dijous, 20 de març del 2014

primer dia de primavera... o no.

La setmana passada feia un temps fantàstic. Per una vegada, hem tingut un hivern molt tranquil metereològicament parlant; ha nevat molt poc i no ha fet massa fred. Com deia l'altre dia, fins i tot les tulipes ja feien un bon pam i els iris estaven florits. Massa maco per ser veritat.
Ahir va nevar tot el dia i avui segueix. A més, com que estem entre graus positius i negatius, la neu és de la que pesa, "neu molla" que diuen aquí; enganxosa, ideal per fer ninots i boles però per res més.
I aquest cap de setmana hi ha la fira de jardineria de cada any, i tornaré a ser-hi, treballant voluntàriament per l'estand de l'associació i comprant plantes i altres cosetes. El problema és que tal i com està el tema -com podeu comprovar en les fotos- encara no podré plantar res, i ficar plantes exteriors dins de casa no és el millor... Però és el que hi ha.
Nota: per fer les fotos he rascat una mica la neu, si no, no es veurien les flors perquè estan colgades.




dijous, 13 de març del 2014

nous temps


Fa trenta anys jo tenia deu anys. Són els que té la meva filla gran, la Júlia.
A la seva edat, jo anava a 5è d'EGB i quan era l'hora del pati, jugàvem a "gomes", a "pitxi" (una mena de baseboll amb pilota de tenis i sense bat, feiem servir el braç), al "tris-tras" o al que en aquell moment ens inventàvem. També teníem les nostres trifulgues i baralles, sobretot entre grupets de nenes, mal em dolgui admetre-ho. Els nens, generalment, jugaven a futbol i alguna nena, probablement més llesta que la resta, també s'hi apuntava.
En fi, aquest escrit no pretén ser cap elogi nostàlgic dels anys 80. Simplement vull constatar en què es diferencien les estones lliures de la meva filla respecte a les meves a la mateixa edat.
La part més evident ve condicionada per les anomenades "noves tecnologies". De bon matí, abans d'anar cap a l'escola, ja li ha sonat el xiulet del whatsapp unes cinc vegades -com a mínim-. Els missatgets són del nivell "bon dia!", "ja he arribat a l'escola i no hi ha ningú", "quan vens?", etc. Quan les veig a l'entrada del cole, estan totes mirant la pantalla del mòbil.
Al vespre abans d'anar a dormir continua la piuladissa amb missatges igual de transcendents.
Una de les seves primeres inèrcies a l'arribar a casa és agafar l'Ipad o seguir-se enviant missatges amb les amigues que acaba de deixar.
Aquest cap de setmana han estat filmant una pel·lícula que volen presentar a un concurs. Sense massa guió ni organització, però una interessant iniciativa, sobretot perquè eren un grup de nens i nenes de la classe (uns deu) que van ser capaços de muntar certa logística sense ajuda dels pares.
Fins aquí, tot em sembla normal, tenint en compte les eines del moment que té a l'abast, i sobretot perquè per part nostra també imposem restriccions: temps que s'hi pot passar, moments del dia, prioritats, etc. No cal dir que, per sort, també juga a jocs clàssics o inventats. També fa karate dos cops per setmana i munta a cavall cada dimarts.
El que ja em sembla més preocupant -perquè no depèn de les modernitats del moment sinó probablement d'una tendència social-, és la fal·lera que tenen algunes nenes de la seva classe per maquillar-se, perfumar-se o portar segons quina roba. I no em refereixo a que ho facin un dia de festa, sinó que té companyes que van a l'escola pintades, es posen colònia Victoria's secret, porten "tops" sense tenir pits i sabates de taló. Perquè tanta pressa? Només porten deu anys en aquest món i ja sucumbeixen a totes aquestes imposicions socials i al consumisme! D'acord, hi ha un parell de nenes que ja han entrat a l'adolescència (si mirem el seu desenvolupament físic), però les demés són nenes.
El que no entenc, és com els pares ho permeten. Totes les nenes tendeixen a voler imitar les noies més grans o fins i tot les mares. Però una cosa és jugar a disfressar-se i l'altre -ben diferent- és maquillar-se per anar a l'escola. Contràriament al que molts puguin pensar, crec que aquestes nenes no estaran agraïdes als seus pares per haver permès això.
La Júlia em diu: "em puc comprar un perfum Victoria's secret? I jo dic no, perquè trobo que fan una pudor horrorosa. També afageix: "tal nena o tal altre sempre es maquillen, perquè jo no puc?". O em comenta: "només som quatre a la classe que no portem top sota el jersei". I jo responc: "cada cosa al seu temps. No tinguis pressa per voler ser més gran! Gaudeix del moment i de la teva infantesa que ja tindràs temps de portar sostens la resta de la teva vida un cop et creixin els pits!

dijous, 6 de març del 2014

És al vespre que hi veig clar

J.V. Foix va dir "és quan dormo que hi veig clar". A mi em passa una mica el mateix, tot i que potser
modificaria una mica la frase, perquè jo hi veig clar quan sóc a punt d'adormir-me, o als vespres quan ja tot està tranquil. És llavors quan em poso a "escriure" mentalment, amb els ulls clucs i reflexionant sobre temes que durant el dia no tenen cabuda. M'adormo pensant frases, descrivint les imatges que apareixen a vegades lentament, sovint més ràpid del que voldria. Al matí, però, la majoria d'idees ja s'han volatilitzat.
Per això em costa trobar el moment i la inspiració per escriure al blog: en part perquè tinc altra feina, en part perquè quan tinc temps no sé què escriure.
La setmana passada vam estar als Alps suïssos. Vam gaudir d'un temps i un paisatge fantàstics, unes pistes que no te les acabaves i uns àpats més cars del que realment valien. Les nenes s'ho van passar estupendament amb les seves cosines i nosaltres, els grans, contents de veure-les felices però una mica estressats per la logística dels cursets, dels colors de les pistes, dels diferents nivells, de qui es queda amb qui, etc.
I un cop retornats, les fulles de les tulipes comencen a treure el cap, sobrevivint, tot i la neu que encara va caure aquest cap de setmana.