diumenge, 20 de desembre del 2015

Calor i foscor

Ara ja fa temps que no us informo de com va la meteorologia per aquí dalt però avui toca. Mai havíem tingut un desembre tan calorós i pel que sembla a Catalunya us passa si fa no fa el mateix. Vaig sentir dir al Mauri que era a causa del Niño... Sigui com sigui, avui dia 20 de desembre arribarem aquí a Estocolm als 13 graus! La mateixa temperatura que feia la nit del solstici d'estiu.
I deu ser perquè mai estem contents amb el que tenim però el cert és que un Nadal sense neu en aquestes latituds és trist. La conseqüència de la manca de neu i les altes temperatures han fet que els dies -entesos com a hores de llum natural- encara s'hagin fet més curts del que és habitual al desembre. La neu, quan n'hi ha, il·lumina gràcies a la seva blancor i la capacitat refractària que té. I quan fa fred, no hi ha gaires núvols i per tant les poques hores de llum són efectives, es veu el sol i el cel és blau. Ara, en canvi, els dies són grisos i sembla que no s'acabi mai de fer de dia. A les vuit del matí encara no és del tot clar i a quarts de tres de la tarda ja s'està fent fosc.
El gran avantatge és que no has de rascar el vidre congelat del cotxe quan tens pressa al matí i tampoc has d'estar traient neu amb la pala. Però si hagués de triar un mes en el que voldria que hi hagués neu, seria justament desembre. Sort que aviat baixarem a carregar piles a terres catalanes!
Espero que la manca de neu actual no impliqui que la temporada s'allargui per la primavera perquè aleshores encara posa més de malhumor. Imagineu-vos el mes de maig, quan el que vols és veure sortir les flors i encara està tot cobert d'una capa blanca...
En fi, no cal amoïnar-se pel que ha de venir.
Salut i que gaudiu de les festes!

dilluns, 7 de desembre del 2015

Merlí (2a part)

Com ja vau llegir en el primer post sobre el tema, la sèrie de la temporada a TV3 no em va atraure gens després del primer capítol. No obstant, després d'haver escoltat algunes coses més (a la ràdio i de gent que conec) li vaig donar una altra oportunitat i la setmana passada vaig veure el penúltim capítol.
He d'admetre que el vaig trobar millor que el primer, bàsicament per dues raons. La primera perquè trobo que la caracterització dels estudiants està aconseguida i és creïble, la qual cosa no es pot dir dels professors (quan planifiquen les lliçons???)
La segona perquè trobo que està molt bé que es tracti el tema de la homosexualitat amb "certa" normalitat. I ho poso entre cometes perquè tot i que se'n parla, es fa des de la diferència o la problematització de l'assumpte, que es caracteritza pels tòpics de sempre... El Bruno amaga (i no accepta) la seva condició d'homosexual, l'Oliver en canvi la pregona als quatre vents però es particularitza pel seu amanerament.
Per poder parlar, veure o retratar l'homosexualitat de manera desinhibida s'hauria d'incloure en els mitjans, converses i llibres com es fa respecte a la relació heterosexual. Però en quants llibres per a infants apareixen famílies amb dues mares o dos pares? En quantes novel·les per adolescents hi ha una noia que s'enamora d'una altra noia? En quin anunci veiem dos nois que es fan un petó? Hi ha alguna pel·lícula on una relació homosexual sigui una part més del guió sense que impliqui un problema? A mi només em ve al cap la sèrie Modern family, perquè en pel·lícules com Fucking Åmal o Brokeback Mountain es contempla des de l'etern escàndol social.

Avui és l'últim capítol i suposo que el miraré algun dia d'aquests. Ja veurem si en faig algun post més.

diumenge, 29 de novembre del 2015

Pràctica acabada

Aquesta ha estat l'última setmana de pràctiques a l'Institut.
Ha estat una setmana especial pels alumnes, no perquè fos la meva última sinó perquè era una setmana temàtica on els alumnes que estudien ciències i tecnologia fan shows diversos i decoren els passadissos de l'escola d'acord a diferents temes. Força currat, la veritat. Durant tota la setmana hi ha hagut una discoteca muntada a la cafeteria on quasi no es podia ni passar (a l'hora de dinar).
Hi ha una sèrie de personatges que cada any es repeteixen, representats per alguns alumnes de l'últim curs (17-18 anys). Sempre hi ha uns "pijos", uns "frikies", uns enrotllats, etc. La setmana va començar amb els pijos arribant a l'escola en helicòpter! Un de veritat, que va aterrar allà mateix. Flipant...
El què trobo més fort és que de pijos n'hi ha bastants en aquest institut: molts van amb roba de marques que no comentaré per no fer-los publicitat, només diré que hi ha bastantes peces que costen dels 100 euros cap amunt. A la vegada, hi ha alumnes que arriben dels suburbis més deprimits econòmicament i per tant el contrast és prou palès no només pel color de la pell sinó per l'estil del vestuari.

Us deixo algunes fotos de les decoracions i la disco i de pas veieu l'aspecte d'un institut molt sol.licitat a Estocolm.



Racó de morrejar-se
la disco...

atenció als jubilats (a la porta de la sala de personal)

N per Natur i T (feta amb llaunes) de Teknik


dimecres, 11 de novembre del 2015

Txernòbil

Normalment no acostumo a escriure en el blog sobre els llibres que llegeixo perquè per això ja hi ha gent que ho fa molt millor que jo. Només si llegeixo quelcom que em fa reaccionar especialment, per bé o per mal, en faig algun comentari, com avui.
Estic llegint Voces de Txernòbil de la guanyadora del Nobel de literatura d'enguany, Svetlana Aleksievich. Justament aquesta obra no està traduïda al català però sé que l'Editorial Raig Verd acaba de treure del forn Temps de segona mà. La fi de l'home roig.
És curiós que s'hagi donat el premi a una periodista que escriu obres de no-ficció, que bàsicament es limiten a reproduir el que els seus interlocutors li expliquen. Darrera de les entrevistes però, hi ha un gran treball de recopilació, de tria, potser fins i tot de reformulació de paraules que fan especial la seva lectura.
En aquest llibre en concret, l'autora reprodueix les narracions -sovint monòlegs però a vegades converses entre vàries persones- de gent que va ser a Txernòbil en el moment de l'accident a la central nuclear, el 26 d'abril de 1986, o bé durant les setmanes després del dia fatal. L'obra s'obra amb el relat de la vídua d'un bomber que va anar a apagar el foc la mateixa nit de l'accident: va morir al cap de 14 dies. També dóna veu a soldats obligats a "netejar" l'indret de radioactivitat: traient capes de terra, matant animals domèstics, destrossant objectes i forçant la gent a deixar les seves llars.
A part de l'accident en sí hi ha diversos punts en comú en tots els relats. El primer, i més esfereïdor, és el fet de que s'amagués a la població el que havia passat i sobretot, les conseqüències que implicaria el desastre nuclear més important de la història. De fet va ser Suècia qui va alertar al món del nivell elevat de radioactivitat que van detectar provinent de l'est. Les autoritats russes no van reconèixer la magnitud de la tragèdia fins al 14 de maig. Van trigar fins a 6 dies a evacuar la gent en un radi de 30 km al voltant de Txernòbil, amb la conseqüència de que la majoria de gent ja va estar exposada a nivells mortals de radioactivitat sense saber-ho. Per tant, la ràbia contra la mentida soviètica -com molts l'anomenen- és present en pràcticament tot el llibre. Molts identifiquen el desastre com una guerra. Fins i tot pitjor, perquè els que tornen de la guerra són tractats com a herois mentre que els que van tornar de Txernòbil van patir una repudia social per part dels seus compatriotes que els tractaven com objectes radioactius caminants (que de fet és el que molts eren).
Un altre fet que es repeteix és la negació del perill, sobretot per part de gent gran, que tot i la prohibició van tornar als seus pobles al cap d'un temps i segueixen cultivant la terra i menjant aliments contaminats.
I com no, apareixen el Vodka i la corrupció. Beure per oblidar, beure per descontaminar, beure per aguantar. Intercanvi d'alcohol per objectes valuosos (radioactius). Diners a canvi de deixar passar la gent a buscar propietats que s'endurien a la nova llar...
En definitiva, un llibre impactant però interessant sobre una Història que no s'hauria d'oblidar: la de la gent.


