dijous, 20 d’agost de 2015

El blues del retornat

No sé si el títol de l'entrada a aquest post és un síndrome real o si ni tan sols hi ha quelcom descrit que s'hi assembli.
El fet és que, tant si s'hi ha posat una etiqueta com si no, jo pateixo d'aquest mal. Sempre he dit que t'enduus alguna cosa de cada lloc on vius (si bé dels dos anys viscuts a Madrid no m'enduria res).
Hem tornat a Suècia després d'un any a Anglaterra i de tres setmanes de vacances a Catalunya. Vivim a la nostra casa confortable, amb els nostres mobles, el jardí que nosaltres mateixos hem plantat. Tinc tot allò material que trobava a faltar quan érem a Birmingham, de lloguer. Tinc una família sana que estimo i m'estima. D'aquí a una setmana torno a la Universitat per acabar de treure'm el títol que m'exigeixen per ensenyar a la franja de 16 a 19 anys. Portem una setmana de bon temps (cosa inèdita per les dates en les que ens trobem).
Doncs bé, tot i aquesta llista de positivitat, no estic del tot a gust. Em falta quelcom, com cada vegada que torno cap aquí acabades les vacances. Aquesta vegada, però és diferent. S'hi afegeix el fet de que he comprovat que viure en un altre país amb el que no tenia cap tipus de relació prèvia m'ha agradat molt. Conèixer gent i llocs nous, aprendre d'una altra cultura i d'una altra llengua. Veure que hi ha una zona grisa entre la quadrícula sueca i el caos català. Sentir que malgrat la pluja, l'hivern és més lluminós i la primavera comença més d'hora. Notar que formes part de la diversitat social i cultural sense sentir-te segregada. Observar que no només és en els països mediterranis on la gent xerra amb desconeguts.
Potser és que el silenci em cansa o que aquí no ric mai com quan sóc a Catalunya. Potser és que sempre em sentiré una estranya en aquestes terres, per molt bé que parli la llengua i per molt  integrada que estigui en la societat sueca. Sabeu què no vaig trobar a faltar quan era a UK? Doncs les amigues sueques, senzillament perquè després de viure més d'una dècada aquí, les amistats que tinc son malauradament supèrflues i prescindibles.
Però no patiu, la nostàlgia em passarà, com sempre, quan ocupi les hores amb els viatges a Uppsala, les classes, els estudis, i totes aquestes tasques que ens ocupen als adults amb fills.

4 comentaris:

Teresa ha dit...

Anna, això em passava a mi quan vivia a Suècia. les converses amb amigues sueques eren normalment superficials tret d'un parell de companyes de feina que casualment una era alemanya i l'altra profe de francès.

joan gasull ha dit...

Les arrels són les arrels, per més Sueca que vulguis ser la sang la tens mediterrània i t'agrada la xerrola els amics i una mica el caos.....cosa que els nòrdics no tenen. Si l'ambient familiar és bo pot arribar a absorbir aquesta manca, però la tindràs sempre i la mostra és que rius molt quan vens aquí.
Els d'aquí riem molt, tenim amics....però quan veiem com de precari hem de viure agafaríem un vol cap a terres nòrdiques.
Ja callo...que semblo un psicòleg....
De Upssala no et perdis almenys l'optimisme en la virilitat de l'estàtua de l'estació de tren.....potser en veure-ho, podràs riure com si fossis aquí.

Eugenia ha dit...

Anna, potser si que les amigues sueques que tens son superflues xo pensa que jo et sento igual de propera que si visquessis a Catalunya. Tu per mi ets d'aquelles amigues que, malgrat no et vegi mes que 1 o 2 dies l'any, sembla que t'hagi vist ahir. En el meu cas, la distancia m'allunya físi ament de tu xò no psíquica o emocionalment. Ànims preciosa!

Marta Contreras ha dit...

Quan s'ha de marxar, es marxa. Però jo ara no m'hi veig. Hem estat pensant-ho amb la meva família, però jo no m'hi veig. I mira que vaig estar vivint 2 anys a Holanda, i tan feliç. Però hi vaig fer amics espanyols, res de gent d'allí. Costa, costa.