dimecres, 11 de novembre de 2015

Txernòbil

Normalment no acostumo a escriure en el blog sobre els llibres que llegeixo perquè per això ja hi ha gent que ho fa molt millor que jo. Només si llegeixo quelcom que em fa reaccionar especialment, per bé o per mal, en faig algun comentari, com avui.
Estic llegint Voces de Txernòbil de la guanyadora del Nobel de literatura d'enguany, Svetlana Aleksievich. Justament aquesta obra no està traduïda al català però sé que l'Editorial Raig Verd acaba de treure del forn Temps de segona mà. La fi de l'home roig.
És curiós que s'hagi donat el premi a una periodista que escriu obres de no-ficció, que bàsicament es limiten a reproduir el que els seus interlocutors li expliquen. Darrera de les entrevistes però, hi ha un gran treball de recopilació, de tria, potser fins i tot de reformulació de paraules que fan especial la seva lectura.
En aquest llibre en concret, l'autora reprodueix les narracions -sovint monòlegs però a vegades converses entre vàries persones- de gent que va ser a Txernòbil en el moment de l'accident a la central nuclear, el 26 d'abril de 1986, o bé durant les setmanes després del dia fatal. L'obra s'obra amb el relat de la vídua d'un bomber que va anar a apagar el foc la mateixa nit de l'accident: va morir al cap de 14 dies. També dóna veu a soldats obligats a "netejar" l'indret de radioactivitat: traient capes de terra, matant animals domèstics, destrossant objectes i forçant la gent a deixar les seves llars.
A part de l'accident en sí hi ha diversos punts en comú en tots els relats. El primer, i més esfereïdor, és el fet de que s'amagués a la població el que havia passat i sobretot, les conseqüències que implicaria el desastre nuclear més important de la història. De fet va ser Suècia qui va alertar al món del nivell elevat de radioactivitat que van detectar provinent de l'est. Les autoritats russes no van reconèixer la magnitud de la tragèdia fins al 14 de maig. Van trigar fins a 6 dies a evacuar la gent en un radi de 30 km al voltant de Txernòbil, amb la conseqüència de que la majoria de gent ja va estar exposada a nivells mortals de radioactivitat sense saber-ho. Per tant, la ràbia contra la mentida soviètica -com molts l'anomenen- és present en pràcticament tot el llibre. Molts identifiquen el desastre com una guerra. Fins i tot pitjor, perquè els que tornen de la guerra són tractats com a herois mentre que els que van tornar de Txernòbil van patir una repudia social per part dels seus compatriotes que els tractaven com objectes radioactius caminants (que de fet és el que molts eren).
Un altre fet que es repeteix és la negació del perill, sobretot per part de gent gran, que tot i la prohibició van tornar als seus pobles al cap d'un temps i segueixen cultivant la terra i menjant aliments contaminats.
I com no, apareixen el Vodka i la corrupció. Beure per oblidar, beure per descontaminar, beure per aguantar. Intercanvi d'alcohol per objectes valuosos (radioactius). Diners a canvi de deixar passar la gent a buscar propietats que s'endurien a la nova llar...
En definitiva, un llibre impactant però interessant sobre una Història que no s'hauria d'oblidar: la de la gent.


1 comentari:

joan gasull ha dit...

un cop més queda demostrat que els governs no fan el que haurien de fer, només actuen en cas de que les coses siguin al seu favor.
I encara fem funcionar centrals......