dissabte, 7 de novembre del 2015

Un novembre ocupat

No dono per més: entre estudis, pràctiques i viatges llargs en transport públic quan arribo a casa el que menys ganes tinc és de posar-me a escriure al blog, però tampoc m'agrada deixar-lo abandonat, pobret.
Ja tenim el novembre aquí, el mes que molts suecs consideren el pitjor de tot l'any: s'ha canviat l'hora i per tant es fa fosc abans (cap a les 16h i cada dia una mica més aviat), els dies són grisos o plujosos i normalment fa fred. Aquest any, però, està sent excepcionalment càlid. Només hi va haver una setmana d'octubre que vam baixar a graus negatius, la resta de dies hem tingut entre 4 i 10 graus. Això fa que tot plegat sigui més portable. Lamentablement la glaçada de mitjans d'octubre va cremar la majoria de plantes que ja han perdut les fulles i les flors. Les hortènsies estaven precioses i d'un dia per l'altre van quedar ben pansides. Els arbres en canvi, han aguantat aquesta bellesa tardorenca de grocs, taronges i vermells. Mireu les fotos!
 

Fins a finals de novembre estaré fent pràctiques en un institut (que aquí va dels 16 als 19 anys). Té 2000 alumnes i funciona una mica diferent de la majoria d'instituts suecs. Els alumnes tenen un horari amb "blocs". No pertanyen a una classe sinó que per cada assignatura que han triat (hi ha un munt de possibilitats) pertanyen a un grup. Per exemple, el grup on fan esport no és el mateix que el que fan anglès o matemàtiques. Només hi ha un grup inamovible durant els tres anys que dura l'institut i és de 16 alumnes però només es troben un cop per setmana a l'hora de "tutoria". A mi m'agrada el sistema: pel professor també implica més rotació i als alumnes els ensenya a ser més socials i a conèixer i col.laborar amb gent de totes les línies. No tinc ni idea de com funciona actualment el batxillerat a Catalunya però aquí ja no és només ciències, lletres i mixtes. Pots triar entre economia, humanitats, idiomes, esport, tècnica, dret, ciències naturals, ciències socials, i altres. Si et vols encaminar més aviat cap a una formació professional també hi ha moltes altres línies (però cap de torero ni mestressa de casa, quin horror!)
Espero poder-vos explicar més detalls d'aquesta experiència ben aviat.

diumenge, 11 d’octubre del 2015

Reflexions sobre l'escola (1)

En la nostra societat hi ha alguns àmbits sobre els que tothom es permet comentar, criticar i opinar. Un d'ells és la política -força normal si realment la democràcia funciona com a poder del poble-, l'altre és el futbol (no hi entraré) i un tercer és l'educació. Aquesta última entesa com l'ensenyament de coneixements a nivell institucional. Dit d'altra manera: l'escola.
Probablement perquè tothom hi ha passat i per tant en té una experiència a nivell d'alumne i en recorda quelcom, la gent es creu capacitada per aconsellar com s'hauria d'ensenyar a l'escola. En general, tothom es decanta per creure que el millor sistema és el que hom ha viscut. Són típiques les frases del tipus "els haurien de posar més deures" o "a la seva edat jo ja em sabia totes les taules de multiplicar de memòria" o encara "tant fer plastilina i no aprenen l'ortografia".  I com aquestes tantes d'altres que segur que haureu sentit o, fins i tot, formulat alguna vegada.
L'escola ja fa temps que ha -o hauria de- deixat de ser un lloc on els coneixements s'emboteixen al cap de l'alumne perquè després els vomiti en un examen. El mestre no és aquell que arriba i comença a dictar un text que els alumnes hauran d'aprendre de memòria. Però el mestre tampoc ha de ser aquell que ho deixa tot en mans de l'alumne que ja s'espavilarà sol a buscar la informació. El mestre és un instrument més per ajudar a l'alumne a trobar el coneixement: guiant-lo, mostrant-li el camí i ajudant-lo a comprovar per ell mateix com són les coses.
Ja fa un segle que gent com Dewey o Vygotskij van considerar que els centres d'ensenyament havien de preparar els nens a ser ciutadans i el més important: a entendre com s'aprèn el que s'aprèn. Pràctica i teòrica estrictament lligades. L'objectiu no és aprendre un coneixement sinó també aprendre com arribar fins a aquest coneixement.
Darrera un sistema pedagògic, en general homogeni a nivell d'ensenyament públic, hi ha molts estudis que justifiquen la seva aplicació. Els mètodes no es trien perquè sí; s'ha demostrat quins són els més eficients i quins no serveixen per res. Lamentablement sovint també hi ha condicionants polítics, ideològics i econòmics darrera certes decisions de com s'ha d'ensenyar i d'això en tenim tristes mostres ben recents (llei Wert i altres).
Un investigador americà (Hattie) s'ha dedicat a fer anàlisis de més de 900 meta-anàlisis sobre quins factors són els que més influeixen a l'hora d'aprendre. Entre ells en destaquen tres: bones relacions entre mestre i alumnes, les altes expectatives del mestre sobre els alumnes i el "feed-back" que reben els mestres sobre el seu mètode. Per contra, hi ha altres factors que afecten negativament l'aprenentatge: les llargues vacances d'estiu, les classes amb barreja d'edats o el quedar-se castigat més temps a l'escola. Òbviament això és una simplificació d'un estudi molt complexe, però és per donar-vos una idea del que pot influir o no a l'hora de transmetre coneixements.
El tema de les vacances estiuenques és, penso jo, un fet a tenir molt en compte. Ja hi ha països on s'han reduït i on les vacances escolars estan més repartides al llarg de l'any (Regne Unit, Suïssa, França, Alemanya). Penso que en la nova Catalunya aquest tema s'hauria de revisar si volem que les noves generacions pugin amb un alt grau de preparació. Gairebé tres mesos de pausa és una aberració que no ajuda a ningú: ni a alumnes, ni a pares, ni a mestres. Entre altres coses, també agreuja les diferències socials: nens de famílies amb recursos, cert nivell d'educació i inquietuds intel·lectuals seguiran aprenent durant l'estiu mentre que els que pertanyin a famílies amb menys recursos, menys educació, etc, no avançaran en coneixements. Com ja he dit alguna altra vegada, les vacances es van establir quan els nens havien d'ajudar al treball del camp. En la nostra societat no hi ha cap més justificació que la del descans (a qui tothom té dret) i si m'apureu, la calor. La calor és una bona excusa però s'acaba ràpid instal·lant aire condicionat, igual que als hospitals i les oficines de l'administració pública.
Ja us adverteixo que aquest tema continuarà en altres posts, tan bon punt tingui temps per dedicar-hi.


