dilluns, 29 de novembre del 2010

Cancún

M'entristeix veure que la participació catalana a les urnes no arriba ni al 60%. Què passa? Com pot ser que la gent no es bellugui, que no vulgui formar part d'una democràcia? Sempre es pot votar en blanc si no hi ha cap partit amb el que un s'identifiqui, però no votar és com passar de tot, és no tenir dret a queixar-se quan les coses no es fan com un voldria.
Enfí... ahir llegia al diari, informant previa trobada a Cancún sobre el clima mundial, que mentre segons indiquen les estadístiques la temperatura mundial segueix augmentant, a Suècia l'any passat es van batre records de fred i sembla que anem pel mateix camí. Es veu que una cosa sembla ser directament proporcional a l'altra, i jo que sóc de lletres, no entenc massa perquè. El que sí entenc és que ja em puc anar abrigant, i això que encara no som a desembre! La setmana passada va nevar quasi cada dia i les temperatures van seguir baixant. Avui al matí teniem -12 C, (ara estem a -9 C) la mateixa previsió que per demà. Dimecres s'espera que a les 7h del matí hi hagi -17 C, però cap a les 13h ja haurem pujat a -12 C... Això sí, la neu està preciosa, blanca, verge i en pols, les estrelletes que formen els cristalls es veuen a simple vista i et vénen ganes de fer-les volar com plomes.
A les 17h dissabte vaig sortir a passejar uns 40 minuts, i la única persona que em vaig trobar pel camí va ser un senyor que passejava el seu gos. Només sentia els meus passos damunt la neu i mirava dins de les cases que la gent ja ha decorat amb llumetes de Nadal.

dimarts, 23 de novembre del 2010

Vacanze Romane

Diumenge vam tornar d'una estada de tres dies a Roma. La primera visita per mi a aquesta fantàstica ciutat. Evidentment se m'ha fet massa curt i tot i que no vaig llençar cap moneda a la Fontana di Trevi, hi tornaré per poder veure tot el que no he pogut durant aquests dies.
Ja només per la temperatura valia la pena! Mentre aquí nevava i hi havia 0 graus, a Roma podia passejar sense jaqueta... Suposo que per vosaltres això no és gaire extrany, però per nosaltres és una injecció d'energia.
Vam tenir la sort d'allotjar-nos en un hotel de luxe a dalt de tot de les "escales espanyoles", cosa que va fer l'estada encara més agradable. Una vista fantàstica sobre la ciutat. El menjar italià: deliciós! I tantes coses per veure...!
Un gust poder entendre quasi bé tot el que es diu o està escrit, tot i no haver estudiat mai la llengua, però també frustració de no poder-la parlar. Això sí, s'ha de reconèixer que em va sorpendre que hi hagués tants italians que parlessin anglès. De fet, en totes les botigues. Tot i que per demanar direccions pel carrer, no m'importava demanar-ho en italianyol i que em contestessin en italià.
Una cosa que ja sabia però que se m'ha confirmat és que aquests italians son uns asos del marketing. Em refereixo a la gràcia que tenen presentant els productes, sobretot els alimentaris. No és extrany que en els supermercats d'arreu tinguin molta més presència que els catalans o espanyols, tot i vendre en definitiva la mateixa cosa. Només cal veure com venen les castanyes pel carrer. No sé com serà ara a Bcn perquè fa molt que no hi sóc un mes de novembre, però jo mai havia vist una paradeta decorada amb tanta gràcia, amb les paperines totes a punt i les castanyes ben posadetes sobre l'"estufa"...

Les fotos no son meves perquè encara no me les he descarregat a l'ordinador, però mostren exactament el que us comentava.
Per altra banda, m'he acabat de decidir per seguir estudiant literatura a la Universitat. Hauré de fer 2 anys més d'estudis abans de poder fer cap doctorat, però si realment haig de triar el que m'agrada, prefereixo fer això que no pas estudiar 1 any i mig per després dedicar-me a donar classes a nens desinteressats.

