dijous, 25 de juny del 2015

Troballes

Una de les coses que m'encanta fer aquí a Anglaterra i que trobaré a faltar quan tornem cap a Suècia, és remenar en les botigues de segona mà i les fires d'antiguitats o mobles vells. Realment el que m'agrada és trobar objectes que potser no tenen massa valor ni històric ni material, però que es poden reconvertir en peces boniques, amb una mica de traça.
Les antiguitats o les andròmines amb una mica d'història sempre m'han agradat, des de que era adolescent. El que més m'entusiasmava era descobrir objectes a casa els avis, pensar que allò havia estat fet servir per algun avant-passat meu. Anar a casa algun drapaire i trobar ampolletes velles de farmàcia o alguna caixa de fusta ja em feia il·lusió, perquè per quatre duros m'havia firat (als meus ulls, és clar). Ara ja quasi no en queden de llocs on trobar tresors, tot es fa pagar bastant perquè el vintage està de moda. A vegades per quatre ferralles et demanen una suma exorbitant, però deu ser que hi ha gent disposada a pagar-ho...
Per això, si tens sort pots trobar cosetes a les botigues de les ONG's dels High streets (us en vaig parlar aquí) o regatejant a les fires de mobles vells. El factor clau és la paciència i la perseverança perquè la majoria de vegades tornes a casa amb les mans buides, malauradament hi ha molta morralla en aquestes botigues. De tant en tant, però, trobes alguna coseta que et fa feliç.
Avui us penjo unes fotos ("abans i després) d'un tamboret reposa-peus. Molt lleig quan el vaig adquirir però ben bufó després de posar-hi unes capes de pintura de guix.




dilluns, 22 de juny del 2015

una índia no gaire índia

L'altre dia vaig veure Rastres de Sàndal, gràcies al meu pare que me la va fer arribar per correu en dvd, perquè aquí a GB no l'hagués trobat. Em feia gràcia veure-la perquè la productora i guionista és germana d'una companya meva d'escola i filla de la Teresa Pont, una mestra per qui guardo un especial afecte.
El millor de la pel·lícula és la fotografia i l'ambientació -especialment en les escenes a la Índia-.
Un altre gran mèrit és que la majoria del personal que van fer possible el llargmetratge eren dones. També trobo interessant la fusió d'actors indis i catalans, així com les pinzellades "bollyboodianes" que aporten frescor i ritme.
No he llegit la novel·la en la que es basa el film però suposo que l'adaptació deu ser prou bona, tenint en compte que la guionista també va participar en l'escriptura del llibre. No obstant, com és habitual quan s'adapten novel·les a la gran pantalla, la sensació com a espectadora és que es vol encabir massa informació en poc temps.
El que em va agradar menys va ser la tria de l'actriu protagonista. El personatge que ha d'interpretar és una noia adoptada de l'Índia que ha crescut a Barcelona en el sí d'una família benestant. El problema és que l'Aina Clotet no és índia ni ho sembla. Aquest fet fa que la història perdi credibilitat als ulls de l'espectador. És que ni tan sols li van posar una bona cabellera negra ni la van maquillar més morena! Tan costava trobar una actriu d'origen indi o almenys amb trets més versemblants? No dic que la noia sigui mala actriu, però amb 32 anys ja l'hem vista en un nombre exagerat de sèries i pel·lícules. Tenint en compte que l'Institut del teatre gradua cada any uns quants nous actors, penso que seria hora d'anar-nos renovant una mica i obrir portes a altra gent. Potser és un tema de màrqueting però dubto que la gent anés al cinema per veure-la a ella, sincerament.
L'altre aspecte que no em va agradar va ser la selecció dels escenaris barcelonins: Parc Güell, la Pedrera, el Maremagnum, l'hotel Arts, torreta al Tibidabo, etc. Sembla un tríptic turístic de Barcelona, tal i com ho va ser Vicky, Christina, Barcelona de Woody Allen. La única originalitat va ser incloure una botigueta regentada per un indi al barri vell. Fa anys que no visc a Barcelona, però de debò hi ha tants immigrants que parlin bé el català? Em costa de creure, però tant de bo!
La història és un conte de fades on no hi falten ni el príncep blau, ni l'èxit professional (i material) ni els encontres atzarosos que fan canviar el destí de les protagonistes. Bona per passar l'estona.