divendres, 18 de setembre del 2015

Merlí


Ja sabeu que de tant en tant m'agrada fer crítiques de programes de TV, i és el que volia fer avui sobre la nova sèrie de TV3: Merlí.
El primer que haig de dir malauradament és un aspecte negatiu, però és que és el que més m'ha cridat l'atenció, tot i que no sé perquè em sorprèn- la visió masculina del món s'ha tornat a colar a les pantalles catalanes. I és una llàstima, perquè en altres aspectes, la sèrie sembla que ha volgut adaptar-se als nous temps i ho ha aconseguit (per exemple, introduint les noves tecnologies). 
El protagonista és un home de cinquanta i tants anys que no és especialment atractiu físicament (almenys al meu parer). D'acord, sembla que té carisma amb els alumnes, que sap explicar la filosofia d'una manera amena. Fins aquí es pot comprar. Ara bé, que aquest mateix senyor sigui capaç d'endur-se una noia de com a molt 30 anys, guapa i -se suposa- intel·ligent el segon dia de conèixer-la???? Ni que fos el George Clooney, per favor!!!!!
El que més em fot és que les actrius que fan de mestres són totes joves i guapes i en canvi els actors són més grandets (a excepció d'un) i res de l'altre món. Feu un exercici de reflexió: haurien fet la mateixa sèrie amb els rols canviats? Podrien haver posat una mestra de filosofia enrotllada, de 50 anys que es lligués a un jovenet de 27? Perquè no posar una directora enlloc d'un director? Perquè la mestra d'anglès sembla una curta a qui es pot endur al llit el primer que li regala un gosset????? Perdoneu la quantitat d'interrogants però és que m'exalto!
Un altre detall: els alumnes nois son molt més nombrosos que les alumnes noies (només cal mirar la foto de promoció). El segon protagonista (Bruno, fill del Merlí) també és noi.
Seguim. Coses positives, va: les reaccions dels alumnes es tan força ben trobades, si no fos perquè dubto que estiguessin tots calladets quan arriba el substitut de torn. Però almenys les converses entre ells s'assemblen bastant a la realitat. Més coses bones: el Bruno fa ballet: aquí trenquem els esquemes...o? Perquè no ho sap cap dels seus amics i no vol que ho sàpiguen? Li fa vergonya? Em pensava que això ja ho teníem superat, per l'amor de Déu!
Una altra escena que sembla treta de qualsevol escola és la dels professors posant-se al corrent de les etiquetes dels alumnes (el que no fot brot, el que és molt bon estudiant, el marginat, etc). Com també ho és la de l'enveja que irradien alguns mestres quan un altre fa quelcom que atrau als alumnes o que fa la classe més divertida (recordeu "El club dels poetes morts"?).
Però el que sí que dubto molt que un mestre faria és anar a un alumne i dir-li que un altre profe l'ha criticat. Primer, perquè és ser anti-col·legial i poc lleial i segon, perquè és llençar-se pedres a la pròpia teulada.
Tampoc trobo que la mare del Merlí estigui massa ben trobada. Si només es deuen portar 10 anys!!!!
I què me'n dieu dels alumnes? N'hi ha algun de lleig? De gros? Amb grans?... De nou, poc realista.
Bé, ja m'he desfogat. Espero que la cosa millori en els pròxims capítols.
Si les institucions públiques no fan res per trencar els clixés socials, no anem bé. Ni amb independència ni sense.

divendres, 28 d’agost del 2015

Després de 18 anys...

... he tornat a la Universitat d'Uppsala, on al 1997 vaig estudiar mitjançant el programa Erasmus. Algunes coses, sobretot a nivell arquitectònic, han canviat: per exemple l'estació central o alguns edificis nous. La Universitat en sí, la més antiga de Suècia i Escandinàvia, està igual pel que fa al funcionament institucional i la vida estudiantil, si bé es fan servir totes les noves tecnologies que en aquella època tot just començaven a despuntar (recordeu les cues a la biblioteca per utilitzar ordinadors i Internet?).
La Universitat d'Uppsala és coneguda per  les seves tradicions, moltes van començar ja al s.XVII, especialment pel que fa a les associacions d'estudiants i les anomenades "Nacions", una per cada regió del país. Fins fa ben poc, la Nació de la que formaves part era la que corresponia al teu lloc d'origen (és a dir, el lloc on vivies abans d'arribar a Uppsala) però ara tothom és lliure d'escollir a quina Nació vol pertànyer. N'hi ha una, però, on encara regeix l'antiga norma: només en formen part els que vénen de ... justa! La meva regió ;-). Cada Nació té la seva casa, que en general és un edifici antic, amb el seu restaurant, les seves festes especials, la seva biblioteca... Una mica com els colleges d'Oxford o Cambridge però en una escala més petita. La veritat és que és un ambient ideal per qui estudii a la Universitat per primera vegada (i tingui entre 18 i 30 anys).
A més, la ciutat -que és ben bonica- té una mida molt manejable i és ideal per anar en bici a tot arreu. Jo en tinc molt bons records i la recomanaria a qualsevol que tingués pensat anar a fer un Erasmus a Suècia. 
En qualsevol cas, ahir vaig anar al dia introductori i em vaig sentir com una iaia enmig de tants jovenets acabats de sortir de l'ou. Per sort en el programa que jo estudiaré en tres semestres, la majoria són si fa o no fa de la meva edat perquè han d'haver estudiat alguna altra carrera i molts ja tenen cert recorregut professional. Haig d'admetre, no obstant, que vaig envejar tots aquells primerencs que encara tenen tant per fer i per descobrir, mentre pensava que si el temps passa tan ràpid, ni me n'adonaré i ja estaré jubilada!
El programa que estudiaré està dissenyat per adquirir els coneixements pedagògics necessaris i  obtenir el títol que permet donar classes fins al final de l'escola secundària o dit d'altra manera, fins l'últim any d'escolarització preuniversitària. Aquest període també inclou les pràctiques en un institut, una vegada al semestre (durant 4 o 10 setmanes). Aquesta vegada, no em tocarà fins al novembre. Ja us aniré posant al dia

