no hi ha cap tipus de problema, no tornarà mai més a veure l'especialista. Les revisions les fa una infermera pediàtrica i no són ni anuals: dues vegades en l'edat d'entre 1 i 3 anys, una als 4 anys i una als 5,5. A partir dels 6 anys, les revisions (tampoc anualment) les fa la infermera de l'escola que és qui també posa les vacunes. En un primer moment això em va xocar però que jo sàpiga, els nens suecs no estan pas més malalts que els catalans. 
Als països mediterranis hi ha certa tendència a admirar el funcionament dels països escandinaus. Tot sembla que vagi molt millor i en molts aspectes això és cert. Em sorpren que amb tanta retallada que s'ha hagut de fer a Catalunya, no sospesin la possibilitat de canviar certes indicacions mèdiques, basant-se en com es fan a, per exemple, Suècia. 
Per cert, les vacunes contra la grip aquí, només es posen a la gent gran i als pacients amb riscos especials (i entre aquests, no s'inclouen els infants)!

dilluns, 14 d’octubre del 2013

colors

Aquest cap de setmana hem tingut un temps fantàstic que ha suposat una mena de bonus allunyant ni que sigui per uns dies la sensació de que tenim l'hivern a la cantonada.
La tardor està sent més seca del que acostuma a ser, sense massa vent i amb poques nits amb graus negatius. Suposo que això és el que ha fet que puguem gaudir d'uns paissatges fantàstics: les fulles  reflexen una paleta de colors que va dels verds al vermells passant per grocs, marrons i taronges i es mantenen a les branques.
Us en deixo algunes fotografies, perquè pogueu entendre de què parlo. Bona setmana!







divendres, 11 d’octubre del 2013

Alice Munro

Estic contenta de que enguany l'Acadèmia sueca hagi decidit premiar de nou una dona escriptora. Aquest sol fet ja és motiu d'alegria, però que ademés se l'hagi endut una dona que va començar a publicar quan ja era una mica gran, que tot i haver passat dos anys a la University of Western Ontario no té cap títol universitari i que a més a més la seva especialitat siguin els relats curts... m'encanta!
Reconec que he llegit poc l'obra d'Alice Munro, però per primera vegada el Nobel ha fet que ja m'hagi comprat un parell de llibres seus. Això dels llibres electrònics és fantàstic!


dimarts, 8 d’octubre del 2013

Canalla


Digueu-me carca, però si hi ha una cosa que no suporto són les males maneres a taula. No vull dir que vulgui que es peli la taronja amb forquilla i ganivet, que no es posin els colzes a taula o que no es canti. Això, si parlem de canalla, ja forma part del curs avançat de com ens hem de comportar a taula.
Ara mateix em refereixo a coses molt més bàsiques i que sembla que algunes amigues de la meva filla de 6 anys encara no han après. Existeix també la possibilitat que ho hagin après però que no ho respectin quan són a casa els altres, o justament perquè són amb l'amigueta i fan "l'entremaliadura".
En qualsevol cas, ahir va venir una amigueta de l'Elna a jugar i sopar. No em va donar la gana de fer macarrons amb mandoguilles (és el plat standard de quan vénen i van a casa d'un altre) sinó que vaig seguir amb el que tenia pensat fer: una quiche de bròquil. D'acord, no és un plat de menú infantil, però les meves filles se'l mengen bé i a mi m'agrada acostumar-les a que mengin de tot una mica.
L'amigueta en qüestió ja va començar dient que era fastigós, però s'ho va anar menjant, tot i que entre les dues anaven fent el tonto tota l'estona. El que ja em va treure de polleguera és que fotés un rot ben sonor i després rigués. I jo ben enfadada dient-li que això no es fa i que a casa nostra intentem comportar-nos a taula. I ella que em diu "a casa meva també ho intentem però no ho aconseguim".
A l'escola mengen tots junts rotllo self-service, amb nens d'altres classes però a la taula (de 6 persones) s'agrupen per classes. Per a casos extrems, hi ha una mestra a la taula: dinen al mateix moment. No hi ha cap mena de "monitor" que mantingui l'ordre.
Imagino que aquesta mena de marranades són el pa de cada dia als dinars, que per altra banda només duren 20 minuts. Suposo que això té molt a veure en com no aprenen l'educació als àpats.
De totes maneres, el que em sembla més preocupant és aquesta manera de "passar de tot" de la nena quan un adult li crida l'atenció. Espero realment que les meves filles mostrin més bones maneres quan van a casa les seves amigues.