diumenge, 14 de novembre del 2010

cagadubtes

Els que em coneixeu ja sabeu que una de les frases que més dec haver pronunciat des de que sé parlar és "no sé què fer". No en el sentit d'avorriment o de no prendre la iniciativa, sinó com a resposta davant d'un dilema, o d'una presa de decisió. A vegades són qüestions trascendentals, com quina feina escollir, a vegades futeses com triar quins cereals compraré, contant quants ingredients de collita ecològica contenen.
Fa una setmana, per exemple, quan vaig anar a fer la compra de la setmana, em va agafar per llegir els ingredients i comparar entre marques que oferien el mateix tipus de producte. Bàsicament per acabar triant el que contenia menys sucres afegits. Us en farieu creus de la quantitat de sucre que acabem menjant cada dia! Per exemple, aquí a Suècia és difícil trobar iogurt o pa sense sucre. 
Però al què anava al començar aquest post. Em trobo ara mateix en un d'aquests moments en el que haig de valorar els punts positius (i negatius) dels dos platets de la balança per trobar l'equilibri o la solució millor.
Quan em vaig posar a estudiar "espanyol" a la Universitat sueca (no dic filologia, perquè només són tres semestres i per tant no ho considero equiparable) ho vaig fer amb la intenció de treure'm el títol de mestra que em demanaven per donar-me una feina fixa a l'escola. La idea era treure'm primer els crèdits d'espanyol (un any i mig) per després dedicar un any i mig més a estudiar la part de pedagogia que demanen, tenint en compte que ja tinc una llicenciatura de Dret (que em vaig treure a la UAB). El sistema educatiu suec exigeix que per ser mestre has d'especialitzar-te en dues assignatures. Això, pel propi bé del professor, ja que generalment les places de mestre són a un 50% de cada assignatura. Per tant, si només dónes classes de castellà, hauràs de treballar en dues escoles diferents. Enlloc de tenir un sol mestre que dóna totes les classes, en tenen 2 al 50%, normalment perquè els horaris dels grups són paral.lels. En el meu cas, podria ser mestra de castellà i -en teoria- de Dret, en la línia de batxillerat on s'inclou una "introducció al Dret".
Fins aquí, un dels platets de la balança.
L'altre platet:
Vaig començar a estudiar "espanyol" per obligació, però resulta que m'ha anat interessant més i més, sobretot pel que fa a la literatura (la lingüística no m'entusiasma), que ja fa anys que m'interessa. Per altra banda, aquest semestre he tingut la oportunitat de donar classes a gent adulta en el primer curs de la Universtitat, la qual cosa trobo molt més estimulant intel.lectualment que ser davant una colla de crios que no saben ni perquè han escollit aprendre castellà i on m'haig de passar la meitat de les classes demanant silenci i l'altra meitat explicant que hi ha paraules masculines i paraules femenines. Si vull seguir ensenyant a la Universitat, haig de fer un màster de dos anys i en principi seguir després amb el doctorat (uns 3 anys més). El doctorat a Suècia no només és gratuït, sinó que és renumerat i val com qualsevol altra feina en quant a cotització. Ara bé, i aquí vé la part xunga: les places de doctorat són limitades i ningú et garantitza que quan tu el vulguis fer, hi hagi la possibilitat. A més, segons les últimes directives del govern actual, no es pot ser professor d'Universitat si no ets "doctor" i la figura de l'adjunt o associat desapareix. En altres paraules, el màster a seques no et serveix de res: no pots ser profe de batxillerat perque no tens la pedagogia i no pots ser profe d'Universitat perque no tens el docotorat.
De totes maneres, segons m'informen alguns dels meus col.legues, això de que els mestres de Facultat han de ser doctors, és una utopia, perque no hi ha prous doctors per poder cobrir totes les places, i a la pràctica, s'ha de contractar gent sense el doctorat (o com en el meu cas, sense ni tan sols màster).

Total: NO SÉ QUÈ FER!!!!!

1)  em trec un títol per assegurar-me una feina en la que potser no em sentiré realitzada? o...

2) segueixo estudiant per quedar-me (en teoria però sense garantia) en el mundillo universitari suec?

Quin rotllo us he fotut! Més que res m´ha servit com a teràpia.

dijous, 11 de novembre del 2010

va de futbol

No sé si les notícies del futbol suec solen arribar a Catalunya, però aquesta vegada és molt possible que sí. I si no, ja us informo jo: el Malmö ha guanyat la lliga sueca. Això no tindria cap repercussió per Catalunya si no fos que el segon entrenador de l'equip es un català: Josep Clotet Ruiz, que si no m'equivoco ve de l'Espanyol.
Com que aquí la gent només té un cognom, quan en tens dos, sempre t'anomenen pel segon, ja que s'entén que el primer és com un segon nom, o sigui que a en Pep els diaris li diuen Ruiz.
M'alegro de veure que hagin canviat el dia del Barca-Madrid, tot i que em costi creure que algú deixa d'anar a votar pel partit, tenint en compte que els col.legis el.lectorals estan oberts des de bona hora... Al que interessa votar, vota hi hagi partit o no.
I si no és així, la situació està pitjor del que em pensava.

dijous, 4 de novembre del 2010

miscel.lània

Una de les coses que m'agrada de viure aquí és que en un dia com avui, pots sortir a passejar i tens el bosc -o un bosquet- a 10 min. de casa. I una de les coses que m'agraden dels boscos suecs son aquestes roques forrades de molsa, falgueres i líquens que li donen aquest toc màgic a tot plegat. Com podeu veure ja no hi ha neu, va durar molt poc (per sort!)
Per altra banda, dissabte em vaig passar el dia al jardí, fent neteja de tardor. És a dir, bàsicament treient fulles i més fulles que havien caigut dels arbres sobre la gespa. Moltes les fiquet en un compost "especial", destinat a les deixalles del jardí, que triga més a fer-se terra, però que és obert i no fa pudor. L'altre compost, l'aïllat i amb tapa, serveix per llencar-hi les restes del menjar vegetal, peles de patates i pastanagues, filtres de cafè, etc. I des de que vaig comprar una partida de cucs de terra, que funciona a la perfecció. M'encanta obrir la tapa i veure com aquests animalons estan convertint el que altra gent llencaria a les escombraries, en terra i adob pel nostre jardí.
Però al que anava: després de la feinada del dissabte, heus aquí l'aspecte que presenta el jardí a hores d'ara: és una feina de no acabar mai!! I una mica frustant, la veritat.


dilluns, 1 de novembre del 2010

la nostàlgia de l'emigrant


Ahir ens vam trobar amb altres catalans que viuen a Estocolm, per cel.lebrar la Castanyada. No hi van faltar panellets -que van quedar molt bons-, pa amb tomàquet i embotit. Fa il.lusió compartir aquestes tradicions amb altra gent que es troba en la mateixa situació. Els nens senten altres persones parlant català, tot i que entre ells parlen suec, i un se sent una mica més a prop de casa. Evidentment tots els que som aquí hi som perque volem i ens agrada viure a Suècia, però això no treu que de vegades t'entri nostàlgia.
Com mirant aquest vídeo del rècord mundial de lipdub que em va fer arribar la meva germana (la única dels germans que queda en terres catalanes).