dijous, 20 d’agost del 2015

El blues del retornat

No sé si el títol de l'entrada a aquest post és un síndrome real o si ni tan sols hi ha quelcom descrit que s'hi assembli.
El fet és que, tant si s'hi ha posat una etiqueta com si no, jo pateixo d'aquest mal. Sempre he dit que t'enduus alguna cosa de cada lloc on vius (si bé dels dos anys viscuts a Madrid no m'enduria res).
Hem tornat a Suècia després d'un any a Anglaterra i de tres setmanes de vacances a Catalunya. Vivim a la nostra casa confortable, amb els nostres mobles, el jardí que nosaltres mateixos hem plantat. Tinc tot allò material que trobava a faltar quan érem a Birmingham, de lloguer. Tinc una família sana que estimo i m'estima. D'aquí a una setmana torno a la Universitat per acabar de treure'm el títol que m'exigeixen per ensenyar a la franja de 16 a 19 anys. Portem una setmana de bon temps (cosa inèdita per les dates en les que ens trobem).
Doncs bé, tot i aquesta llista de positivitat, no estic del tot a gust. Em falta quelcom, com cada vegada que torno cap aquí acabades les vacances. Aquesta vegada, però és diferent. S'hi afegeix el fet de que he comprovat que viure en un altre país amb el que no tenia cap tipus de relació prèvia m'ha agradat molt. Conèixer gent i llocs nous, aprendre d'una altra cultura i d'una altra llengua. Veure que hi ha una zona grisa entre la quadrícula sueca i el caos català. Sentir que malgrat la pluja, l'hivern és més lluminós i la primavera comença més d'hora. Notar que formes part de la diversitat social i cultural sense sentir-te segregada. Observar que no només és en els països mediterranis on la gent xerra amb desconeguts.
Potser és que el silenci em cansa o que aquí no ric mai com quan sóc a Catalunya. Potser és que sempre em sentiré una estranya en aquestes terres, per molt bé que parli la llengua i per molt  integrada que estigui en la societat sueca. Sabeu què no vaig trobar a faltar quan era a UK? Doncs les amigues sueques, senzillament perquè després de viure més d'una dècada aquí, les amistats que tinc son malauradament supèrflues i prescindibles.
Però no patiu, la nostàlgia em passarà, com sempre, quan ocupi les hores amb els viatges a Uppsala, les classes, els estudis, i totes aquestes tasques que ens ocupen als adults amb fills.

dijous, 16 de juliol del 2015

Això s'acaba!

Aviat hauré de treure del títol del bloc i de l'usuari del twitter la part de Birmingham perquè dimarts que ve ja s'acaba la nostra aventura britànica.
Han estat 11 mesos intensos que han passat volant. Hem viscut una experiència molt enriquidora que recomanaria a tothom a qui se li presenti la oportunitat. Les nenes han absorbit la llengua anglesa com a esponges i s'han impregnat de la història i la cultura d'aquest país. Hem visitat llocs impressionants, hem conegut gent interessant i en definitiva hem guanyat en -m'atreveixo a dir- tolerància, adaptació i coneixement.
Quasi es fa estrany tornar a casa nostra, diria que fins i tot certa mandra. Però primer gaudirem de vacances en família i després de passar uns dies a Estocolm volarem cap a Catalunya a gaudir tres setmanes. Les nenes aquest any gairebé no tindran vacances d'estiu perquè el 18 d'agost ja tornaran a començar l'escola. I jo, a partir de l'1 de setembre, torno a les aules universitàries de la ciutat que em va acollir com a Erasmus al 97, Uppsala. Aquesta vegada, tres semestres que espero que ja siguin els últims, tot per treure'm el títol que em permetrà exercir com a mestra també per alumnes d'estudis secundaris (de 16 a 19 anys).
Demà venen els de la mudança i el més calent és a l'aigüera!


dijous, 9 de juliol del 2015

Teatre a la fresca

Mentre molts de vosaltres us estàveu ofegant de calor xafogosa, nosaltres ahir al vespre vam anar a veure un clàssic del teatre, a la fresca. Concretament a 14 °C. L'obra era Somni d'una nit d'estiu, de Shakespeare i l'escenari el jardí botànic de Birmingham.
Els anglesos són els reis dels pic-nics, faci fred o calor, a la que hi ha gespa verda i algun esdeveniment, surten amb les seves cistelles ben proveïdes i amb molta classe: a part dels coneguts sandvitxos no hi falten copes, vi i rebosteria. El cert és que la majoria de gent anava molt més ben equipada que nosaltres. A més a més de les mantes per seure, en duien per tapar-se i molts també portaven cadires plegables per no haver de seure a terra i evitar mals diversos.
La posada en escena era senzilla però feia el fet, i els actors ho van fer molt bé. Llàstima, però, que no utilitzessin micròfons, perquè en un espai tant obert hi havia línies que se les enduia el vent.
El més important és que les nenes també van gaudir de l'obra tot i que al preguntar-los què els va agradar més van dir "la casa de les papallones" que vam visitar a la mitja part i que ja havien vist altres vegades (forma part del botànic) on la temperatura i la humitat son tropicals. ;-P
Dóna gust veure que en aquest país la cultura sí que és valorada -i subvencionada-.

dimarts, 7 de juliol del 2015

darrera sortida

Algunes de les coses que hi ha per veure en aquest país -bàsicament les que tenim més aprop de casa- les hem anat deixant pels últims dies. Aquest passat cap de setmana vam anar a una de les visites obligades per la majoria de turistes que venen a Anglaterra: Stonehenge, un monument del neolític que ningú sap del cert perquè servia. La teoria més estesa és que era un lloc de trobada, per fer rituals, festes o sacrificis. Quan més gent s'hi congrega és al solstici d'estiu perquè la llum del sol queda alineada amb les pedres de l'entrada del monument, cosa que fa pensar que en aquells temps ja feien algun tipus de celebració. Stonehenge també inclou unes tombes o enterraments en forma de muntanyetes (això em va recordar a Uppsala) que es van anar fent durant centenars d'anys, un cop ja acabat el cercle petri. A través d'eines sofisticades, s'han pogut veure que hi ha altres construccions enterrades, la més impressionant un segon cercle de pedres gegants que seria molt més gran del que hi ha visible.
És espectacular quan penses que les pedres aixecades pesen moltes tones i algunes venen fins i tot des de Gales. El monument ha sofert diversos canvis al llarg del temps i des dels inicis (fa 4000 anys) fins l'acabament (que no és exactament tal i com es veu ara) van passar uns 800 anys. És bonic i interessant de veure, però no entenc perquè s'ha convertit en un lloc de peregrinatge de turistes, que per altra banda sembla que els importi més fer-se un selfie amb les pedres darrera que realment contemplar l'escena. Això encara es fa més evident quan vas a la zona de l'exposició i no hi ha ni la quarta part de gent que a les pedres. I és allà on hi ha la informació arqueològica i històrica, així com objectes i esquelets que s'han trobat en la zona.
També ens vam arribar fins a Salisbury per veure la famosa catedral i hi vam escoltar part d'una missa cantada. És allà on es preserva la Carta Magna, primer document on es limitaven els poders d'un rei anglès i que aquest any ha celebrat els 800 anys. Als que heu llegit Els pilars de la terra de Ken Follet us farà gràcia saber que es va inspirar en aquest edifici per escriure el seu llibre.
L'endemà vam visitar Oxford, un altre dels llocs preferits dels turistes i grups de joves italians i espanyols enviats pels pares a "aprendre" anglès durant un parell de setmanes. La ciutat és bonica i evidentment amb molta càrrega històrica, si més no per tota la gent que ha passat per la seva universitat i colleges. La biblioteca que per llei rep un exemplar de tots els llibres que es publiquen a GB, és al·lucinant. També vam anar a una exposició de llibres antiquíssims i alguns manuscrits originals d'autors britànics. Molts dels colleges eren tancats al públic, suposo que ja estan farts de tant turista i amb raó.  Les nenes van voler anar al museu d'història natural i les hi vam portar. Per acabar, ens vam passejar pel jardí botànic, que no té res a envejar al de Birmingham, però que té el seu mèrit.








