dimecres, 7 de gener de 2015

El cost d'un somriure

Nota: aquest post el vaig escriure en un paper dalt de l'avió d'Estocolm a Barcelona (el passat 26 de desembre) 

Quant costa un somriure?
Això em preguntava ahir passejant pels carrers quasi deserts del nostre barri -no puc dir poble perquÈ no es pot comparar als pobles mediterranis que probablement teniu com a referència- a les afores d'Estocolm.
Estàvem a uns -5°C i era el 25 de desembre a les 10h del matí. Tot i això, em vaig creuar amb altres vianants, alguns sols, d'altres en parella. En total em deuria trobar unes vuit persones.
Jo estava contenta i disposada a saludar o, si més no, a regalar un somriure a qui vingués en direcció contrària a la meva. Per això quan algú se m'estava apropant, intentava mantenir la mirada en la seva.
Doncs ni una sola persona em va tornar el somriure ni molt menys em va dir hej (hola). De fet, la majoria quan s'estaven apropant desviaven la mirada cap a terra, talment es sentissin intimidats per mi.
Aquests mesos a Anglaterra m'han fet recordar que és normal regalar somriures als estranys, especialment quan en un carrer només hi ha dos passejants que es creuen en un punt determinat del seu itinerari.
Una llàstima que molts suecs (o potser hauria de dir gent d'Estocolm) encara no hagin descobert que és més agradable regalar i rebre somriures que mirar a terra amb cara inexpressiva.

2 comentaris:

joan gasull ha dit...

Suposo que és una mica cosa de cultures i que al ser gent no tant oberta els costa que els mirin als ulls.
Si els posessin un temps a treballar amb gent com nosaltres es curaven ràpidament segur.
Amb lo gratificant que és rebre un somriure.

Teresa ha dit...

Són més introvertits els suecs que els britànics.