dimarts, 13 de gener del 2015

Amants dels gossos

És ben sabut que als britànics els agraden molt els animals de companyia, que anomenen pets. La paraula es sol recordar a la primera quan s'aprèn anglès.
Segons l'Associació de productors d'aliments pels pets (PFMA), al 2014 el 46% de les llars britàniques tenien un animal de companyia. L'animal més popular és el gos, que viu en el 24% de les llars, seguit del gat (17%). Els altres animals estan bastant repartits entre peixos, conills, ocells i hàmsters.
En qualsevol cas, és habitual trobar-se gent passejant amb gossos, tan a la ciutat com al camp, boscos, etc. En general, la gent és força neta i recullen les caques, especialment si són a la vorera. No obstant, en plena natura semblen ser més lacis, suposo que pensant que la caca ja es desintegrarà i fins i tot adobarà la terra. Em sembla bé sempre i quan ho facin en un lloc per on no ha de passar la gent, però no pels camins senyalats, encara que no siguin asfaltats.
Diumenge vam anar a passejar per una reserva natural molt bonica, amb vistes precioses sobre les valls de Clent, un parc del National Trust. Hi havia bastanta gent i  molts d'ells amb gossos. Fins aquí tot normal. El que ens va cridar l'atenció va ser veure que les caques de gossos que els amos no havien recollit estaven encerclades amb pintura fluorescent. Perquè? No sé si el motiu és senyalar-les per la gent que ha de caminar per allà, perquè no les trepitgin o si és una manera de fer agafar consciència als propietaris d'aquests animals. També he vist que hi ha esprais que fan activar la descomposició dels excrements més ràpid... Potser totes tres coses? Curiós, si més no, i em faria gràcia saber si funciona.
També hi havia aquest cartell, que ens va fer molta gràcia i que traduït vindria a dir "la fada de les caques de gos no existeix" (aquí enlloc d'un ratolí, qui s'emporta les dents de llet és una fada).


dimecres, 7 de gener del 2015

El cost d'un somriure

Nota: aquest post el vaig escriure en un paper dalt de l'avió d'Estocolm a Barcelona (el passat 26 de desembre) 

Quant costa un somriure?
Això em preguntava ahir passejant pels carrers quasi deserts del nostre barri -no puc dir poble perquÈ no es pot comparar als pobles mediterranis que probablement teniu com a referència- a les afores d'Estocolm.
Estàvem a uns -5°C i era el 25 de desembre a les 10h del matí. Tot i això, em vaig creuar amb altres vianants, alguns sols, d'altres en parella. En total em deuria trobar unes vuit persones.
Jo estava contenta i disposada a saludar o, si més no, a regalar un somriure a qui vingués en direcció contrària a la meva. Per això quan algú se m'estava apropant, intentava mantenir la mirada en la seva.
Doncs ni una sola persona em va tornar el somriure ni molt menys em va dir hej (hola). De fet, la majoria quan s'estaven apropant desviaven la mirada cap a terra, talment es sentissin intimidats per mi.
Aquests mesos a Anglaterra m'han fet recordar que és normal regalar somriures als estranys, especialment quan en un carrer només hi ha dos passejants que es creuen en un punt determinat del seu itinerari.
Una llàstima que molts suecs (o potser hauria de dir gent d'Estocolm) encara no hagin descobert que és més agradable regalar i rebre somriures que mirar a terra amb cara inexpressiva.