dimecres, 1 de juliol del 2015

El mur

Ja sabeu que jo la TV la miro a la carta. Així ho he fet també amb el programa El Mur, que per si no ho sabeu consistia en que 6 participants es posaven el repte de córrer la marató de Barcelona. La idea em sembla bona. Al principi em va interessar sobretot perquè donaven consells que podien servir per qualsevol a qui li agradi o s'hagi aficionat a córrer recentment. Després, però, ja no hi havia tants consells ni entrenaments que els televidents poguessin veure i admeto que alguns capítols els feia anar més ràpid, perquè les vides privades dels concursants o la forma de les seves caques no m'interessava massa.
Avui he vist el programa de diumenge, que era l'últim. És a dir, el dia de la marató.
És admirable que un senyor de més de 60 anys estigui en la condició física del Manel i la corregués en només 4 hores. Molt bonic que a més, ho fes amb el seu fill. També cal dir que era el participant més acostumat a fer esport. Dos concursants d'uns 50 anys aprox. la van acabar cansats però bé i en un temps normal tenint en compte les condicions (cinc hores un i una mica més l'altre). Un dels participants no la va acabar, cosa que considero força normal, tenint en compte que abans no feia res d'exercici i que en tres mesos no es poden demanar miracles. Dues noies van acabar-la amb Déu i ajuda i en sis hores, perquè des del principi ja se sabia que tenien lesions físiques. Una al genoll i l'altra al maluc. Ambdós mals, m'arrisco a afirmar, fruit de l'intens exercici físic al que van sotmetre el seu cos, el qual no estava acostumat a aquests "trots".
Jo fa quatre dies que corro. No puc dir que m'encanti mentre ho faig, però sí la sensació de després i també la de superació personal. També sé que ni boja em posaria a córrer una marató, ni d'aquí a tres mesos ni d'aquí a dos anys.
M'agradaria fer alguns comentaris:
- Tot i no ser del ram de la sanitat, dubto que aquest stress físic al que s'ha sotmès a aquests participants sigui bo. Encara em sembla més inconscient que s'hagi animat a dues persones amb lesions a córrer 42 km. Entenc que pugui fer ràbia haver-se posat un repte i no poder-lo assolir, però algú els va explicar les conseqüències de fer-ho?
- M'agradaria que fessin un programa de "després del mur". Com ha quedat aquesta gent? Segueixen corrent? Com han evolucionat les lesions?
- Des de la TV pública penso que s'ha de ser una mica responsable. Que una persona que no fa cap mena d'exercici passi en tres mesos a córrer una marató és una animalada. Sobretot tenint en compte que aquesta gent a més d'entrenar també treballava. Penso que haguessin pogut fer el mateix programa en un període de temps més llarg. Per exemple en nou mesos o un any. Però és clar, el cost  econòmic hagués estat un altre. El cost físic dels participants també.

dijous, 25 de juny del 2015

Troballes

Una de les coses que m'encanta fer aquí a Anglaterra i que trobaré a faltar quan tornem cap a Suècia, és remenar en les botigues de segona mà i les fires d'antiguitats o mobles vells. Realment el que m'agrada és trobar objectes que potser no tenen massa valor ni històric ni material, però que es poden reconvertir en peces boniques, amb una mica de traça.
Les antiguitats o les andròmines amb una mica d'història sempre m'han agradat, des de que era adolescent. El que més m'entusiasmava era descobrir objectes a casa els avis, pensar que allò havia estat fet servir per algun avant-passat meu. Anar a casa algun drapaire i trobar ampolletes velles de farmàcia o alguna caixa de fusta ja em feia il·lusió, perquè per quatre duros m'havia firat (als meus ulls, és clar). Ara ja quasi no en queden de llocs on trobar tresors, tot es fa pagar bastant perquè el vintage està de moda. A vegades per quatre ferralles et demanen una suma exorbitant, però deu ser que hi ha gent disposada a pagar-ho...
Per això, si tens sort pots trobar cosetes a les botigues de les ONG's dels High streets (us en vaig parlar aquí) o regatejant a les fires de mobles vells. El factor clau és la paciència i la perseverança perquè la majoria de vegades tornes a casa amb les mans buides, malauradament hi ha molta morralla en aquestes botigues. De tant en tant, però, trobes alguna coseta que et fa feliç.
Avui us penjo unes fotos ("abans i després) d'un tamboret reposa-peus. Molt lleig quan el vaig adquirir però ben bufó després de posar-hi unes capes de pintura de guix.




dilluns, 22 de juny del 2015

una índia no gaire índia

L'altre dia vaig veure Rastres de Sàndal, gràcies al meu pare que me la va fer arribar per correu en dvd, perquè aquí a GB no l'hagués trobat. Em feia gràcia veure-la perquè la productora i guionista és germana d'una companya meva d'escola i filla de la Teresa Pont, una mestra per qui guardo un especial afecte.
El millor de la pel·lícula és la fotografia i l'ambientació -especialment en les escenes a la Índia-.
Un altre gran mèrit és que la majoria del personal que van fer possible el llargmetratge eren dones. També trobo interessant la fusió d'actors indis i catalans, així com les pinzellades "bollyboodianes" que aporten frescor i ritme.
No he llegit la novel·la en la que es basa el film però suposo que l'adaptació deu ser prou bona, tenint en compte que la guionista també va participar en l'escriptura del llibre. No obstant, com és habitual quan s'adapten novel·les a la gran pantalla, la sensació com a espectadora és que es vol encabir massa informació en poc temps.
El que em va agradar menys va ser la tria de l'actriu protagonista. El personatge que ha d'interpretar és una noia adoptada de l'Índia que ha crescut a Barcelona en el sí d'una família benestant. El problema és que l'Aina Clotet no és índia ni ho sembla. Aquest fet fa que la història perdi credibilitat als ulls de l'espectador. És que ni tan sols li van posar una bona cabellera negra ni la van maquillar més morena! Tan costava trobar una actriu d'origen indi o almenys amb trets més versemblants? No dic que la noia sigui mala actriu, però amb 32 anys ja l'hem vista en un nombre exagerat de sèries i pel·lícules. Tenint en compte que l'Institut del teatre gradua cada any uns quants nous actors, penso que seria hora d'anar-nos renovant una mica i obrir portes a altra gent. Potser és un tema de màrqueting però dubto que la gent anés al cinema per veure-la a ella, sincerament.
L'altre aspecte que no em va agradar va ser la selecció dels escenaris barcelonins: Parc Güell, la Pedrera, el Maremagnum, l'hotel Arts, torreta al Tibidabo, etc. Sembla un tríptic turístic de Barcelona, tal i com ho va ser Vicky, Christina, Barcelona de Woody Allen. La única originalitat va ser incloure una botigueta regentada per un indi al barri vell. Fa anys que no visc a Barcelona, però de debò hi ha tants immigrants que parlin bé el català? Em costa de creure, però tant de bo!
La història és un conte de fades on no hi falten ni el príncep blau, ni l'èxit professional (i material) ni els encontres atzarosos que fan canviar el destí de les protagonistes. Bona per passar l'estona.