dimecres, 10 de juny del 2015

abusos


Tornant de portar les nenes a l'escola escolto la BBC, canal local. A aquesta hora sempre hi ha un programa de debat, però no entre "tertulians" sinó entre locutor i públic que truca o escriu al programa. El presentador proposa un tema relacionat amb l'actualitat i la gent hi diu la seva.
Avui m'ha agafat tanta ràbia escoltant-lo que necessito buidar el pap.
La notícia a discutir és la següent: una jutgessa (sí, lamentablement, una dona) ha considerat que un pare acusat de pegar el seu fill de 7 anys i la seva dona, s'hauria de jutjar tenint en compte la seva cultura d'origen (Índia), on aquest fet no es considera delicte. Podeu llegir-la íntegrament aquí.
A Gran Bretanya, des de només l'any 2004, si un progenitor pega als fills deixant marques visibles, pot arribar a complir una condemna de fins a cinc anys de presó. No es considera malament, en canvi, que els pares peguin als fills per motius disciplinaris, sempre i quan no deixin marques.
O sigui, es podrien discutir dos temes: l'aplicació de les lleis per una banda i el maltractament infantil per l'altra.
El primer dels temes, tot i que fa quasi 20 anys que vaig acabar la carrera de Dret i mai he exercit, penso que és claríssim. Un dels principis del Dret és que la ignorància de la llei no eximeix de complir-la. Encara que no sàpigues que hi ha una llei que diu que has de pagar impostos, si no els pagues estàs incomplint la llei i ja s'encarregaran de fer-te la complir. El de la immigració, és un tema candent a tot arreu. Òbviament hi ha un xoc de cultures quan es barreja gent provinent de llocs molt diversos i amb valors diferents. Però penso que el país d'acollida no és el que s'ha adaptar a la gent nouvinguda, al menys pel que fa a les lleis d'una societat que ja porta molts segles de democràcia.
Pel que fa al segon tema, em sembla al·lucinant que encara es pugui discutir. Hi havia gent trucant dient que si els nens es "porten malament", se'ls ha de pegar perquè aprenguin que no ho han de fer. Que no és el mateix que un maltractament continuat, cremant amb cigarretes o estomacant amb un cinturó. D'acord, no és el mateix, però això no treu que estigui mal fet. Quan s'ha demostrat que les coses s'aprenen rebent estímuls negatius i especialment abusos físics? Ni tan sols als gossos ni als cavalls se'ls ensinistra pegant-los! No ens enganyem, els pares que peguen als fills amb l'excusa d'educar, estan simplement abusant del seu poder i sovint és simplement una reacció d'irritació i frustració envers el fill. De moments d'aquests, tots els que tenim fills n'hem viscut però això no ens duu a fotre'ls una bufetada. Tots aquells que defensen una cleca pel bé de la disciplina, haurien d'acceptar que si fan alguna cosa mal feta a la feina, el seu superior els clavi una bufetada. Així ho aprendran a fer bé.

dilluns, 8 de juny del 2015

què fer?

Divendres vaig tenir l'últim examen. Dissabte vaig córrer la cursa a la que m'havia apuntat amb una amiga catalana que també viu per aquí i després vam dinar molt a gust a casa seva amb tota la família, perquè el parc (enorme, amb bosc, prats, llacs) on vam córrer és molt a prop. Va anar bé, la gràcia era que es feia per recollir diners per la investigació contra el càncer. Jo, sobretot gràcies a un donant anònim que va posar-hi un pessic molt gran, he arribat a les 140 lliures, tot i que encara hi ha alguna gent més que n'afegirà (o això m'han dit).
Estic contenta perquè últimament puc córrer 5 km a un bon ritme. Les cames no em fallen, les ganes tampoc. El que més em costa és el respirar. Per poder seguir corrent, haig de parar al cap dels 5km i caminar per recuperar un pols més o menys estable. La fita seria fer-ne 10, i ara que comença a fer bon temps intentaré superar-me. Poc a poc allargaré la distància i aviam fins quan arribo, perquè alguns dies, el genoll dret se'n ressent. Sempre és la cama dreta la que em porta problemes: el taló, el nervi ciàtic... Però com que no veig que empitjori quan corro (o faig altres esports), doncs segueixo.
Ara tinc tot l'estiu per endavant: cap obligació a part de les familiars i el voluntariat al museu un cop per setmana. De sobte tinc tant temps que no sé què fer. Moltes idees però a l'hora de dur-les a la pràctica, les hores em passen volant i el més calent a l'aigüera! El que és segur és que puc llegir els llibres que em vinguin de gust enlloc dels obligatoris del curs!
La pena és que les nenes no acaben l'escola fins el 17 de juliol, o sigui que tampoc podem tornar abans cap a casa (on el jardí necessita molta mà) o cap a Catalunya. Intentarem doncs aprofitar al màxim el temps que ens queda a Anglaterra.
Dissabte anirem a un lloc molt especial -sobretot per la Júlia- però com que és una sorpresa, encara no n'escriuré res. Ja us ho explicaré quan tornem.