dimecres, 2 d’octubre del 2013

Ens mantindrem fidels

Amb aquestes paraules de Salvador Espriu que encapçalen el post, havia de començar el microrelat de 140 a 160 paraules per participar al concurs de microrelats de Sant Fost. M'hi vaig presentar i vaig guanyar, i tot i que és un microconcurs amb un premi discret, m'ha fet molta il.lusió perquè des dels jocs florals de l'Institut que no havia guanyat cap concurs literari (de fet, tampoc m'hi havia presentat). Bé, aquí us el deixo. Espero que us agradi.


“Ens mantindrem fidels”; la frase es repetia un i altre cop al seu cap mentre baixava de l’altar, mentre caminava amb les mirades atentes dels convidats, mentre esperava la pluja d’arròs a la sortida de l’església. En veu alta havien intercanviat aquest vot, com un dels compromisos adquirits al dir “sí, et vull”. I amb tot, no podia foragitar de la seva ment aquella cara que havia conegut tres dies enrere. Només que les amigues haguessin tingut la pensada de celebrar el comiat de soltera en algun altre lloc, res d’això no hagués passat. El destí és així: en uns segons tot es capgira, va pensar mentre entre somriures i abraçades era objecte de fotògrafs aficionats. Frisava per tornar a sentir el que fins feia tres dies no havia experimentat mai. Visualitzava secretament la targeta d’aquell home que s’havia introduït intempestivament a la seva vida:
Emili Sala i Plans
Advocat
Especialitzat en divorcis

dimarts, 1 d’octubre del 2013

Venècia

Ahir vam tornar de la nostra escapada a Venècia, on vam cel.lebrar l'aniversari de l'Elna i el meu.
És una ciutat molt especial, bonica i diferent. Tot i que el temps no ens va acompanyar massa, hem passat uns dies molt agradables.
Em sembla però, que mai havia estat en una ciutat amb tants turistes, i això que no era temporada alta! No em vull ni imaginar com deu estar als mesos de juliol i agost!
Els grups més grans de turistes eren nord-americans (molts fent una pausa de creuer pel Mediterrani) o japonesos, però també xinesos i russos. Com sempre, vam sentir alguna conversa en català i alguna en suec, però poca cosa.
Normalment quan anem a visitar llocs intentem passejar per carrers més apartats del nucli turístic, que és on se solen trobar restaurants i botigues més pels habitants de la ciutat/poble que pels turistes, però haig de reconèixer que a Venècia ha estat difícil, potser també més perquè anàvem amb les nenes que no aguanten tant caminant.
Realment em sorpren que totes les botigues de souvenirs puguin sortir rentables quan són una al costat de l'altre i venen exactament el mateix: sobretot vidre de Murano i màscares (la majoria fetes a Xina i de plàstic si no vas a una botiga artesanal), però també unes quantes especialitzades en papers pintats a mà i objectes diversos de papereria. I no és que s'amunteguin només en un carrer, hi són a tot arreu i la veritat és que embafen. Als restaurants de la zona més turística, al voltant de la plaça San Marco, pràcticament només hi treballen homes vinguts de Sri-Lanka, Indonèsia o altres països asiàtics.
Segons el gondolieri que ens va fer la visita obligada pels canals (50 minuts = 120 eur!) està tot controlat per la mafia xinesa i la russa, que a més, compren edificis sencers que cap venecià es pot permetre, fent pujar els preus. Fa certa tristor veure cases i cases tancades i quasi en runes. La majoria de gent viu a Mestre, que és la ciutat a les afores i on poden permetre's pagar un lloguer o comprar un pis. Espero que això no arribi a passar mai a Barcelona!


Aquestes eren fetes artesanalment a la mateixa botiga