dimecres, 10 de juny del 2015

abusos


Tornant de portar les nenes a l'escola escolto la BBC, canal local. A aquesta hora sempre hi ha un programa de debat, però no entre "tertulians" sinó entre locutor i públic que truca o escriu al programa. El presentador proposa un tema relacionat amb l'actualitat i la gent hi diu la seva.
Avui m'ha agafat tanta ràbia escoltant-lo que necessito buidar el pap.
La notícia a discutir és la següent: una jutgessa (sí, lamentablement, una dona) ha considerat que un pare acusat de pegar el seu fill de 7 anys i la seva dona, s'hauria de jutjar tenint en compte la seva cultura d'origen (Índia), on aquest fet no es considera delicte. Podeu llegir-la íntegrament aquí.
A Gran Bretanya, des de només l'any 2004, si un progenitor pega als fills deixant marques visibles, pot arribar a complir una condemna de fins a cinc anys de presó. No es considera malament, en canvi, que els pares peguin als fills per motius disciplinaris, sempre i quan no deixin marques.
O sigui, es podrien discutir dos temes: l'aplicació de les lleis per una banda i el maltractament infantil per l'altra.
El primer dels temes, tot i que fa quasi 20 anys que vaig acabar la carrera de Dret i mai he exercit, penso que és claríssim. Un dels principis del Dret és que la ignorància de la llei no eximeix de complir-la. Encara que no sàpigues que hi ha una llei que diu que has de pagar impostos, si no els pagues estàs incomplint la llei i ja s'encarregaran de fer-te la complir. El de la immigració, és un tema candent a tot arreu. Òbviament hi ha un xoc de cultures quan es barreja gent provinent de llocs molt diversos i amb valors diferents. Però penso que el país d'acollida no és el que s'ha adaptar a la gent nouvinguda, al menys pel que fa a les lleis d'una societat que ja porta molts segles de democràcia.
Pel que fa al segon tema, em sembla al·lucinant que encara es pugui discutir. Hi havia gent trucant dient que si els nens es "porten malament", se'ls ha de pegar perquè aprenguin que no ho han de fer. Que no és el mateix que un maltractament continuat, cremant amb cigarretes o estomacant amb un cinturó. D'acord, no és el mateix, però això no treu que estigui mal fet. Quan s'ha demostrat que les coses s'aprenen rebent estímuls negatius i especialment abusos físics? Ni tan sols als gossos ni als cavalls se'ls ensinistra pegant-los! No ens enganyem, els pares que peguen als fills amb l'excusa d'educar, estan simplement abusant del seu poder i sovint és simplement una reacció d'irritació i frustració envers el fill. De moments d'aquests, tots els que tenim fills n'hem viscut però això no ens duu a fotre'ls una bufetada. Tots aquells que defensen una cleca pel bé de la disciplina, haurien d'acceptar que si fan alguna cosa mal feta a la feina, el seu superior els clavi una bufetada. Així ho aprendran a fer bé.

dilluns, 8 de juny del 2015

què fer?

Divendres vaig tenir l'últim examen. Dissabte vaig córrer la cursa a la que m'havia apuntat amb una amiga catalana que també viu per aquí i després vam dinar molt a gust a casa seva amb tota la família, perquè el parc (enorme, amb bosc, prats, llacs) on vam córrer és molt a prop. Va anar bé, la gràcia era que es feia per recollir diners per la investigació contra el càncer. Jo, sobretot gràcies a un donant anònim que va posar-hi un pessic molt gran, he arribat a les 140 lliures, tot i que encara hi ha alguna gent més que n'afegirà (o això m'han dit).
Estic contenta perquè últimament puc córrer 5 km a un bon ritme. Les cames no em fallen, les ganes tampoc. El que més em costa és el respirar. Per poder seguir corrent, haig de parar al cap dels 5km i caminar per recuperar un pols més o menys estable. La fita seria fer-ne 10, i ara que comença a fer bon temps intentaré superar-me. Poc a poc allargaré la distància i aviam fins quan arribo, perquè alguns dies, el genoll dret se'n ressent. Sempre és la cama dreta la que em porta problemes: el taló, el nervi ciàtic... Però com que no veig que empitjori quan corro (o faig altres esports), doncs segueixo.
Ara tinc tot l'estiu per endavant: cap obligació a part de les familiars i el voluntariat al museu un cop per setmana. De sobte tinc tant temps que no sé què fer. Moltes idees però a l'hora de dur-les a la pràctica, les hores em passen volant i el més calent a l'aigüera! El que és segur és que puc llegir els llibres que em vinguin de gust enlloc dels obligatoris del curs!
La pena és que les nenes no acaben l'escola fins el 17 de juliol, o sigui que tampoc podem tornar abans cap a casa (on el jardí necessita molta mà) o cap a Catalunya. Intentarem doncs aprofitar al màxim el temps que ens queda a Anglaterra.
Dissabte anirem a un lloc molt especial -sobretot per la Júlia- però com que és una sorpresa, encara no n'escriuré res. Ja us ho explicaré quan tornem.

dijous, 28 de maig del 2015

cap al Nord

Avui toca crònica de viatge. Aquesta vegada, aprofitant que les nenes tenien vacances escolars (ara ja no en tindran més fins al 19 de juliol) vam marxar divendres al matí cap a Escòcia, concretament a Edimburg. El camí d'anada el vam fer per la part oest de l'illa i ens vam parar a Cheshire i al Lake District (Cumbria). El de tornada, el vam fer per l'est i vam parar a Yorkshire, tant a la costa nord com a l'interior. Vam arribar a casa dimarts a la nit o sigui que han estat uns dies apretadets, amb molta activitat però que han condit de valent. També hem tingut sort amb el temps: no ens ha plogut cap dia!
Edimburg és una ciutat molt bonica, tot i que després de Londres és on més turistes he trobat a Gran Bretanya. Allà ens vam trobar amb uns amics de l'època Erasmus i ens van fer de guies, cosa que s'agraeix. Entre altres llocs, com que la Júlia és una fan del Harry Potter, vam anar al cafè on la J.K. Rowling va escriure la primera entrega de la sèrie, quan era una total desconeguda. Als propietaris els ha tocat la loteria perquè és lloc de peregrinatge dels entusiastes d'aquests llibres. Us deixo foto del  lavabo, plena de gargots adreçats a no se sap ben bé qui.
Amb aquest viatge ja són 23 els llocs del National Trust que hem visitat en el que portem d'any i costa de dir quin ha sigut el millor. Em sembla que tot i haver mencionat aquesta entitat en altres posts no he explicat mai en què consisteix. Un dia, quan ja hagi acabat tots els exàmens, n'escriuré un.
Penjo algunes fotos, aviam si us entren ganes de visitar Escòcia o Anglaterra!
Tatton Park, primera parada

lavabo al cafè The Elefant House
Castell d'Edimburg

Lake district, Aira Force







Castell de Dunstanburgh al nord-est d'Anglaterra
al costat del mateix castell
Whitby (costa nord-est)

Abadia de Whitby

Fountains Abbey, jardins aquàtics. Darrera parada

Fountains Abbey

dimarts, 19 de maig del 2015

visites

La setmana passada van venir unes amigues de Suècia amb les que tenim un "club de lectura". Som 4, totes casades amb homes col·leccionistes de whisky i totes treballem o hem treballat en el món de l'escola. Les nostres edats es mouen entre els 39 i els 45 anys i les dels nostres fills entre els 14 i els 7 anys.
Ens vam conèixer quan vivíem en un barri de cases adossades i teníem els nens petits. Ara ja ningú viu en aquell barri però hem mantingut l'amistat.
De fet, el club de lectura va sorgir com una excusa perquè els nostres marits es trobaven per fer tasts de whisky un cop al trimestre i vam decidir que nosaltres també ens volíem trobar sense fills regularment. L'al·licient afegit és que fem un viatge a l'any i intentem buscar un llibre que hi tingui alguna relació. L'any passat vam anar a Berlin i allà mateix vam decidir que aquest any tocaria Birmingham, tenint en compte que jo hi viuria. El llibre que hem llegit és "El curiós incident del gos a mitjanit". Si no m'equivoco, estan fent l'obra de teatre a Bcn (a Londres també).
Total, van arribar dimecres a la nit a Londres i jo m'hi vaig afegir dijous. Divendres a la nit vam agafar el tren cap a Birmingham i elles van tornar cap a Suècia diumenge a la tarda.
Tot això per dir-vos que si aneu a Londres i teniu temps o ja hi heu anat altres vegades i per tant no voleu veure "tot el que s'ha de veure", aneu als roof gardens de High Street Kensington. Són a la teulada d'un hotel i es poden visitar gratuïtament. Un oasi al mig de la ciutat, molt recomanable. Els jardins tenen diferents estils: moresc, mediterrani, japonès... Fins i tot tenen flamencs passejant per allà. El que no entenc és a nivell arquitectònic: com afecten les arrels dels arbres a l'edifici? A més, no és nou d'ara, es va fer als anys 30!
Al mateix carrer també hi teniu un mercat que es diu Whole food market on hi podeu trobar tot tipus de productes i menjars preparats ecològics, així com delicatessen per celíacs o intolerants a la lactosa entre altres. Només per veure com estan exposats els productes ja val la pena. Ara acabo de veure que és una cadena que té botigues també a EUA.
Només afegiré que les visites van quedar sorpreses de trobar tantes coses boniques a Birmingham, perquè es pensaven que només era una ciutat industrial sense cap gràcia. El cert és que la capital de West Midlands també ofereix petits tresors desconeguts per la majoria.


dijous, 7 de maig del 2015

Que guanyi el millor!

Avui és dia d'eleccions a Gran Bretanya: parlamentàries i municipals. Nosaltres, com a immigrants de la UE podem participar a les municipals però no ho farem. Bàsicament perquè marxarem cap a casa d'aquí a poc menys de tres mesos i per tant, no ens afectarà la política que es dugui a terme a Birmingham.
Aquí es vota en dia feiner, concretament un dijous. Això es fa així des de 1935 i la raó sembla ser la següent (segons The Guardian): els divendres els treballadors rebien la paga setmanal i sovint anaven al pub local a fer la cerveseta cosa que els sotmetria a la pressió dels interessos cervesers dels Conservadors. Si es feia en diumenge, estarien sotmesos a la influència persuasiva de l'Església, generalment lliberal. Per tant, el millor dia es va considerar dijous que era el més allunyat de divendres i diumenge. La primera raó no l'acabo d'entendre, si algú m'ho sap explicar millor, el comentari serà benvingut. Altres diuen que la raó és que el dijous era el dia en què les botigues i les feines tancaven abans i hi hauria més participació electoral.
Sigui com sigui, avui en dia cap d'aquests motius sembla ser prou important per mantenir el dijous com a dia electoral, però ja sabeu que els anglesos son amants de les tradicions.
Les escoles han de tancar pels alumnes perquè són locals electorals, tot i que en algunes poblacions hi ha altres llocs on es pot votar, com per exemple un pub o un bus. I jo em pregunto: la gent que treballa, què fa amb les criatures? No sembla que aquesta qüestió importi massa, almenys jo no n'he sentit cap comentari ni al carrer ni a la premsa.
El que sí que vaig sentir l'altre dia va ser un debat sobre si hauria de ser obligatori votar. Obligatori en el sentit de que si no ho fas, et puguin posar una multa o fins i tot privar de llibertat! Hi ha pocs països al món on això es fa, però he flipat bastant en veure quins: Bèlgica, Austràlia, Àustria, Itàlia, Grècia, Luxemburg. Podeu veure la llista sencera aquí.
No sé vosaltres, però jo penso que un dels pilars de la democràcia és justament que pots triar si vols participar del joc o no. Si t'obliguen a votar hi haurà més participació, però no crec que es tradueixi en més democràcia. Fins i tot pot ser contraproduent perquè la gent pot anar a votar emprenyada, produint vots nuls o inútils. Ho podria entendre en països on hi ha grans diferències socials i poca tradició democràtica, on els "amos" podrien limitar el dret dels ciutadans a votar, per exemple via coercions (veure Chile, Brazil, Bolivia...) Però als països esmentats?
En fi, ahir deien les enquestes que la partida entre Conservadors i Laboristes estava molt ajustada. Jo només espero que els de Ukip no treguin ni un escó. I que guanyi el millor!

divendres, 1 de maig del 2015

Viatge al passat

A la BBC* han començat un programa la idea del qual trobo molt bona, si no fos perquè han fet un híbrid amb aquest tipus de show on hi ha "celebrities" locals que han de superar una sèrie de proves.
La part bona és que aprens part de la Història que no t'expliquen a l'escola: com era la vida diària del poble, dels de més avall de l'escala social.
El programa està gravat íntegrament en un lloc molt aprop de casa que vam visitar fa uns mesos en companyia catalana. És el Black Country Living Museum (BCLM), un d'aquests anomenats museu a l'aire lliure on s'hi reprodueix un poble del passat. S'hi han traslladat edificis reals, carrers pavimentats amb llambordes antigues, botigues plenes d'objectes autèntics, una escola amb pissarres i pupitres del s. XIX i fins i tot hi passa un tramvia. L'època que s'hi reprodueix és la Victoriana, és a dir la que va del 1837 al 1901 que són els anys de regència de la reina Victòria. És el període d'expansió de l'Imperi Britànic, de la Revolució Industrial, del creixement econòmic, de l'augment de població a les ciutats, etc.
Black Country (= país negre) és el nom de la regió que tenim al costat de casa: el municipi on van les nenes a l'escola en pertany. Es diu així perquè de tanta indústria i mines que hi havia fins ben entrat el s.XX, el cel estava sempre ple de fum negre. La majoria d'indústria estava relacionada amb el ferro: des de l'extracció a la mina fins a la manufactura de productes. Va ser el primer "paisatge industrial" del món. Al museu s'hi pot visitar una mina i un guia t'explica -en el seu accent ben característic i difícil d'entendre- com s'hi treballava: nens, dones i homes en condicions inimaginables per nosaltres.
Tornant al programa, el que fan els participants és traslladar-se en aquest ambient durant quatre dies. Han de viure com ho haguessin fet en el temps victorià, i a més, és l'hivern. Van vestits com aleshores, mengen el que hi havia, treballen en feines com treure la merda de les latrines, separar el carbó de les cendres i altres objectes, espolsar catifes, dormen en espais reduïts i a terra... A més cobren sous i paguen els preus com els d'aleshores. Si no fan les feines no cobren i no poden pagar el lloguer ni comprar el menjar, lògicament. Això era el primer capítol. En el proper hauran de treballar com a servei d'una casa de rics. Entremig de tot això hi ha professors d'història que van explicant com es vivia. Un d'ells és "l'amo" que els dóna feina i els paga.
Deixant a part l'aspecte de concurs, la idea la trobo molt atractiva. A mi m'encantaria viure l'experiència de passar-me quatre dies en el passat -sabent que tornes, és clar-, sense totes les coses que donem per garantides: des d'un raspall de dents fins a l'electricitat. Per mi, el més impactant, però, és pensar que encara hi ha molta gent al món que viu en aquestes condicions.

*la producció és del grup Endemol, o sigui que potser arribarà també a Catalunya. Tot i que no conec cap lloc que reprodueixi un poble del passat català (existeix?).

** Per cert, el dia internacional del treball no es celebra al Regne Unit

dimarts, 28 d’abril del 2015

Marató i caritat


Ahir vam tornar de Londres on el Tomas va córrer la marató diumenge. Deixeu-m'ho dir perquè em fa sentir molt cofoia, no us enganyaré. Tot i que no és, òbviament, la mateixa sensació que si participa un mateix, el fet que el teu estimat creui la línia de meta i ho faci en un temps prou bo per ser un aficionat, fa il·lusió i emociona. Fins i tot t'entren ganes de fer-ho alguna vegada (però les ganes se't treuen quan surts a córrer 6 km i quedes morta).
Desconec com és a la marató de Barcelona, però a Estocolm hi ha una diferència molt gran amb la de Londres. No es tracta del recorregut ni de la organització sinó dels participants i els que els animen. La majoria de gent que corre ho fa "patrocinant" alguna de les tantes ONGs que existeixen en aquest país. De fet, és un intercanvi interessat. M'explico: gairebé és impossible inscriure's per lliure a la marató perquè no hi ha places buides, però en canvi, les ONG tenen una quota de places amb les que atraure participants. Si vols córrer, t'ofereixen una plaça a canvi que aconsegueixis aportar una quantitat de lliures (mínim 1500 = 2000 eur) per la seva causa. A part, pagues el que costa la inscripció (aprox. 30 lliures). Per aconseguir aquests diners, crees amb ajuda de "Virgin money" una pàgina web on la gent pot fer les aportacions. Per tant, es tracta de fer màrqueting perquè familia, amics i companys de feina hi posin calés. Si no arribes al mínim indicat, hauràs de posar tu els diners que faltin... El dia de la marató també corres amb la samarreta de la ONG, per si algun espontani li agafa per voler posar-hi alguna cosa. El Tomas va corre per una organització que fomenta l'esport entre els nens amb discapacitats. Això a Suècia no es fa.
Com ja us vaig comentar aquí, els anglesos estan molt habituats a donar diners (caritat) per diferents causes, cosa que no passa a Suècia, on s'entén que tot ha d'anar a través dels impostos, que ja són prou alts. I ha quedat prou clar en el cas del Tomas: un, només UN, amic suec ha posat diners per la causa. La resta ha vingut de la família, l'empresa on treballa i els companys de feina anglesos. I sí, ha arribat al mínim i una mica més.

divendres, 24 d’abril del 2015

Sant Jordi des de l'estranger


Ja he escrit posts altres vegades sobre l'enyor de les tradicions; només cal clicar a les etiquetes de "nostalgia" i us n'apareixeran uns quants, però avui toca.

M'hi ha fet pensar la Mireia (@holaiquetal a twitter) que viu a Suïssa. Aquest matí la seva piulada citava el que li ha dit la seva filla Elna (sí, com la meva!):

-Mama, ahir vas dir que era #SantJordi i avui encara no ha arribat! I ara què els hi dic al Kindergarten???!! :-/ #Bon dia

M'ha fet molta gràcia perquè concentra en un comentari com se senten molts fills de catalans a l'estranger: contents de celebrar tradicions però sense acabar d'entendre com funciona tot plegat. Molts, a més, es queden amb el coneixement dels dies senyalats a mitges. Per exemple, la majoria d'expatriats torna a Catalunya per Nadal i/o Reis i conseqüentment, els nens coneixen de primera mà el tema del tió o el de la cavalcada i els regals de l'endemà (d'aquí la confusió de la filla de la Mireia). Malauradament, és més difícil viatjar en altres moments especials de l'any, com ara Sant Jordi, per qüestions pràctiques i econòmiques. Una altra conseqüència  dels viatges a Catalunya -en el nostre cas- és que les nenes adquireixen la visió d'un país només quan són de vacances i en dues èpoques de l'any: hivern i estiu. No et pots fer la idea de com és viure allà perquè no has vist el dia a dia amb les seves obligacions ni has pogut olorar la mimosa florida, ni has vist les castanyeres pel carrer. Aquest any, per sort, han viscut Pasqua per primera vegada!
Per molt que els vulguis transmetre el que tu has viscut i coneixes, el fet de no experimentar-ho en pròpia pell fa que no s'impregnin de la sensació, que desconeguin el significat que el pas del temps ha donat a cada diada, a cada celebració particular. Per més que ens hi esforcem llegint llibres que tracten els temes de les tradicions catalanes, des d'en Teo fins a la Mercè de "I ara què ve?" (molt recomanable, per cert), passant per les llegendes en versions mil: qui no ho viu no ho pot entendre. Ho pot imaginar, ho pot idealitzar, fins i tot ho pot anhelar, però que ho entengui ja és més complicat.
Sant Jordi és molt més que regalar roses i llibres. De llibres, les meves en reben tot l'any. Sant Jordi és l'aire de primavera que es respira en un ambient molt nostre, és veure les senyeres i les roses fresques a primera hora del matí, és passejar-se pel centre de la teva ciutat i contemplar el somriure de la gent que torna a casa amb un exemplar firmat, és sortir de l'escola després d'haver guanyat (o no) els jocs florals.
Amb tot, però, hi ha una cosa positiva que rebem els que som fills de dos països: adquirim una gran capacitat de comprensió i adaptació a diferents cultures, aprenent a valorar les tradicions i la gent diferents. Jo també ho he viscut en la dualitat Catalunya-França, però de la mateixa manera que en el bilingüisme sempre hi ha una llengua que acaba pesant més que l'altra, en el tema de les tradicions, hi ha una cultura que s'acaba imposant: la del país on creixes.

dimarts, 14 d’abril del 2015

Cornwall

Sóc experta en procastinació i com que acabem de tornar de vacances i tinc un munt de textos per llegir i exercicis per fer, no se m'acut res millor que escriure un post per ensenyar-vos les meravelles paisatgístiques de Cornwall. Si no hi heu estat i teniu la intenció de viatjar cap a Anglaterra, no us ho penseu i arribeu-vos hi!

La costa de l'oest anglès ofereix tant platges de sorra fina i blanca com penya-segats dels més espectaculars. Nosaltres teníem només 4 dies però els vam exprimir el màxim i vam anar de Looe a Tintagel passant per Penzance i "la fi del país", el punt més a l'oest. Pel camí vam visitar tres jardins impressionants, dos dels quals del National Trust del qual som membres des que vam arribar l'agost passat. El moment ideal per veure les magnòlies, les camèlies i els rododendres en flor. I com que com diu el tòpic val més una imatge que mil paraules, us en deixo unes quantes perquè tasteu aquest indret tan bonic.

Un dels llocs més interessants és The Minack Theatre, construït des dels anys 40 per una dona amant del teatre i d'aquell paisatge.